|
Novenes Jornades de Dret Català a Tossa, 1996
Notes
sobre l'extinció i la successió de les associacions
(A propòsit d'una sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya en matèria de persones jurídiques)
Jordi Ribot Igualada
Professor titular de dret civil
Universitat de Girona
Albert Ruda González
Estudiant UdG
Índex
1. El
litigi resolt per la STSJC de 27 de març de 1995. Factors històrics
i polítics i argumentació jurídica 1.1. Antecedents
del cas.1.2. Plantejament dels problemes teòrics del cas. a)
Extinció i successió d'associacions. b) Altres problemes:
jurisdicció competent en cassació i competència legislativa.
2. L'extinció de l'associació. Dissolució i pèrdua
de la personalitat jurídica. 2.1. L'extinció de la persona
jurídica com a efecte. a) Extinció i nul·litat
de l'associació. b) Extinció i suspensió. c) Extinció
i dissolució. 2.2. Causes d'extinció de la persona jurídica
tipus associació. a) Abast de l'enumeració legal de les
causes d'extinció. b) Eficàcia del supòsit de fet
extintiu. c) Classificació. 2.3. L'extinció de l'associació
i el procés de liquidació del patrimoni social. a) Supòsits
on s'escau la liquidació. b) Estat de liquidació. 2.4.
El caràcter definitiu de l'extinció. 3. Extinció i
successió d'associacions. 3.1. Destinació dels béns
de l'associació que s'ha extingit. a) Associacions il·lícites.
b) Extinció produïda per altres causes. 3.2. Règim
de l'adquisició causada per l'extinció d'una associació.
a) Plantejament. b) El règim de la fusió i l'escissió
d'associacions. c) Adquisició del romanent després de la
liquidació. d) Adquisició per successió de
l'associació que s'ha extingit. 3.3. Els "legítims successors"
de la Llei 4/1986. a) Plantejament. b) Especialitat de la Llei 4/1986
1. El litigi resolt per la STSJC
de 27 de març de 1995. Factors històrics i polítics
i argumentació jurídica
1.1. Antecedents del cas
L'any 1903 es va constituir, a Barcelona, el Centre
Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Entitat
Obrera (C.A.D.C.I.). Segons els seus estatuts, la finalitat d'aquesta entitat
era la d'"agrupar els dependents del comerç i de la indústria
per aconseguir el millorament moral, cultural, físic i material
dels associats, d'acord amb els principis autonomistes i d'una sana i convivent
catalanitat". L'associació fou inscrita al registre del govern civil
de Barcelona i va estar en funcionament fins a l'any 1939. El 26 de gener
d'aquest mateix any, les tropes del general Franco que van ocupar la ciutat
de Barcelona confiscaren la seu del C.A.D.C.I. per destinar-la provisionalment
a hospital.
El C.A.D.C.I. no va ser inclòs en la llista d'associacions contràries
als principis del Movimiento Nacional, l'extinció de les
quals decretava la Ley de Responsabilidades Políticas de
9 de febrer de 1939. Tampoc no es va produir mai la declaració oficial
que l'article 2 II in fine d'aquesta llei exigia per a considerar
fora de la llei qualssevol altres "partidos y agrupaciones políticas
o sociales" oposades al règim franquista. Tanmateix, en un Decret
de la Presidència del Govern (de 31 de gener de 1944) on s'ordenava
la transferència de l'antiga seu social del C.A.D.C.I., aleshores
en poder de la Falange Tradicionalista y de las J.O.N.S., al Ministeri
de l'Exèrcit, l'agrupació obrera catalana ja es tenia com
a extingida ("perteneciente al extinguido C.A.D.C.I.").
La reclamació de la propietat d'aquest immoble és precisament
l'objecte del procediment civil que va acabar amb la STSJC de 27 de març
de 1995. La part demandant era l'associació Centre Autonomista de
Dependents del Comerç i de la Indústria, Entitat Obrera,
inscrita en el registre d'associacions del govern civil de Barcelona el
gener de 1979 amb el número 3.798. La pretensió adduïda
consistia en la restitució de l'immoble, que considerava de la seva
propietat, i s'adreçava contra el seu posseïdor actual: la
Unió General de Treballadors. Al mateix temps, es reclamava a l'Administració
civil de l'Estat el pagament d'una indemnització per causa de la
privació forçosa de l'ús de l'edifici des de 1939.
1.2. Plantejament dels problemes
teòrics del cas
a) Extinció i successió
d'associacions
La reclamació presentada pel C.A.D.C.I. planteja
dues qüestions de teoria general de la persona jurídica; assenyaladament
respecte a la persona jurídica tipus associació. Totes dues,
tanmateix, es troben del tot vinculades amb les circumstàncies particulars,
d'ordre històric i polític, en què s'ha hagut de plantejar
la possibilitat d'aconseguir el lliurament dels béns confiscats
l'any 1939.
La primera és la relativa a la continuïtat de la personalitat
jurídica de l'associació, a desgrat que fou considerada
extingida per formar part del grup d'entitats que es van oposar al
triomf del Movimiento Nacional i, en darrer terme, perquè
la finalitat social contravenia els principis del nou ordre polític
establert després de la guerra civil. En aquest punt, la demanda
volia fonamentar l'admissió d'una espècie de rehabilitació
de la capacitat jurídica, basada en el compliment dels requisits
de la legalitat vigent en un moment en què les finalitats considerades
il·lícites han deixat d'ésser-ho.
Com és obvi, sobre aquest plantejament incideixen necessàriament
factors d'índole política i històrica. La continuïtat
de les activitats dels associats no podia assolir reconeixement legal,
per tal com això hauria significat amb tota probabilitat la persecució
i empresonament dels qui hi participaven (cf. art. 35 Ley de Seguridad
del Estado, de 29 de març de 1941). Molt més impensable
hauria estat que els interessats exercissin les accions adreçades
a recuperar la seu de l'organització de què formaven part.
Per això, l'argumentació tractava de demostrar la identitat
entre l'associació víctima de la repressió de l'any
1939 i la constituïda l'any 1979, a fi de recuperar, si procedia,
els béns il·legítimament confiscats. En aquest sentit,
la situació seria la mateixa en el cas d'una persona (física)
que hagués perdut tots o alguns dels seus béns per raons
polítiques i que hagués sobreviscut tots aquests anys.
El segon problema parteix d'una configuració de caràcter
alternatiu, per al cas que l'entitat es considerés definitivament
extingida de resultes de les disposicions normatives dictades pel bàndol
guanyador en la guerra civil. Aquesta configuració alternativa consisteix
a dir que l'associació constituïda conforme a la legalitat
vigent és la continuadora o successora de l'extingida
en un determinat moment arran d'una decisió externa als òrgans
de l'associació. Per tant, s'admet l'extinció de l'associació
baldament la continuïtat total o parcial del seu substrat personal
i de la voluntat associativa però es qualifica l'entitat posteriorment
constituïda partint d'aquests elements com a continuadora o successora
de la primera, per tal de poder interposar qualssevol accions a què
aquella tingués dret com a conseqüència de la dissolució
que va patir i de l'aplicació que es va donar al seu patrimoni.
Això ens emmena a considerar el problema de la configuració
jurídica d'aquesta situació en el dret vigent, amb atenció
particular a la idea de successió en el dret d'associacions.
b) Altres problemes: jurisdicció
competent en cassació i competència legislativa
Per últim, sense entrar a analitzar-les, cal
cridar l'atenció sobre algunes qüestions que planteja la qualificació
que es va donar al litigi i que va portar a sotmetre el cas al TSJC. Perquè
el cert és que la qüestió de la reivindicació
de determinats béns a l'Estat o a un altre particular per part d'una
persona jurídica no és, en si mateix, un plet relatiu a matèries
pròpies del Dret civil català. Si, a més, allò
que es discuteix de manera preferent és la legitimació ad
causam de l'entitat demandant, tampoc no sembla tan clar que l'òrgan
competent per a resoldre el recurs de cassació hagués d'ésser
el TSJC. Tanmateix, per bé que el recurs fou dirigit al TS, al final
va anar a raure davant la Sala Civil i Penal del TSJC. La raó donada
fou que un dels motius de cassació consistia en la infracció
de l'art. 342 CDCC, atès que
la sentència de la Secció 15ª de l'Audiència
Provincial de Barcelona havia declarat consumada l'adquisició per
usucapió dels béns litigiosos.
En segon lloc, el problema que ha hagut de resoldre el TSJC en planteja
un altre relatiu a la competència legislativa del Parlament en aquesta
matèria. En efecte, sorgeix la pregunta de fins a quin punt les
qüestions debatudes en aquest cas podrien ser regulades pel legislador
català i, si s'escau, fonamentar per si soles un recurs de cassació
davant el TSJC. Noteu que es tracta d'admetre que el legislador autonòmic
defineixi el com i el quan de l'adquisició de la personalitat i
de les circumstàncies en què s'esdevé l'extinció
de l'ens prèviament constituït.
2. L'extinció de l'associació.
Dissolució i pèrdua de la personalitat jurídica
2.1. L'extinció de la persona
jurídica com a efecte
L'extinció de la personalitat civil d'una
persona jurídica és un efecte jurídic. A diferència
del naixement i de la mort de la persona física, que són
fets jurídics, l'extinció de la persona jurídica s'ha
de conceptuar com l'efecte que la llei connecta a la verificació
de determinats supòsits de fet (causes de l'extinció).
Com a efecte jurídic, l'extinció de la persona jurídica
significa acabament o pèrdua de la subjectivitat jurídica
atribuïda fins aleshores a una organització per part de l'ordenament.
Com a trets que caracteritzen l'extinció de la persona jurídica,
resulten:
1) l'existència prèvia, amb personalitat civil o subjectivitat
jurídica, de l'organització de què es tracta;
2) el fet que l'extinció és conseqüència d'esdeveniments
relatius al substrat de la persona jurídica (persones, béns,
fins), d'actes dels òrgans de la pròpia persona jurídica
o de decisions de les autoritats jurídicament habilitades per a
ordenar aquest efecte.
a) Extinció i nul·litat
de l'associació
L'extinció pressuposa, en primer lloc, la
prèvia constitució de l'ens al qual hom atribueix personalitat
jurídica i la regularitat del tràmit administratiu al qual
la llei en determinats casos vincula l'atribució de la personalitat
jurídica (v.g. inscripció en algun registre públic).
D'aquí que, en principi, es puguin distingir el casos de nul·litat
i d'extinció de l'associació.
La nul·litat pot venir donada per la cancel·lació,
amb efecte retroactiu, de la inscripció constitutiva practicada
de manera irregular. Generalment, però, vindrà donada més
aviat per causes inherents al negoci constitutiu de l'ens. Centrant-nos
en aquestes últimes, cal dir en primer lloc que són supòsits
de nul·litat de l'acte constitutiu els que resulten de l'aplicació
dels arts. 1.261 i 1.271
i següents del CC, per analogia. Per això, és nul
l'acte constitutiu de l'associació quan manca la voluntat real de
crear-la o quan aquesta voluntat es pot qualificar d'incompleta, per tal
com els fundadors no han convingut quina ha d'ésser l'organització
o quins mitjans faran servir per aconseguir la finalitat per la qual constitueixen
l'associació. És nul també l'acte constitutiu d'una
associació quan no s'ha especificat la seva finalitat o objecte,
o si aquest és originàriament impossible. Igualment quan
la finalitat social es pot qualificar d'indeterminada.
Quant al seu contingut, l'acte constitutiu és nul si infringeix
els límits de l'art. 1.255 CC.
Això emmena a la nul·litat de l'associació, que no
haurà arribat a néixer com a tal. Amb tot, pel que fa a les
associacions de defensa d'interessos professionals, la STC 5/1996, de 16
de gener, ha assenyalat que és constitucionalment
improcedent perquè infringeix l'art. 22 CE
que els tribunals declarin la il·licitud de l'associació
quan el seu objecte coincideix en tot o en part amb les funcions que la
llei reserva als col·legis professionals. El raonament es basa en
la idea que tot i que l'art. 36 CE
pot justificar la legitimitat del deure legal de col·legiar-se,
aquest precepte no es pot concebre com un límit al dret fonamental
d'associació, via arts. 1.255
i 1.275 CC.
Per últim, no cal dir que l'associació és nul·la
si, des del principi, es donen els elements constitutius del tipus penal
d'associació il·lícita (art. 515 CP).
En els supòsits suara indicats, la nul·litat és originària
i la sentència en què es declari o l'acte en què s'acordi
tindran efectes retroactius. Això vol dir que, entre les parts que
van acordar la constitució de l'associació (o que posteriorment
s'hi van adherir), la nul·litat emmena a la restitució in
natura d'allò que van aportar. Pel que fa a les relacions jurídiques
constituïdes amb tercers durant el temps que ha pogut durar la situació
creada pel conveni associatiu nul, la regla general és la propagació
de la nul·litat de l'associació a aquestes altres relacions.
Això darrer, tanmateix, ha estat avaluat de manera negativa perquè
lesiona innecessàriament els interessos legítims dels tercers
de bona fe. Per aquest motiu, es planteja la necessitat de superar la distinció
entre nul·litat i dissolució/extinció per la via d'equiparar
les causes de nul·litat amb les de dissolució. La conseqüència
pràctica d'adoptar aquesta solució és que es procediria
a liquidar l'associació com si hagués existit de ple dret
i no només fàcticament. Això ha estat reconegut per
la llei respecte a les societats de capital (arts. 34 i 35 LSA i 16 i 17 LSRL) i com és habitual en aquesta matèria a manca de norma
específica, sorgeix el dubte de la possible aplicació del
mateix criteri, per analogia, a altres societats i també a les associacions.
Cal recordar que, tocant a les societats civils, no s'ha considerat necessari
alterar les regles generals: els interessos dels tercers estarien protegits
de manera suficient per mitjà de la normativa que protegeix els
adquirents de bona fe (arts. 464 CC
i 34 LH) i dels criteris elaborats per la doctrina i la jurisprudència
sobre la representació aparent i la representació sense poder.
La diversitat de solucions existent en els casos de les societats de capital
i de societats de persones, però també el caràcter
general que en principi s'ha d'atribuir al règim d'ineficàcia
contractual, fan que la normativa vigent per a les primeres s'hagi de conceptuar
com específica, sense que en aquest moment sigui possible l'aplicació
analògica al cas de la nul·litat de les associacions. La
via, per tant, per tutelar els interessos dels tercers principalment dels
creditors de l'associació nul·la serà l'eficàcia
vinculant de l'aparença creada. Cal tenir present, de totes maneres,
que tant aquesta solució com l'altra presenten inconvenients seriosos
a l'hora d'aconseguir una protecció efectiva dels qui han esdevingut
creditors d'una associació que després és declarada
nul·la. Noteu que el tipus legal d'associació es basa en
la no responsabilitat dels associats per deutes socials, de manera que
la gestió a nom de l'ens no pot comprometre els patrimonis dels
associats, sinó només la massa de béns que figurava
com a patrimoni de l'entitat aparentment existent. Per això, optar
per l'equiparació de la nul·litat amb la dissolució,
i liquidar el patrimoni com si l'associació hagués arribat
a existir, només genera una protecció eficaç si hi
ha un capital sobre el qual els creditors poden realitzar llurs drets.
Però això no deixa d'ésser incongruent amb el pressupòsit
legal en virtut del qual per constituir vàlidament una associació
no cal fer ni obligar-se a fer una aportació mínima de fons
o de béns.
b) Extinció i suspensió
Per tal com l'extinció significa la pèrdua
de la personalitat jurídica, també es pot contraposar amb
la suspensió de les associacions.
La suspensió es pot acordar pels òrgans socials, però
es preveu legalment com una mesura preventiva, en el marc d'un procediment
que pot abocar a la dissolució i a l'extinció de l'associació.
Tant per raó de la il·licitud penal de l'associació
o en el marc de la instrucció d'altres causes criminals en què
l'entitat es pot trobar implicada (cf. art. 129 c) CP). Adoptada
judicialment consisteix a ordenar la paralització amb caràcter
provisional de les activitats de l'associació (cf. art.
10.1 LA), acompanyada o no d'altres mesures provisionals (v.g.
requisició dels llibres i de la documentació de l'associació,
clausura de la seu social, etc). Per consegüent, té per objecte
un aspecte diferent al de la personalitat de l'associació, que continuarà
tenint capacitat jurídica fins que s'acordi si escau la dissolució,
que emmena aleshores a l'extinció.
c) Extinció i dissolució
Les expressions extinció i dissolució
de la persona jurídica poden semblar equivalents o sinònimes.
De fet, la majoria de les normes on es regulen els fets extintius de les
persones jurídiques tipus associació utilitzen el terme dissolució.
Assenyaladament, els arts. 6.7 i 10.5 i la disp. trans. 2ª LA, però
sobretot els arts. 1.701, 1.705 I, 1.706 II i 1.707 CC (on sota la rúbrica
genèrica de "los modos de extinguirse la sociedad" es fa referència
de manera constant a la dissolució de la societat civil). En la
mateixa línia, gran part de les normes corresponents del règim
de les societats mercantils de totes les classes: p.ex. arts. 221, 222,
223 I, 225, 226 CCom; 205 I, 238 a 242 RRM; 260, 261, 263 LSA; 104 a 109
LSRL; 103, 104 LGC; 59 LSGR; 19 LSAL i 18 LAIE, entre d'altres). També
la llei penal (art. 520 CP) i la Constitució (art. 22.4) usen el
verb dissoldre o el mot dissolució.
Tanmateix, si hom reserva l'expressió extinció per a assenyalar
la fi de la personalitat civil de la persona jurídica, cal concloure
que la dissolució és un concepte diferent. La dissolució
descriu el canvi experimentat per l'entitat consistent en la reorientació
de les seves activitats cap a la finalitat específica de l'extinció.
Des d'aquest punt de vista, la dissolució és també
un efecte jurídic (de les causes que la provoquen), però
la seva natura és diferent de l'extinció en la mesura en
què suposa obrir un procés encaminat a assolir un resultat
pràctic o material i no un simple resultat formal. La dissolució
emmena a l'acabament de les relacions jurídiques de l'ens, a la
liquidació del seu patrimoni i, per fi, a la seva extinció.
És veritat que, en ocasions, la llei utilitza el mot dissolució
amb el sentit estricte de fi de la personalitat civil d'una entitat (així,
arts. 19.1 in fine LAIE; 228 II i 260 6ª en relació
als arts. 233.1 i 252.1 LSA; 94.2 LGC i, potser, 1666 II CC). Però
l'accepció aquí proposada es reconeix de manera expressa
en els arts. 264 LSA i 104.4 LGC (també, implícitament, a
l'art. 266 LSA).
Com a conclusió es pot assenyalar que la llei acostuma a fer un
ús vague del terme dissolució. A vegades, s'utilitza aquest
mot com a comprensiu de tot el procés de liquidació i de
l'extinció. En altres ocasions, en canvi, dissolució s'equipara
amb extinció. Tanmateix, la configuració dels supòsits
d'entitats en liquidació i la possibilitat legal de la seva reactivació
justifiquen la utilitat de la distinció nítida entre ambdues
categories.
En efecte encara que pugui semblar una paradoxa s'ha d'admetre la possibilitat
d'associacions no extingides (perquè conserven llur personalitat
mentre s'allarga el procés de liquidació) que s'han de qualificar
com a dissoltes (si ha estat acordada o declarada la dissolució)
[§ A)]. Per això mateix, la llei admet que es poden reactivar
entitats dissoltes. Com que encara no s'havien arribat a extingir,
amb determinats requisits, poden recuperar l'estatut jurídic anterior
a la dissolució [§ B)].
A) Tot i que respecte a les associacions no lucratives no hi ha cap precepte
específic que determini que l'entitat dissolta conserva la seva
personalitat jurídica mentre es duu a terme la liquidació
(cf. p. ex. arts. 264 LSA i 109.2 LSRL), la doctrina coincideix a assenyalar
que l'acord social o la declaració judicial de dissolució
no comporten per regla general l'extinció de l'associació.
És discutida la natura jurídica de la situació de
l'associació en liquidació, però es parteix gairebé
unànimement de la idea que aquesta continua essent la titular de
les relacions jurídiques actives i passives en què era part
abans d'acordar-se la dissolució.
B) L'acord de dissolució i l'inici del procés de liquidació
no coincideixen per tant en el temps amb el moment de la fi de la personalitat
jurídica de l'associació, que pot produir-se força
més tard. Partint d'aquest pressupòsit, es pot establir el
significat de la noció reactivació, que la llei admet
expressament respecte alguns tipus de societats (cf. arts. 106 LSRL i 105 LGC). Un concepte que es troba molt allunyat de la rehabilitació
de la capacitat jurídica que pretenia, en el cas de la STSJC de
27 de març de 1995, la part que va recórrer. Efectivament:
la reactivació significa la represa formal per la mateixa organització
dels objectius característics del tipus associació no lucrativa,
tant si són els inicials com si han estat modificats de resultes
de l'acord de reactivació (o un altre de posterior). Però
per tal que aquesta decisió tingui efecte cal haver superat abans
les causes de dissolució i s'ha d'adoptar quan l'associació
encara té personalitat jurídica. Altrament, si l'associació
ja s'ha extingit, per aconseguir el propòsit de continuar l'organització
cal constituir una associació nova; la qual cosa exclou, des del
punt de vista jurídic, la identitat subjectiva característica
de la reactivació.
La legislació d'associacions no preveu, de moment, la possibilitat
de reactivar les associacions dissoltes en fase de liquidació. Tanmateix,
no trobem obstacles per admetre-la, atesa la generalització d'aquesta
possibilitat en les societats mercantils (cf. art. 242 RRM). Per establir
el seu règim es poden aplicar per analogia quan sigui necessari
els preceptes de la LSRL, però cal tenir present una important diferència.
En el cas de les associacions, l'extinció té lloc de lege
lata quan finalitza la liquidació, és a dir: amb l'aprovació
per l'assemblea tant del balanç final presentat pels liquidadors
com del projecte d'adjudicació del patrimoni social net. En aquest
mateix moment, deixa de ser possible reactivar l'associació perquè
les expectatives dels adjudicataris del romanent han esdevingut drets subjectius.
Ambdós moments coincideixen en la mesura que l'acord de l'assemblea
implica la desaparició com a tal del patrimoni social i el final
del vincle entre els associats. Admetre la possibilitat de reactivació
en aquest moment no sembla factible sense norma legal expressa, ja que
això comportaria que l'associació podria disposar de drets
que ja no li pertanyen. D'altra banda, un acord unànime dels associats
adjudicataris de renunciar als seus drets perquè continuï l'associació
s'ha de qualificar com a constitució d'una nova associació,
amb aportació en el mateix acte dels béns que concretaven
cada quota individual (renúncia translativa).
2.2. Causes d'extinció de
la persona jurídica tipus associació
a) Abast de l'enumeració
legal de les causes d'extinció
La doctrina assenyala que les causes de l'extinció
de les persones jurídiques poden ser generals o específiques.
Les generals es troben en l'art. 39 CC i les específiques cal cercar-les
en la regulació de cada tipus d'associació conforme a la
seva naturalesa. A més a més, hi ha la distinció entre
causes previstes per la llei i causes estipulades pels interessats en l'acte
constitutiu, en els estatuts o en un acord posterior que en modifica llur
contingut. Ambdues classificacions parteixen de l'admissió del caràcter
de numerus apertus dels llistats legals de causes d'extinció.
En el camp de les associacions això és molt rellevant, ja
que l'enumeració legal expressa dels supòsits de fet que
provoquen l'extinció de l'associació és força
limitada.
b) Eficàcia del supòsit
de fet extintiu
La verificació de les circumstàncies
que poden determinar l'extinció d'una persona jurídica pot
tenir lloc de dues maneres. Una, qualificada per la llei com "de ple dret",
en virtut de la qual es pot exigir la dissolució de l'entitat i
la liquidació del seu patrimoni sense haver d'obtenir l'acord del
òrgans socials competents o, en el seu defecte, la resolució
judicial de dissolució (eficàcia automàtica).
Es dóna generalment en relació al termini fixat en l'acte
constitutiu de l'associació, però també a qualsevol
altre supòsit de fet la producció del qual pugui determinar-se
de manera objectiva i indubtable.
El segon mode d'atribuir eficàcia al supòsit de fet que provoca
la dissolució i l'extinció de l'entitat és el consistent
a atribuir als associats, a qualsevol persona amb interès legítim
o a una autoritat, la facultat d'exigir als òrgans de l'entitat
l'adopció d'un acord de dissolució basat en l'existència
d'alguna causa legal o estatutària. Per al cas que aquest acord
no volgués ésser adoptat o no fos possible adoptar-lo, el
legitimat activament té oberta la via de demanar la dissolució
judicial de l'entitat (eficàcia provocada). Aquest és
el criteri aplicable a les causes la verificació de les quals pot
ésser objecte de controvèrsia i que , per consegüent,
són inadequades per a tenir efecte automàtic.
En principi, l'eficàcia automàtica implica que la sentència
declararà que la causa d'extinció s'ha d'entendre produïda
ex tunc. Per contra, quan l'eficàcia és provocada,
la declaració judicial té efectes ex nunc. Atès
que generalment la causa d'extinció és també causa
de dissolució de l'associació, es pot afirmar que l'extinció
no tindrà lloc fins que no culmini el procés de liquidació
a què la dissolució emmena. Des d'aquesta perspectiva, la
verificació automàtica o provocada del supòsit de
fet extintiu només té efecte immediat entre els associats.
La raó és que el fet de trobar-se l'associació en
aquest estat incideix exclusivament sobre les facultats dels òrgans
directius, però no ha d'afectar els tercers de bona fe. Amb altres
mots: la verificació automàtica de la causa de dissolució
implica solament que els directius són responsables envers els associats
per raó dels perjudicis ocasionats per haver endegat operacions
per a les quals calia una legitimació que des de la producció
del supòsit de fet extintiu ja no tenien.
c) Classificació
Els supòsits extintius es poden agrupar per
l'element de la persona jurídica al qual es refereixen.
Així, hom distingeix causes d'extinció que recauen sobre
el substrat de l'associació entès en sentit ampli: vigència
de l'acord constitutiu, nombre d'associats, permanència dels béns
o dels mitjans econòmics destinats als fins de l'associació,
compliment de l'objecte social, etc [§ A)]. D'altra part, hi ha els
supòsits en què aquesta es veu privada de la personalitat
jurídica que li havia estat atribuïda [§ B)].
A) Els supòsits extintius que afecten el substrat de l'associació
són els següents.
1) Transcurs del termini fixat per a la vida de l'associació
en l'acte constitutiu (o en acord posterior, que reuneixi les característiques
del procedent per a dissoldre l'associació). L'eficàcia
d'aquesta causa és automàtica en el sentit indicat més
amunt; és a dir, no cal un acord de dissolució adoptat per
l'assemblea. Això no obstant, són vàlids els acords
de modificació dels estatuts dirigits a eliminar la durada atribuïda
a l'associació i també el de prorrogar la seva existència.
A manca de previsió estatutària en contrari, cap d'aquests
acords no requereix la unanimitat dels associats. L'únic límit
aparent és que la modificació dels estatuts o la pròrroga
s'acordin abans del venciment del termini (arg. ex arts. 1.702 i
1.703 CC; cf. a més, arts. 261 LSA i 204.1 LGC). En aquest cas,
sembla que també s'ha d'excloure la possibilitat d'acordar la reactivació (arg. ex art. 106.2 LSRL en relació amb l'art. 107
LSRL).
Arribat el termini establert, qualsevol persona amb interès legítim
(p. ex. espf. els designats com a destinataris dels béns que restin
un cop feta la liquidació) pugui demanar judicialment la dissolució
de l'associació.
2) Compliment de la condició resolutòria de la relació
associativa establerta en l'acte constitutiu (o en acord posterior,
que reuneixi les característiques del procedent per a dissoldre
l'associació). Atès que es tracta de relacions duradores,
l'efecte extintiu del compliment de la condició únicament
es desplega vers el futur i per això cal fer la liquidació
del fons social i donar al romanent la destinació que procedeixi
segons els estatuts o la llei.
3) Reducció del nombre d'associats per sota del nombre mínim
requerit legalment. Aquesta causa abraça literalment dos supòsits
diferents. Primer, el cas en què la normativa aplicable especifica
que l'associació no pot subsistir amb un nombre d'associats menor
a una xifra determinada (que coincideix o no amb el que es demana per constituir-la).
Aquí es comprèn lògicament el supòsit en què
resta només un associat. Per altra part, hi ha la situació
en la qual tots els associats haguessin causat baixa. El règim ha
d'ésser diferent en aquestes dues situacions. La raó és
que mentre hi ha (un o més) associats és possible l'ingrés
de nous associats i es pot evitar així l'extinció. Tocant
al cas en què tots els associats abandonessin l'associació
o haguessin mort, l'extinció no té lloc de manera automàtica
i immediata però la verificació d'aquest supòsit de
fet determina la dissolució de l'associació sense possibilitat
de reactivar-la amb l'ingrés d'altres persones (en tot cas, ¿qui
podria rebre llurs declaracions de voluntat?). En aquest cas, quan s'hagin
de dur a terme la liquidació del patrimoni social i l'aplicació
del romanent (conforme als estatuts o la norma legal dispositiva), això
tindrà lloc mitjançant la intervenció d'un administrador
nomenat pel jutge a instància de qualsevol interessat.
4) Acord de dissolució (art. 6.7 LA) adoptat pels dos terços
dels associats reunits en assemblea general extraordinària convocada
específicament amb aquest objecte (cf. art. 10.3 Decret 1140/1965).
5) Transformació dels elements estructurals de l'associació
de caràcter extintiu. S'inclouen en aquest apartat els supòsits
de l'associació que s'extingeix perquè és absorbida
per una altra (fusió per absorció o per incorporació)
i la fusió de dues o més associacions, que extingint-se en
constitueixen una de nova (fusió per constitució o
creació). En tots dos casos es produeixen canvis tan substancials
en l'organització que ja no es pot parlar de simples modificacions,
sinó de canvis que emmenen a l'extinció de l'associació
absorbida o de les fusionades. Semblantment s'esdevé quan es pren
l'acord de l'escissió total de l'associació, per formar-ne
dues de nova planta (o només una, però transferint la part
que resta del patrimoni social a una altra associació ja constituïda).
En canvi, es consideren modificacions no extintives, les transformacions
en l'estructura orgànica de l'associació, l'obtenció
i la pèrdua de la qualificació d'associació d'utilitat
pública o el canvi de nom.
6) La reducció dels mitjans econòmics de què disposa
l'associació. Per tal d'evitar la creació o subsistència
d'associacions inútils, es considera que en el moment de constituir-se
cal que l'associació estigui dotada d'alguns recursos inicials o
que s'asseguri la manera d'arribar a tenir els recursos per atendre les
despeses derivades del funcionament normal de l'entitat i el compliment
de les seves finalitats. D'aquí, el caràcter obligatori d'incloure
aquest punt en els estatuts (art. 3.2 8º LA). Per idèntiques
raons, la reducció dels mitjans econòmics de què disposa
l'associació, fins el punt de fer perillar les seves possibilitats
d'estar activa, podria constituir una causa de dissolució. La dificultat
principal rau en la manca de previsió legal d'una quantitat mínima,
per sota de la qual s'ha de procedir a acordar l'extinció de l'associació
(cf. art. 260.1 4º LSA). Per això, en cap cas no es tractaria
d'un supòsit d'extinció automàtica o ipso iure.
A més, s'ha assenyalat que si la manca de mitjans es pot qualificar
com a transitòria o no afecta de manera decisiva les activitats
principals de l'associació, no es podrà decretar la dissolució.
En general, es destaca l'interès a evitar que les associacions s'endeutin
en excés o per damunt de la previsió d'ingressos a curt termini,
tot i que la declaració de concurs no hauria d'implicar en tot cas
la dissolució i posterior extinció de l'associació.
7) Il·licitud o impossibilitat de l'objecte de l'associació.
Així com per constituir-se l'associació havia de perseguir
una finalitat lícita i possible, la falta sobrevinguda d'alguna
d'aquestes característiques constitueix causa de dissolució
de l'entitat. Quant a la il·licitud dels fins, la situació
es recondueix a la qualificació com il·lícita de l'associació.
Pel que fa a la impossibilitat sobrevinguda del fi o objecte social (arts.
39 i 1.700 CC), pot ésser tant física com jurídica,
però ha de ser definitiva i no merament transitòria. Una
qüestió diferent és la pèrdua de sentit o utilitat
d'una finalitat social que, tanmateix, no és impossible d'assolir
des del punt de vista material. En aquest cas, ha semblat justificat no
donar lloc a la dissolució i sí autoritzar la simple modificació
dels estatuts. Per altra part, la impossibilitat d'aconseguir o de servir
les finalitats de l'associació pot venir donada per la desaparició
de l'affectio societatis, la qual cosa es palesa en la paralització
del funcionament dels òrgans socials o de les activitats de l'associació
("dejasen de funcionar"; art. 35 CC). Això justifica també
la dissolució a instància de qualsevol dels associats si
una o altra són irreparables (cf. art. 260.3 in fine LSA
i 18.1 5º LAIE) o, en darrer terme, es perllonguen més enllà
d'allò que podria considerar-se com a raonable.
8) El compliment total o conclusió de la finalitat que constitueix
l'objecte de l'associació també pot ésser una
causa de dissolució, com es desprèn tant de l'art. 39 CC,
com dels preceptes reguladors del diferents tipus de societats (arts 221.2ª
CCom, 260.1 3ª LSA, art 18.1 4ª LAIE, 73.1 b) LCC, 603
2ª LGC). Amb tot, atesa la generalitat amb què acostumen a
fixar-se els fins socials en el cas de les associacions en sentit estricte
es fa difícil afirmar l'acompliment total que comporti l'absoluta
inutilitat de l'entitat.
B) Dissolució coactiva o pèrdua no volguda de la personalitat
jurídica. La dissolució i extinció d'una associació
pot venir donada per circumstàncies alienes al seu substrat personal
o patrimonial o a les vicissituds per què travessi el seu objecte
o finalitat. Això s'esdevé de manera general quan la llei
priva de personalitat un determinat tipus d'organització o es decideix
declarar-ne alguna fora de la llei (art. 1 Decret de 13 de setembre 1936;
art. 2 Llei 1 de març de 1940). També quan són sotmeses
a noves formalitats i es preveu llur extinció en cas d'incompliment..
Per altra banda, s'ha d'acordar la dissolució de l'associació
que, tot i proposar-se una finalitat lícita, empri mitjans violents
o d'alteració o control de la personalitat per aconseguir-los (art.
520 en relació amb l'art. 515. 3ª CP). En aquest cas, l'extinció
es produeix de ple dret des de la resolució judicial ferma en què
es decreti la dissolució, sense perjudici de les mesures que poden
ésser acordades per l'instructor durant la tramitació de
la causa (v.g. suspensió de les activitats de l'associació)
(art. 129.2 CP).
2.3. L'extinció de l'associació
i el procés de liquidació del patrimoni social
a) Supòsits on s'escau la
liquidació
Com a regla, la liquidació del patrimoni de
l'associació s'escau en tots aquells supòsits en què
l'extinció de la personalitat jurídica de l'associació
es deu a un supòsit de fet que al mateix temps implica la dissolució
de l'associació. Amb tot, cal destacar que quan sigui d'aplicació
l'art. 39 in fine CC no té lloc la liquidació perquè
l'Administració subentra en el lloc de l'associació extingida
a fi de donar als seus béns l'aplicació prevista en aquest
precepte.
Pel què fa als supòsits que provoquen l'extinció de
l'associació però no pressuposen la seva dissolució,
el problema consisteix a determinar si també és preceptiva
la liquidació. El cas es planteja en dues menes de situacions. La
primera és la pèrdua de la personalitat jurídica sense
voler (o haver de) posar fi a les activitats de l'organització [§
A)]. La segona hipòtesi és l'extinció motivada per
la fusió o per l'escissió de l'associació [§
B)].
A) En l'actual marc normatiu, el primer cas es pot donar bàsicament
en relació a associacions sotmeses per poder aconseguir la personalitat
jurídica a l'obligació d'inscripció en algun registre
públic. Per a aquest cas, manca una previsió legal de les
conseqüències que l'extinció té respecte a l'organització.
Tant pel què fa específicament al possible deure de liquidar
el patrimoni, com al règim aplicable després de perdre la
personalitat jurídica. Un punt ferm és que aquestes organitzacions
no són il·lícites. En segon lloc, pensem que per les
seves finalitats aquestes associacions tampoc no es poden equiparar amb
les situacions regulades pels arts. 19 i 20 Decret 1440/1965. Per últim,
cal tenir present fins on pot incidir la regulació que es proposi
sobre el contingut essencial del dret a associar-se garantit per l'art.
22 CE.
Partint d'aquests pressupòsits, cal concloure que la liquidació
no és imprescindible quan l'associació deixa de tenir personalitat,
però s'acorda continuar les seves activitats com a organització
legal (sense personalitat). En aquest cas, es manté la cohesió
del patrimoni social, ara com a fons comú d'una associació
sense personalitat. Atesa la continuïtat de l'organització
i de la seva estructura corporativa, no procedeix admetre ni l'acció
individual de divisió, ni tampoc un dret de l'associat que es dóna
de baixa a obtenir una part del fons comú. El repartiment d'aquest
fons pressuposa l'acord social de dissolució i ha de venir precedit
de la liquidació. Pel que fa a la responsabilitat davant tercers,
la peculiaritat del supòsit requereix també un règim
específic basat primer en la destinació del fons comú
i en segon lloc en la responsabilitat que voluntàriament assumeixen
els qui actuen en nom i per compte del col·lectiu.
B) En els casos de fusió i d'escissió d'associacions, també
es planteja el problema de la necessitat de liquidació, ja que en
cap dels dos casos no es pretén posar fi a les activitats de l'organització.
Ans al contrari, especialment en el supòsit de fusió, aquesta
es produeix perquè es vol aconseguir una major capacitat d'acció
en l'àmbit en què s'actua. Per altra part, en el cas d'escissió
total, l'extinció de l'associació que s'escindeix no persegueix
la seva dissolució, sinó que l'escissió provoca la
constitució de dues o més associacions les finalitats de
les quals estan del tot vinculades amb les de l'extingida. A això
cal afegir que, en la regulació legal del fenomen de la fusió
i de l'escissió d'alguns tipus de societats, tot i assenyalar-se
l'eficàcia extintiva d'ambdues situacions (cf. arts. 233 LSA, 94 LSRL, 20 LAIE, 58
LSGR), l'element transcendental és que les entitats
que desapareixen "no entrarán en liquidación" (cf. espf.
art. 94.2 LGC i art. 71.4 LCC). La justificació d'aquesta solució
és que, sense perjudici del dret legal d'oposició que hom
reconeix als creditors (cf. arts 243 LSA i 100 LGC), el patrimoni de la
societat que es fusiona, és absorbida o s'escindeix, no es liquida
perquè es transmet en bloc a la nova entitat, a l'entitat absorbent
o a la societat o societats beneficiàries de l'escissió,
respectivament; així mateix, els socis de les respectives societats
s'integren, com els patrimonis, en una única societat, preexistent
o de nova planta. De manera que aquesta última adquireix "por sucesión
universal los derechos y obligaciones" d'aquella (art. 233.1 in fine
LSA) o els assumeix en bloc (arts. 94.2 LGC i 71.4 LCC).
Des d'aquest punt de vista, l'interrogant relatiu a l'obligatorietat de
la liquidació en cas d'extinció per causa de fusió
o escissió de l'associació es pot contestar afirmant que
s'ha d'aplicar per analogia de les normes legals dictades per a la fusió
i l'escissió de societats. Tanmateix per arribar a aquesta conclusió
cal demostrar prèviament quines són les raons que justifiquen
que a manca de base legal es modifiquin les regles generals de la transmissió
passiva de les obligacions i de l'adquisició dels drets sobre les
coses. Posat que aquesta demostració és actualment força
difícil, la liquidació en els casos de fusió i d'escissió
només es pot obviar en la mesura en què s'aconsegueixi la
conformitat dels creditors pel que fa a la transmissió de les obligacions
de l'associació que s'extingeix a les associacions beneficiàries
de la fusió o l'escissió.
b) Estat de liquidació
L'estat de liquidació implica una transformació
essencial en els fins de l'associació, en la mesura que en lloc
d'adreçar-se a l'assoliment de l'objecte social originari, s'encamina
mitjançant l'acabament de les relacions en què és
part i la liquidació del seu patrimoni a la seva extinció
com a persona jurídica. La dissolució i el consegüent
procés de liquidació no modifiquen la capacitat jurídica
de l'associació, però sí l'abast de la legitimació
conferida als òrgans socials que actuen en nom i per compte de l'associació.
Aquests ja no podran dur a terme actes i concloure negocis jurídics
que no es trobin justificats per la finalitat de liquidar el patrimoni
social. De totes maneres, creiem que això no pot implicar que els
tercers hagin de suportar la càrrega de dilucidar en cada cas si
un determinat acte o negoci jurídic atorgat pels encarregats de
fer la liquidació respon o no al requisit d'adreçar-se directament
a aquest resultat. El risc d'extralimitació dels liquidadors ha
de córrer de la banda de l'associació, llevat del cas de
mala fe del tercer o aquell en què, ateses les circumstàncies,
es pugui afirmar que el tercer havia de saber que l'associació en
liquidació no podia ésser part en aquella relació
jurídica.
Pel que fa referència als efectes que la dissolució té
sobre l'estructura corporativa de l'associació, cal assenyalar en
primer lloc que la junta directiva cessa d'actuar com a òrgan representatiu
de l'associació, per bé que en principi les mateixes persones
que la formaven s'ocuparan també de la liquidació. Tocant
a l'assemblea, l'estat de liquidació exclou de la seva competència
l'adopció d'acords contradictoris amb la finalitat de liquidació
i extinció que, des de la dissolució, domina la vida social.
Tanmateix, cal tenir present que tret del (discutible) supòsit de
termini vençut i no prorrogat oportunament les altres causes de
dissolució es poden superar en el marc de l'acord de reactivació
de l'associació. D'on es dedueix que les restriccions de les facultats
de l'assemblea no es poden considerar irreversibles, sempre que es pugui
arribar a assolir un acord de reactivació amb el quòrum i
les majories exigides pels estatuts o per la llei. A manca d'aquest acord,
no obstant, l'assemblea no deixa d'existir però sí que té
limitades les seves competències quant a l'adopció d'acords
no consistents amb la finalitat de liquidar el patrimoni de l'ens i d'extingir
les relacions jurídiques en què és part. D'altra part,
mentre s'allarga l'estat de liquidació, els liquidadors han d'informar
a l'assemblea. Per això, malgrat la dissolució, se celebraran
les reunions ordinàries i les extraordinàries que convinguin
i es podran adoptar els acords necessaris per a una millor execució
de la liquidació. Per últim, pel que fa als associats, l'estat
de liquidació té com efecte directe impedir l'adhesió
de nous associats. Cal destacar que, en el supòsit en què
la destinació del romanent del patrimoni social fos el repartiment
entre els associats, aquesta condició només la tenen els
que van tenir dret a participar en l'acord d'aprovació del balanç
final de la liquidació i del projecte de distribució del
romanent presentats pels liquidadors.
c) Procediment
La liquidació d'una associació té
per objecte l'eliminació del passiu del patrimoni de l'associació,
a fi de permetre l'adjudicació del romanent als destinataris sense
perjudici dels creditors de l'associació.
D'aquest plantejament es dedueix que, en veritat, la liquidació
no inclou la distribució d'aquest romanent entre els qui en són
destinataris finals. Tanmateix, quan aquestes persones són els associats,
el fet d'aprovar-se en el mateix acte el balanç final de la liquidació
i un projecte de distribució del fons social romanent (arg. ex
art. 118.1 LSRL) és una manera d'eliminar els problemes que
podrien sorgir si aquesta divisió ha d'ésser convinguda un
cop aprovat el balanç final. Per aquesta raó pensem que pertoca
als liquidadors, en aquest cas, fer la liquidació strictu sensu
i, a més, ocupar-se de la distribució del romanent entre
els associats.
Quan els adjudicataris són tercers, quan es clou la liquidació
neix a favor d'aquests el dret a la quota del romanent. Per aquest motiu,
la distribució dels béns integrants del romanent ha de resultar
no de la decisió dels liquidadors o de l'associació, sinó
del conveni atorgat pels adjudicataris. Com a obligacions dels liquidadors
només resten, en aquesta fase, les consistents a posar a disposició
dels adjudicataris els béns del romanent i a donar la preceptiva
publicitat del final de la liquidació i de l'extinció de
l'associació.
Pel que fa al nomenament dels liquidadors, en principi es regeix pels estatuts.
Per integrar la legislació d'associacions, es poden fer servir per
analogia les normes previstes per a les societats mercantils (espf. arts.
110 a 115 LSRL). En tot cas, cal que siguin un nombre senar a fi de facilitar
la presa d'acords durant la liquidació, que sempre tindrà
lloc per majoria.
En particular, pertoca als liquidadors continuar i cloure els negocis pendents
de l'entitat, reclamar els crèdits a favor de l'associació,
pagar els deutes coneguts i vençuts d'aquesta (quan no es puguin
qualificar de dubtosos), procurar la venda dels béns de l'entitat
per facilitar l'adjudicació del romanent, assegurar els deutes pendents
que no haguessin vençut i comunicar, en general, als creditors coneguts
de l'associació que aquesta ha entrat en liquidació. Si escau,
els liquidadors estan obligats a demanar la declaració de concurs
de l'entitat. Només si és necessari per a la millor execució
de la liquidació o es fa clarament en interès dels associats,
els liquidadors poden atorgar nous contractes, transigir o acceptar arbitratges.
La finalitat essencial de la liquidació és salvaguardar els
interessos dels creditors davant l'extinció de l'associació
i de les relacions jurídiques en què aquesta és part.
D'aquí que el repartiment del fons social no es pugui produir sense
haver extingit abans tots els deutes vençuts de l'associació,
consignat l'import dels coneguts no reclamats i assegurat de manera suficient
el dels no vençuts. Aquestes operacions han d'aparèixer en
el balanç final de la liquidació subscrit pels liquidadors
i aprovat per l'assemblea. L'acord que aprova el balanç final de
la liquidació, així mateix, pot ésser impugnat pels
associats que no haguessin votat a favor, conforme a les regles generals
aplicables a la impugnació dels acords dels òrgans de l'associació
(cf. arts. 6.6 LA i 12 Decret 1440/1965).
Tocant als deutes pendents però no satisfets abans d'aprovar el
balanç final perquè no eren coneguts ni foren reclamats durant
el procés de liquidació, no hi ha una previsió específica
en la llei per a les associacions. En altres ordenaments, hom preveu que
la liquidació no finalitzi fins que, aprovat el balanç, no
transcorri un lapse de temps fixat per la llei, moment en el qual els béns
del romanent es podran posar a disposició dels adjudicataris (§
51 BGB; art. 31 CC italià). S'entén aleshores que exhaurit
aquest termini, els creditors que no hagin fet conèixer l'existència
del seu dret, i reclamat si escau l'import, deixen de tenir acció
per exigir-lo als adjudicataris. L'art. 123 LSRL proporciona, de la seva
banda, un criteri diferent, basat en la responsabilitat solidària
dels antics socis en funció de la seva quota en la liquidació.
Aquesta solució és coherent amb el fet que també els
elements de l'actiu que no foren inclosos en el projecte de distribució
del fons social es reparteixen a prorrata. Ambdues solucions tendeixen
a protegir dos interessos contraposats. D'una banda, el dels creditors
a la intangibilitat del seu dret a desgrat dels canvis que afecten al deutor.
De l'altra, l'interès dels adjudicataris a no romandre indefinidament
sotmesos a l'avinentesa que una obligació no constatada en el període
de liquidació els sigui exigida. En defecte d'un precepte equivalent
al § 51 BGB, s'ha de mantenir -de lege lata- l'exigibilitat
de l'obligació pendent no prescrita. Els adjudicataris del fons
social respondran mancomunadament (ex art. 1.137 in fine
CC) del seu compliment, amb els béns que els han tocat en la distribució
del fons social i en proporció a les seves quotes.
2.4. El caràcter definitiu
de l'extinció
L'atribució de personalitat a les organitzacions
és una decisió presa per l'ordenament per raons d'utilitat
i conveniència. Com a efecte que consisteix precisament en posar
fi a aquesta situació arran de la producció de determinats
supòsits de fet, l'extinció de la persona jurídica
és també un producte de la llei. Per això, és
impossible equiparar la mort de la persona física i l'extinció
de la persona jurídica: a desgrat de l'extinció d'una associació,
la llei pot fer-la reviure en dret. És a dir pot declarar
que existeix com a subjecte de dret tot i la dissolució de l'organització
de què es tractava. I pot considerar que l'extinció no havia
d'haver tingut lloc, per la qual cosa estableix que una determinada associació
és la mateixa que un dia fou extingida.
Salvant aquesta possibilitat que la llei admeti la identitat entre l'associació
extingida i la constituïda posteriorment, l'efecte extintiu de la
primera és definitiu. No cal dir que quan l'extinció és
el resultat de l'acord dels òrgans socials o de la resolució
judicial per il·licitud de l'associació, l'extinció
també té aquest caràcter definitiu i irrevocable.
La continuïtat o la recomposició de l'organització sobre
la base dels mateixos elements personals o patrimonials és irrellevant
pel que fa al renaixement del subjecte de dret prèviament extingit.
Aquesta és la norma que es pot deduir de la STSJC de 27 de març
de 1995. Una resolució molt semblant amb idèntica doctrina
és la STS 3ª de 4 de novembre de 1992. En aquest cas, es va
declarar que a manca de mesura de gràcia que hagués
procedit a rehabilitar l'entitat primitiva que havia estat extingida,
l'associació que es va constituir amb el mateix nom conforme a la
llei de 1964 no pot ésser la mateixa i per tant no pot reclamar
a l'Estat el valor dels béns confiscats a la primera després
d'acabada la guerra civil.
3. Extinció i successió
d'associacions
Com s'esdevé amb la mort de la persona física,
l'extinció d'una persona jurídica imposa que els seus béns
siguin transferits a altres persones (físiques o jurídiques).
La raó és que els drets que recauen sobre ells no poden quedar
indefinidament sense subjecte.
Amb aquesta finalitat, la pèrdua de la personalitat jurídica
pot venir precedida de la liquidació del seu patrimoni, de manera
que la transmissió dels béns té lloc mitjançant
l'adjudicació als destinataris del romanent de l'actiu un cop saldats
els deutes (extinció en cas de dissolució). No obstant això,
l'ordenament reconeix una altra forma d'adquisició dels béns
de l'ens extingit. Es tracta de la transmissió en bloc del seu patrimoni
a una altra persona jurídica o a una pluralitat de persones jurídiques
del mateix tipus. Això té lloc en els casos d'extinció
per fusió de fundacions o de societats i d'extinció per a
l'escissió total d'una societat. Es produeix aleshores la successió
universal (de l'entitat absorbent, de les noves entitats resultants de
la fusió o de l'escissió) en les relacions jurídiques
en què era part la que s'extingeix.
En aquesta part del treball analitzem de quina manera s'estableix qui són
els destinataris finals dels béns de l'associació que s'extingeix
[§ 3.1]. A continuació, es planteja el problema de la relació
que hi ha entre les dues modalitats adquisitives a què s'acaba de
fer referència, per tal d'esbrinar en quins casos l'extinció
d'una associació no lucrativa pot donar lloc a la successió
d'un tercer en el seu patrimoni [§ 3.2]. Finalment es comparen els
resultats assolits amb el règim dels "legítims successors"
de la disposició addicional 4ª Llei 4/1986 [§ 3.3].
3.1. Destinació dels béns
de l'associació que s'ha extingit
En el dret vigent, pel que fa a aquesta qüestió
s'han de diferenciar nítidament dues situacions.
a) Associacions il·lícites
Si la causa d'extinció és l'acte d'autoritat
consistent en sentència en què es decreta la il·licitud
d'una associació, la mateixa sentència determinarà
quina ha d'ésser la destinació dels béns.
A) Si com s'esdevé generalment l'objecte o la finalitat de l'associació
fossin il·lícits des de la seva constitució, el supòsit
és de nul·litat, no de dissolució. La qual cosa emmena
a aplicar l'art. 1.306 CC. Per analogia, a més, es podria fer servir
també el que l'art. 1.666 II CC disposa per a la societat civil,
amb el benentès que en les associacions no lucratives això
significa ampliar l'abast del precepte, ja que no és possible fer
distincions entre aportacions dels socis i guanys obtinguts per l'entitat.
Tot plegat sense perjudici dels drets reconeguts a favor de tercers en
virtut de l'aparença creada.
B) Quan l'associació és declarada il·lícita
per sentència dictada en causa criminal, s'ha de dissoldre. Tant
si el caràcter delictiu és originari, com sobrevingut (cf.
art. 520 CP). Tanmateix, sembla possible aplicar per analogia el que disposa
l'art. 1.305 I CC. Així, a més d'aplicar-se les sancions
corresponents a les persones físiques penalment responsables (arts.
516 a 519 i 521 CP), els béns que haguessin estat "materia del contrato"
passen a tenir la consideració d'efectes o instruments del delicte
als efectes d'autoritzar llur comís conforme a l'art. 127 CP. Un
cop decretat, els béns de l'associació dissolta es transmeten
immediatament i definitiva a l'Estat des del moment de la fermesa de la
sentència que l'acorda, sense perjudici dels drets de tercers (anteriors
i posteriors) i amb imputació preferent de llur valor al compliment
de les eventuals responsabilitats civils imposades per la resolució
(art. 127 in fine CP). Val a dir així mateix que perquè
pugui decretar-se el comís, s'ha d'haver demanat expressament ja
que altrament no podria ésser contradita en el procés i això
comportaria indefensió (arg. ex art. 24 CE) i el seu abast
no pot vulnerar els límits de la proporcionalitat entre valor dels
béns i gravetat o natura de la infracció penal que exigeix
l'art. 128 CP.
En cas de dissolució ordenada per la llei, és la pròpia
norma qui fixa la destinació que s'ha de donar als béns.
b) Extinció produïda
per altres causes
Quan l'extinció es fonamenta en una causa
diferent a la il·licitud des del punt de vista civil o penal de
l'associació, la destinació del seu patrimoni es determina
de conformitat amb els seus estatuts [§ A)]. En defecte de previsió
estatutària o quan aquesta sigui ineficaç, per la llei (arg.
ex art. 3.2 9º LA en relació a l'art. 39 CC) [§
B)].
A) La primera norma reguladora de la destinació del patrimoni social
de l'associació són els seus estatuts. La decisió
es remet per tant, en primer lloc, a l'autonomia privada i són d'aplicació
els seus límits genèrics (art. 1.255 CC). Per aquest motiu,
la llei pot limitar l'àmbit de decisió de l'organització
i imposar criteris vinculants sobre les característiques que han
de tenir els possibles destinataris o fins i tot prohibir de manera expressa
alguna clàusula estatutària (com ara la divisió del
patrimoni social entre els associats; cf. art. 146.12 LPI). Part de la
doctrina opina que com a regla general no és vàlida la previsió
estatutària en virtut de la qual l'aplicació del patrimoni
social en cas d'extinció de l'associació ha d'ésser
el repartiment entre els associats o el lliurament a qualsevol persona
física o entitat d'interès particular, però pensem
que aquest límit estén de manera indeguda els efectes del
caràcter no lucratiu de les associacions. Per tant, els estatuts
podrien preveure l'adjudicació del romanent bé als mateixos
associats, bé a qualsevol altra persona física o jurídica.
A més a més, la norma estatutària no ha d'ésser
per força la que es va establir en el moment de constituir l'associació.
L'assemblea és competent per modificar aquest punt dels estatuts,
amb el quòrum i les majories exigides per la llei (cf. arts. 19 LAPB, 6.4 LA i 10.3 Decret 1440/1965). Ho podrà fer en la mateixa
sessió en què s'acorda la dissolució (cf. art. 19.2 LAPB) o en una sessió anterior o posterior al moment de dissoldre.
Noteu que aquest acord no és contrari als fins de la liquidació,
per la qual cosa és plenament eficaç fins i tot quan s'adopta
després de dissolta l'associació.
B) A manca de norma estatutària vàlida (o d'acord de modificació
d'aquest punt dels estatuts, adoptat en temps i forma), s'ha de passar
per la destinació assenyalada legalment. En primer lloc, en la normativa
específica (cf. art. 4.2 h) Decret 2248/1968) i en defecte
d'aquesta, conforme a la legislació general d'associacions que sigui
aplicable en virtut dels arts. 13.1 i 9.11 CC: és a dir, l'art.
19.2 LAPB o l'art. 39 CC.
Aquest últim precepte assenyala que els béns de l'entitat
extingida s'han d'aplicar a fins anàlegs, "en interés de
la región, provincia o municipio que principalmente debieran recoger
los beneficios de las instituciones extinguidas".. L'art. 19.2 LAPB preveu
que l'Administració "destinará los bienes a la realización
de fines análogos a los propios de la asociación disuelta
dentro del ámbito territorial en el que, según sus Estatutos,
desarrollara principalmente sus funciones".
En tots dos casos, els preceptes citats no fan diferències segons
els fins de les associacions extingides. No obstant això, pensem
que l'art. 39 CC (i també l'art. 19.2 LAPB) només s'hauria
d'aplicar a les associacions d'interès públic. Amb
aquesta expressió designem les associacions que tenen com a objectiu
l'assoliment de finalitats d'interès general de caràcter
cultural, artístic, social o científic. Si es tracta d'una
associació no lucrativa, però que serveix exclusivament els
interessos dels seus membres, aleshores la destinació del romanent
de la liquidació ha d'ésser el repartiment d'aquest a parts
iguals entre els associats que formaven part de l'associació en
el moment d'extingir-se.
Centrant-nos en les associacions d'interès públic, cal dir
que la normativa vigent només assenyala que s'ha de donar certa
aplicació als béns de l'associació que s'extingeix.
Això es pot entendre de diverses maneres. Per una banda, que la
llei ordena destinar el producte obtingut de la venda dels béns
relictes a sufragar les despeses que genera l'atenció de les finalitats
(anàlogues) a què es refereixen els preceptes citats. En
aquest supòsit, pròpiament no hi ha destinataris dels béns
sinó beneficiaris més o menys determinats del consum que
s'ha fet del romanent líquid un cop pagats els deutes socials.
Una segona interpretació és la que pressuposa que els béns
de l'associació tenen, en efecte, un destinatari, que ocupa el lloc
de l'associació en les relacions jurídiques en què
era part, tot i que l'adquisició es troba vinculada pel fet que
ha de complir finalitats anàlogues a les que aquella servia. Per
a aquesta segona hipòtesi, ni l'art. 39 CC ni l'art. 19.2 LAPB no
aclareixen qui esdevé titular dels béns que pertanyien a
l'associació que s'ha extingit, ni quin és el títol
de la seva adquisició.
En totes dues interpretacions, els béns de l'associació no
esdevenen nullius. En la primera hipòtesi, perquè
la idea és que el patrimoni es liquida i l'actiu que roman es consumeix
mitjançant l'aplicació que se li dóna. En el segon
supòsit, perquè hi ha un titular, tot i que el precepte no
l'identifica expressament. El qual, si s'escau, adquirirà amb caràcter
retroactiu un cop hagi estat judicialment determinada la seva condició
de tal.
La primera configuració, tanmateix, no sembla convenient per a tots
els supòsits d'extinció d'associacions. Vendre els béns
de l'associació, a fi de destinar la suma aconseguida a cobrir les
despeses generades per atendre certes finalitats anàlogues a les
que tenia l'associació extingida, complicaria innecessàriament
la situació dels creditors de l'associació que no es presentessin
a cobrar a temps. I això per tal com no es pot demanar a les persones
encarregades de decidir en què es consumeix el romanent que es facin
càrrec personalment del passiu sobrevingut. Noteu que, en aquesta
configuració, els béns no ingressen mai en el seu patrimoni,
sinó que els diners en què es transformen es consumeixen
en el compliment de les finalitats assenyalades per la llei. Per altra
part, aquesta alternativa és inacceptable perquè imposa com
a norma la venda dels béns de l'associació i molts cops pot
ésser més convenient que continuïn destinats in natura
al servei de les finalitats o d'activitats anàlogues a les de l'associació
extingida.
Com a conseqüència, l'aplicació dels béns de
l'associació s'ha de fer aleshores mitjançant llur adquisició
per un subjecte legalment designat. El problema consisteix a fixar qui
és el destinatari, ja que el precepte no diu res sobre aquesta qüestió.
La coneguda STS de 12 de novembre de 1956 va fer servir, amb aquesta finalitat,
la Ley de adquisiciones a nombre del Estado, de 9-16 de maig de
1835 (Ley de Mostrencos), en virtut de la qual l'Estat adquiria
"los bienes semovientes, muebles e inmuebles, derechos y prestaciones
siguientes:
1.º Los que estuvieron vacantes y sin dueño conocido por no
poseerlos individuo ni corporación alguna" (art. 1). La incongruència
consistent a considerar vacants els béns, però al mateix
temps afirmar l'aplicació de l'art. 39 CC es justifica amb raons
pràctiques. En efecte, «aun cuando con arreglo a este
precepto [l'art. 39 CC] esté previsto que en los supuestos de extinción
los bienes tengan un destino preestablecido, no es por un orden concreto
y excluyente sino previa determinación de la analogía de
los fines y del interés de los destinatarios y, como los bienes
no pueden entregase a éstos sino mediante el discernimiento de esa
preferencia que no pueden hacer por sí, deben atribuirse tales facultades
a la entidad superior que pueda pronunciar la preferencia con fuerza vinculante,
tal como ya está resuelto en algunas legislaciones extranjeras con
una u otra modalidad, y como en la nuestra puede conseguirse mediante la
aplicación de la Ley de mostrencos con arreglo a la cual, el Estado
es el llamado a vindicar los bienes abandonados o mal poseídos,
ya sea para integrar su propio patrimonio o mediante una adquisición
"sub modo", por obra de la cual puede señalarse indefinidamente
la ulterior aplicación de los bienes relictos" (Cdo. 4).
Com a conseqüència, una primera possibilitat utilitzada pel
Tribunal Suprem en la sentència suara extractada és la d'admetre
que l'art. 39 CC pressuposa una adquisició (en principi provisional,
però que podria esdevenir definitiva) a favor de l'Estat, fonamentada
en el dret d'aquest a fer seus qualssevol béns vacants. Això
legitima que l'Estat reivindiqui els béns de qualsevol posseïdor,
sense perjudici de la ulterior designació dels destinataris i de
l'eventualitat que els posseïdors actuals o futurs dels béns
els adquireixin per usucapió. Actualment, no obstant, la integració
per la via proposada en la STS de 12 de novembre de 1956 és molt
més problemàtica, ja que s'hauria de fer per mitjà
de l'art. 21 de la Ley de Patrimonio del Estado (text refós
aprovat per Decret 1022/1964, de 15 d'abril). Això comportaria haver
de deixar fora de l'adquisició iure imperii qualssevol béns
mobles de l'associació, que teòricament podrien ésser
ocupats per qualsevol persona (a més de l'Estat; cf. art. 26 LPE).
A més, la LPE pressuposa una adquisició desvinculada de qualsevol
finalitat, la qual cosa és una de les prescripcions expresses de
l'art. 39 CC.
Atès doncs que les normes de la LPE no permeten arribar a una solució
satisfactòria a l'hora de concretar qui és el destinatari
del patrimoni de l'associació, creiem que cal repensar el sentit
d'aquest precepte. Amb aquesta finalitat ens sembla molt útil la
reflexió que FERRARA va desenvolupar en aquest punt, precisament
a l'entorn de l'art. 39 CC.
Prenent com a punt de partida la idea que compartim en virtut de la qual
«en las personas de utilidad pública rige el principio del
mantenimiento del destino o de la conversión en otro análogo»
i que «por el contrario, en las personas de interés privado,
rige el principio de la asignación de los bienes a los miembros
interesados con libertad de disposición», FERRARA comparava
la situació resultant de l'extinció de la personalitat jurídica
en un cas i en l'altre. Pel que fa a aquestes últimes, «perdida
la forma jurídica, el mecanismo de unificación jurídica»
assenyalava «los derechos tornan a sus miembros, únicos interesados».
En les persones «de utilidad pública», en canvi, «el
círculo de los destinatarios está fuera del seno de la corporación».
De manera que, «si el patrimonio debe ir a los destinatarios, y el
círculo de estos es amplio o indeterminado y sólo territorialmente
individual, es natural, salvo que nazca un instituto correspondiente, que
el patrimonio vaya a parar al ente local o general que representa al grupo
de ciudadanos destinatarios, fuera de que un ente especial territorial
no sea elevado a representante general de aquel grupo de intereses».
En efecte, l'extinció de l'associació no emmena a la vacància
dels seus béns, ni hi ha una adquisició específica
ope legis per part de l'Estat, basada en una mena de dret de sobirania
o de domini eminent respecte els béns adquirits per aquella entitat
durant la seva existència. L'adquisició es basa en la identificació
entre els interessats (generalment determinats) i l'administració
territorial a qui l'ordenament assigna funcions equivalents o anàlogues
a les que s'adreçava l'associació extingida. És a
dir, que l'adquirent ex art. 39 CC ha d'ésser l'Administració
d'abast territorial que té com a funció pròpia la
finalitat (o altres considerades anàlogues) que fins aleshores [també]
perseguia l'associació extingida.
L'ens territorial serà aleshores l'adjudicatari final del patrimoni
de l'associació. Títol que, si s'escau perquè hi ha
oposició de qualsevol persona amb interès legítim
haurà d'ésser declarat judicialment en un procediment civil.
Mentrestant, la identitat o versemblança dels àmbits d'actuació
confereix a l'ens administratiu la legitimació per a sol·licitar
judicialment l'entrada en possessió dels béns i l'adopció
de les mesures preventives necessàries fins que s'arribi a la decisió
definitiva sobre la titularitat dels béns.
3.2. Règim de l'adquisició
causada per l'extinció d'una associació
a) Plantejament
L'extinció de l'associació i la distribució
del seu patrimoni té lloc, com a regla general, mitjançant
la liquidació d'aquest i l'atribució dels béns integrants
del romanent o dels seus subrogats als destinataris. L'atribució
es fa aleshores a títol singular i sense successió en les
relacions jurídiques en què era part l'associació.
Només hi ha successió en els casos en què per obra
de la llei succeeix l'Administració i es destinen els béns
de l'associació extingida al servei de finalitats semblants a les
que aquesta perseguia.
Aquest plantejament connecta amb l'opinió segons la qual les adquisicions
per successió a títol universal no venen donades per la voluntat
d'un subjecte, encaminada precisament a aconseguir aquest resultat, sinó
per imperi de la llei i a més a més en un numerus clausus
de supòsits. Com tothom sap, la raó és que la successió
universal, perquè té lloc uno ictu sobre un conjunt
de relacions actives i passives, exclou la necessitat de fer servir les
formalitats exigides per a la transmissió de cadascun dels béns
singulars integrats a la massa patrimonial de què es tracti i al
mateix temps permet la transmissió dels deutes sense novació
i sense el consentiment del creditor (cf. art. 1.205 CC). Amb altres mots,
fa possible que el successor assumeixi la qualitat de part en els negocis
jurídics atorgats pel causant de la successió, obviant així
el principi d'especialitat en la transmissió de béns i drets
i fent excepció a la regla d'indisponibilitat de les posicions jurídiques
passives.
Per aquest motiu, s'ha de configurar com una situació excepcional,
admesa legament en alguns supòsits per raons de conveniència
o d'oportunitat, però que no és possible aplicar per analogia
a altres casos semblants en què per les raons que sigui el legislador
no l'ha reconeguda expressament.
En l'actualitat, els únics supòsits previstos per la llei
són la successió per causa de mort (quant al títol
d'hereu) i la successió universal en els casos de fusió i
escissió de societats mercantils (cf. espf. art. 242 RRM) o de cooperatives
(arts. 94.2 LGC i 71.4 LCC).
b) El règim de la fusió
i l'escissió d'associacions
Com a conseqüència, en defecte d'una
previsió legal expressa, els casos de fusió o escissió
total d'associacions s'han de regular partint de la impossibilitat de dotar
al conveni de fusió o d'escissió amb els efectes propis dels
títols de successió universal reconeguts per la llei. Tant
pel que fa a l'adquisició de la generalitat dels béns de
l'associació que s'extingeix, com pel que fa a la transmissió
dels seus deutes.
L'única via per assolir un resultat (pràcticament)
equivalent al que resultaria de la (inviable) analogia amb la normativa
aplicable a les societats mercantils i obviar així la necessitat
de procedir a la liquidació del patrimoni social és la de
comptar amb el consentiment dels creditors de l'associació que s'extingeix
de resultes de la fusió o de l'escissió (arg. ex art.
1.205 CC) . Vegem-ho.
En el supòsit de fusió per absorció, la fusió
pressuposa l'existència d'un conveni entre les dues (o més)
associacions que es volen fusionar, atorgat pels òrgans directius
que les representen i ratificat per acord de les respectives assemblees
convocades amb la finalitat d'aprovar o refusar-lo. Aquest conveni és
un contracte en virtut del qual l'associació que s'extingeix es
compromet a transferir el seu patrimoni a l'absorbent a partir del moment
que es determini en el mateix contracte. Com a contraprestació,
l'associació absorbent s'obliga a assumir els seus deutes, obtenint
a aquest efecte el consentiment dels creditors de l'associació.
D'altra banda, atès que no hi ha previsió legal que l'entrada
en vigor del conveni de fusió produeixi la transmissió en
bloc del patrimoni de l'absorbida a l'absorbent es requereix la verificació
d'actes singulars de transmissió dels béns, adaptats a les
formalitats específiques de cadascun d'ells segons el tipus de bé.
Per últim, tocant als associats, cal dir que els disconformes amb
la fusió poden donar-se de baixa amb efecte immediat. Pel que fa
a la resta, el problema rau a saber si poden esdevenir automàticament
membres de ple dret de l'organització absorbent des de l'entrada
en vigor del conveni de fusió. La resposta negativa es basa en la
idea que així com el conveni de fusió afecta les dues associacions
com a persones jurídiques, l'entrada dels associats en l'associació
absorbent afecta aquesta organització i els associats de l'altra.
Per això, atès que la condició d'associat sempre implica
l'alta voluntària, sembla necessari que els socis de l'associació
absorbida demanin la seva incorporació a l'absorbent.
Quan la fusió té lloc per nova creació, el
procés hauria d'ésser el següent: la creació
de la nova associació podria produir-se a iniciativa de les dues
(o més) associacions que pretenen fusionar-se, amb el concurs d'altres
persones, fins on fos necessari per poder constituir-la vàlidament.
Una vegada creada aquesta associació i constituïts els seus
òrgans, aleshores s'haurien de reproduir els passos indicats per
al cas de fusió per absorció (essent la nova associació
la que absorbeix les que l'han constituïda).
Per últim, pel que fa al supòsit d'escissió, atès
que consisteix en la divisió del patrimoni de l'associació
per raó de la creació de dues o més associacions (o
el repartiment d'aquell entre associacions ja creades), la possible transmissió
en bloc a aquestes dels béns i dels deutes de la que s'ha escindit
s'ha d'excloure per les mateixes raons que en el cas de fusió. D'aquí
que a l'hora de portar a la pràctica la voluntat dels associats
de donar forma jurídica a l'escissió, s'ha de partir de l'aplicació
dels mateixos límits i regles quant a la tutela dels creditors i
a les exigències del principi d'especialitat en la transmissió
dels béns.
Els inconvenients d'aquesta situació legal per a les associacions
que pretenen fusionar-se o formalitzar jurídicament l'escissió
convinguda pels òrgans socials són ben visibles. Des d'aquest
punt de vista, hi ha arguments de pes, no tant per alterar (sense base
legal) el règim jurídic aplicable a la fusió o l'escissió
d'associacions, sinó per propugnar que aquests supòsits es
regulin per la legislació general d'associacions. En primer lloc,
el fet que aquesta possibilitat es reconeix per a la majoria de persones
jurídiques. Segon, perquè hi ha un interès digne de
tutela, que és el de les associacions d'autoorganitzar-se segons
les seves conveniències, a fi d'augmentar o adaptar a les circumstàncies
les seves dimensions i la seva estratègia institucional. Òbviament,
això s'ha de fer sense perjudicar els drets dels creditors de l'associació,
però com prova la normativa de societats hi ha mitjans suficients
per dotar-los de protecció sense bloquejar el funcionament de les
associacions que volen fusionar-se o ordenar la seva escissió. Per
últim, es pot dir, a més, que la fusió o l'escissió
han de comportar la successió de l'ens extingit perquè mitjançant
el conveni de fusió (o d'escissió) es pretén garantir
la continuïtat dels fins socials, que és la raó que
justifica l'adquisició per successió de l'Administració
ex art. 39 CC.
c) Adquisició del romanent
després de la liquidació
La designació pels estatuts dels destinataris
del romanent de la liquidació solament els confereix una expectativa,
la transcendència jurídica de la qual es limita a dotar-los
de legitimació per oposar una causa legal d'extinció o fer
servir accions vinculades a la regularitat del procés i els resultats
de la liquidació. Els destinataris del romanent de la liquidació
només adquireixen un dret en el moment en què s'aprova el
balanç final de la liquidació, ja que fins aleshores hom
els pot oposar una modificació dels estatuts acordada en temps i
forma per l'assemblea. Com és obvi, la configuració jurídica
de la seva posició jurídica varia segons quin sigui l'abast
que normativament s'atribueixi al procés de liquidació. Segons
la nostra opinió, en el cas de les associacions, la liquidació
ha de concloure amb l'aprovació del balanç final de la mateixa
i no inclou la distribució o repartiment del patrimoni social (segons
l'acord de divisió de l'assemblea o conforme als criteris que siguin
d'aplicació depenent de qui siguin els destinataris). Quan s'aprova
el balanç final de la liquidació l'associació deixa
definitivament d'existir i els associats perden la possibilitat de modificar
els seus estatuts (i d'alterar per aquesta via la destinació prevista
per al romanent). A diferència de les previsions legals en matèria
de societats mercantils, la pretensió dels destinataris no es redueix
a un dret de crèdit contra l'associació en liquidació,
que compleix mitjançant els liquidadors. Pensem que és una
pretensió de caràcter real, que cada adjudicatari pot exercir
en nom propi (i en interès de la resta d'adjudicataris, en qualitat
de comuners del patrimoni relicte) i que s'adreçarà contra
qualsevol posseïdor dels béns (tot i que normalment hauran
quedat en poder dels liquidadors o constaran encara a nom de l'associació).
Això és coherent amb el fet que la liquidació no obliga
els liquidadors a vendre tots els béns del patrimoni social, sinó
només els necessaris per a pagar els deutes pendents. També
ho és amb la idea que la transmissió patrimonial a favor
dels adjudicataris té com a causa l'extinció de la persona
jurídica, no pas a l'inrevés.
En tot cas, l'adquisició per part dels adjudicataris (un cop feta
la divisió o distribució del romanent) es fa a títol
singular, és a dir sobre béns concrets i determinats. No
hi ha adquisició a títol universal, encara que el dret del
destinatari, fins a l'adjudicació, recaigui sobre una quota del
romanent considerat com a universalitat. La raó bàsica d'aquesta
configuració no és pas que la liquidació elimina la
necessitat pràctica de la successió, sinó que l'adquisició
dels adjudicataris té lloc sense cap mena de vinculació pel
que fa a la destinació que s'ha de donar als béns. La seva
adquisició es fonamenta exclusivament en l'atribució feta
segons els estatuts, per efecte de la dissolució.
El fet que el balanç final de la liquidació, l'inventari
dels béns socials o el projecte de divisió, no incloguessin
algun bé pertanyent a l'associació de manera que no fos adjudicat,
no exclou aquest bé d'un repartiment posterior que -com addició
a la partició realitzada- ha de tenir lloc entre els adjudicataris.
En virtut de l'efecte provisional que implica la fi de la liquidació
en el nostre dret, els adjudicataris es repartiran l'actiu sobrevingut
i hauran de restituir -si s'escau- els béns o llurs subrogats per
atendre el passiu sobrevingut i completar la liquidació que no s'havia
acabat del tot.
d) Adquisició per successió
de l'associació que s'ha extingit
Aquest supòsit s'escau només quan,
per defecte de previsió estatutària o per ineficàcia
irreparable d'aquesta, l'Administració adquireix els béns
de l'associació amb l'obligació de dedicar-los a fins equivalents
o anàlegs als que aquella perseguia (arts. 39 CC i 19.2 LAPB). També
s'aplica aquesta solució en el cas d'associacions d'interès
públic, quan manquen tots els seus associats i no hi ha previsió
als estatuts sobre la destinació que s'ha de donar al seu patrimoni.
En aquests casos, el patrimoni de l'associació es traspassa en bloc
per obra de la llei a l'Administració. De tal manera, que no cal
cap acte específic de transmissió i la sentència que
declari produïda aquesta adquisició tindrà efecte retroactiu
al moment de l'extinció de l'associació.
Com a successora en el patrimoni de l'associació, l'Administració
respon de les obligacions pendents d'aquesta i pot exigir els drets que
li pertanyien. No obstant, la seva responsabilitat es limita al valor d'allò
rebut, no només perquè aquesta és la regla aplicable
a l'adquisició per les diverses Administracions de les herències intestades, sinó perquè és un principi general aplicable
a qualssevol adquisicions sense correspectiu a favor del patrimoni de les
Administracions públiques (cf. espf. art. 12.1 Llei 11/1981, de
7 de desembre, de patrimoni de la Generalitat).
El fonament de l'adquisició per part de l'Administració específicament
d'aquella que s'adreça generalment al compliment de les finalitats
pròpies de l'associació és que els béns no
restin sense titular. En darrer terme, això tendeix a protegir els
creditors, car de l'art. 39 CC es desprèn que l'Administració
corresponent no podrà evitar d'efectuar l'adquisició. Des
d'aquest punt de vista, l'adquisició per part de l'Administració
serveix com a clàusula de tancament del sistema, sense perjudici
de la limitació de la seva responsabilitat al valor d'allò
rebut.
Per altra banda, l'obligació imposada per l'art. 39 CC d'aplicar
els béns a certes finalitats fa que l'element successori pugui establir-se
també des del punt de vista de la continuïtat del servei a
les funcions o finalitats a què es venia dedicant l'associació
extingida.
Com a successora universal, l'Administració subentra en totes les
relacions jurídiques en què era part l'associació
que s'extingeix. En virtut de la garantia que representa la titularitat
de l'Administració no és imprescindible procedir (en interès
dels creditors de l'associació) a la liquidació (tot i que
és òbviament possible, sempre que això no exclogui
tota possibilitat d'aplicació dels béns a finalitats equivalents
o anàlogues a les de l'entitat extingida), ni tampoc és preceptiva
la formació d'inventari. El fet de considerar que l'Administració
succeeix a l'associació permet partir del principi que les activitats
d'aquesta continuïn i que els béns que tenia es mantinguin
afectats al seu servei com fins aleshores, malgrat la modificació
del seu titular.
Quant a la manera en què es fa l'aplicació dels béns
que ha adquirit l'Administració de resultes de l'extinció
de l'associació, hi ha també diferents possibilitats. Atès
l'àmbit de competències que justifica l'adquisició
de l'Administració, en principi el camí normal de donar compliment
a l'art. 39 CC serà que l'Administració destini l'ús
dels béns o llurs rendiments a aquells fins mitjançant l'adscripció
dels béns a la seva pròpia estructura funcional. No obstant
això, entra dins el precepte que l'Administració en transfereixi
l'ús (art. 74 in fine LPE) (o fins i tot la propietat; arg.
ex art. 31.2 Llei 30/1994) a altres ens públics o privats,
afectant-los permanentment a una destinació vinculada als fins de
l'associació extingida.
Per últim, pel que fa a la configuració jurídica del
deure de l'Administració, el problema rau a saber qui pot exigir
el compliment de les previsions legals si l'Administració no ho
fa o ho fa de manera incorrecta i quines són les sancions que es
deriven d'aquest incompliment. Part de la doctrina considera que es tracta
d'un deure de dret públic, «de manera que nadie tiene
una pretensión a tal empleo». Però això no pot
significar que el deure de fer aplicació esdevingui un deure de
caràcter merament polític o moral. D'aquí que pensem
que pot ésser útil l'analogia amb la situació que
resulta dels arts. 348 CS i 956 CC. En aquests casos, l'Administració
adquireix també per un títol de dret privat, però
d'una manera sui generis atesa la destinació que ha de donar
als béns. Ara bé: a l'hora de donar compliment a l'encàrrec
d'adjudicar tots o part dels béns dels béns rebuts o llur
valor a favor de certes institucions, la normativa i el procediment que
se segueixen són estrictament administratius. De tal manera que
la concreció de com es fa la destinació és discrecional
i només sotmesa al control jurisdiccional per la via dels recursos
ordinaris davant la jurisdicció contenciós-administrativa.
La legitimació per interposar aquests recursos vindrà donada
aleshores per l'interès legítim que acrediti el demandant.
Aquesta tècnica és també l'adequada per explicar la
vinculació que es deriva l'art. 39 CC imposa a l'Administració.
La diferència entre els supòsits de la successió intestada
a favor de l'Estat o la Comunitat Autònoma i la successió
en el patrimoni de les associacions és només de grau. Mentre
que en el primer cas el problema consistirà en com i a favor de
qui es fan les assignacions previstes per la llei, en el supòsit
de l'art. 39 CC es tractarà més aviat d'assegurar que els
béns es dediquen (per la mateixa Administració o per altres
persones) a les finalitats prescrites per la llei, per la qual cosa la
legitimació pot ésser més àmplia.
3.3. Els "legítims successors"
de la Llei 4/1986
En el supòsit en què l'Estat s'apropia
coactivament i sense indemnització dels béns de l'entitat
que ha decidit dissoldre, és segur que no es produeix successió
de l'ens extingit. L'adquisició de l'Estat es justifica en la legalitat
de la mesura conforme a la situació de l'ordenament en el moment
d'executar-la. Ara bé: atès que les conseqüències
en el pla jurídic d'aquesta mesura poden variar en funció
dels canvis polítics que es produeixin, es pot donar la circumstància
que la llei atribueixi a entitats constituïdes ex novo, posteriorment
a la dissolució de l'entitat primitiva que era propietària
dels béns, la pretensió envers l'Estat per aconseguir el
seu lliurament o, si aquest és impossible, el pagament de l'import
corresponent al valor d'aquells béns en un determinat moment. Això
és el que ha fet la llei 4/1986, de 8 de gener de 1986, de cesión
de bienes del Patrimonio Sindical Acumulado. El requisit exigit a les
organitzacions afavorides és que acreditin ésser els "successors
legítims" dels sindicats existents abans de la guerra civil i que
haguessin estat víctimes de la confiscació de béns
per raó de les represàlies polítiques executades pel
bàndol guanyador.
a) Plantejament
La restitució dels béns confiscats
a persones o organitzacions de resultes d'una alteració pacífica
o violenta de l'ordre constitucional és sempre una qüestió
política. Tant si es produeix mentre ocupen el poder els que van
promoure la revolució o l'aixecament que van acabar amb l'ordre
polític anterior, com si s'esdevé un cop aquest ha estat
restablert o n'hi ha establert un de nou conforme a principis diferents.
Fa falta decidir, a la llum dels fets consumats i del temps transcorregut,
sobre la resposta política als problemes suscitats (per raons igualment
polítiques) durant el període anterior.
En qualsevol canvi de règim hi ha, fins a cert punt, la voluntat
de fer tabula rasa amb la situació creada pel que fa a qüestions
que tenen alguna transcendència política. Tanmateix, en molts
casos, això ja no és possible pel temps que ha passat, pels
canvis produïts en la situació dels béns i de les persones
i, sobretot, per la necessitat d'evitar que la rectificació de tot
allò que es considera un error o una malifeta entorpeixi la consolidació
fàctica del nou ordre constitucional. La tasca de la llei és,
aleshores, servir d'instrument per a materialitzar les esmenes que es consideri
adient fer sobre el resultat històric. Per això, la decisió
política que hi ha darrera una norma legal no la pot suplir cap
tribunal. Més aviat al contrari: el punt de partida dels òrgans
judicials ha d'ésser que la modificació de les titularitats
que conformen l'actual statu quo requereix, a desgrat del seu origen,
la corresponent decisió política en forma de norma jurídica
directament aplicable.
Des d'aquest punt de vista és fàcil d'entendre la solució
a la que van arribar totes les instàncies judicials en el cas finalment
resolt pel TSJC mitjançant la sentència que ha donat lloc
a aquestes notes. La decisió del tribunal reflecteix una actitud
molt ponderada, que es pot interpretar com una conseqüència
del principi en virtut del qual el judici d'oportunitat política
sobre possibles mesures de rectificació de les actuacions dutes
a terme per les autoritats del règim polític anterior no
pertoca fer-lo als tribunals (v.g. arran d'accions civils o contenciós-administratives),
sinó als òrgans en qui es troba dipositada la sobirania nacional
(arts. 1.2 i 66.1 CE) dins el marc delimitat per la CE.
b) Especialitat de la Llei 4/1986
Des d'aquesta mateixa perspectiva s'ha d'entendre
i avaluar-ne les repercussions en un pla més general la disposició
addicional 4ª de la Llei 4/1986, de conformitat amb la qual els béns
i drets que, en virtut de la Ley de responsabilidades políticas,
"fueron incautados a las Organizaciones Sindicales o a sus Entes afiliados
o asociados de carácter sindical entonces existentes" (apt. 1 I),
"serán reintegrados en pleno dominio a dichas Organizaciones debidamente
inscritos a su nombre por cuenta del Estado o, en su caso, a aquellos Sindicatos
de Trabajadores que acrediten ser sus legítimos sucesores" (apt.
1 II).
A desgrat de la terminologia emprada, aquesta norma no subministra arguments
decisius per poder afirmar que existeix la possibilitat de successió
entre associacions quan l'entitat que pretén ésser-ho reuneixi
uns requisits anàlegs a aquells a què remet la disposició
addicional 4ª de la Llei 4/1986. És a dir: "dando a la expresión
sucesor el sentido que le confieren... los informes del... Comité
de Libertad Sindical de la OIT" (Exposició de Motius, apt. 5)
. Això es pot justificar a través de l'anàlisi
de l'àmbit d'aplicació de la norma.
Primer de tot, la Llei 4/1986 només és aplicable a les organitzacions
sindicals. A més a més, arran de l'àmbit objectiu
(béns exclosos del Patrimoni Sindical) i per raó de
l'eficàcia pròpia d'aquesta normativa (cessió d'ús
ordenada legalment a favor dels sindicats i organitzacions empresarials
més representatives), s'ha de partir de la seva ineptitud per a
donar lloc a principis generals, que poguessin ésser aplicables
a situacions produïdes per altres organitzacions en les mateixes circumstàncies
que els sindicats (v.g. partits polítics, associacions, organitzacions
religioses, entitats cíviques).
La segona diferència, que considerem clau, es refereix a l'eficàcia
que atorga la condició de successor obtinguda conforme a la Llei
4/1986 i les normes reglamentàries que la despleguen. Malgrat que
alguna entitat sindical fos considerada "successora" segons els criteris
que legalment s'han de fer servir per establir-ho, aquesta condició
no li atribueix cap pretensió contra altres particulars. Tant si
es refereix als béns que algun dia van formar part dels béns
de l'Organización Sindical franquista (béns del Patrimoni
Sindical Històric o els seus subrogats), com si té per objecte
qualssevol altres relacions jurídiques en què fou part l'entitat
suprimida durant o després de la Guerra Civil.
L'expressió "successora" és en la Llei 4/1986 un simple expedient
terminològic per assenyalar el resultat d'una decisió discrecional
de l'Administració, presa en el marc de pretensions singularment
reconegudes per la llei als sindicats objecte de la repressió franquista
durant la postguerra. Podien haver utilitzat qualsevol altre qualificatiu.
Si s'ha fet servir la idea de successió és perquè
porta implícita, quan és utilitzada en sentit genèric,
la idea de continuïtat històrica, que és el marc
en què s'ha de desenvolupar el judici de l'òrgan administratiu
competent. Es tracta aleshores d'una continuïtat de caràcter
estrictament polític relacionada amb la història de les organitzacions
que existien a Espanya als anys 30 i basada en la permanència dels
fonaments ideològics de cada organització i de la seva línia
política, així com en el fet d'acreditar alguna vinculació
amb les organitzacions que sota aquell nom podien actuar clandestinament
a Espanya o a l'estranger. Tot això ve englobat en la referència
que es fa a l'esperit amb què les organitzacions serveixen
les finalitats que les caracteritzen.
Així doncs, tot i tenir per objecte, en efecte, la destinació
dels béns o drets que un dia foren propietat d'entitats extingides,
la "successió" a què es refereix la Llei 4/1986 guarda una
escassa similitud amb el concepte i els pressupòsits de la idea
de successió quan és aplicable a les associacions. Fins i
tot admetent que pogués servir per donar una definició de
la idea de successió en aquest camp, l'especificitat del context
en què es formula i les circumstàncies en què s'ha
concretat fan impossible extreure d'aquesta normativa un principi general
o aplicar-la per analogia a casos qualificables com a semblants. |
|
|
