Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 27 de març de 1995, núm. 10/1995 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents de fet
Fonaments
de Dret
Part dispositiva
Vist per la Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats damunt esmentats, el recurs de cassació
contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció Quinzena de
l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions de judici
declaratiu ordinari de menor quantia, seguides davant el Jutjat de Primera Instància
núm. 6 de Barcelona sobre la declaració de drets i altres punts, el recurs va ser
interposat pel X, amb les sigles X, representat pel procurador Sr. Joan Dalmau
Rafel, i assistit
del lletrat Sr. Jaume Ciurana i Llevadot. La part contra la qual es recorre
és el Y, Y2, Y3, representats i defensats per l'advocat de l'Estat, la UNIÓ
GENERAL DE TREBALLADORS I IGNORADES PERSONES FÍSIQUES O JURÍDIQUES QUE ES
CONSIDERIN AMB DRET SOBRE L'IMMOBLE SITUAT A L., núm. 00, que no van comparèixer.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. - El procurador Sr.
Alberto Palau Boufard, en nom del X, Entitat Obrera, amb les sigles X, va interposar una demanda de judici
declaratiu de menor quantia que per torn de repartiment va correspondre al Jutjat de
Primera Instància núm. 6 de Barcelona, sobre declaració de drets, reivindicació de la
propietat, domini, possessió i titularitat de l'immoble assenyalat amb el núm.
00 a L. A la demanda que es va fer d'acord amb les prescripcions legals i
havent al·legat prèviament els fets i fonaments de dret, es va sol·licitar
que es dictés una sentència en què es declarés: Primer. a) Que la finca
assenyalada amb el número. 00 abans 001, a L i que
constitueix l'entitat núm. 00 inscrita en el foli 000 del llibre 00 de la Secció
0ª, en
el volum 000 de l'arxiu, per inscripció 00 al Registre de la Propietat núm. 1 de
L., pertany en propietat a la meva representada, el X. b) es decreti la nul·litat dels
actes, de
les escriptures i dels títols en virtut dels quals es van dur a terme inscripcions de
propietat i de domini posteriors a la 28, a favor de X. c) Que es decreti també nul·litat de les
inscripcions de propietat i de domini, posteriors a la 28, i que conseqüentment se'n
restableixi la vigència i se'n declari la plena virtualitat i eficàcia
jurídiques. d)
Que es condemni en conseqüència els demandats a estar i passar per les declaracions
anteriors i a reintegrar a la meva representada el ple domini i possessió de la finca de
les actuacions. e) Que es condemni també Y al pagament
dels fruits que la finca ha produït durant el temps en què s'ha mantingut la privació
del gaudi d'aquesta finca, per part del X, que s'ha de determinar quantitativament
en
període d'execució de sentència, perquè no es podia xifrar en aquest moment processal
i d'acord amb l'import de l'arrendament durant el període esmentat. f) Que es condemni
també els demandats a deixar lliure, vacu i expedit l'immoble un cop sigui ferma la
sentència, dins del termini de quinze dies, i que s'adverteixi els ocupants de
llançament si no ho fan en el termini expressat. g) Que es condemni els qui s'oposin al
pagament de les costes del judici.
Segon. - Un cop admesa a tramitació la
demanda, es va decidir la citació a termini de les parts demandades perquè en el
termini legal compareguessin a les actuacions assistides d'un/a advocat/ada i
d'un/a
procurador/a i contestessin la demanda, la qual cosa va fer, en el temps i en la forma
escaients, l’Advocat de l'Estat qui va demanar que es dictés una sentència en què
es desestimés la demanda interposada, que s'absolgués els demandats de les peticions que
conté i que s'imposessin les costes a la part actora.
Tercer. - Mitjançant una
interlocutòria de data 20 d'octubre de 1989, es va decidir que s'acumulessin a aquest
procediment les actuacions de menor quantia núm. 774/89 seguides per la mateixa
Associació actora davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 contra la Unió General
de Treballadors, i es van tramitar conjuntament.
Quart. - Es va obrir el tràmit de prova
es van dur a la pràctica les proves admeses a l'actora i a la demandada, amb el resultat
que consta a les actuacions.
Cinquè. - Un cop acabat el període de
prova, es van adjuntar a les actuacions les proves dutes a terme i es va convocar les
parts d'acord amb el que estableix l'art. 701 de la LEC. Les actuacions van quedar vistes
per a sentència.
El Jutjat va dictar una sentència amb data 10 de
setembre de 1991, la part dispositiva de la qual és:
«DECISIÓ: Desestimo íntegrament la demanda
que va interposar el X contra Y, Y2,
Y3, IGNORADES PERSONES FÍSIQUES O
JURÍDIQUES, COMUNITATS I GOVERNS AUTONÒMICS, ORGANISMES I ENTITATS
AUTONÒMIQUES DE L'ESTAT, PROVÍNCIA O MUNICIPIS, CORPORACIONS DE DRET PÚBLIC
O
PRIVAT, ENTITATS,
ASSOCIACIONS O ORGANITZACIONS AMB PERSONALITAT JURÍDICA PRÒPIA, que es consideri amb
drets sobre la propietat, domini, possessió o gaudi de l'immoble, i contra la UNIÓ
GENERAL DE TREBALLADORS, absolem els demandats esmentats de totes les peticions que conté
la súplica de la demanda.
Imposem a la part actora les costes del judici.».
Sisè. - La representació de la part
demandant va apel·lar contra la resolució anterior, se'n va substanciar l’alçada
d'acord amb el dret, i la Secció Quinzena de l'Audiència Provincial de Barcelona va
dictar una sentència amb data 9 de novembre de 1992, la part dispositiva de la qual
diu: «DECIDIM: Que desestimem el recurs d’apel·lació que va interposar el
X, contra la
sentència que va dictar el dia 10 de setembre de 1991 el Jutjat de Primera Instància
núm. 6 de Barcelona a les actuacions de què prové aquest rotllo, la CONFIRMEM
íntegrament i condemnem la part apel·lant al pagament de les costes d’aquesta
alçada».
Setè. - La part apel·lant, el X va preparar un
recurs de cassació en la segona instància, el qual la Secció Quinzena de l'Audiència
Provincial va tenir per preparat mitjançant una resolució de data 15 d'abril de 1993
davant la Sala Primera del Tribunal Suprem, a la qual va trametre les actuacions un cop
citades a termini les parts per trenta dies. I davant d'ell l'Associació actora va
formalitzar el recurs de cassació que va basar en els motius següents:
Primer . Per infracció de l'ordenament
jurídic a l'empara de l'article 1692.4 de la LEC: per infracció de l'article 39 del Codi
civil en relació amb l'article 3r de la Llei de responsabilitats polítiques de 9 de
febrer de 1939 i l'article 6-7 de la Llei de 1964.
Segon. Per infracció de l'ordenament
jurídic a l'empara de l'article 1692.4 de la LEC: per infracció o interpretació
errònia de la jurisprudència sobre retroactivitat tàcita de les lleis, especialment de
la Constitució.
Tercer. Per infracció de l'ordenament
jurídic a l'empara de l'article 1692.4 de la LEC: per vulneració de l'article 4t del
Codi civil sobre aplicació analògica de les lleis.
Quart. Per infracció de l'ordenament
jurídic a l'empara de l'article 1692.4 de la LEC: per inaplicació de l'article 1939 del
Codi civil.
Cinquè. Per infracció de la
jurisprudència a l'empara de l'article 1692.4 de la LEC: per infracció de la doctrina
jurisprudencial del Tribunal Suprem relativa a Catalunya abans de la Compilació de
1.960,
sobre la suspensió del termini prescriptiu quan hi ha obstacles que impedeixen
l'exercici de l'acció.
Sisè. Per infracció de l'ordenament a
l'empara de l'article 1692.4 de la LEC: infracció de l'article 342 de la Compilació del
dret civil de Catalunya en relació amb l'article 1941 del Codi
civil.
Vuitè. - La Sala Primera del
Tribunal Suprem va dictar una interlocutòria amb data 8 de setembre de 1994 en què declarava
que la competència per conèixer de l'anterior recurs de cassació corresponia a aquesta
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, i va trametre-hi les actuacions i el
rotllo d'apel·lació havent citat a termini prèviament les parts a fi que compareguessin
en deu dies.
Novè. - Es van rebre les
actuacions en aquesta Sala, es va incoar el rotllo corresponent a fi de substanciar el
recurs interposat; la recurrent esmentada va comparèixer davant la Sala, degudament
representada, i també va comparèixer l'advocat de l'Estat, com a representant legal de
l'Estat. Un cop admès el recurs per part d'aquesta Sala i dut a terme el tràmit
d'impugnació, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia nou d'aquest mes, dia
en què es va fer.
Hi ha actuat com a ponent el magistrat
Il·lm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer. – L’associació
civil «Y» (X)
de Barcelona formula el present recurs de cassació contra la sentència de la
Secció Quinzena de l'Audiència Provincial d'aquesta ciutat de 9 de novembre
de 1992 que, en confirmar la del Jutjat de 1ª Instància núm. 6 de 10 de
setembre de 1991, va desestimar en totes les seves parts la demanda de menor
quantia presentada pel CENTRE esmentat contra l’Administració Civil de
l'Estat i d'altres, en què, substancialment, reivindicava la propietat de la
finca assenyalada amb el núm. 00 abans 001, de la Rambla de R. de L. que va
ésser confiscada l'any 1939 pel règim polític anterior un cop acabada la Guerra Civil.
Segon. - La recurrent ens
addueix 6 motius de cassació. En el 1r, que articula per la via del núm. 4
de l'art 1692
de la Llei processal civil, denuncia infracció de l'ordenament jurídic per vulneració
pe la sentència d'instància de l'art. 39 del Codi civil en relació amb el 3r. de la Llei
de Responsabilitats Polítiques de 9 de febrer de 1939 i del 6-7 de la Llei d'Associacions de
1964; i es raona explicant que la Sentència contra la qual recorre entén que
l'Associació demandant, constituïda l'any 1979, no és la mateixa que s’havia creat
amb el mateix nom l'any 1903, que era la propietària per compra l'any 1912 de l'immoble
que ara aquella reivindica. Per aquesta manca d'identitat d'associacions, la sentència
contra la qual es recorre, nega legitimació «ad causam» a la recurrent; i el cert
és
-continua aquesta última- que mai hi va haver una declaració formal i oficial que
declarés fora de la Llei l'associació de 1903 com ho exigia, perquè s’extingís
l'últim incís de l'art. 2n de l'adduïda Llei de 1939, i -continua dient la
recurrent- no
es podia entendre que contingués aquesta declaració oficial i formal d'extinció el
Decret de la Presidència del Govern de 31 de gener de 1944 perquè aquest Decret solament la
pressuposava extingida però no l'extingia directament i -afegeix la
recurrent- el decret
esmentat ha d'interpretar-se restrictivament, per la qual cosa conclou dient que hem
d'entendre que l'Associació actual, constituïda l'any 1979, és la mateixa de l'any 1903,
i que conseqüentment si que té legitimació activa per reivindicar la finca que era
propietat d'aquesta última i que va ésser-li expoliada per l'Estat l'any 1939.
Tercer. - En examinar amb tota cura
l'extens contingut que desenvolupa aquest 1r motiu, el Tribunal que ara enjudicia constata
que pràcticament tota la seva argumentació va dirigida a combatre el contingut de la
sentència de la Primera Instància oblidant la coneguda jurisprudència que aclareix que el
recurs de cassació es dóna contra la sentència d'apel·lació, i no pas contra la de la.
instància (sentències del Tribunal Suprem de 23 de març de 1993, 4 de
gener, 23 i 24 de maig, 14 de juliol, 26 de setembre i 24 d'octubre de 1994, entre moltes
altres) quan
aquella no fa seus, com és el cas, els raonaments d'aquesta, per la qual cosa ja no
podria acollir-se el motiu; però és que, a més, aquesta Sala també comprova que la
tesi que aquí es desenrotlla (la subsistència o pervivència del X en el període
1939-1979) no és la que la recurrent adduïa a la demanda i a tota la 1ª.
instància,
perquè allà donava per feta l'extinció del X de 1903 encara que de manera il·legal
(folis 17, 18, 18 volt, 19, 19 volt, 20, 20 volt, 21, 21 volt, 107 volt, 371
volt, 372 volt. 425, i d'altres); i és clara també la jurisprudència que diu que a la cassació
no s'hi poden portar tesis ni qüestions noves no plantejades abans
(sentències del
Tribunal Suprem de 8 i 22 de maig, 3 d'octubre i 15 de desembre de 1989, 18 de
juny, 5, 20
i 26 de novembre de 1990, 15 d'abril, 24 de maig i 14 d'octubre de 1991, 3 d'abril i 30 de
desembre de 1992, 22 i 24 de febrer, 18 de maig, 26 de juliol i 9 d'octubre de 1993, entre
d'altres), i encara menys si les noves argumentacions contradiuen les assentades
anteriorment, que és el que, com veiem, esdevé en aquest cas, per la qual cosa aquest
motiu tampoc podria prosperar; i menys encara si es té en compte que no ha quedat pas
gens clar que no hi hagués hagut una declaració directa, formal i oficial d'extinció de
l'Associació de 1903 i dubtem que solament hi va haver el Decret de la Presidència del
Govern de la dictadura de 31 de gener de 1944 que la «pressuposava» extingida
(folis 401
i 402 dels actes); ja que era la pròpia recurrent la que el 14 de novembre de 1987
aportava com a prova a les actuacions d’instància l'escrit del seu lletrat director
Sr. Pere Arderiu Vilas de 18 de maig anterior (folis 104 i 107 al 109), redactat i
presentat, en l'interès i defensa de l'Associació actora a la Subsecretaria de Treball i
Seguretat Social, on quan es referia a aquesta Associació, deia que va ser fundada el
1903, es va mantenir en plena activitat en les seves diverses seccions ... deixant
constància de la seva constant activitat: «hasta el 26 de enero de 1939 en que a raiz de
la ocupación de la ciudad por las tropas de Franco su sede fue expoliada y su vida como
entidad obrera ahogada y declarada extinta" (sic. el subratllat és d'aquesta
Sala, folis 107 i 107 volt); i en el mateix lloc, hi afegia: «En 14 de diciembre de 1940
el Gobierno de la dictadura promulgó un decreto en el que declarando extinta la entidad
X adjudicaba el edificio
(l'immoble de la R. S. S. núm. 10 ara objecte d'aquest plet) a la RAMA DEL EJÉRCITO DEL ESTADO para instalación de sus servicios de farmacia militar
inscribiéndose el inmueble en el Registro de la Propiedad a nombre de la misma». Davant
d'aquestes manifestacions, no podem pas estar, doncs, gens segurs que sols hi hagués
hagut el Decret de 31 de gener de 1944 com la recurrent aquí invoca; i tot i que hagués
estat així, l'aital Decret de 1944 ja seria per ell mateix suficient per tenir per palesa
l'extinció de l'Associació de 1903 un cop vistos els seus termes clars; i, en tot
cas, el
que comprovem en el fons és que la sentència de l'Audiència dóna per constatada la
voluntat dels membres de l’Associació de 1903 de mantenir la seva existència
malgrat la legalitat hostil del moment històric de 1939; però l'Audiència nega també
que la decisió d'aquells membres de que subsistissin els vincles
associatius, sigui
suficient per mantenir incòlume la personalitat jurídica de l'Associació esmentada en
contra de la llei; i com que aquesta conclusió de la Sala d'Instància no la desvirtua el
motiu, el mateix per tot el que hem dit, ha de fracassar; i conseqüentment l'Associació
recurrent constituïda l’any 1979, no és la mateixa que l'extingida de 1903, i per
tant aquella no té legitimació («legitimatio ad causam») per exercir l'acció
reivindicatòria que la seva demanda planteja.
Quart. - El motiu 2n, que també es
formula a l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, atribueix
a la sentència de l'Audiència interpretació errònia de la jurisprudència sobre
retroactivitat tàcita de les lleis, d'una manera especial la Constitució; i quant a
això exposa que aquella solució de l'Audiència parteix del principi que la
Constitució
de 1978 -que s'oposa frontalment a la Llei de responsabilitats polítiques de 1939- no és
aplicable a aquest cas, ja que els possibles efectes retroactius d'aquella tenen el
límit
de les situacions ja esgotades sota el règim legal anterior, perquè així exigeix la
seguretat jurídica, i per tant, en el nostre cas hi ha dos efectes consumats abans de
1978, és a dir, abans de l'aprovació de la Constitució: l'extinció de la personalitat
jurídica del X de 1903 per l'aplicació de la legislació de responsabilitats
polítiques posterior a la nostra Guerra Civil; i l'adquisició per l'Estat de la finca
reivindicada en el procediment. El motiu que ara estudiem impugna les anteriors
apreciacions de la sentència de l'Audiència i assenyala que infringeixen la doctrina de
la retroactivitat tàcita de les lleis que es conté en les sentències del Tribunal
Suprem que invoca perquè (torna a dir-nos) l'acta estatal de la suposada extinció de la
personalitat jurídica del X està solament al·ludida en el Decret de 31 de gener de
1944, i l'Audiència, quan li atribueix valor suficient per extingir el X en frontal
oposició a l'art. 22,4 de la Constitució de
1978, contradiu l’adduïda doctrina de
l'aplicació retroactiva de les normes i dels principis que les inspiren, perquè
(continua dient), en el nostre cas, davant el possible dubte sobre la suficiència del
reiterat Decret de 1944 per tenir per extingit el X de 1903, la sentència s'inclina
per la seva extinció i no per la seva subsistència, com diu la recurrent que s'hauria
hagut de fer segons l'ordre constitucional.
Cinquè. - 0 sigui que el 2n motiu té el
mateix fonament que el 1r: el pretès error de l'Audiència de tenir per extingit el
X
de 1903 quan, segons la recurrent, l'hauria hagut de tenir per subsistent ja que no era
el Decret de 31 de gener de 1944 suficient per afirmar-ne l’extinció.
Sisè. - Essent del tot coincidents
aquests raonaments del motiu 2n amb els ja rebutjats de l'anterior n'hi ha prou que ens
remetem al que hem dit en analitzar el 1r per desestimar també el que ara considerem.
Setè. - El 3r motiu, que de la mateixa
manera que els seus precedents, discorre pel camí del núm. 4 de l’art. 1692 de la
Llei processal civil, es planteja de manera subsidiària per al supòsit que, com
hem vist,
s'ha produït, de no haver progressat el motiu 1r (en el que es defensava la subsistència
de la personalitat jurídica del X de 1903 malgrat el Decret de 1944);
i, aquest 3r
motiu es basa en que la sentència de què demana cassació no aplica per analogia el
mateix criteri que deriva de la Disposició addicional 4a de la Llei de 8 de gener de 1986
de cessió del patrimoni sindical acumulat, segons el qual la cessió s'ha de fer o bé a
les organitzacions sindicals, els afiliats o associats existents aleshores, o
bé, si escau, «a aquells Sindicats de Treballadors que acreditin ésser els seus legítims
successors», i la recurrent afegeix que entre el cas regulat per la Llei de 8 de gener de
1986 (disposició addicional 4a) quant a la «successió» legítima de
sindicats, i el
supòsit no regulat de «successió» d'associacions, hi ha «identitat de
raó» i per
això ella creu que la sentència havia d'aplicar en el nostre cas la Llei de 8 de gener
de 1986 per analogia, i com que no ho va fer, entén que vulnera l'art. 4rt del Codi
civil.
Vuitè. - Sorprèn aquesta
fonamentació de la recurrent en la què, com veiem, defensa l'aplicació de
la Llei de 1986 per
analogia a l'Associació recurrent; i diem que sorprèn, perquè era la pròpia recurrent
la que en l'escrit de 18 de maig de 1987, adreçat al Subsecretari de Treball i Seguretat
Social (folis 107 al 1 dels actes) deia que: «EL X, por su razón de ser, Estatutos por los que se rige, voluntad
asociativa, finalidad y jurisdicción a la que está sometida (Ley de Asociaciones), no ha
sido, es, ni pretende ser, ningún Sindicato, sino, simplemente, una asociación obrera
con fines sociales, culturales, recreativos, deportivos, de filosofía e inspiración
autonomistas», (foli 107); i afegia (foli 108 volt): «No es de aplicación la Ley
Reguladora del Patrimonio Sindical Acumulado de 8 de Enero de 1986 por no integrar el
inmueble de la Rambla de Santa Mònica nº 10 de Barcelona dicho Patrimonio».
I era, doncs, la mateixa recurrent la que negava tant clarament tota aplicabilitat a la Llei de 8
de gener de 1986, estranya que ara la pretengui aplicable per analogia. Però l'Audiència
ja va donar la resposta adequada a aquesta qüestió explicant (en el seu fonament de
dret QUART) que segons aquella Llei de 1986 del Patrimoni Sindical acumulat, la
restitució dels béns sindicals incautats s'han de fer pels Sindicats que acreditin
ésser els legítims successors dels que en el seu moment existiren, sotmetent la
restitució a la prova de qualitat de «successor legítim», judici de valor que ha
d'emetre l'Administració de l'Estat (segons l'art. 6,1 el Ministeri de Treball i Seguretat
Social un cop escoltada la comissió consultiva a què es refereix l'apartat 2 del mateix
precepte) i que no és susceptible de control per la jurisdicció civil; havent de
destacar-se, amb la sentència de l'Audiència, i citant la Sentència del Tribunal Suprem
de 6 de novembre de 1991, que els drets de reintegració del patrimoni sindical que en
aplicació de la Llei de 1986 hagin de fer-se valer, hauran de plantejar-se davant
l'Administració de la forma i pel procediment que estableix la disposició addicional 4
de l'esmentada Llei i en la disposició addicional 2a del seu Reglament aprovat per Reial
decret d' l d'agost de 1986; i atès que la jurisdicció civil ordinària no té
atribucions per decidir les peticions que es formulin sobre la reintegració o el retorn
dels béns constitutius de l'anomenat Patrimoni Sindical Històric; hem de dir a
l'Associació recurrent que tot i en l'improbable supòsit que, en contra del que ella
mateixa deia, hom pogués aplicar-li per via analògica les disposicions de la Llei del
patrimoni sindical acumulat de 8 de gener de 1986, hauria de seguir-se llavors el
procediment adequat davant l'Administració (com sembla que l'actora ja ha fet
infructuosament segons els folis 105 al 109), i no davant l'ordre jurisdiccional civil
exercitant l'acció reivindicatòria; per totes quines raons decau també aquest 3r
motiu.
Novè. - I els tres que
resten (el 4t, el 5è i el 6è) van tots ells adreçats a refutar la fonamentació
decisòria de la sentència objecte de recurs en la part on la mateixa declara la
usucapió a favor de l'Administració de l'Estat de la finca que l'actora reclama; però
com que ja ha quedat resolt de manera definitiva precedentment que l'Associació actora no
té legitimació ad causam per fer aquesta reivindicació, tampoc té
acció, i per
tant tampoc té legitimació per discutir-li al seu actual propietari el títol
d'adquisició de l'immoble; i per tant, ja no és procedent, en aquesta
sentència, que
entrem a estudiar i decidir els 3 últims motius de cassació; i tota ella, per
tant,
l'hem de rebutjar.
Desè. - No es considera viable cap dels
motius de cassació, i per tant haurem de declarar que el recurs no és
procedent. Imposem
les costes a la recurrent i decretem la pèrdua del dipòsit que va constituir per
interposar-lo (art. 1712, 3r, 3 de la Llei processal comú).
Per tot el que hem dit,
EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT QUE ENS CONFEREIX
LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA,
DECIDIM
Desestimar el recurs de cassació interposat pel
«Y» (X) contra la
sentència que el dia 9 de novembre de mil nou-cents noranta-dos va dictar la Secció
Quinzena de l'Audiència Provincial de Barcelona en el recurs d’apel·lació a què
ens hem referit en el primer fonament de dret d'aquesta sentència; condemnem l'esmentat
CENTRE al pagament de totes les costes del present recurs i a la pèrdua del dipòsit que
va constituir per interposar-lo. Així ho acordem, manem i signem. |
