CAPÍTOL III
Els efectes de la nul·litat del matrimoni,
del divorci i de la separació judicial
SECCIÓ PRIMERA
Disposicions generals
Article 233-1
Mesures provisionals
1. El cònjuge que pretengui demandar o demandi la
separació, el divorci o la nul·litat del
matrimoni i el cònjuge demandat, en contestar la demanda, poden
sollicitar a l’autoritat judicial que adopti,
d’acord amb els procediments que estableix la
legislació processal, les mesures provisionals següents:
a) La determinació de la manera com els fills han
de conviure amb els pares i s’han de
relacionar amb aquell d’ambdós amb qui no estiguin convivint.
Excepcionalment, l’autoritat judicial pot
encomanar la guarda dels fills als avis, a altres
parents, a persones pròximes o, si no n’hi ha, a una
institució idònia, a les quals es poden
conferir funcions tutelars amb suspensió de la potestat parental.
b) La manera com s’ha d’exercir la potestat sobre
els fills.
c) L’establiment, si escau, del règim de relacions
personals dels fills amb els germans que no
convisquin en la mateixa llar.
d) La distribució del deure d’aliments a favor
dels fills i, si escau, la fixació d’aliments
provisionals a favor d’un dels cònjuges.
e) La fixació d’aliments per als fills majors
d’edat o emancipats que no tinguin recursos
econòmics propis i convisquin amb algun dels progenitors, tenint en
compte el que estableix l’article 237-1.
f) L’assignació de l’ús de l’habitatge familiar
amb el seu parament o, alternativament,
l’adopció de mesures que garanteixin les necessitats d’habitatge
dels cònjuges i dels fills. Si s’atribueix
l’ús de l’habitatge familiar a un cònjuge, l’autoritat judicial
ha de fixar la data en què l’altre l’ha d’abandonar.
g) El règim de tinença i administració dels béns
en comunitat ordinària indivisa i dels que,
per capítols matrimonials o escriptura pública, estiguin
especialment afectes a les despeses familiars
i, si el règim és de comunitat, dels béns comuns.
h) Les necessàries per a evitar el desplaçament o
la retenció il·lícits dels fills, si n’hi ha
el risc.
2. En cas de violència familiar o masclista,
l’autoritat judicial competent ha d’adoptar,
a més de les mesures que estableix l’apartat 1, les que estableix la
legislació específica.
3. L’autoritat judicial pot acordar les garanties
que siguin adequades per a assegurar el
compliment de les mesures provisionals.
4. L’autoritat judicial, en el moment d’acordar
les mesures definitives, pot revisar els
acords assolits pels cònjuges respecte al contingut de les mesures
provisionals.
5. La sol·licitud de mesures provisionals implica
la revocació dels consentiments i poders que
qualsevol dels cònjuges hagi atorgat a favor de l’altre.
Article 233-2
Mesures definitives
proposades per conveni regulador
1. Si els cònjuges insten de comú acord el
divorci, la separació judicial o l’adopció o
modificació de mesures reguladores de les conseqüències de la
nul·litat del matrimoni, o si ho fa un d’ells
amb el consentiment de l’altre, han d’acompanyar
l’escrit inicial amb un conveni regulador.
2. Si els cònjuges tenen fills comuns que estan
sota llur potestat, el conveni regulador ha
de contenir:
a) Un pla de parentalitat, d’acord amb el que
estableix l’article 233-9.
b) Els aliments que els han de prestar, tant
respecte a les necessitats ordinàries com a
les extraordinàries, indicant-ne la periodicitat, la modalitat de
pagament, els criteris d’actualització i, si
ho han previst, les garanties.
c) Si escau, el règim de relacions personals amb
els avis i els germans que no convisquin en
el mateix domicili.
3. A més del que estableix l’apartat 2, el conveni
regulador també ha de contenir, si escau:
a) La prestació compensatòria que s’atribueix a un
dels cònjuges, indicant-ne la modalitat de
pagament i, si escau, la durada, els criteris d’actualització i les
garanties.
b) L’atribució o distribució de l’ús de
l’habitatge familiar amb el seu parament.
c) La compensació econòmica per raó de treball.
d) La liquidació del règim econòmic matrimonial i
la divisió dels béns en comunitat ordinària
indivisa
4. A més del que estableixen els apartats 2 i 3,
en el conveni regulador els cònjuges també
poden acordar aliments per als fills majors d’edat o emancipats que
no tinguin recursos econòmics propis.
Article 233-3
Aprovació judicial dels pactes
1. Els pactes adoptats en conveni regulador han
d’ésser aprovats per l’autoritat judicial,
llevat dels punts que no siguin conformes amb l’interès dels fills
menors.
2. Si denega l’aprovació dels pactes adoptats en
conveni regulador, l’autoritat judicial ha
d’indicar els punts que s’han de modificar i ha de fixar el termini
per a fer-ho. Si els cònjuges no formulen una
proposta de modificació o aquesta tampoc no
és aprovada, l’autoritat judicial ha d’adoptar la resolució
pertinent.
3. La sentència ha d’incorporar els punts del
conveni que hagin estat aprovats i la decisió
que correspongui quant als punts no aprovats. També pot contenir les
mesures necessàries per a garantir-ne el compliment efectiu.
Article 233-4
Mesures deinitives acordades per l’autoritat
judicial
1. Si un cònjuge demana la nul·litat del
matrimoni, el divorci o la separació judicial
sense consentiment de l’altre, o si ambdós cònjuges no arriben a un
acord sobre el contingut del conveni
regulador, l’autoritat judicial ha d’adoptar les mesures
definitives pertinents sobre l’exercici de les
responsabilitats parentals, incloent-hi el
deure d’aliments i, si escau, el règim de relacions personals amb
avis i germans.
Així mateix, l’autoritat judicial, a instància del
cònjuge amb qui els fills convisquin, pot
acordar aliments per als fills majors d’edat o emancipats tenint en
compte el que estableix l’article 237-1, i
que aquests aliments es mantinguin fins que els dits
fills tinguin ingressos propis o estiguin en disposició de
tenir-ne.
2. Si algun dels cònjuges ho sol·licita,
l’autoritat judicial ha d’adoptar les mesures
pertinents respecte a l’ús de l’habitatge familiar i el seu
parament, la prestació compensatòria, la
compensació econòmica per raó del treball si el règim econòmic
és el de separació de béns, la liquidació del règim econòmic
matrimonial i la divisió dels béns comuns o
en comunitat ordinària indivisa.
Article 233-5
Pactes fora de conveni regulador
1. Els pactes en previsió d’una ruptura
matrimonial atorgats d’acord amb l’article
231-20 i els adoptats després de la ruptura de la convivència que no
formin part d’una proposta de conveni
regulador vinculen els cònjuges. L’acció per a exigir el
compliment d’aquests pactes es pot acumular a la de
nul·litat, separació o divorci i es pot
demanar que s’incorporin a la sentència. També es pot demanar que
s’incorporin al procediment sobre mesures
provisionals perquè siguin recollits per la
resolució judicial, si escau.
2. Els pactes adoptats després de la ruptura de la
convivència sense assistència lletrada,
independent per a cadascun dels cònjuges, es poden deixar sense
efecte, a instància de qualsevol d’ells,
durant els tres mesos següents a la data en què són
adoptats i, com a màxim, fins al moment de la contestació de
la demanda o, si escau, de la reconvenció en
el procés matrimonial en què es pretenguin fer valer.
3. Els pactes en matèria de guarda i de relacions
personals amb els fills menors, i també els
d’aliments a favor d’aquests, només són eficaços si són conformes a
llur interès en el moment en què se’n
pretengui el compliment.
Article 233-6
Mediació familiar
1. Els cònjuges, en qualsevol fase del procediment
matrimonial i en qualsevol instància, poden
sotmetre les discrepàncies a mediació i intentar arribar a un acord
total o parcial, excepte en els casos de violència familiar o
masclista.
2. L’inici d’un procés de mediació familiar, abans
de la interposició de la demanda o en
qualsevol fase del procediment matrimonial, a iniciativa de les
parts o per derivació dels advocats o
d’altres professionals, està sotmès als principis de
voluntarietat i confidencialitat. En cas de desistiment,
aquest no pot perjudicar els litigants que
han participat en el dit procés.
3. L’autoritat judicial pot remetre els cònjuges a
una sessió informativa sobre mediació, si
considera que, ateses les circumstàncies del cas, encara és possible
arribar a un acord.
4. Les parts poden demanar de mutu acord la
suspensió del procés mentre dura la mediació.
La comunicació a l’autoritat judicial del desistiment de qualsevol
de les parts o de l’acord obtingut en la
mediació dóna lloc a l’aixecament de la suspensió.
5. Els acords obtinguts en la mediació, un cop
incorporats en forma al procés, s’han de
sotmetre a l’aprovació judicial en els mateixos termes que l’article
233-3 estableix per al conveni regulador.
6. Els acords assolits en mediació respecte al
règim d’exercici de la responsabilitat
parental es consideren adequats per als interessos del menor. La
manca d’aprovació per l’autoritat judicial
s’ha de fonamentar en criteris d’ordre públic i
interès del menor.
Article 233-7
Modificació de mesures
1. Les mesures ordenades en un procés matrimonial
es poden modificar, mitjançant una resolució
judicial posterior, si varien substancialment les circumstàncies
concurrents en el moment de dictar-les.
2. El conveni regulador o la sentència poden
preveure anticipadament les modificacions
pertinents.
3. Si la part que sol·licita judicialment la
modificació de les mesures establertes per
alteració substancial de circumstàncies ha intentat arribar a un
acord extrajudicial iniciant un procés de
mediació, la resolució judicial que modifica les mesures pot
retrotreure els efectes a la data d’inici del procés de
mediació.
SECCIÓ SEGONA
Cura dels fills
Article 233-8
Responsabilitat parental
1. La nul·litat del matrimoni, el divorci o la
separació judicial no alteren les
responsabilitats que els progenitors tenen envers els fills d’acord
amb l’article 236-17.1. En conseqüència, aquestes responsabilitats
mantenen el caràcter compartit i, en la
mesura que sigui possible, s’han d’exercir conjuntament.
2. Els cònjuges, per a determinar com s’han
d’exercir les responsabilitats parentals, han
de presentar llurs propostes de pla de parentalitat, amb el
contingut que estableix l’article 233-9.
3. L’autoritat judicial, en el moment de decidir
sobre les responsabilitats parentals dels
progenitors, ha d’atendre de manera prioritària l’interès del menor.
Article 233-9
Pla de parentalitat
1. El pla de parentalitat ha de concretar la
manera en què ambdós progenitors exerceixen
les responsabilitats parentals. S’hi han de fer constar els
compromisos que assumeixen respecte a la
guarda, la cura i l’educació dels fills.
2. En les propostes de pla de parentalitat hi han
de constar els aspectes següents:
a) El lloc o els llocs on viuran els fills
habitualment. S’hi han d’incloure regles que
permetin determinar a quin progenitor correspon la guarda en cada
moment.
b) Les tasques de què s’ha de responsabilitzar
cada progenitor amb relació a les activitats
quotidianes dels fills.
c) La manera com s’han de fer els canvis en la
guarda i, si escau, com s’han de repartir els
costos que generin.
d) El règim de relació i de comunicació amb els
fills durant els períodes en què un
progenitor no els tingui amb ell.
e) El règim d’estades dels fills amb cadascun dels
progenitors en períodes de vacances i en
dates especialment assenyalades per als fills, per als progenitors o
per a llur família.
f) El tipus d’educació i les activitats
extraescolars, formatives i de lleure, si
escau.
g) La manera de complir el deure de compartir tota
la informació sobre l’educació, la salut i el
benestar dels fills.
h) La manera de prendre les decisions relatives al
canvi de domicili i a altres qüestions
rellevants per als fills.
3. Les propostes de pla de parentalitat poden
preveure la possibilitat de recórrer a la
mediació familiar per a resoldre les diferències derivades de
l’aplicació del pla, o la conveniència de
modificar-ne el contingut per a adaptar-lo a les necessitats de
les diferents etapes de la vida dels fills.
Article 233-10
Exercici de la guarda
1. La guarda s’ha d’exercir de la manera
convinguda pels cònjuges en el pla de
parentalitat, llevat que resulti perjudicial per als fills.
2. L’autoritat judicial, si no hi ha acord o si
aquest no s’ha aprovat, ha de determinar la
manera d’exercir la guarda, atenint-se al caràcter conjunt de les
responsabilitats
parentals, d’acord amb l’article 233-8.1. Tanmateix,
l’autoritat judicial pot disposar
que la guarda s’exerceixi de manera individual si
convé més a l’interès del fill.
3. La manera d’exercir la guarda no altera el
contingut de l’obligació d’aliments envers
els fills comuns, si bé cal ponderar el temps de permanència dels
menors amb cadascun dels progenitors i les
despeses que cadascun d’ells hagi assumit
pagar directament.
4. L’autoritat judicial, excepcionalment, pot
encomanar la guarda als avis, a altres
parents, a persones pròximes o, si no n’hi ha, a una institució
idònia, a les quals es poden conferir
funcions tutelars amb suspensió de la potestat parental.
Article 233-11
Criteris per a determinar el règim i la manera
d’exercir la guarda
1. Per a determinar el règim i la manera d’exercir
la guarda, cal tenir en compte les propostes
de pla de parentalitat i, en particular, els criteris i les
circumstàncies següents ponderats
conjuntament:
a) La vinculació afectiva entre els fills i
cadascun dels progenitors, i també les
relacions amb les altres persones que conviuen a les llars
respectives.
b) L’aptitud dels progenitors per a garantir el
benestar dels fills i la possibilitat de
procurar-los un entorn adequat, d’acord amb llur edat.
c) L’actitud de cadascun dels progenitors per a
cooperar amb l’altre a fi d’assegurar la
màxima estabilitat als fills, especialment per a garantir
adequadament les relacions d’aquests amb tots
dos progenitors.
d) El temps que cadascun dels progenitors havia
dedicat a l’atenció dels fills abans de la
ruptura i les tasques que efectivament exercia per procurar-los el
benestar.
e) L’opinió expressada pels fills.
f) Els acords en previsió de la ruptura o adoptats
fora de conveni abans d’iniciarse el
procediment.
g) La situació dels domicilis dels progenitors, i
els horaris i les activitats dels fills i
dels progenitors.
2. En l’atribució de la guarda, no es poden
separar els germans, llevat que les
circumstàncies ho justifiquin.
3. En interès dels fills, no es pot atribuir la
guarda al progenitor contra el qual s’hagi
dictat una sentència ferma per actes de violència familiar o
masclista dels quals els fills hagin estat o
puguin ésser víctimes directes o indirectes. En interès
dels fills, tampoc no es pot atribuir la guarda al progenitor
mentre hi hagi indicis fonamentats que ha
comès actes de violència familiar o masclista dels quals els fills
hagin estat o puguin ésser víctimes directes o indirectes.
Article 233-12
Relacions personals amb els avis i els germans
1. Si els cònjuges proposen un règim de relacions
personals de llurs fills amb els avis i amb
els germans majors d’edat que no convisquin en la mateixa llar,
l’autoritat judicial el pot aprovar, amb
l’audiència prèvia dels interessats i sempre que aquests
donin el consentiment.
2. Les persones a qui s’hagi concedit el règim de
relacions personals estan legitimades per a
reclamar-ne l’execució.
Article 233-13
Supervisió de les relacions personals en
situacions de risc
1. L’autoritat judicial pot adoptar, per raons
fonamentades, mesures perquè les relacions
personals del menor amb el progenitor que no exerceix la guarda o
amb els avis, els germans o altres persones
pròximes es desenvolupin en condicions que en
garanteixin la seguretat i l’estabilitat emocional.
2. Si hi ha una situació de risc social o perill,
es pot confiar la supervisió de la relació a
la xarxa de serveis socials o a un punt de trobada familiar.
SECCIÓ TERCERA
Prestació compensatòria
Article 233-14
Prestació compensatòria
1. El cònjuge la situació econòmica del qual, com
a conseqüència de la ruptura de la
convivència, resulti més perjudicada té dret a sol·licitar en el
primer procés matrimonial una prestació
compensatòria que no excedeixi el nivell de vida de
què gaudia durant el matrimoni ni el que pugui mantenir el
cònjuge obligat al pagament, tenint en compte
el dret d’aliments dels fills, que és prioritari. En
cas de nul·litat del matrimoni, hi té dret el cònjuge de bona
fe, en les mateixes circumstàncies.
2. Si un dels cònjuges mor abans que passi un any
des de la separació de fet, l’altre, en els
tres mesos següents a la mort, pot reclamar als hereus el seu dret a
la prestació compensatòria. La mateixa regla
s’ha d’aplicar si el procediment matrimonial
s’extingeix per la mort del cònjuge que l’hauria de pagar.
Article 233-15
Determinació de la prestació compensatòria
L’autoritat judicial, per a fixar la quantia i la
durada de la prestació compensatòria, ha de
valorar especialment:
a) La posició econòmica dels cònjuges, tenint en
compte, si escau, la compensació econòmica
per raó de treball o les previsibles atribucions derivades de la
liquidació del règim econòmic matrimonial.
b) La realització de tasques familiars o altres
decisions preses en interès de la família
durant la convivència, si això ha minvat la capacitat d’un dels
cònjuges d’obtenir ingressos.
c) Les perspectives econòmiques previsibles dels
cònjuges, tenint en compte llur edat i estat
de salut i la manera com s’atribueix la guarda dels fills comuns.
d) La durada de la convivència.
e) Les noves despeses familiars del deutor, si
escau.
Article 233-16
Pactes sobre la prestació compensatòria
1. En previsió de ruptura matrimonial, hom pot
pactar sobre la modalitat, la quantia, la
durada i l’extinció de la prestació compensatòria, d’acord amb
l’article 231-20.
2. Els pactes de renúncia no incorporats a una
proposta de conveni regulador no són eficaços
en allò que comprometin la possibilitat d’atendre les necessitats
bàsiques del cònjuge creditor.
Article 233-17
Pagament de la prestació compensatòria
1. La prestació compensatòria es pot atribuir en
forma de capital, sia en béns o en diners, o
en forma de pensió. En cas de desacord, l’autoritat judicial ha
d’emetre una resolució sobre la modalitat de
pagament atenent les circumstàncies del cas i,
especialment, la composició del patrimoni i els recursos
econòmics del cònjuge deutor.
2. En cas d’atribució en forma de capital,
l’autoritat judicial, a petició del cònjuge
deutor, pot ajornar el pagament o ordenar que es faci a terminis,
amb un venciment màxim de tres anys i amb
meritació de l’interès legal a comptar del
reconeixement.
3. En cas d’atribució en forma de pensió, aquesta
s’ha de pagar en diners i per mensualitats
avançades. A petició de part, es poden establir garanties i fixar
criteris objectius i automàtics
d’actualització de la quantia.
4. La prestació compensatòria en forma de pensió
s’atorga per un període limitat, llevat que
hi concorrin circumstàncies excepcionals que justifiquin de fixar-la
amb caràcter indefinit.
Article 233-18
Modiicació de la prestació compensatòria
1. La prestació compensatòria fixada en forma de
pensió només es pot modificar per a
disminuir-ne l’import si millora la situació econòmica de qui la
percep o empitjora la de qui la paga.
2. Per a determinar la capacitat econòmica del
deutor, s’han de tenir en compte llurs noves
despeses familiars i s’ha de donar prioritat al dret d’aliments de
tots els seus fills.
Article 233-19
Extinció del dret a prestació compensatòria
1. El dret a la prestació compensatòria fixada en
forma de pensió s’extingeix per les causes
següents:
a) Per millora de la situació econòmica del
creditor, si aquesta millora deixa de
justificar la prestació, o per empitjorament de la situació
econòmica de l’obligat al pagament, si aquest
empitjorament justifica l’extinció del dret.
b) Per matrimoni del creditor o per convivència
marital amb una altra persona.
c) Per la mort del creditor.
d) Pel venciment del termini pel qual es va
establir.
2. El dret a la prestació compensatòria fixada en
forma de pensió no s’extingeix per la mort de
l’obligat al pagament, encara que el creditor o els hereus del
deutor en poden demanar la substitució pel
pagament d’un capital, tenint en compte l’import
i, si escau, la durada de la pensió, i també l’actiu
hereditari líquid en el moment de la mort del
deutor.
SECCIÓ QUARTA
Atribució o distribució de l’ús de
l’habitatge familiar
Article 233-20
Atribució o distribució de l’ús de l’habitatge
familiar
1. Els cònjuges poden acordar l’atribució de l’ús
de l’habitatge familiar amb el seu parament a
un d’ells, a fi de satisfer, en la part que escaigui, els aliments
dels fills comuns que convisquin amb el
beneficiari de l’ús o la prestació compensatòria
d’aquest. També poden acordar la distribució de l’ús de
l’habitatge per períodes determinats.
2. Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat,
l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de
l’habitatge familiar, preferentment, al progenitor a qui
correspongui la guarda dels fills comuns
mentre duri aquesta.
3. No obstant el que estableix l’apartat 2,
l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de
l’habitatge familiar al cònjuge més necessitat en els casos
següents:
a) Si la guarda dels fills queda compartida o
distribuïda entre els progenitors.
b) Si els cònjuges no tenen fills o aquests són
majors d’edat.
c) Si malgrat correspondre-li l’ús de l’habitatge
per raó de la guarda dels fills és previsible
que la necessitat del cònjuge es perllongui després d’arribar els
fills a la majoria d’edat.
4. Excepcionalment, encara que hi hagi fills
menors, l’autoritat judicial pot atribuir
l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge que no en té la guarda si és
el més necessitat i el cònjuge a qui
correspon la guarda té mitjans suficients per a cobrir
la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.
5. L’atribució de l’ús de l’habitatge a un dels
cònjuges, en els casos dels apartats 3 i 4,
s’ha de fer amb caràcter temporal i és susceptible de pròrroga,
també temporal, si es mantenen les
circumstàncies que la van motivar. La pròrroga s’ha de demanar,
al més tard, sis mesos abans del venciment del termini fixat
i s’ha de tramitar pel procediment establert
per a la modificació de mesures definitives.
6. L’autoritat judicial pot substituir l’atribució
de l’ús de l’habitatge familiar per la
d’altres residències si són idònies per a satisfer la necessitat
d’habitatge del cònjuge i els fills.
7. L’atribució de l’ús de l’habitatge, si aquest
pertany en tot o en part al cònjuge que no
n’és beneficiari, s’ha de ponderar com a contribució en espècie per
a la fixació dels aliments dels fills i de la
prestació compensatòria que eventualment
meriti l’altre cònjuge.
Article 233-21
Exclusió i límits de l’atribució de l’ús de
l’habitatge
1. L’autoritat judicial, a instància d’un dels
cònjuges, pot excloure l’atribució de l’ús de
l’habitatge familiar en qualsevol dels casos següents:
a) Si el cònjuge que seria beneficiari de l’ús per
raó de la guarda dels fills té mitjans
suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels
fills.
b) Si el cònjuge que hauria de cedir l’ús pot
assumir i garantir suficientment el pagament
de les pensions d’aliments dels fills i, si escau, de la prestació
compensatòria de l’altre cònjuge en una
quantia que cobreixi a bastament les necessitats
d’habitatge d’aquests.
2. Si els cònjuges posseeixen l’habitatge en
virtut d’un títol diferent del de propietat,
els efectes de l’atribució judicial del seu ús queden limitats pel
que disposi el títol, d’acord amb la llei. Si
els cònjuges detenen l’habitatge familiar per tolerància d’un
tercer, els efectes de l’atribució judicial
del seu ús acaben quan aquest en reclama la restitució.
Per a aquest cas, d’acord amb el que estableix
l’article 233-7.2, la sentència pot ordenar
l’adequació de les prestacions alimentàries o compensatòries
pertinents.
3. En previsió de ruptura matrimonial, hom pot
pactar sobre l’atribució o distribució de
l’ús de l’habitatge i sobre les modalitats d’aquest ús. No són
eficaços els pactes que perjudiquin l’interès
dels fills, ni tampoc, si no s’han incorporat a un
conveni regulador, els que comprometin les possibilitats
d’atendre les necessitats bàsiques del
cònjuge beneficiari de l’ús.
Article 233-22
Publicitat del dret d’ús de l’habitatge
El dret d’ús de l’habitatge familiar atribuït al
cònjuge es pot inscriure o, si s’ha atribuït
com a mesura provisional, anotar preventivament en el Registre de la
Propietat.
Article 233-23
Obligacions per raó de l’habitatge
1. En cas d’atribució o distribució de l’ús de
l’habitatge, les obligacions contretes per
raó de la seva adquisició o millora, incloses les assegurances
vinculades a aquesta finalitat, s’han de
satisfer d’acord amb el que disposi el títol de
constitució.
2. Les despeses ordinàries de conservació,
manteniment i reparació de l’habitatge,
incloses les de comunitat i subministraments, i els tributs i les
taxes de meritació anual són a càrrec del
cònjuge beneficiari del dret d’ús.
Article 233-24
Extinció del dret d’ús
1. El dret d’ús s’extingeix per les causes
pactades entre els cònjuges i, si es va
atribuir per raó de la guarda dels fills, per l’acabament de la
guarda.
2. El dret d’ús, si es va atribuir amb caràcter
temporal per raó de la necessitat del
cònjuge, s’extingeix per les causes següents:
a) Per millora de la situació econòmica del
cònjuge beneficiari de l’ús o per
empitjorament de la situació econòmica de l’altre cònjuge, si això
ho justifica.
b) Per matrimoni o per convivència marital del
cònjuge beneficiari de l’ús amb una altra
persona.
c) Per la mort del cònjuge beneficiari de l’ús.
d) Pel venciment del termini pel qual es va
establir o, si s’escau, de la seva pròrroga.
3. Una vegada extingit el dret d’ús, el cònjuge
que és titular de l’habitatge en pot
recuperar la possessió en execució de la sentència que hagi acordat
el dret d’ús o de la resolució ferma sobre la
durada o l’extinció d’aquest dret, i pot sol·licitar, si
escau, la cancel·lació registral del dret d’ús.
Article 233-25
Actes dispositius sobre l’habitatge subjecte a
dret d’ús
El propietari o titular de drets reals sobre
l’habitatge familiar en pot disposar sense el
consentiment del cònjuge que en tingui l’ús i sense autorització
judicial, sens perjudici del dret d’ús.
|
