Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
cat/CCC/art/a411-8.htm
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre Quart del Codi Civil de Catalunya
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Llibre quart
Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Llibre Quart del Codi Civil de Catalunya

Anterior Amunt Següent

  Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions

(DOGC núm. 5175, de 17-07-2008, p. 55923-56024)

[Incorpora les modificacions dels articles 412-3, 412-5, 421-11, 422-13, 423-9, 424-1, 424-5, 424-10, 425-12, 431-2, 431-17, 441-2, 442-1, 442-2, 442-3, 442-4, 442-5, 442-6, 442-7, 451-16, 451-17, 451-26, 452-1, 452-2, 452-3, 452-4, 452-5, 452-6, 461-9 i 463-2 del Codi civil, i també de la rúbrica de la secció segona del capítol II del títol IV d'aquest llibre, que ha introduït la disposició final segona de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la familia (DOGC núm. 5686, de 02-08-2010, p. 61162-61260)].

El President de la Generalitat de Catalunya

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d'acord amb el que estableix l'article 65 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, promulgo la següent

LLEI

Preàmbul

I

Principis i sistemàtica

Aquesta llei, seguint el pla de codificació del dret civil català traçat per la Llei 29/2002, del 30 de desembre, primera llei del Codi civil de Catalunya, aprova el llibre quart del Codi civil, dedicat al dret de successions. Malgrat el que estableix l'article 6 de la dita llei, no ho fa per mitjà de modificacions d'addició, supressió o nova redacció de les normes vigents, sinó d'un text alternatiu íntegre, que evita les dificultats inherents a una refosa posterior.

Com és sabut, el dret català havia estat ja codificat en aquest àmbit, amb vocació de completesa, per la Llei 40/1991, del 30 de desembre, del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. La llei que ara s'aprova segueix l'empremta d'aquest codi precedent i en conserva els fonaments, el disseny institucional bàsic i, fins i tot, la redacció de nombrosos articles. Tanmateix, s'ha aprofitat l'oportunitat que oferia la incorporació del seu contingut al llibre quart del Codi civil per a actualitzar-ne un nombre significatiu d'institucions i preceptes i, en algunes matèries, per a fer-hi reformes d'una certa profunditat. Cal no oblidar, en aquest sentit, que tot i que el Codi de successions era un text relativament recent, amb setze anys de vigència, una part substancial del seu articulat procedia de la Compilació del 1960 o del Projecte de compilació del 1955, cossos legals anquilosats per les circumstàncies del moment històric en què es van redactar.

Els treballs d'actualització empresos per aquesta llei han partit del reconeixement de l'alta qualitat tècnica del Codi de successions i de la seva utilitat contrastada en la pràctica. La seva revisió, per tant, respon només al designi d'adequar-ne el contingut a les transformacions de l'economia, la societat i les famílies en els darrers decennis i d'aprofitar l'experiència professional i jurisdiccional acumulada per a esmenar o suprimir regles dubtoses, suplir alguna mancança i facilitar-ne l'aplicació extrajudicial. Atès tot això, el llibre quart presenta alhora novetats de naturalesa tècnica i d'altres que reflecteixen decisions de política jurídica amb una clara repercussió social. Aquestes darreres es troben, sobretot, en la remodelació integral del sistema de pactes successoris, la reconsideració dels drets successoris en la successió intestada entre cònjuges o convivents, la modificació de les regles de càlcul de la llegítima, la regulació de nova planta de la quarta vidual i la supressió de les reserves.

El llibre quart respecta l'estructura del Codi de successions amb dos canvis d'ordre sistemàtic. El títol I del Codi de successions, de disposicions generals, es desdobla en dos títols i el segon passa a ésser el títol VI del nou llibre quart, relatiu a l'adquisició de l'herència, que inclou les regles sobre acceptació i repudiació, dret d'acréixer, comunitat hereditària, partició, col·lació i protecció del dret hereditari. Aquesta reordenació sistemàtica, que té un precedent en el Projecte de compilació del 1955, s'ajusta a l'ordre temporal de les fases en què es desenvolupa el fenomen successori. En segon lloc, el títol III del Codi de successions, sobre els testaments, passa a ésser el títol II del llibre quart, amb la voluntat de reflectir la centralitat de la successió testamentària, mentre que el títol II del Codi de successions, sobre els heretaments, passa a constituir el nou títol III, que inclou els pactes successoris i les donacions per causa de mort. Tot i la preferència de la successió contractual com a fonament de la vocació successòria, ha prevalgut en aquest punt, com a raó per a avantposar la successió testamentària, la seva molt superior freqüència estadística. A banda dels títols esmentats, el títol IV del nou llibre es dedica a la successió intestada, i el títol V comprèn les altres atribucions successòries determinades per la llei, és a dir, la llegítima i la quarta vidual.

En el pla substantiu, el llibre quart manté els principis successoris del dret català tal com estaven plasmats en el Codi de successions: els principis de necessitat d'hereu, d'universalitat del títol d'hereu, d'incompatibilitat de títols successoris, de prevalença del títol voluntari i de perdurabilitat del títol successori. Aquests principis, que distingeixen el dret català de successions de molts altres ordenaments, han funcionat raonablement bé en la praxi successòria i no s'ha considerat oportú alterar-los. D'altra banda, com és sabut, el mateix sistema n'estableix, quan hi ha raons que ho justifiquen, les excepcions o modulacions pertinents.

Des d'una perspectiva formal, cal destacar la reducció de disposicions que es podien considerar supèrflues, massa detallistes i àdhuc reiteratives, sobretot amb relació als fideïcomisos. Així, s'ha passat dels 396 articles del Codi de successions als 377 del llibre quart. També s'ha adaptat la presentació dels preceptes a les exigències de la tècnica legislativa actual, mitjançant la divisió dels articles en apartats i la introducció de rúbriques, inexistents en el Codi de successions. Pel que fa a la redacció dels textos, finalment, s'han eliminat arcaismes, s'ha procurat una redacció més directa i s'ha posat cura a harmonitzar la terminologia tècnica amb l'emprada en els llibres primer, tercer i cinquè del Codi civil i en els altres projectes de llei en curs.

II

Disposicions generals

El títol I del llibre quart, que conté les disposicions generals de la successió per causa de mort, manté substancialment el dret vigent amb alguna modificació tècnica i sistemàtica. Les variants sistemàtiques més remarcables són el desplaçament del paràgraf segon de l'article 1 del Codi de successions, que passa a ésser el nou article 463-1, situat en el capítol dedicat a la comunitat hereditària; el desplaçament de la regla continguda en la segona frase del paràgraf segon de l'article 4, que passa a l'article 425-4.1, relatiu a la substitució vulgar, amb una formulació diferent; la introducció de l'article 411-8, sobre reserves i reversions legals, que en constata la supressió en el dret català; la inclusió en el capítol sobre capacitat successòria, com a supòsits d'inhabilitat, de les prohibicions de disposar que establia l'article 147 del Codi de successions, i la reordenació del règim de la indignitat successòria, que es tracta conjuntament amb el de la inhabilitat per a succeir.

Entre les novetats substantives, és remarcable la regulació, en el supòsit d'herència jacent, de les conseqüències que produeix l'acceptació d'algun dels cohereus, si n'hi ha d'altres que no s'han pronunciat encara. En aquest cas, s'entén que la situació de jacència s'extingeix i el llibre quart opta per atribuir l'administració ordinària de l'herència als qui accepten, en espera que la resta també ho faci o es frustrin les crides. En matèria de capacitat successòria, cal destacar la norma que redefineix i amplia les causes d'indignitat, en particular estenent-la als qui cometen delictes de lesions greus, contra la llibertat, de tortures, contra la integritat moral .incloent-hi els delictes de violència familiar i de gènere. o contra la llibertat i la indemnitat sexuals, sempre que en siguin víctimes el causant o altres persones del seu nucli familiar. També s'amplia el supòsit d'indignitat per causa d'impagament de prestacions econòmiques imposades en processos matrimonials, que en el llibre quart comprèn els casos de comissió de delictes contra els drets i deures familiars, incloent-hi, per tant, casos de trencament de deures de custòdia, substracció de menors o altres formes d'abandonament de família diferents de l'impagament de pensions al cònjuge, l'excònjuge o els fills. Finalment, és digne d'esment, amb relació a la inhabilitat successòria, l'addició d'un apartat al precepte que en regula les causes, per mitjà del qual es limita la possibilitat que les persones que presten serveis assistencials, residencials o anàlegs al causant, en virtut d'una relació contractual, siguin afavorides en la seva successió. El llibre quart no ha optat per inhabilitar aquestes persones, entenent que una regla tan dràstica podria donar lloc a situacions injustes, però, a fi de reduir el risc de captació de la voluntat, ha semblat oportú exigir, en aquests casos, que la disposició es faci en testament notarial obert.

III

La successió testada

a) Formes testamentàries

El títol II del llibre quart té per objecte la successió testada i s'inicia amb un capítol sobre els testaments, els codicils i les memòries testamentàries, en el qual es regulen els tipus de testaments i altres actes que poden contenir disposicions d'última voluntat, els requisits de capacitat per a atorgar-los, llur contingut, llurs formalitats i les regles generals a les quals se subjecta la interpretació de les disposicions que contenen.

Respecte a les formes testamentàries, la novetat més rellevant, encara que amb una transcendència pràctica molt limitada, és la decisió de suprimir el testament ordinari davant rector. D'aquesta manera, els tipus de testaments que es poden atorgar en aplicació del dret català es redueixen a dos: el notarial, en les modalitats de testament obert i testament tancat, i l'hològraf. Es manté vigent, per tant, la prohibició dels testaments atorgats exclusivament davant de testimonis, sens perjudici dels casos en què se'ls pugui reconèixer validesa d'acord amb les normes del dret internacional privat.

L'atorgament de testaments i codicils segueix subjecte als requisits de capacitat, contingut i forma vigents. El llibre quart precisa els supòsits en què intervenen facultatius en l'acte d'atorgament del testament a fi de certificar que el testador té prou capacitat i lucidesa per a fer-ho, distingint segons que el testador estigui incapacitat judicialment o no ho estigui. En el primer cas, la presència dels facultatius, que han d'ésser acceptats pel notari, és inexcusable; en el segon, els facultatius hi intervenen si el notari, que ha d'apreciar la capacitat del testador, ho considera pertinent.

Pel que fa al contingut dels actes successoris, es flexibilitza, ampliant-lo, l'objecte de les memòries testamentàries, que poden contenir disposicions que no excedeixin el 10% de l'actiu hereditari, en lloc del 5% que establia l'article 123 del Codi de successions. Finalment, el llibre quart també recull la facultat de designar i modificar, en testament o en codicil, els beneficiaris d'assegurances de vida o d'altres instruments d'estalvi o previsió, tal com sovint es fa en la pràctica. Naturalment, aquesta facultat també es pot exercir per altres mitjans establerts per la llei o pel contracte, i, atès que la designació testamentària de beneficiari no és un acte de disposició per causa de mort, no cal revocar-la en un testament ulterior, sinó que es pot fer també per qualsevol altre mitjà admès en dret.

b) Nul·litat i ineficàcia dels testaments i de les disposicions testamentàries

Les normes sobre ineficàcia dels testaments i de les disposicions testamentàries, contingudes en el capítol II del títol II, són objecte d'una nova sistematització i reformulació, més d'acord amb els principis de la dogmàtica jurídica moderna. El capítol comença amb un precepte en el qual s'exposa el conjunt de les causes de nul·litat dels testaments. Aquest precepte atribueix rang legal a la doctrina jurisprudencial, particularment rellevant en els testaments hològrafs, que n'evita la nul·litat quan falta l'expressió de la data i del lloc, sempre que aquestes dades es puguin acreditar d'alguna altra manera. Es fixa un termini general de caducitat de quatre anys per a les accions de nul·litat, que s'unifica amb els terminis d'altres accions d'impugnació també subjectes a caducitat, com la de preterició errònia. S'estableix, en substitució dels paràgrafs segon i tercer de l'article 128 del Codi de successions, una regla que impedeix l'exercici de l'acció de nul·litat a les persones que, coneixent la possible causa de nul·litat, admeten la validesa de la disposició testamentària, l'executen voluntàriament o renuncien a l'exercici de l'acció.

Es posa una cura especial a aclarir el dret vigent en matèria de revocació i compatibilitat entre testaments, com també en tot el relatiu a les conseqüències de la ineficàcia dels testaments. En aquest sentit, es precisen les conseqüències generals de la nul·litat i la caducitat d'un testament respecte al testament anterior i les conseqüències de la nul·litat parcial. En matèria de revocació, es preveu la possibilitat d'atorgar un testament merament revocatori, cas en el qual la successió es defereix aplicant l'ordre de successió establert per a la successió intestada.

El capítol es tanca amb l'actualització de l'article 132 del Codi de successions, que presumia revocades les disposicions ordenades a favor del cònjuge en alguns casos de crisi matrimonial. El nou precepte eludeix formular la norma com una presumpció de revocació i la configura com un supòsit d'ineficàcia sobrevinguda, si bé salva les disposicions fetes a favor del cònjuge o el convivent quan del context del negoci successori en resulta que el testador l'hauria ordenat igualment en cas de crisi familiar ulterior. D'altra banda, la superació del sistema causalista en la regulació de l'accés a la separació matrimonial i al divorci justifica que el precepte hagi optat per una definició objectiva dels pressupòsits d'aplicació de la norma: n'hi ha prou amb el trencament efectiu de la convivència, fins i tot per separació de fet, o la interposició d'una demanda en procés matrimonial, sempre que posteriorment no hi hagi hagut represa de la convivència o reconciliació, per a fer valer la ineficàcia de les disposicions atorgades a favor del cònjuge o el convivent. El mateix sistema s'ha seguit en altres tipus d'atribucions successòries: en concret, en matèria de pactes successoris, en la successió intestada i en la quarta vidual.

c) Institució d'hereu i disposicions fiduciàries

Es manté el principi tradicional de necessitat d'institució d'hereu en els testaments, amb les excepcions, prou conegudes, del testament amb nomenament de marmessor universal i de l'atorgat en aplicació del dret de Tortosa, en el qual és possible repartir tota l'herència en llegats. Seguint el dret vigent, es mantenen les regles interpretatives i integradores de la voluntat del testador en diversos supòsits d'institució d'hereu que ho requereixen per llur complexitat, incertesa o designació genèrica dels afavorits.

La condició, el termini i el mode, que el Codi de successions regulava en un mateix capítol referit a les modalitats en la designació dels successors, tenen un nou tractament sistemàtic. D'una banda, el règim jurídic de la condició té una secció pròpia dins del capítol de la institució d'hereu, a les normes de la qual remet posteriorment el capítol dels llegats, en tot allò que és aplicable també als llegats condicionals. D'altra banda, el règim jurídic de les disposicions fetes a termini es desenvolupa amb relació als llegats, atesa la prohibició d'aposar terminis a la institució d'hereu. Finalment, el mode successori es configura com una disposició successòria més i, per això, es desplaça a un capítol específic a continuació dels llegats.

En matèria de condició, el llibre quart delimita de manera més completa les facultats de l'hereu condicional, de qui el Codi de successions es limitava a dir que podia demanar la possessió provisional de l'herència. El llibre quart explicita com s'exerceixen les facultats d'administració de l'herència mentre la condició està pendent de compliment i permet als cohereus que ja hagin acceptat l'herència practicar-ne la partició, deixant en administració els béns assignats a la quota de l'hereu condicional. Finalment, amb relació a la tipologia legal de les condicions, és destacable la norma, de nova redacció, que declara ineficaç la condició de no impugnar el testament o de no promoure litigis successoris, condició que apareix amb una certa freqüència en els actes d'última voluntat, però que erosiona la seguretat jurídica i coarta inadmissiblement l'accés a la tutela judicial.

Pel que fa a les disposicions fiduciàries, es manté el règim vigent de la institució d'hereu per fiduciari i dels hereus i legataris de confiança, amb canvis lleus adreçats a simplificar la redacció dels preceptes i a harmonitzar-los amb la resta del llibre quart. En aquest sentit, per exemple, s'estén l'exercici de la facultat d'elegir hereu o de distribuir l'herència a la persona que convivia amb el causant en unió estable de parella, seguint la tònica d'equiparació entre el cònjuge i el convivent que es fa en tot el dret de successions. També s'explica per aquesta voluntat d'harmonitzar textos la reducció del termini atorgat a l'hereu de confiança per a practicar inventari, que passa d'un any a sis mesos, comptats des del coneixement de la delació, tal com es demana també a l'hereu que vol gaudir del benefici d'inventari i al que vol detreure les quartes per raó de fideïcomís o d'excés de llegats.

d) Substitucions hereditàries

Les substitucions vulgar, pupil·lar i exemplar mantenen la regulació tradicional, amb pocs canvis significatius a part d'esmenes d'estil. Amb relació a la substitució vulgar, s'aclareix la qüestió, que es podia considerar dubtosa tenint en compte el que establia l'article 4 del Codi de successions, relativa al moment en què es produeix la delació a favor del substitut vulgar si es frustra la crida preferent. L'única novetat en les substitucions pupil·lars i exemplars .al marge del desplaçament sistemàtic de la norma sobre el dret a llegítima en l'herència del substituït, que, tot i que es pot aplicar a ambdues substitucions, en el llibre quart es col·loca en la secció relativa a la pupil·lar. és la modificació de les regles de designació de substituts en la substitució exemplar. Seguint un criteri adequat a la realitat social contemporània es fixa un ordre de possibles substituts, però s'hi introdueixen canvis quant a les persones que ho poden ésser efectivament: en primer lloc, s'hi inclouen no només els descendents de l'incapaç, sinó també el seu cònjuge o convivent en unió estable, i, en segon lloc, abans que entri qualsevol estrany, s'hi inclouen tots els parents consanguinis de l'incapaç dins del quart grau i no, com fins ara, els descendents del testador, que podria ésser que no fossin parents del substituït. A més, es permet que el causant ordeni la substitució, prescindint de les prelacions esmentades, a favor de les persones que hagin exercit la tutela de l'incapaç o que hagin assumit i complert deures d'atenció personal envers aquest.

e) Fideïcomisos

En matèria de fideïcomisos, s'ha abordat una revisió a fons de la normativa amb la finalitat de simplificar-la i adaptar-la a la realitat social. El nombre d'articles dedicats als fideïcomisos, que eren gairebé una cinquena part de les disposicions del Codi de successions, s'ha reduït significativament. Els articles derogats, en la mesura que no s'oposin al nou dret, s'incorporen a la tradició jurídica catalana. S'ha de fer esment de la reformulació de la norma que estableix els límits dels fideïcomisos. Aquesta norma parteix de la base que no és desitjable, ateses les exigències d'una economia de mercat moderna i la funció social dels recursos econòmics, que els béns siguin amortitzats per més d'una generació. Per això, el llibre quart ha posat molta cura a cercar un equilibri entre la voluntat del testador i les exigències pràctiques del món contemporani. Els fideïcomisos es poden ordenar a favor de persones vives o, si es pretén cridar persones no nascudes en el moment de l'obertura de la successió, a favor d'un únic substitut. Aquesta regla no s'aplica als fideïcomisos familiars, cas en el qual es permet la crida de dues generacions, entenent com a primera la dels fills o nebots del fideïcomitent.

Quant als efectes que produeix el fideïcomís mentre està pendent, s'estableixen mesures per a permetre la disposició de béns fideïcomesos si es garanteix l'eficàcia del fideïcomís. Així es fa, en concret, a imatge de la regla aplicable a l'usdefruit de diners, respecte als diners, valors o altres actius financers integrats en el fideïcomís, dels quals el fiduciari pot disposar lliurement si ha prestat una fiança suficient per a restituir-ne el valor. Per al cas en què quedin subjectes al fideïcomís accions o participacions, el llibre quart estableix també quins drets corresponen al fiduciari i quins efectes produeix la subscripció de noves accions en ampliacions de capital, l'emissió d'accions alliberades i l'alienació, si s'escau, dels drets de subscripció preferent. Destaca, finalment, la simplificació de la regulació dels fideïcomisos de residu i la substitució preventiva de residu. Es manté el principi de subrogació real, com a regla de defecte, i se suprimeix l'exigència de reservar una quarta inversa.

f) Llegats i modes successoris

En matèria de llegats, se sistematitza l'extensa i acurada normativa de l'anterior Codi de successions, que va recuperar la del Projecte de compilació del 1955, i s'hi introdueixen algunes disposicions per a satisfer les necessitats del tràfic. Es determina amb precisió el règim del llegat de diners, actius financers, accions i participacions socials, com també l'abast del llegat d'immobles amb relació als mobles que contenen. També s'aborden alguns casos de subrogació d'objectes llegats per altres béns i, pel que fa a la delació i l'acceptació dels llegats, s'especifica la independència de cada llegat com a disposició a títol particular. El llibre quart manté la institució de la quarta falcídia o quota hereditària mínima, com a contingut econòmic mínim del títol hereditari, si bé se'n simplifica la normativa. Es manté també la possibilitat de reduir els llegats si són excessius.

Les disposicions modals es regulen en un capítol propi, emfasitzant llur caràcter diferenciat de la condició i el termini. Es modifica l'article que tracta del compliment del mode, que atorga legitimació a associacions i fundacions per a exigir el compliment de modes amb finalitats d'interès general. Es limita també la durada de les prohibicions de disposar, que se circumscriu a la vida d'una persona o a trenta anys, i es faculta la persona afectada a sol·licitar l'autorització judicial per a disposar si sobrevé una justa causa.

g) Marmessors

El règim de la marmessoria es manté substancialment inalterat, excepte pel que fa al sistema de retribució. Partint del respecte a la voluntat del causant, el llibre quart atribueix al marmessor universal una remuneració, per defecte, del 5% del valor de l'actiu hereditari líquid, en lloc del 10% anterior, i es manté per al comptador partidor la del 2% del valor del mateix actiu o dels béns objecte de partició. A més, s'estableix que els honoraris professionals del marmessor, si escauen, s'han d'imputar a aquest percentatge. Es fixa un termini màxim per al compliment de l'encàrrec, que és de trenta anys o el termini de durada màxima dels fideïcomisos, si s'estableix per referència a la vida de diverses persones. S'ha aprofitat la reforma, finalment, per a incloure la norma sobre destinació d'herències a sufragis o als pobres en el capítol de la marmessoria, atès que la finalitat de la successió, en aquests casos, és el compliment d'un encàrrec de destinació i no l'atribució de béns per títol successori.

IV

Pactes successoris

El règim dels pactes successoris és, sens dubte, la innovació de més volada que presenta el llibre quart respecte a l'anterior Codi de successions. El dret català ha conegut tradicionalment els pactes successoris en forma de donació universal o heretament. Aquests pactes, com és sabut, eren el vehicle de transmissió intergeneracional dels patrimonis familiars, de base típicament agrària, per mitjà de la institució d'hereu únic convinguda en capítols matrimonials. Malgrat la importància històrica dels heretaments, llur regulació, ancorada en una realitat socioeconòmica i una concepció de les relacions familiars pròpies d'una altra època, resultava més útil per a interpretar capítols matrimonials antics que com a instrument de planificació successòria. A partir d'aquesta premissa, sense renunciar al bagatge conceptual heretat de la tradició jurídica catalana entorn dels heretaments, el llibre quart regula els pactes successoris d'una manera molt més oberta i flexible.

En aquesta línia de més obertura, s'han de destacar dos trets del nou sistema de successió contractual. D'una banda, pel que fa al contingut del títol successori, els pactes successoris no es limiten ja a la institució d'hereu o heretament, sinó que admeten també, conjuntament amb l'heretament o aïlladament, la realització d'atribucions particulars, equivalents als llegats en la successió testamentària. D'altra banda, la successió contractual es deslliga del seu context matrimonial: si bé els pactes es poden continuar fent en capítols matrimonials, això ja no és un requisit essencial, perquè no s'han d'atorgar necessàriament entre cònjuges o futurs cònjuges, ni tampoc entre els pares o altres familiars i els fills que es casen. Entre el manteniment de l'esquema tradicional i l'obertura dels pactes a qualssevol contractants, el llibre quart ha optat per una solució intermèdia prudent: els pactes només es poden atorgar amb el cònjuge o convivent, amb la família d'aquest o amb la família pròpia, dins d'un cert grau de parentiu per consanguinitat o afinitat. Aquesta regla té en compte el major risc dels contractes successoris entre no-familiars, però alhora és prou oberta per a emparar els pactes que a vegades s'estipulen en ocasió de la transmissió d'empreses familiars, en els quals poden arribar a intervenir diverses generacions de parents en línia recta i altres membres de la família extensa.

La restricció legal quant al grup de persones que poden convenir pactes successoris no regeix per a ésser afavorit. Els pactes poden contenir disposicions a favor de terceres persones, però aquestes no adquireixen cap dret fins a la mort del causant. D'aquesta manera es permet, per exemple, que el pare i la mare pactin, entre ells dos, que l'herència sigui per a un o uns fills determinats, encara que no tinguin el consentiment d'aquests, i, més endavant, si les circumstàncies ho aconsellen, convinguin un nou pacte successori per a instituir un altre fill o una altra persona.

Les disposicions generals de la secció primera del capítol dedicat als pactes successoris s'ocupen, a més de definir els pactes i determinar llurs atorgants i possibles afavorits, de regular la capacitat per a atorgar-los, llur objecte, forma i publicitat i llurs modalitats d'ineficàcia. El tipus bàsic de pacte successori implícit en el llibre quart és un pacte amb causa gratuïta, en el qual es poden imposar càrregues a l'afavorit, com ara la de tenir cura d'un atorgant que tingui la condició de causant de la successió i prestar-li assistència, i també la de fer constar la finalitat que hom pretén assolir amb l'atorgament del pacte. Això no impedeix que les parts puguin causalitzar el pacte de manera diferent, atesa la llibertat de configuració del contingut que els dóna el llibre quart. Aquest hibridisme causal es posa en relleu en la regulació de les causes de revocació dels pactes, que provenen de la dogmàtica dels actes successoris, de les donacions i dels contractes. En concret, els pactes es poden revocar per indignitat de l'afavorit, per les causes pactades expressament en el contracte, per incompliment de càrregues, per impossibilitat de compliment de la finalitat essencial o per un canvi substancial, sobrevingut i imprevisible de les circumstàncies fonamentals. Aquesta multiplicitat de fonaments de revocació ha exigit també que se n'especifiquin les conseqüències en cada cas, tenint en compte si hi ha disposicions corespectives o si alguna de les parts ha complert obligacions o càrregues que hagin enriquit l'altre atorgant.

A continuació, el llibre quart regula els diferents tipus d'atribucions que es poden fer en un pacte successori, és a dir, els heretaments i les atribucions particulars. L'heretament, seguint el dret compilat, pot ésser simple o cumulatiu i es pot pactar amb caràcter mutual. S'ha de fer notar també l'admissió de l'anomenat heretament preventiu, que es pot revocar unilateralment per mitjà d'un testament o un pacte successori posterior. Les disposicions preventives són, en principi, indistingibles de les testamentàries, però a vegades poden acompanyar útilment altres disposicions irrevocables atorgades en un mateix instrument. A part d'això, el llibre quart estableix que, si el testador no ho dispensa, la revocació unilateral d'una disposició preventiva s'ha de notificar als altres atorgants del pacte, com a requisit d'eficàcia. Aquest tret permet conferir als pactes successoris, si es dissenyen adequadament, la funcionalitat pròpia dels testaments mancomunats.

V

Successió intestada

El dret anterior al llibre quart en matèria de successió intestada, contingut en els articles 322 a 349 del Codi de successions, procedia de la Llei 9/1987, del 25 de maig, de successió intestada, la qual, al seu torn, s'havia inspirat en la Llei de successió intestada del 7 de juliol de 1936, encara que no en compartís tots els principis. El llibre quart segueix el fil d'aquesta tradició i respecta els trets bàsics del sistema anterior, si bé hi introdueix alguns canvis tècnics i altres, més transcendents, de política jurídica.

Les principals innovacions que presenta el llibre quart afecten la successió intestada en les relacions de parella. D'una banda, es reconeixen drets successoris al convivent en unió estable de parella en pla d'igualtat amb el cònjuge vidu, sempre que la convivència hagi perdurat fins al moment de la mort de l'altre membre de la parella i amb independència que es tracti d'una parella heterosexual o homosexual. Es posa fi, doncs, al sistema asimètric de reconeixement de drets successoris en les unions estables de parella, que els atorgava només a les unions homosexuals. L'obertura del matrimoni a les parelles homosexuals buida de sentit el tracte diferencial de les relacions de parella en funció de l'orientació sexual dels convivents; per això, s'elimina la dualitat de règims. Però el llibre quart, com s'ha dit abans, va més lluny i, amb caràcter general, assimila els drets successoris dels convivents als dels cònjuges, entenent que, a efectes de la successió per causa de mort, allò que és rellevant és l'existència d'una comunitat de vida estable i els llaços d'afecte entre els qui conviuen com a parella, i no el caràcter institucional del vincle que els uneix.

D'altra banda, en aquest mateix àmbit dels drets successoris en les relacions de parella, s'ha de destacar la millora de la posició del cònjuge vidu, que s'estén, com hem dit, al convivent supervivent d'una unió estable, quan concorre a la successió intestada amb descendents. La pràctica anterior a l'aprovació d'aquesta llei feia palès que la solució usufructuària, emmirallada en el model tradicional de l'usdefruit capitular de regència, tot i tenir l'avantatge d'atorgar una posició personal i econòmica sòlida al vidu, pot presentar disfuncions en la gestió de patrimonis de base urbana, financera o empresarial, cosa que fa aconsellable establir l'opció de commutar el dret d'usdefruit universal per l'usdefruit de l'habitatge familiar, si pertanyia al difunt, i una quarta part alíquota de l'herència, un cop descomptat el valor de l'usdefruit esmentat. Aquesta facultat de commutació, que el vidu o convivent té durant l'any següent a l'obertura de la successió, millora sensiblement la posició d'aquest en la successió intestada, com també la reforça el fet que aquests usdefruits, tant l'universal com el que recau sobre l'habitatge, tinguin caràcter vitalici i no es perdin pel fet de contreure un nou matrimoni o d'iniciar una nova convivència.

El llibre quart introdueix modulacions de nota en el règim de successió intestada en el cas d'adopció. D'antuvi, disposa que el parentiu per adopció produeix els mateixos efectes successoris que el parentiu per consanguinitat, i això, en coordinació amb la modificació de l'article 127.1.a del Codi de família, implica l'establiment de drets successoris abintestat entre l'adoptat i els seus descendents i l'adoptant i tota la seva família, inclosos els oncles, cosins, nebots i altres parents col·laterals. L'adopció crea lligams familiars indistingibles dels que genera la procreació natural, la qual cosa ha conduït progressivament a la convicció social que cal equiparar la filiació natural i l'adoptiva en tots els sentits. Tanmateix, hi ha supòsits d'adopció que, sens perjudici de l'equiparació d'efectes acabada d'esmentar, mereixen un tractament singular. És el cas de l'adopció dels fills del cònjuge o del convivent i de l'anomenada adopció intrafamiliar, en la qual un fill orfe és adoptat per un parent dins del quart grau. En ambdós supòsits, el llibre quart manté drets successoris abintestat entre la persona adoptada i els seus avis, o ulteriors ascendents, de la branca familiar que ha quedat desplaçada com a conseqüència de l'adopció pel nou cònjuge o convivent de l'altre progenitor o de l'adopció de l'orfe per un parent col·lateral de la família de l'altre progenitor. En aquests casos, també es mantenen els drets successoris abintestat entre els germans per naturalesa, que no s'han de veure perjudicats pel fet que algun d'ells hagi estat adoptat i altres no .o ho hagin estat per una altra persona. El manteniment d'aquests drets successoris està molt lligat a la idea que, en aquestes modalitats d'adopció, és possible que es mantingui el tracte familiar amb els avis o els germans d'origen i que, quan això passa, és just que la llei ho reconegui. Tant és així que, si hom pot acreditar que s'ha perdut el tracte familiar, el dret decau.

Al marge d'aquestes reformes, són dignes d'esment la norma que regula la delació de l'herència intestada quan és repudiada per tots els descendents d'un mateix grau i, d'altra banda, la que destina les finques urbanes heretades per la Generalitat de Catalunya, com a hereva legal, a polítiques d'habitatge social.

VI

Llegítima i quarta vidual

El llibre quart manté la llegítima com a atribució successòria legal i límit a la llibertat de testar, però accentua la tendència secular a afeblir-la i a restringir-ne la reclamació. Una mesura destacable en aquest sentit és la limitació de la computació de donacions a les fetes en els deu anys precedents a la mort del causant, llevat que es tracti de donacions atorgades a legitimaris i imputables a llur llegítima, cas en el qual són computables sense límit temporal. La restricció de la computació a les donacions fetes en els darrers deu anys de vida facilita les operacions de càlcul de la quantia de la llegítima, que no es veuran entorpides per problemes de prova i de valoració d'actes pretèrits, però, sobretot, s'ha de percebre com una reducció dels drets dels legitimaris ajustada a la realitat de la societat contemporània, en què preval l'interès a procurar formació als fills sobre l'interès a garantir-los un valor patrimonial quan manquin els progenitors.

Com en el dret anterior al llibre quart, continuen essent legitimaris els descendents o, si no n'hi ha, els progenitors del causant, si bé en aquest cas llur dret és intransmissible i s'extingeix si no és reclamat en vida pel legitimari. En la línia descendent, opera el dret de representació a favor dels descendents de fills premorts, desheretats i indignes, i també dels absents, per tal com aquests no tenen dret propi per a reclamar-la, atesa la incertesa sobre llur existència. Precisament per aquesta manca de dret, l'absent tampoc no fa nombre per a determinar l'import de les llegítimes individuals si no té qui el representi. A diferència de la successió intestada, que té un altre fonament, en matèria de llegítima no es reconeixen drets en la successió dels ascendents d'origen si el descendent que n'hauria estat legitimari ha estat adoptat pel cònjuge o convivent de l'altre progenitor o per un parent col·lateral de l'altre progenitor. En aquests casos, el fill adoptiu té ja les seves llegítimes en la successió dels qui l'han adoptat i, si escau, dels seus ascendents, i no hi ha cap raó sòlida per a limitar la llibertat de testar del progenitor o dels avis desplaçats per l'adopció.

En matèria d'imputació legitimària, es manté el sistema en virtut del qual, en principi, només s'imputen a la llegítima les donacions fetes en pagament o a compte de la llegítima o aquelles en què hi ha un pacte exprés d'imputació. Tanmateix, modernitzant la regla tradicional que feia imputables les donacions matrimonials i altres formes anàlogues de dotació als fills, es declaren també imputables, llevat que el donant disposi una altra cosa, les donacions fetes als fills per a adquirir el primer habitatge o per a emprendre una activitat que els proporcioni independència personal o econòmica.

Es generalitza la fórmula de la cautela compensatòria de llegítima, o cautela socini, com a regla per defecte en tota successió. Aquesta decisió, també afeblidora de la llegítima, implica que se'n respecta només la intangibilitat quantitativa i no pas la qualitativa. Els legitimaris gravats han d'optar per acceptar la llegítima gravada o per renunciar a la institució d'hereu o el llegat i reclamar la que estrictament els correspongui, sense poder pretendre la supressió de càrregues ni gravàmens si el valor d'allò rebut és superior al de la llegítima.

El règim de la preterició també és objecte d'una depuració substancial, sense alterar, però, l'essència del dret vigent. Es mantenen les conseqüències de la preterició errònia i es dóna una nova redacció, més clara, als supòsits que s'exceptuen d'una possible declaració d'ineficàcia del testament. També es puntualitza que la mera declaració genèrica per la qual s'atribueix el dret de llegítima o un llegat simple de llegítima a tots els possibles legitimaris no impedeix exercir l'acció de preterició errònia si se'n donen els pressupòsits. Amb relació al desheretament, és destacable l'afegiment d'una nova causa, que és l'absència manifesta i continuada de relació familiar entre el causant i el legitimari per causa exclusivament imputable a aquest darrer. Tot i que, certament, el precepte pot ésser font de litigis per la dificultat probatòria del seu supòsit de fet, que pot conduir el jutjador a haver de fer suposicions sobre l'origen de desavinences familiars, s'ha contrapesat aquest cost elevat d'aplicació de la norma amb el valor que té com a reflex del fonament familiar de la institució i el sentit elemental de justícia que hi és subjacent. En matèria d'inoficiositat legitimària, s'estén la legitimació activa per a demanar la reducció o supressió de donacions als hereus del causant.

El termini de prescripció de l'acció de reclamació de llegítima o del suplement s'harmonitza amb el termini general en dret català, que és de deu anys. Ara bé, atès que sovint la persona obligada al pagament és un progenitor del legitimari, s'estableix que el termini de prescripció se suspengui i no es comenci a comptar fins a la mort d'aquell, sens perjudici del termini trentenari de preclusió que estableix el llibre primer.

La quarta vidual experimenta també canvis importants. Tot i mantenir la denominació tradicional, la quarta vidual ja no s'atribueix només al cònjuge vidu, sinó també al membre supervivent d'una unió estable de parella, i no consisteix pròpiament en una quarta part del cabal relicte, ja que la quarta part, com ja passava abans de l'entrada en vigor d'aquesta llei, actua només com a límit màxim. Els requisits per a reclamar-la s'actualitzen: en lloc del paràmetre de la còngrua sustentació, lligat a una concepció social en declivi de la viduïtat, el llibre quart recorre al de satisfacció de les necessitats, que es pot dotar de contingut a partir de criteris com ara el nivell de vida, l'edat, l'estat de salut, els salaris i les rendes percebudes o les perspectives econòmiques previsibles, que són anàlegs dels que serveixen per a fixar la pensió compensatòria en una crisi matrimonial. La remissió al marc normatiu de la pensió compensatòria pretén assegurar, precisament, que en cas de viduïtat el cònjuge no quedi paradoxalment en una condició pitjor de la que podria haver gaudit si el matrimoni s'hagués dissolt per divorci. Cal tenir en compte, en aquest punt, que la regulació anterior de la quarta vidual, a la qual s'havien d'imputar, a efectes de disminuir-la, els salaris, les rendes o les pensions que percebia el vidu, capitalitzats a l'interès legal del diner, havia fet inviable en molts casos la seva reclamació o l'havia reduïda, injustament, a imports insignificants.

A partir de l'entrada en vigor d'aquesta llei, la quarta vidual, que segueix sense ésser un dret legitimari, es pot reclamar sempre que calgui per a cobrir les necessitats vitals del vidu o del convivent i no es poden imputar a la quantia de la quarta els béns propis d'aquest, els que rebi per liquidació del règim econòmic, els que li puguin ésser atribuïts per causa de mort ni, menys encara, els seus ingressos presents o futurs. Lògicament, la tinença d'un patrimoni, l'adquisició de béns per algun títol hereditari i la perspectiva de futurs ingressos incideixen en els recursos de què hom disposa per a satisfer les pròpies necessitats i, per tant, mediatament, repercuteix en el reconeixement del dret a la quarta i en el seu import.

A part d'aquest canvi de concepció, s'introdueixen per al càlcul de la quarta regles anàlogues a les de la llegítima, i també es permet reduir o suprimir llegats i donacions aplicant-hi les regles sobre inoficiositat legitimària. En consonància amb el caràcter finalístic d'aquesta atribució patrimonial, s'estableix que aquesta s'extingeix si el vidu o el convivent mor sense haver-la reclamada.

VII

Adquisició de l'herència

El darrer títol del llibre quart recull la normativa dels capítols III a VII del títol I del Codi de successions i en sistematitza el contingut en cinc capítols relatius a l'acceptació i la repudiació de l'herència, el dret d'acréixer, la comunitat hereditària, la partició i la col·lació, i la protecció del dret hereditari.

En matèria d'acceptació i repudiació, la novetat més destacada és la facilitació dels efectes de limitació de la responsabilitat de l'hereu vinculats al benefici d'inventari. El llibre quart avança cap a la generalització de la limitació de responsabilitat de l'hereu als béns rebuts per herència i ho fa tot estenent les conseqüències del benefici d'inventari, com a efecte legal, als hereus que efectivament han practicat inventari, encara que no hagin manifestat la voluntat d'acollir-se a aquest benefici o fins i tot encara que hagin manifestat que l'accepten de manera pura i simple. Allò que compta, al capdavall, és haver practicat, dins del termini marcat per la llei, un inventari fidel, en el qual figurin tots els béns i tots els deutes del causant que l'hereu conegui o hauria de conèixer raonablement, i pagar els deutes hereditaris observant les prelacions i les regles d'administració que la llei imposa a l'hereu beneficiari. Amb la mateixa voluntat de fer més accessible el gaudi del benefici, el llibre quart equipara l'inventari formalitzat en document privat al notarial o judicial, per tal com en les herències modestes en què no hi ha béns immobles, s'acostuma a fer en document privat. Aquesta equiparació es condiciona al fet que aquest inventari s'hagi presentat a l'administració pública competent per a pagar els tributs relatius a la successió. A part d'aquesta novetat, també s'ha de fer notar la nova redacció de la regla sobre l'acceptació de l'herència pels creditors, que passa a configurar-se, tal com la interpreta majoritàriament la doctrina, com un supòsit d'inoposabilitat, a semblança de la inoposabilitat de les donacions, però subjecta a un termini de caducitat relativament breu.

Al final del capítol sobre l'acceptació i els seus efectes, el llibre quart conté les regles d'administració dels béns adquirits per títol successori pels menors d'edat, que s'estén, per identitat de raó, als béns atribuïts a persones incapacitades. Tot i que les modalitats d'administració dels béns atribuïts a menors o incapacitats ja estan regulades en el dret de família, s'ha cregut oportú mantenir en el llibre quart un precepte que recapituli els diferents supòsits d'administració que es poden arribar a constituir i precisi qui està legitimat per a actuar en cada cas i d'acord amb quines regles. Precisament en aquest àmbit, s'ha afegit una norma en virtut de la qual el causant, si és un ascendent del menor o de l'incapacitat, pot facultar l'administrador per a prendre possessió dels béns objecte d'administració per si mateix un cop l'herència ha estat acceptada pel representant legal. Aquesta norma, en conjunció amb la de l'article 461-12.3, que dóna valor d'acceptació al silenci del representant legal en cas que hagi d'ésser interpel·lat per a exercir la delació, pot facilitar la protecció efectiva dels interessos del menor o de l'incapacitat quan la relació entre el representant legal i la persona encarregada de l'administració sigui conflictiva.

El dret d'acréixer experimenta una simplificació notable. S'elimina la incoherència que resultava d'un sistema que, d'una banda, subjectava l'acreixement hereditari a requisits estrictes, en exigir la crida conjunta i admetre'n la prohibició pel testador, però, d'altra banda, ordenava l'increment forçós de les quotes vacants o no disposades a favor dels cohereus, a fi de respectar el principi d'incompatibilitat entre la successió testada i la intestada. Enfront d'aquest plantejament, que artificiosament ordenava que es produís per una via indirecta el mateix efecte que s'impedia pel camí més recte, el llibre quart ha optat per eliminar l'increment forçós i regula un dret d'acréixer entre cohereus molt ampli, que comprèn tots els casos en què una quota pot arribar a quedar vacant o no és atribuïda a ningú, sens perjudici, òbviament, de mantenir la norma que disposa l'acreixement preferent entre els cridats en una mateixa quota o porció de l'herència. En els llegats i en els fideïcomisos, en canvi, l'operativitat del dret d'acréixer se subordina a la voluntat del causant i a la crida conjunta, en no haver-hi obstacles derivats del principi successori abans esmentat.

A diferència del Codi de successions, el llibre quart dedica un capítol a la comunitat hereditària, en el qual es regulen els supòsits d'indivisió i l'exercici de les facultats de gaudi, administració i disposició dels béns de la comunitat, amb les remissions pertinents a les normes de la comunitat ordinària del llibre cinquè. Es manté el principi que la responsabilitat dels hereus no és ni solidària ni mancomunada, sinó que, d'acord amb la tradició catalana, els deutes hereditaris es divideixen entre els hereus que accepten, sens perjudici del dret de tots els creditors del causant a oposar-se a la partició abans que se'ls paguin o fiancin els crèdits.

Els trets essencials del règim de partició i col·lació no varien respecte als de l'anterior, però s'ha aprofitat la reforma per a ordenar millor la matèria, depurar-la, concordar les regles d'adjudicació dels béns amb les del llibre cinquè i revisar alguns efectes de la partició o de la seva pràctica defectuosa. Pel que fa als subjectes que poden fer la partició, s'ha suprimit la norma que permetia als hereus i legataris que representessin més de la meitat del cabal relicte sol·licitar a l'autoritat judicial la designació d'un comptador partidor, entenent que aquest resultat ja és possible, sense acord majoritari, pels mitjans que estableix la legislació processal. Un tret destacable és la decisió de potenciar l'autonomia dels cohereus per a arribar a acords sobre la manera de fer la partició. Si hi ha unanimitat, els cohereus no només poden prescindir dels comptadors partidors, sinó també de les disposicions particionals establertes pel mateix causant i, àdhuc, dels prellegats, llevat que el testador hagi disposat expressament el contrari. Aquesta regla té en compte la funció particional que sovint compleixen els prellegats i permet que els hereus s'adjudiquin els béns de la manera que considerin més satisfactòria, sense haver de vendre o permutar entre ells posteriorment, amb costos addicionals, per a assolir el mateix resultat.

Quant als efectes de la partició, el llibre quart aclareix expressament que els cohereus no només estan obligats al sanejament per evicció, sinó també per vicis ocults, i regula les conseqüències que se'n deriven i els terminis de preclusió i d'exercici de l'acció. També es dóna una nova redacció a les normes sobre rectificació i addició de la partició. La facultat de rectificar la partició es connecta, d'una banda, a l'exercici de l'acció de rescissió, com un remei per a evitar-la, tal com estableix la llei en la rescissió per lesió ultra dimidium o engany a mitges en el cas de les compravendes, i, d'altra banda, també es permet quan s'ha fet la partició amb l'omissió involuntària d'un hereu, supòsit que el Codi de successions no regulava específicament. Amb relació al cas en què la partició s'hagi fet amb algú que no és hereu, se substitueix la norma que en declarava la nul·litat per una altra, més pragmàtica, que estableix l'addició proporcional a la part de cada cohereu de la que es va atribuir a l'hereu aparent, llevat que la majoria dels cohereus decideixin tornar a fer íntegrament la partició.

La naturalesa de l'operació de col·lació, com també la definició dels supòsits en què escau i dels seus efectes, es manté inalterada respecte al dret anterior, si bé, lògicament, es veu afectada per les modificacions introduïdes en el règim d'imputació legitimària. Els preceptes que regulen la col·lació, en la redacció que hi dóna el llibre quart, deixen clar que l'objecte de la col·lació és el valor de determinades atribucions i no els béns que en són objecte, i també que el deure de col·lacionar en cap cas no comporta haver de restituir l'excés si el valor col·lacionable supera el de la quota hereditària.

El llibre quart es clou amb la regulació de l'acció de petició d'herència i de les conseqüències que es deriven del fet que sigui estimada. La principal innovació en aquesta matèria és la decisió de considerar imprescriptible l'acció, salvats els efectes de la usucapió respecte als béns singulars. La imprescriptibilitat és congruent amb la doble finalitat de l'acció com a mitjà de reconeixement de la qualitat d'hereu i de restitució dels béns com a universalitat. La pretensió restitutòria, com també posa en relleu el règim de l'acció reivindicatòria, igualment imprescriptible, només cedeix davant de l'adquisició de la titularitat per una altra persona.

VIII

Part final

Les disposicions transitòries pretenen regular les principals conseqüències de la substitució del Codi de successions pel llibre quart del Codi civil, particularment respecte als actes per causa de mort atorgats abans de l'entrada en vigor d'aquesta llei que hagin de regir successions obertes amb posterioritat, i també respecte a les successions obertes abans però que encara puguin produir efectes després, com passa, sobretot, quan s'ha ordenat un fideïcomís. En matèria de fideïcomisos, precisament, és rellevant la disposició transitòria quarta, que pretén facilitar la cancel·lació en el Registre de la Propietat dels assentaments referents a substitucions fideïcomissàries condicionals, sense recórrer a l'expedient d'alliberament de càrregues, sempre que es pugui acreditar mitjançant una acta de notorietat que s'ha incomplert la condició o que han transcorregut més de trenta anys des de la mort del fiduciari i els hereus d'aquest o llurs causahavents han posseït com a tals els béns del fideïcomís sense que consti en el Registre cap inscripció o anotació a favor dels fideïcomissaris que pugui denotar la vigència de llur dret.

Les disposicions finals modifiquen diversos preceptes del llibre cinquè del Codi civil i del Codi de família. Respecte al llibre cinquè, s'actualitzen les remissions que es feien al Codi de successions, es modifica la redacció del precepte que regula les hipoteques que es poden constituir en cas de substitució fideïcomissària i s'elimina la suspensió de la usucapió durant el temps en què el bé usucapit es troba en una herència jacent, atès que la jacència no impedeix pas que els hereus cridats o els administradors de l'herència puguin fer valer els mitjans de defensa adients contra l'usucapient. També s'ha aprofitat aquesta primera ocasió en què s'esmena el llibre cinquè per a corregir-ne diversos errors purament materials que s'hi havien detectat. Respecte al Codi de família, es modifiquen els articles 113.1 i 127.1, a fi de suprimir les restriccions a la formació de relacions de parentiu entre l'adoptat i els seus descendents i la família de l'adoptant, en consonància amb l'equiparació d'efectes que s'estableix entre el parentiu per naturalesa i el parentiu per adopció; tot això, com s'ha dit, sens perjudici del manteniment de diversos efectes successoris específics en l'adopció.

Article únic

Aprovació del llibre quart del Codi civil de Catalunya

S'aprova el llibre quart del Codi civil de Catalunya, amb el contingut següent:

LLIBRE QUART

Successions

TÍTOL I

Disposicions generals

CAPÍTOL I

La successió hereditària

Article 411-1

Universalitat de la successió

L'hereu succeeix en tot el dret del seu causant. Consegüentment, adquireix els béns i els drets de l'herència, se subroga en les obligacions del causant que no s'extingeixen per la mort, resta vinculat als actes propis d'aquest i, a més, ha de complir les càrregues hereditàries.

Article 411-2

Obertura de la successió

1. La successió s'obre en el moment de la mort del causant, al lloc on ha tingut el darrer domicili.

2. El jutge competent en matèria successòria és el del darrer domicili del causant i, a manca del darrer domicili conegut, el del lloc on es troba la major part dels béns.

Article 411-3

Fonaments de la vocació

1. Els fonaments de la vocació successòria són l'heretament, el testament i el que estableix la llei.

2. La successió intestada només pot tenir lloc en defecte d'hereu instituït, i és incompatible amb l'heretament i amb la successió testada universal.

3. La successió testada universal només pot tenir lloc en defecte d'heretament.

Article 411-4

Moment de la delació

1. La successió es defereix en el moment de la mort del causant.

2. No obstant el que estableix l'apartat 1, en la institució sotmesa a condició suspensiva, l'herència es defereix en el moment en què es compleix la condició.

3. Els heretaments i els fideïcomisos es regeixen per llurs pròpies regles.

Article 411-5

Adquisició de l'herència

L'hereu adquireix l'herència deferida amb l'acceptació, però els efectes d'aquesta es retrotrauen al moment de la mort del causant.

Article 411-6

Possessió

L'hereu que accepta l'herència solament en té la possessió si la pren, i s'entén que continua la del causant sense interrupció.

Article 411-7

Pactes successoris

Són nuls els contractes o pactes sobre successió no oberta, llevat dels que admet aquest codi.

Article 411-8

Inexistència de reserves i reversions legals

Els béns adquirits per títol successori o per donació d'acord amb aquest codi no estan subjectes a cap reserva hereditària ni reversió legal.

Article 411-9

Herència jacent

1. Quan l'herència està jacent, els hereus cridats només poden fer actes de conservació, defensa i administració ordinària de l'herència, incloent-hi la presa de possessió dels béns i l'exercici d'accions possessòries. Si els cridats a l'herència són diversos, estan legitimats individualment per a fer actes necessaris de conservació i defensa dels béns, però per als actes d'administració ordinària s'aplica el que l'article 552-7 estableix respecte a aquest tipus d'actes.

2. Els actes a què fa referència l'apartat 1 no impliquen per ells mateixos acceptació, llevat que amb aquests actes es prengui el títol o la qualitat d'hereu.

3. Si no hi ha cap marmessor o persona nomenada amb facultats per a administrar, l'autoritat judicial, a instància de qualsevol hereu cridat, pot nomenar un administrador perquè representi i administri l'herència d'acord amb el que estableix la legislació processal.

4. Sempre que els cridats a l'herència siguin diversos, l'acceptació d'un d'ells extingeix la situació d'herència jacent. Mentre la totalitat dels cridats no accepta o no es produeix la frustració de les crides, l'administració ordinària de l'herència correspon a l'hereu o hereus que han acceptat, amb aplicació, si n'hi ha més d'un, de les normes de la comunitat hereditària. L'acceptant o acceptants poden, sota llur responsabilitat, pagar els deutes de l'herència i les càrregues hereditàries, satisfer les llegítimes i complir els llegats.

CAPÍTOL II

La capacitat successòria

Article 412-1

Persones físiques

1. Tenen capacitat per a succeir totes les persones que en el moment de l'obertura de la successió ja hagin nascut o hagin estat concebudes i que sobrevisquin al causant.

2. Els fills que neixin en virtut d'una fecundació assistida practicada d'acord amb la llei després de la mort d'un dels progenitors tenen capacitat per a succeir al progenitor premort.

Article 412-2

Persones jurídiques

1. Tenen capacitat per a succeir les persones jurídiques que estiguin constituïdes legalment en el moment de l'obertura de la successió.

2. Tenen capacitat per a succeir les persones jurídiques que el causant ordeni crear en la seva disposició per causa de mort, si s'arriben a constituir. En aquest cas, els efectes de la successió es retrotreuen al moment de l'obertura d'aquesta.

Article 412-3

Indignitat successòria

Són indignes de succeir:

a) El qui ha estat condemnat per sentència ferma dictada en judici penal per haver matat o haver intentat matar dolosament el causant, el seu cònjuge, la persona amb qui convivia en parella estable o algun descendent o ascendent del causant.

b) El qui ha estat condemnat per sentència ferma dictada en judici penal per haver comès dolosament delictes de lesions greus, contra la llibertat, de tortures, contra la integritat moral o contra la llibertat i la indemnitat sexuals, si la persona agreujada és el causant, el seu cònjuge, la persona amb qui convivia en parella estable o algun descendent o ascendent del causant.

c) El qui ha estat condemnat per sentència ferma dictada en judici penal per haver calumniat el causant, si l'ha acusat d'un delicte per al qual la llei estableix una pena de presó no inferior a tres anys.

d) El qui ha estat condemnat per sentència ferma en judici penal per haver prestat fals testimoni contra el causant, si li ha imputat un delicte per al qual la llei estableix una pena de presó no inferior a tres anys.

e) El qui ha estat condemnat per sentència ferma dictada en judici penal per haver comès un delicte contra els drets i deures familiars, en la successió de la persona agreujada o d'un representant legal d'aquesta.

f) Els pares que han estat suspesos o privats de la potestat respecte al fill causant de la successió, per una causa que els sigui imputable.

g) El qui ha induït el causant de manera maliciosa a atorgar, revocar o modificar un testament, un pacte successori o qualsevol altra disposició per causa de mort del causant o li ha impedit de fer-ho, i també el qui, coneixent aquests fets, se n'ha aprofitat.

h) El qui ha destruït, amagat o alterat el testament o una altra disposició per causa de mort del causant.

[Aquest article ha estat modificat per la per la disposició final segona de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la familia (DOGC núm. 5686, de 02-08-2010, p. 61162-61260). Per veure l'anterior redacció fes click aquí.

Article 412-4

Reconciliació i perdó

1. Les causes d'indignitat successòria no produeixen efectes:

a) Si el causant atorga la disposició a favor de l'indigne coneixent la causa d'indignitat.

b) Si el causant, coneixent la causa d'indignitat, es reconcilia amb l'indigne per actes indubtables o el perdona en escriptura pública.

c) En les disposicions fetes en pacte successori, si la facultat de revocació atribuïda al causant caduca.

2. La reconciliació i el perdó són irrevocables.

Article 412-5

Inhabilitat successòria

1. Són inhàbils per a succeir:

a) El notari que autoritza l'instrument successori, el seu cònjuge, la persona amb qui conviu en parella estable i els parents del notari dins del quart grau de consanguinitat i el segon d'afinitat.

b) Els testimonis, els facultatius, els experts i els intèrprets que intervinguin en l'atorgament de l'instrument successori, i també la persona que escriu el testament tancat a prec del testador.

c) El religiós que ha assistit el testador durant la seva darrera malaltia, i també l'orde, la comunitat, la institució o la confessió religiosa a què aquell pertany.

d) El tutor, abans de l'aprovació dels comptes definitius de la tutela, llevat que sigui ascendent, descendent, cònjuge o germà del causant.

2. Les persones físiques o jurídiques i els cuidadors que en depenen que hagin prestat serveis assistencials, residencials o de naturalesa anàloga al causant, en virtut d'una relació contractual, només poden ésser afavorits en la successió d'aquest si és ordenada en testament notarial obert o en pacte successori.

3. La inhabilitat successòria no impedeix ésser nomenat àrbitre, marmessor particular o comptador partidor.

[Aquest article ha estat modificat per la per la disposició final segona de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la familia (DOGC núm. 5686, de 02-08-2010, p. 61162-61260). Per veure l'anterior redacció fes click aquí.

Article 412-6

Ineficàcia

1. Les atribucions successòries que corresponguin per qualsevol títol a una persona indigna de succeir són ineficaces. També ho són les disposicions fetes a favor d'una persona inhàbil.

2. La causa d'ineficàcia ha d'ésser invocada per la persona o les persones que resultarien immediatament afavorides per la successió en cas que es declarés la indignitat o la inhabilitat.

3. La causa d'ineficàcia, si la persona afectada no la reconeix, ha d'ésser declarada judicialment.

Article 412-7

Caducitat de l'acció

1. L'acció declarativa de la indignitat o la inhabilitat successòries caduca una vegada transcorreguts quatre anys des que la persona legitimada per a exercir-la coneix o pot conèixer raonablement la causa d'ineficàcia i, en tot cas, una vegada transcorreguts quatre anys des que la persona indigna o inhàbil pren possessió dels béns en qualitat d'hereva o legatària. L'acció és transmissible als hereus.

2. Si la causa d'indignitat exigeix una condemna en sentència, el còmput del termini de caducitat no s'inicia fins que la sentència és ferma.

Article 412-8

Efectes de la indignitat i la inhabilitat

1. Una vegada reconeguda o declarada la indignitat o la inhabilitat, si la persona afectada havia pres possessió dels béns, s'ha de liquidar la situació possessòria d'acord amb els articles 522-3 a 522-5 considerant la persona indigna o inhàbil posseïdora de mala fe.

2. Els efectes de la indignitat o la inhabilitat es retrotrauen al moment de la delació.

3. La indignitat és personalíssima i no afecta els fills o descendents de l'indigne que siguin cridats a la successió. La indignitat del transmissari respecte al causant determina la ineficàcia del dret de transmissió.

Següent

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda