Codi civil de Catalunya
Llibre Segon
Llibre Segon
Llibre Segon
Llibre Segon
Llibre Segon
Llibre Segon
Llibre Segon
Llibre Segon
Llibre Segon
Llibre Segon
Llibre Segon
Llibre Segon
Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya

Anterior Amunt Següent

Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família

(DOGC núm. 5686, de 05-08-2010, p. 61162-61260)

El President de la Generalitat de Catalunya

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d'acord amb el que estableix l'article 65 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, promulgo la següent

LLEI

Preàmbul

I

Finalitat

La finalitat d'aquesta llei és aprovar el llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, i bastir una altra de les parts del nou sistema jurídic privat que ha d'anar completant el Codi general.

Des que la Generalitat de Catalunya recuperà la competència legislativa en matèria civil, el Parlament de Catalunya ha dut a terme una tasca remarcable en l'àmbit del dret de la persona i de família. Inicialment, la Llei 13/1984, del 20 de març, va adaptar la Compilació als principis constitucionals d'igualtat jurídica dels cònjuges i d'equiparació jurídica dels fills dins i fora del matrimoni, alhora que incorporava el text compilat a l'ordenament català. Poc després, s'emprengué una etapa d'adequació del dret civil a les noves realitats familiars, en la qual es van combinar la tècnica de les lleis especials –les lleis 7/1991, del 27 d'abril, de filiacions; 37/1991, del 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l'adopció; 39/1991, del 30 de desembre, de la tutela i les institucions tutelars; 12/1996, del 29 de juliol, de la potestat del pare i de la mare, i 10/1996, del 29 de juliol, d'aliments entre parents– amb la reforma de la Compilació, per mitjà de la Llei 8/1993, del 30 de setembre, de modificació de la Compilació en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges. D'aquesta manera es va anar perfilant un cos normatiu força complet en l'àmbit del dret civil que, seguint el camí marcat per la Llei 40/1991, del 30 de desembre, del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, va conduir a la seva codificació sectorial, amb l'aprovació de la Llei 9/1998, del 15 de juliol, del Codi de família. Malgrat tot, per raons diverses, algunes institucions van quedar fora del Codi de família: per exemple, les unions estables de parella, regulades per la Llei 10/1998, del 15 de juliol.

L'actuació legislativa del Parlament en matèria de persona i família, tanmateix, no s'esgotà en el Codi de família, sinó que va tenir altres fites molt significatives, com la Llei 8/1995, del 27 de juliol, d'atenció i protecció dels infants i els adolescents, i la Llei 1/2001, del 15 de març, de mediació familiar de Catalunya. A més, va abordar realitats més concretes, com en la Llei 19/1998, del 28 de desembre, sobre situacions convivencials d'ajuda mútua, i problemes específics de determinats àmbits, com en la Llei 21/2000, del 29 de desembre, sobre els drets d'informació concernent la salut i l'autonomia del pacient, i la documentació clínica. Posteriorment, la Llei 3/2005, del 8 d'abril, de modificació de la Llei 9/1998, del Codi de família, de la Llei 10/1998, d'unions estables de parella, i de la Llei 40/1991, del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, en matèria d'adopció i tutela, va eliminar les diferències quant a la possibilitat d'adopció conjunta per parelles formades per persones del mateix sexe.

D'acord amb l'article 3 de la Llei 29/2002, del 30 de desembre, primera del Codi civil de Catalunya, el llibre segon ha d'incloure la regulació de la persona física, les matèries compreses en la Llei 9/1998 i les lleis especials d'aquest àmbit. És per això que, des de la seva creació, l'Observatori de Dret Privat de Catalunya va començar a treballar en les tasques de revisió, harmonització i sistematització de la legislació en matèria familiar entesa en un sentit ampli, és a dir, incloent-hi la regulació de la persona física. Malgrat el que estableix l'article 6 de la Llei 29/2002, la integració del dret de la persona i de la família en el Codi civil no s'ha fet mitjançant una proposta de modificacions d'addició, supressió o nova redacció de les normes vigents, tot preveient una refosa ulterior en el nou llibre segon. S'ha optat, per contra, per presentar un text alternatiu íntegre, la qual cosa evita les dificultats inherents a una refosa posterior i permet contextualitzar les nombroses i importants novetats que s'introdueixen en aprovar el llibre segon.

II

Principis

L'article 40 de l'Estatut d'autonomia disposa que els poders públics han de garantir la protecció jurídica, econòmica i social de les diverses modalitats de família, com a estructura bàsica i factor de cohesió social i com a primer nucli de convivència de les persones. La mateixa norma estatutària posa èmfasi també en la protecció que la llei ha de donar als infants, els joves, les persones amb discapacitats i les persones grans. La família és, en efecte, el referent essencial dels ciutadans i un dels pocs que susciten l'adhesió de tothom. En totes les societats, és un dels àmbits vitals més ben valorats i té gran importància per als membres de la família.

En aquest àmbit té lloc la interacció i la solidaritat entre les generacions, especialment en ocasió de la criança i l'educació dels infants i joves. Aquest llibre recull i reforça el principi de l'interès superior del menor en relació amb el conjunt d'institucions i àmbits en què la seva persona o el seu patrimoni es poden veure afectats per decisions que altres prenen en el seu nom. La nova normativa proporciona, a més, criteris amb què es pot perfilar millor aquest interès en relació amb les circumstàncies del cas concret, especialment quan cal establir com s'exerceixen les responsabilitats parentals sobre els fills menors després de la ruptura matrimonial o de la convivència estable en parella, però també en el desenvolupament de la potestat parental o de la tutela.

D'altra banda, les transformacions socials han fet que avui la família s'entengui més aviat com un àmbit en què la comunicació i el respecte als desitjos i les aspiracions individuals dels membres que la componen ocupen un lloc important en la definició del projecte de vida en comú. És per això que es posa èmfasi en el desenvolupament individual, en la llibertat i autonomia de l'individu, però també en la seva responsabilitat. Aquesta concepció de la família també inspira tot el dret del menor i la regulació de les relacions entre els progenitors i els fills en potestat.

Tocant als interessos dels col·lectius especialment vulnerables, l'ordenament civil ha de fer possible, no obstant les especials necessitats de protecció per raó d'edat o de disminució psíquica o física, que tothom pugui desenvolupar el seu projecte de vida i prendre part, en igualtat de drets i deures, en la vida social. És per això que la nova regulació posa èmfasi en la capacitat natural de les persones i en el respecte a llur autonomia en l'àmbit personal i familiar, sense ignorar que la possibilitat d'abusos reclama la previsió de mecanismes de control adequats. En aquesta línia, s'insereixen dues noves institucions adreçades a protegir i afavorir l'autonomia de persones que, per diferents raons, poden necessitar protecció: d'una banda, l'assistència, concebuda com un mitjà de protecció a disposició de persones per a les quals, per llurs condicions psicofísiques, la incapacitació i la tutela posterior sovint no són possibles ni tan sols aconsellables, i, d'altra banda, la possibilitat de constituir patrimonis protegits, en interès de persones amb discapacitat psíquica o física o en situació de dependència, destinats a atendre'n les necessitats.

El llibre segon ha tingut en compte que la societat catalana, com altres de l'entorn, ha evolucionat i que les característiques de les famílies han canviat substancialment en relació amb les de la generació immediatament anterior. Catalunya es troba en plena transició demogràfica i és, avui, una societat més envellida i amb un gran creixement del nombre de llars unipersonals, fruit de l'augment de l'esperança de vida, d'una fecunditat més aviat baixa i de taxes de divorci en augment. D'altra banda, l'home ha deixat d'ésser l'únic membre de la llar que aporta ingressos a la unitat familiar, i cada vegada hi ha més famílies en les quals tant l'home com la dona tenen una feina remunerada. La taxa d'activitat femenina ha crescut d'una manera constant fins a apropar-se a la mitjana dels països més desenvolupats, la qual cosa explica també que l'edat en el moment de contreure el primer matrimoni superi els trenta anys tant en dones com en homes. Com en altres països de l'entorn de Catalunya, el divorci s'ha normalitzat i ha augmentat considerablement. Si a mitjan anys vuitanta les taxes de divorcis encara eren baixes, entorn de 0,1 per mil habitants, en l'actualitat han arribat a prop de 2,1 per mil habitants. Aquest augment dels divorcis s'ha traduït en un augment significatiu de llars familiars en què viu només un dels progenitors amb els fills, i també de famílies reconstituïdes, és a dir, formades per un progenitor, el seu cònjuge o parella, els fills d'almenys un d'ells i, si n'hi ha, els comuns, les quals, fins ara, si deixem de banda alguna norma aïllada en matèria de despeses familiars i l'adopció, gairebé no havien tingut reflex normatiu.

Finalment, avui predomina una més gran tolerància envers formes de vida i de realització personal diferents de les tradicionals. En una societat oberta, la configuració dels projectes de vida de les persones i de les mateixes biografies vitals no pot venir condicionada per la prevalença d'un model de vida sobre un altre, sempre que l'opció lliurement escollida no comporti danys a tercers. Aquest és el principi de què parteix el llibre segon pel que fa al reconeixement de les modalitats de família. Per això, a diferència del Codi de família, aquest llibre acull les relacions familiars basades en formes de convivència diferents de la matrimonial, com les famílies formades per un progenitor sol amb els seus descendents, la convivència en parella estable i les relacions convivencials d'ajuda mútua. La nova regulació acull també la família homoparental, salvant les diferències que imposa la naturalesa de les coses.

III

Estructura i contingut

Aquesta Llei, d'un sol article, aprova el llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, i conté nou disposicions addicionals, vuit de transitòries, una de derogatòria i cinc de finals. S'estructura sobre la base del Codi de família, del qual reordena els continguts i esmena les errades tècniques i al qual introdueix un nombre considerable de novetats per a adequar l'ordenament jurídic a les noves necessitats socials.

El llibre segon del Codi civil es divideix en quatre títols: el títol I regula la persona física; el títol II, les institucions de protecció de la persona; el títol III, la família, i el títol IV, les altres relacions de convivència.

a) La persona física

El capítol I del títol I, relatiu a la personalitat civil i a la capacitat, col·loca la persona física en l'eix central de l'ordenament civil. Als efectes del dret català, la personalitat civil s'adquireix pel naixement, en la línia del que disposa l'article 7 de la Convenció sobre els drets de l'infant, adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989 i ratificada per l'Estat espanyol el 30 de novembre de 1990. De fet, aquesta regla no fa més que explicitar i desenvolupar el que ja es desprenia dels articles 196.1 i 254.2 del Codi de successions, els quals, en relació amb la capacitat successòria, permetien entendre que l'adquisició de la personalitat es produeix sempre que el concebut arribi a néixer. S'explicita també el principi, que ja regia en el dret successori català, establert pels articles 9 i 143.2 del Codi de successions, entre d'altres, segons el qual el concebut té la consideració de persona per a tots els efectes que li siguin favorables si arriba a néixer. Pel que fa a la capacitat de la persona, el llibre segon posa l'accent en la capacitat natural com a criteri que fonamenta l'atribució de la capacitat d'obrar, d'acord amb el que disposa el Codi civil, de manera que, combinada amb l'edat, permet fer-ne una valoració gradual, no estrictament seccionada en etapes al llarg de la vida de la persona.

S'estableix una norma sobre commoriència que exigeix que, perquè pugui tenir lloc la transmissió de drets, el beneficiari de la successió o de la transmissió hagi sobreviscut al causant almenys setanta-dues hores. Es pretén eliminar els problemes de prova que aquestes situacions solen plantejar. Alhora, aquesta regla és més respectuosa amb la voluntat del causant que volia afavorir una determinada persona i no pas els hereus d'aquesta.

Finalment, aquest capítol conté unes disposicions sobre majoria i minoria d'edat i una regulació completa de l'emancipació i del règim jurídic dels actes del menor emancipat, que omple les llacunes existents. En aquest àmbit, s'ha optat per suprimir la intervenció dels dos parents més pròxims com a complementadors de la capacitat del menor emancipat en els casos de desacord o d'impossibilitat del que ha de complementar la capacitat, ja que no ha tingut cap transcendència pràctica. Per la mateixa raó, s'ha suprimit la intervenció dels dos parents amb relació a la curatela.

El capítol II, referit a l'autonomia de la persona en l'àmbit de la salut, incorpora els principis de la Llei 21/2000. Les disposicions, més aviat disperses, que el Codi de família dedicava a aquests principis en el marc de la tutela i la guarda de fet no els reflectien bé ni els harmonitzaven. En aquest sentit, s'aclareix l'abast de la legitimació per a prendre decisions en substitució del pacient, se suprimeix l'autorització judicial que havien de demanar el tutor o els pares per a aplicar certs tractaments mèdics a les persones posades en tutela o en potestat, que no exigeix la legislació de l'àmbit sanitari. Aquest capítol es completa amb unes normes referides al document de voluntats anticipades i a l'internament per raons de trastorn psíquic, del qual s'elimina la referència al fet que s'hagi de tractar d'un establiment tancat.

b) Les institucions de protecció de la persona

La distinció que l'article 3 de la Llei 29/2002, en relació amb el contingut del llibre segon, fa entre persona física i família, ha permès emfasitzar el protagonisme que han de tenir les institucions tutelars, donant-los un tractament autònom i independent que les allunya, en part, de llur consideració com a succedani de les relacions familiars. Així, el títol II del llibre segon agrupa les institucions de protecció de les persones majors d'edat que no es poden governar per si mateixes i la protecció dels menors, en particular la dels menors en situació de desemparament. Juntament amb aquestes institucions, s'inclou la regulació de l'assistència i la protecció patrimonial de persones discapacitades i dependents.

La principal característica del títol II és que incorpora una gran varietat d'instruments de protecció, que pretenen cobrir tot el ventall de situacions en què es poden trobar les persones amb discapacitat.

Aquesta llei manté les institucions de protecció tradicionals vinculades a la incapacitació, però també en regula d'altres que operen o poden eventualment operar al marge d'aquesta, atenint-se a la constatació que en molts de casos la persona amb discapacitat o els seus familiars prefereixen no promoure-la. Aquesta diversitat de règims de protecció sintonitza amb el deure de respectar els drets, la voluntat i les preferències de la persona, i amb els principis de proporcionalitat i d'adaptació a les circumstàncies de les mesures de protecció, tal com preconitza la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, aprovada a Nova York el 13 de desembre de 2006 i ratificada per l'Estat espanyol. En particular, les referències del llibre segon a la incapacitació i a la persona incapacitada s'han d'interpretar d'acord amb aquesta convenció, en el sentit menys restrictiu possible de l'autonomia personal.

El capítol I d'aquest títol sistematitza unes disposicions comunes a totes les institucions de protecció i les configura com un deure que, sota el control de l'autoritat judicial, s'ha d'exercir en interès de la persona protegida i d'acord amb la seva personalitat, procurant que les decisions que l'afectin responguin als seus anhels i expectatives.

Pel que fa a la tutela, el capítol II incorpora el règim del Codi de família, però amb algunes novetats remarcables. D'una banda, en la línia d'un major reforçament de l'autonomia de la persona, que segueix el camí iniciat per la Llei 11/1996, del 29 de juliol, de modificació de la Llei 39/1991, del 30 de desembre, de la tutela i institucions tutelars, amb l'admissió de l'autotutela, es flexibilitza la resposta jurídica davant la pèrdua progressiva de facultats cognitives i volitives de la persona, admetent que, si s'havia atorgat un poder en previsió d'una situació de pèrdua de capacitat, el fet que aquesta circumstància s'arribi a produir no duu necessàriament a l'extinció d'aquell. És a dir, es permet que, sense necessitat de constituir la tutela, l'apoderat pugui continuar tenint cura dels interessos de la persona que ja no es pot valer per si mateixa. Això no impedeix, òbviament, que, en interès de la persona protegida, s'arribi finalment a constituir la tutela i que l'autoritat judicial, si li ho demana el tutor, pugui resoldre l'extinció del poder. Es tracta que no sempre calgui la incapacitació i la constitució formal de la tutela, que es configura com una mesura de protecció, especialment en casos de desemparament de l'incapaç, quan a la greu malaltia psíquica s'hi afegeix la manca, inadequació o impossibilitat de suport familiar. Paral·lelament, s'han fixat unes cauteles per a l'atorgament de les escriptures que contenen la delació feta per un mateix, ja que s'ha detectat que, amb una freqüència excessiva, algunes escriptures de designació de tutor s'atorguen just abans d'instar la incapacitació, fet que fa sospitar que hi pot haver captació de la voluntat per part del designat o, simplement, que l'atorgant no era plenament capaç. Per això, d'una banda, es consideren ineficaces les delacions fetes per un mateix si l'escriptura que les conté s'ha atorgat després d'haver-se instat el procés sobre la seva capacitat o després que el ministeri fiscal n'hagi iniciat les diligències preparatòries; i de l'altra, es legitimen les persones cridades per la llei per a exercir la tutela o el ministeri fiscal per a oposar-se judicialment a la designació feta pel mateix interessat dins l'any anterior a l'inici del procediment sobre la capacitat.

S'incideix també en l'aptitud per a exercir els càrrecs tutelars i s'adapten les normes sobre excuses a la realitat de la necessària i convenient especialització de les entitats tutelars no lucratives dedicades a la protecció de persones incapacitades. Per això, es permet que les persones jurídiques s'excusin si no disposen de mitjans suficients per a desenvolupar adequadament la tutela o si les condicions personals del tutelat són alienes a les finalitats per a les quals han estat creades. Finalment, en línia amb la crítica unànime que havien fet els operadors jurídics, també s'ha revisat el règim de la rendició de comptes durant l'exercici del càrrec i al final d'aquest, de manera que s'hagin de retre davant l'autoritat judicial que hagi constituït la tutela.

Els capítols III i IV tracten de la curatela i del defensor judicial, respectivament. Tot i que la curatela es concep com una institució complementadora de la capacitat en la qual és la persona protegida la que actua per si mateixa, s'admet que en supòsits d'incapacitació parcial la sentència pugui conferir facultats d'administració al curador, que, si cal, pot actuar com a representant. És per això que s'inclou també l'obligació de retre comptes, pròpia de tota gestió de negocis d'altri. El capítol IV manté el caràcter versàtil i flexible del defensor judicial partint de la seva configuració com a institució tutelar que acompleix una funció d'ajustament de les altres institucions de protecció, inclosa la potestat parental.

El capítol V delimita uns contorns més precisos per a la guarda de fet, que es vincula als casos en què hom té cura d'una persona menor en situació de desemparament o d'una persona major d'edat en la qual es dóna una causa d'incapacitació. En aquest segon cas, l'obligació de comunicar el fet de la guarda a l'autoritat judicial es limita al cas en què la persona està en un establiment residencial, sens perjudici del que estableix la legislació processal. A la pràctica s'ha pogut constatar que són excepcionals, i més aviat extrems, els casos en què les famílies prenen la decisió de sol·licitar la incapacitació de les persones ancianes afectades de demències senils o d'altres malalties que els impedeixen decidir per si mateixes. D'altra banda, quan s'exerceix la guarda de fet d'una persona que està en potestat parental o en tutela, també s'ha considerat pertinent que l'autoritat judicial pugui conferir funcions tutelars al guardador, si hi ha circumstàncies, com ara la durada previsible de la guarda o les necessitats de la persona guardada, que ho facin aconsellable. L'atribució de funcions tutelars comporta la suspensió de la potestat o la tutela, i evita al guardador la càrrega, massa onerosa, sobretot en un context familiar, d'haver d'instar la privació de la potestat o la remoció del tutor.

Juntament amb la disposició que permet no constituir la tutela si s'havia atorgat un poder en previsió de la pèrdua de capacitat, els canvis en relació amb la guarda de fet són un reflex del nou model de protecció de la persona que dissenya el llibre segon. Aquest model ha estat guiat per la idea de considerar que la incapacitació és un recurs massa dràstic i, a vegades, poc respectuós amb la capacitat natural de la persona protegida. És per això mateix que el capítol VI inclou un nou instrument de protecció, l'assistència, adreçat al major d'edat que ho necessita per a tenir cura de la seva persona o dels seus béns a causa de la disminució no incapacitant de les seves facultats físiques o psíquiques. Es parteix, així, d'una concepció de la protecció de la persona que no es vincula, necessàriament, als casos de manca de capacitat, sinó que inclou instruments que, basant-se en el lliure desenvolupament de la personalitat, serveixen per a protegir les persones en situacions com la vellesa, la malaltia psíquica o la discapacitat. Aquest instrument pot ésser molt útil, també, per a determinats col·lectius especialment vulnerables però per als quals la incapacitació i l'aplicació d'un règim de tutela o curatela resulten desproporcionades, com ara les persones afectades per un retard mental lleu o altres per a les quals, pel tipus de disminució que sofreixen, els instruments tradicionals no són apropiats per a atendre llurs necessitats. En línia amb les directrius de la Recomanació R (99) 4, del Comitè de Ministres del Consell d'Europa, del 28 de febrer de 1999, i amb els precedents existents en diferents ordenaments jurídics de l'entorn de Catalunya, es considera més adequat aquest model de protecció, paral·lel a la tutela o la curatela. A més, aquesta tendència és la mateixa que inspira la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat.

El capítol VII incorpora al dret català la figura del patrimoni protegit, que comporta l'afectació de béns aportats a títol gratuït per la persona constituent, i també dels seus rendiments i béns subrogats, a la satisfacció de les necessitats vitals d'una persona afectada per discapacitat psíquica o física d'una certa gravetat o per una situació de dependència igualment severa. S'ha pogut detectar que, malgrat els beneficis fiscals que estableix la legislació estatal, els casos en què les famílies catalanes han fet servir aquest instrument han estat més aviat pocs. És per això que la regulació que es proposa, coherent amb l'objectiu d'oferir una protecció patrimonial a la persona beneficiària, afecta el patrimoni protegit a aquesta finalitat i parteix de la idea que aquest patrimoni no respon de les obligacions de la persona beneficiària, ni tampoc de les de la persona constituent o de qui hi va fer aportacions, sinó que únicament queda vinculat per les obligacions contretes per l'administrador per a atendre les necessitats vitals de la persona protegida. Com a complement d'aquesta figura, es dissenya un règim d'administració del patrimoni protegit i de supervisió de l'activitat de l'administrador i la disposició addicional primera regula, també, la creació del Registre de patrimonis protegits.

Per a acabar el títol I, el capítol VIII, relatiu a la protecció dels menors desemparats, incorpora al llibre segon els aspectes civils de la Llei 37/1991, del 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l'adopció, i té en compte el nou model de protecció de la legislació sobre la infància i l'adolescència, en la qual la declaració de desemparament es reserva per als casos més greus, és a dir, aquells en què cal separar el menor del seu nucli familiar. En aquesta matèria, el Codi civil de Catalunya regula la protecció de menors desemparats en paral·lel a les altres institucions de protecció de la persona, i remet a la legislació sobre la infància i l'adolescència els indicadors de desemparament, les mesures de protecció, el procediment per a adoptar-les i revisar-les, el règim de recursos i les causes de cessament. Alhora, es dóna visibilitat a la funció que compleix la persona o família acollidora, que assumeix la guarda i les responsabilitats parentals de caràcter personal respecte al menor i les facultats que en resulten, sens perjudici de la vigilància, l'assessorament i l'ajut de l'organisme competent. A més, l'acolliment preadoptiu, com a període de prova de l'adopció, passa a regular-se, juntament amb aquesta, en el capítol V del títol III. Es posa fi, així, a la discriminació, encara que només ho hagi estat en termes de tècnica legislativa, derivada del fet que el règim protector dels menors desemparats, és a dir, aquells respecte als quals no es pot constituir una tutela ordinària, perquè en llur cercle proper no hi ha persones que se'n puguin fer càrrec, es mantingués en una llei especial, fora de la norma simbòlicament més emblemàtica del dret civil català.

Tot i que se n'ha fet un ús més aviat escàs, es manté la legitimació de l'Administració pública per a instar la privació de la potestat parental i es completa la regulació amb una norma que considera causa justa per a la privació el fet que els progenitors, sense motiu suficient, no manifestin interès per llur fill desemparat o incompleixin el règim de relacions personals durant sis mesos, o el fet que els fills menors d'edat o incapacitats pateixin abusos sexuals o maltractaments.

c) La família

El títol III manté la sistemàtica del Codi de família, llevat de la important incorporació, en el primer precepte, d'altres formes de família, com la parella estable i la família formada per un progenitor sol amb els seus descendents, i també del reconeixement del caràcter familiar dels nuclis en què conviuen fills no comuns, sens perjudici dels vincles d'aquests amb l'altre progenitor.

El capítol I regula les disposicions generals i els efectes del matrimoni, que es defineix d'una manera ajustada al nou marc normatiu que regula el dret a contreure matrimoni, tot incorporant una referència expressa al deure d'ambdós cònjuges de contribuir a les responsabilitats domèstiques, inclosa la de tenir cura d'altres membres de la família a llur càrrec i que convisquin amb ells.

Precisament, el nou marc normatiu del matrimoni, juntament amb el de la determinació de la filiació pel consentiment de la dona a les tècniques de reproducció assistida de la seva esposa o companya, i també la possibilitat d'adopció conjunta per matrimonis o parelles estables del mateix sexe, fan que el fill pugui tenir dos pares o dues mares. Això ha fet imprescindible una tasca d'harmonització que permet assolir més neutralitat en el llenguatge en termes de gènere. En aquesta línia, la major part de les referències que es feien al "marit" i la "muller" se substitueixen per "els cònjuges", i les que es feien al "pare" i la "mare" se substitueixen per "els progenitors" amb el benentès que aquesta accepció inclou tant els pares i les mares per naturalesa com els adoptius.

Pel que fa a les despeses familiars, se n'exclouen les d'adquisició i millorament de l'habitatge familiar, ja que són despeses d'inversió que cal vincular a la titularitat de l'immoble. De fet, el Codi de família ja les circumscrivia a la part corresponent al valor d'ús, però això tampoc no s'adequava amb el fet que aquesta mateixa obligació de contribució no s'apliqués també si l'habitatge ja pertanyia a un dels cònjuges abans del matrimoni o bé si l'havia adquirit a títol lucratiu durant aquest. D'altra banda, si l'esmentada regla de contribució es posava en relació amb el règim de responsabilitat per les obligacions contretes per raó de les despeses familiars, tampoc no resultava coherent que el cònjuge no titular pogués acabar responent d'aquesta obligació de manera solidària.

El règim de les adquisicions amb pacte de supervivència es manté en l'àmbit familiar. En la línia marcada per la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tanmateix, ja no es limita a les compravendes sinó que s'estén a tot tipus d'adquisició onerosa i es desvincula dels règims econòmics matrimonials de separació de béns o de participació. Això no exclou, òbviament, la possibilitat que, dins o fora de l'àmbit familiar, es pugui acudir a altres figures certament properes però d'un abast i un règim diferenciats, com els heretaments i les atribucions particulars.

D'altra banda, es desenvolupa la referència genèrica que el Codi de família feia, en matèria de capítols matrimonials, als pactes en previsió d'una ruptura matrimonial. Se n'estableixen els requisits formals i substantius perquè es puguin considerar plenament vàlids i eficaços. Entre aquests requisits destaquen la possibilitat d'adoptar-los en una escriptura que no sigui capitular i el paper cabdal que s'atribueix al notari que autoritza l'escriptura, per a garantir que els pactes, particularment els de renúncia, han estat precedits de suficient informació sobre les respectives situacions patrimonials i expectatives econòmiques. En línia amb precedents comparats en aquesta matèria, es deixa la porta oberta a la revisió de l'eficàcia del pacte si en el moment en què se'n pretén el compliment és greument perjudicial per a un cònjuge i aquest acredita que han sobrevingut circumstàncies que no es van preveure ni es podien raonablement preveure en el moment d'adoptar-lo. Al mateix temps, es marquen uns límits a les facultats dispositives de les parts en les institucions on aquests pactes poden tenir més incidència, com ara en la prestació compensatòria i en relació amb la compensació econòmica per raó de treball, i es distingeixen els acords en previsió d'una ruptura dels que es fan quan el matrimoni ja ha entrat en crisi. També s'ha considerat pertinent aclarir que l'exercici de les pretensions incloses en el pacte en previsió d'una ruptura matrimonial es poden fer efectives en el marc del procediment matrimonial contenciós posterior, sense que es pugui remetre les parts a un procediment declaratiu ulterior.

Finalment, en consonància amb la nova configuració que el llibre quart del Codi civil de Catalunya dóna als pactes successoris, s'ha optat per no incloure, entre altres normes, les que regulaven l'usdefruit universal capitular, ja que responien a un model de successió contractual propi d'una economia rural que no té res a veure amb la societat catalana d'avui. És clar, tanmateix, que si les parts el volen pactar ho poden fer. Semblantment, la completa regulació de la donació que conté el llibre cinquè ha permès simplificar les disposicions que es destinaven a les donacions per raó de matrimoni, per bé que ha calgut corregir la dissonància sistemàtica que comportava mantenir en aquell llibre una regla específica que remetia a la regulació de les donacions per raó de matrimoni del Codi de família.

El capítol II, relatiu als règims econòmics matrimonials, manté el règim de separació de béns com a legal supletori i en conserva, amb algunes modificacions remarcables, els trets definitoris. Es manté el principi que els béns adquirits a títol onerós durant el matrimoni pertanyen al cònjuge que consti com a titular, tradicionalment reforçat amb la presumpció de donació de la contraprestació si s'aconsegueix provar que aquesta prové del patrimoni de l'altre. Com a novetat, però, s'exclouen d'aquest règim els béns mobles destinats a l'ús familiar, com ara els vehicles, el mobiliari, els aparells domèstics o els altres béns que integren el parament de la casa. En aquest tipus de béns, la mera acreditació de la titularitat formal, per exemple per mitjà de rebuts de compra, és sovint poc significativa i, per això, atesa la destinació familiar dels béns, s'ha considerat preferible partir de la presumpció que pertanyen a ambdós cònjuges per meitats indivises, sens perjudici de la possibilitat de destruir aquesta presumpció per mitjans de prova més concloents.

En aquest capítol també es fa una regulació més completa i acurada de la compensació econòmica per raó de treball per a la casa o per a l'altre cònjuge, com a correctiu dels efectes no gens desitjables que en ocasions produeix aquest règim. Fins ara, l'aplicació de la compensació econòmica per raó de treball ha generat força problemes a causa, fonamentalment, de la migradesa de la regulació, cosa que ha comportat que a la pràctica hagi esdevingut un factor de difícil predicció, atès l'elevat marge de discrecionalitat en mans de l'autoritat judicial. S'ha estimat necessària una intervenció legislativa que proporcioni unes pautes normatives més clares i unes regles que facilitin la determinació de la procedència i el càlcul de la compensació. En aquest sentit, la nova regulació abandona tota referència a la compensació com a remei substitutori d'un enriquiment injust, prescindeix de la idea de sobrecontribució a les despeses familiars, implícita en la formulació de l'article 41 del Codi de família, vigent fins a l'entrada en vigor d'aquesta llei, i es fonamenta, senzillament, en el desequilibri que produeix entre les economies dels cònjuges el fet que un faci una tasca que no genera excedents acumulables i l'altre en faci una altra que sí que en genera. Per això, n'hi ha prou d'acreditar que un dels dos s'ha dedicat a la casa substancialment més que l'altre. Per a calcular l'import de la compensació es tenen en compte el tipus de treball prestat i la durada i intensitat de la dedicació, i es restringeix la discrecionalitat judicial a l'hora d'apreciar la rellevància d'aquests factors amb l'establiment d'un límit de quantia, que és el de la quarta part de la diferència dels increments patrimonials obtinguts pels cònjuges durant la vigència del règim. Tanmateix, es permet l'atorgament d'una compensació de quantia superior si el cònjuge creditor pot provar que la incidència del seu treball en l'increment patrimonial de l'altre cònjuge ha estat notablement superior. La regulació de la compensació aclareix també l'abast de l'autonomia dels cònjuges per a adoptar pactes sobre la compensació, fins i tot en previsió d'una ruptura matrimonial. Com a novetat, el supòsit de fet s'estén també als casos d'extinció del règim per mort d'un dels cònjuges si és el supervivent el qui té dret a la compensació.

Pel que fa als altres règims econòmics, s'han revisat tant el règim de participació en els guanys com el de comunitat per corregir les deficiències que, a la pràctica, dificultaven que poguessin tenir-se en compte com una alternativa al règim legal supletori.

El capítol III es dedica als efectes de la nul·litat del matrimoni, del divorci i de la separació judicial i comença amb una regulació específica de les mesures provisionals que s'ajusta més a les necessitats pròpies del dret civil català. També es regulen per primera vegada els anomenats acords amistosos de separació i se'n fixa el règim de validesa i els efectes, tot remarcant-ne el caràcter vinculant però preveient un termini de revocació que pretén garantir que els acords s'hagin adoptat lliurement. Concretament, el cònjuge que en el moment de l'adopció de l'acord no hagi disposat d'assistència lletrada independent el pot deixar sense efecte durant els tres mesos següents a l'adopció o, com a màxim, fins al moment de la contestació de la demanda o, si s'escau, de la reconvenció en el procés matrimonial en què es pretenguin fer valer. Aquesta possibilitat es justifica pel context especial en què les parts subscriuen aquests acords. Sovint hi ha desequilibris greus en la informació disponible per a una part i per a l'altra, i s'arriba als acords en situacions d'angoixa o estrès que fan difícil fer una valoració objectiva dels termes convinguts, en les quals hi ha un risc elevat d'explotació o abús d'una part per l'altra.

Pel que fa a la responsabilitat dels progenitors envers els fills en ocasió de la separació o el divorci, cal remarcar dues novetats. La primera és que tota proposta dels progenitors sobre aquesta matèria s'ha d'incorporar al procés judicial en forma de pla de parentalitat, que és un instrument per a concretar la manera com ambdós progenitors pensen exercir les responsabilitats parentals, en el qual es detallen els compromisos que assumeixen respecte a la guarda, la cura i l'educació dels fills. Sense imposar una modalitat concreta d'organització, encoratja els progenitors, tant si el procés és de mutu acord com si és contenciós, a organitzar per si mateixos i responsablement la cura dels fills en ocasió de la ruptura, de manera que han d'anticipar els criteris de resolució dels problemes més importants que els afectin. En aquesta línia, es facilita la col·laboració entre els advocats de cadascuna de les parts i amb psicòlegs, psiquiatres, educadors i treballadors socials independents, perquè facin una intervenció focalitzada en els aspectes relacionats amb la ruptura abans de presentar la demanda. Es vol afavorir així la concreció dels acords, la transparència per a ambdues parts i el compliment dels compromisos assolits.

La segona novetat és que s'abandona el principi general segons el qual el trencament de la convivència entre els progenitors significa automàticament que els fills s'han d'apartar d'un per a encomanar-los individualment a l'altre. Per contra, s'introdueix com a norma que la nul·litat, el divorci o la separació no alteren les responsabilitats dels progenitors envers els fills. En conseqüència, aquestes responsabilitats mantenen, després de la ruptura, el caràcter compartit i correspon a l'autoritat judicial determinar, si no hi ha acord sobre el pla de parentalitat o si aquest no s'ha aprovat, com s'han d'exercir les responsabilitats parentals i, en particular, la guarda del menor, atenint-se al caràcter conjunt d'aquestes i a l'interès superior del menor.

S'estima que, en general, la coparentalitat i el manteniment de les responsabilitats parentals compartides reflecteixen materialment l'interès del fill a continuar mantenint una relació estable amb tots dos progenitors. La igualtat de drets i deures entre els progenitors elimina les dinàmiques de guanyadors i perdedors, i afavoreix la col·laboració en els aspectes afectius, educatius i econòmics. Recentment, França, Itàlia i Bèlgica han adoptat normes en aquesta direcció. Això no impedeix, tanmateix, que l'autoritat judicial hagi de decidir d'acord amb les circumstàncies de cada cas i en funció de l'interès concret dels fills. És per això que el llibre segon proporciona una sèrie de criteris que s'han de ponderar conjuntament per a determinar el règim i la manera d'exercir la guarda.

El missatge del llibre segon és el d'afavorir les fórmules de coparentalitat i la pràctica de la mediació, com a eina per a garantir l'estabilitat de les relacions posteriors a la ruptura entre els progenitors, i l'adaptació natural de les regles als canvis de circumstàncies, però no s'oblida que les relacions familiars en la nostra societat mantenen encara un alt grau de masclisme. També s'ha tingut en compte que el paper de la mare és qualitativament més necessari per als menors que el del pare quan les dinàmiques familiars han estat construïdes sobre models tradicionals, tant en la idiosincràsia de Catalunya com en la realitat d'altres cultures que s'han incorporat a la societat catalana. Per aquest motiu, es destaquen com a criteris per a determinar la guarda individual la vinculació especial dels fills amb un dels progenitors i la dedicació als fills que la mare o el pare hagin tingut abans de la ruptura.

De manera més específica, en la línia de la Llei 5/2008, del 24 d'abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista, i amb la consciència de la lluita contra aquesta violència, s'exclou de tota participació en la guarda el progenitor contra el qual hi hagi sentència ferma o mentre hi hagi indicis fonamentats de violència familiar o masclista i s'estableix explícitament la supervisió de les relacions personals en situacions de risc.

Finalment, tot reconeixent el caràcter privilegiat de les relacions dels menors amb l'entorn més proper, particularment amb els avis i els germans, s'estableix un procediment que fixa la manera en què, en cas de crisi matrimonial, es pot fer efectiu el dret dels fills menors a mantenir aquestes relacions personals.

Tocant a la regulació de la pensió compensatòria, es mantenen els perfils de la institució tal com la va recollir el Codi de família, si bé, en generalitzar-se la possibilitat de pagament en forma de capital, passa a rebre el nom de prestació compensatòria. Certament, molts divorcis afecten matrimonis de durada mitjana força breu i persones relativament joves, per la qual cosa, en general, o bé tots dos hi perden semblantment o bé la convivència conjugal no ha compromès irremeiablement les oportunitats econòmiques de cap d'ells. Això no ha portat, tanmateix, a alterar essencialment la configuració legal de la prestació compensatòria. S'ha tingut en compte que la incorporació de la dona al mercat de treball no ha anat paral·lela, a la pràctica, a un repartiment de les responsabilitats domèstiques i familiars entre tots dos cònjuges i que en força casos l'activitat laboral o professional d'un dels cònjuges se supedita encara a la de l'altre, fins al punt que, en determinats nivells educatius i de renda, continua essent habitual que un dels cònjuges, típicament la dona, abandoni el mercat de treball en contreure matrimoni o en tenir fills. Ambdues circumstàncies abonen reconèixer el dret a prestació compensatòria vinculant-lo al nivell de vida de què es gaudia durant el matrimoni, per bé que donant prioritat al dret d'aliments dels fills i fixant la quantia d'acord amb els criteris que la mateixa norma detalla. No obstant això, per als casos en què la prestació se satisfà en forma de pensió, s'insisteix en el caràcter essencialment temporal d'aquesta, llevat que hi concorrin circumstàncies excepcionals que facin aconsellable acordar-la amb caràcter indefinit. En general, s'admet la renúncia al dret a prestació compensatòria, fins i tot la continguda en pactes prematrimonials, però sempre en el marc general que el llibre segon estableix per a aquests i amb el límit que la renúncia prèvia no pot acabar comprometent les necessitats bàsiques del cònjuge que té dret a la prestació.

Les regles sobre l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar presenten novetats importants. Tot i partir d'atribuir-lo, preferentment, al cònjuge a qui correspongui la guarda dels fills, es posa èmfasi en la necessitat de valorar les circumstàncies del cas concret. Per això, es preveu que, a sol·licitud de l'interessat, es pugui excloure l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar si qui en seria beneficiari té mitjans suficients per a cobrir les seves necessitats i les dels fills, o bé si el qui l'ha de cedir pot assumir i garantir suficientment el pagament dels aliments als fills i la prestació que pugui correspondre al cònjuge en una quantia que permeti cobrir les necessitats d'habitatge d'aquest. Inversament, si malgrat correspondre a un cònjuge l'ús de l'habitatge per raó de la guarda dels fills és previsible que la necessitat d'aquest es perllongui després d'arribar els fills a la majoria d'edat, l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar es pot fer inicialment per aquest concepte. En tot cas, l'atribució per raó de la necessitat és sempre temporal, sens perjudici que es puguin instar les pròrrogues que escaiguin. Es vol posar fre a una jurisprudència excessivament inclinada a dotar de caràcter indefinit l'atribució, en detriment dels interessos del cònjuge titular. La matèria es completa establint criteris per a la distribució de les obligacions per raó de l'habitatge i per a la resolució del cas, força freqüent a la pràctica, en què algun familiar pròxim hagi cedit un immoble perquè hi vagi a viure el matrimoni. Com ha reiterat la jurisprudència, els qui ocupen l'habitatge familiar en condició de precaristes no poden obtenir una protecció possessòria superior a la que el precari proporciona a la família. Si la possessió deriva, en canvi, d'un títol contractual, hom s'ha d'ajustar al que estableixi aquest, sens perjudici de la possibilitat de subrogació que preveu la legislació d'arrendaments.

Amb relació als efectes de la nul·litat de matrimoni, del divorci i de la separació, el llibre segon fa un desenvolupament més ampli de la limitada regulació que l'article 76.2 del Codi de família feia de la mediació. Es parteix de l'existència d'una regulació general de la mediació per llei general, però se'n concreten aspectes especials dins de les institucions pròpies del dret de la persona i de la família, especialment quant a la previsió de la confidencialitat de les mediacions prèvies a la interposició de la demanda. Hom preveu que en qualsevol fase del procediment matrimonial els cònjuges puguin demanar sotmetre les discrepàncies a mediació o bé que l'autoritat judicial, sense menyscapte del caràcter voluntari d'aquesta, pugui remetre'ls d'ofici a una sessió informativa sobre mediació.

El capítol IV es dedica a la convivència estable en parella i substitueix íntegrament la Llei 10/1998, de manera que es posa fi al tractament separat que l'ordenament català havia donat a les parelles estables. Com és ben conegut, la regulació de les parelles estables, tot i que va seguir una tramitació parlamentària paral·lela al Codi de família i es va aprovar en la mateixa sessió plenària, finalment es va mantenir en una llei especial. D'altra banda, amb l'aprovació de la Llei de l'Estat 13/2005, de l'1 de juliol, per la qual es modifica el Codi civil en matèria de dret a contreure matrimoni, una part molt important dels objectius previstos inicialment per aquella llei especial han estat superats, per tal com és innegable que una de les seves principals finalitats fou dotar d'un règim jurídic les parelles formades per persones que, en la legalitat anterior a la Llei de l'Estat 13/2005, tenien exclòs l'accés al matrimoni.

A diferència de la Llei d'unions estables de parella, la regulació de la convivència estable en parella del llibre segon ja no estableix cap tipus de diferència per raó de l'orientació sexual dels membres de la parella. S'amplia, a més, l'àmbit subjectiu d'aplicació de la normativa, incloent-hi les parelles estables formades per persones que no podrien contreure matrimoni entre si perquè un d'ells continua casat amb una altra persona. S'estima que, tractant-se d'una regulació fonamentalment adreçada a resoldre els problemes derivats del cessament de la convivència, un tractament desigual no té justificació. Es vol evitar, així mateix, que un nombre molt important de parelles quedin fora de la regulació –segons algunes estimacions, entorn d'un 30% de les parelles heterosexuals existents a Catalunya i un nombre indeterminat de parelles homosexuals– i que les conseqüències de la ruptura s'hagin de determinar acudint a una doctrina jurisprudencial de perfils massa imprecisos.

Mentre dura la convivència les relacions de la parella estable es regulen exclusivament pels pactes dels convivents, incloent-hi, en la línia seguida per la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la possibilitat de fer adquisicions conjuntes oneroses amb pacte de supervivència. No obstant això, com a mesura de protecció de la família es manté la protecció davant de la disposició de l'habitatge familiar, que ja establia la Llei 10/1998. S'inclouen com a novetat els pactes en previsió del cessament de la convivència, amb remissió als límits que s'estableixen per al matrimoni, i una regulació del règim d'atribució de l'ús de l'habitatge familiar en cas de ruptura. Finalment, la disposició addicional cinquena assenyala que els conflictes judicials relatius a la ruptura de la parella estable es tramiten per les regles del procediment matrimonial.

El model de regulació de la parella estable que dissenya el llibre segon és el més apropiat per a la societat catalana actual. Certament, l'inici d'un projecte de vida en comú no es fa avui únicament per mitjà del matrimoni. A diferència d'altres països de l'entorn de Catalunya, no obstant això, la incidència de la convivència no matrimonial és relativament baixa i estudis recents constaten que en parelles joves es presenta com un fenomen força diferent del matrimoni, a partir d'indicadors com la durada, l'estabilitat, la fecunditat o el grau de compromís recíproc palesat en actes com la posada en comú de béns o coses similars. Predomina la modalitat que la concep com un matrimoni a prova, bé perquè la parella es trenca o bé perquè es transforma en matrimoni. Aquest fet justifica prescindir d'un estatut jurídic de la convivència estable en parella, que és molt difícil d'harmonitzar amb la gran varietat de situacions que presenta aquesta realitat. Naturalment, això no exclou que, quan la ruptura de la convivència provoca –per la seva durada, pel fet d'haver tingut fills en comú o, en general, per raó de les decisions preses per cadascun dels convivents en interès comú– que algun d'ells es trobi en una situació de necessitat, pugui obtenir de l'altre els mitjans necessaris per a refer la seva vida. Tot plegat, sens perjudici del dret a la compensació econòmica per raó del treball per a la llar o per a l'altre convivent, que neix al marge de l'estatut jurídic de la convivència i que resulta del fet que, en interès comú, un convivent ha fet una tasca que no ha generat excedents acumulables mentre que l'altre n'ha fet una altra que sí que n'ha generat.

El capítol V, relatiu a la filiació, abraça tant la filiació per naturalesa com l'adoptiva, que el Codi de família regulava en títols separats.

Pel que fa a la filiació per naturalesa, s'incorporen els canvis respecte a la filiació dels nascuts a conseqüència de fecundació assistida introduïts per la Llei 10/2008, del 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions, que possibiliten l'establiment de la maternitat en relació amb la dona que consent l'aplicació de tècniques de reproducció humana assistida a l'esposa o a la companya amb la qual està convivint en parella estable. Evidentment, la maternitat derivada del mer consentiment per a la procreació assistida de la seva esposa o companya no és una maternitat biològica, per naturalesa, sinó una relació jurídica purament legal. Tanmateix, això no és cap novetat en l'ordenament jurídic català. Es dóna en la paternitat de l'home, casat o no, que presta el consentiment per a la procreació assistida de la seva esposa o parella estable. Per aquest motiu, s'ha cregut oportú no incorporar una nova categoria jurídica per a aquest tipus de filiació i s'ha optat per assimilar-la, quant al tractament legal, a la paternitat de l'home que consent la fecundació assistida, atès que en ambdues el títol d'atribució és el consentiment, i no pas la relació biològica. Com que la possibilitat que la maternitat de l'esposa o companya que consent la fecundació assistida de la que serà la mare biològica es determini directament afecta els mitjans de determinació de la filiació, ha calgut afegir el consentiment per a la procreació assistida a la llista de títols d'atribució de la filiació. A partir d'aquí, s'ha considerat convenient estendre-hi el règim d'impugnació del reconeixement, cosa que estalvia una aplicació analògica de la legislació sobre tècniques de reproducció humana assistida.

Finalment, per a esvair qualsevol dubte sobre la no-aplicabilitat a Catalunya de les disposicions de la Llei de l'Estat 1/2000, del 7 de gener, d'enjudiciament civil, que, en els processos sobre filiació, exigeixen aportar un principi de prova sobre els fets en els quals es fonamenta l'acció, es deixa clar que, en el dret català, aquesta aportació no és un requisit d'admissibilitat de la demanda; tot això, una vegada més, en la línia de la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, seguint la tradició jurídica catalana.

Amb relació a la filiació adoptiva, els canvis més substancials es van produir amb l'aprovació de la Llei 3/2005, que possibilità l'adopció per parelles del mateix sexe. Posteriorment, la Llei 10/2008 va suprimir les restriccions a la formació de relacions de parentiu entre l'adoptat i els seus descendents i la família de l'adoptant. El llibre segon hi introdueix unes modificacions sistemàtiques, ja que s'ha optat per una regulació conjunta de l'adopció i de l'acolliment preadoptiu fent prevaler la consideració d'aquest com a període d'acoblament del menor amb la que ha d'ésser la persona o família adoptant. Quant a la formalització de l'acolliment preadoptiu, es remet al procediment que estableix la legislació sobre la infància i l'adolescència. D'altra banda, es reconeix explícitament el dret dels adoptats a conèixer la informació sobre llur origen i, en línia amb la legislació comparada més moderna, s'imposa als adoptants l'obligació d'informar el fill adoptat sobre l'adopció. Per a fer-lo efectiu, s'estableix, així mateix, un procediment confidencial de mediació. També i excepcionalment, s'obren fórmules perquè, en interès del fill adoptat, aquest pugui continuar mantenint les relacions personals amb la família d'origen.

El capítol VI té per objecte la potestat parental, que és un dels elements integrants de les responsabilitats parentals que els progenitors assumeixen com a resultat del vincle de filiació.

En aquest àmbit, s'incorporen, en la línia iniciada per altres ordenaments europeus, unes disposicions per a donar resposta a les necessitats de les anomenades famílies recompostes o reconstituïdes, és a dir, les integrades per parelles que tenen a llur càrrec fills no comuns. Fins a l'entrada en vigor del llibre segon, l'adopció del fill del cònjuge o del convivent, que, val a dir-ho, no sempre és possible, era l'única via per a permetre al cònjuge o la parella del progenitor biològic intervenir en la potestat parental sobre els fills d'aquest, especialment en cas de mort de l'altre progenitor o si aquest darrer s'havia desentès del fill i el referent patern o matern havia passat a ésser l'actual parella de la mare o el pare biològic. El llibre segon el faculta per a intervenir en les qüestions referides a les relacions amb els educadors, l'atenció a les necessitats ordinàries i altres determinacions que afecten el menor i en les quals, sovint, està involucrat materialment. A més de poder fer, durant la convivència, aquests actes de la vida ordinària en interès del fill de l'altre, es preveu la possibilitat que, una vegada mort el progenitor que tenia la guarda de manera exclusiva, si l'altre progenitor no la recupera, l'autoritat judicial atribueixi excepcionalment al vidu o al convivent supervivent la guarda i les altres responsabilitats parentals, sempre que això sigui favorable a l'interès del menor i es garanteixi que tant el menor com l'altre progenitor han estat escoltats.

Finalment, amb l'objectiu de donar una resposta clara als problemes derivats de la violència en les relacions familiars, es considera causa justa perquè l'autoritat judicial pugui suspendre o denegar les relacions personals dels progenitors amb els fills menors que aquests hagin estat víctimes directes o indirectes de violència de gènere en el marc d'aquelles relacions.

El capítol VII, relatiu als aliments d'origen familiar, manté la regulació del Codi de família amb pocs canvis. Primerament, cal referir-se, per la seva finalitat essencialment protectora i de lluita contra la xacra de la violència familiar o masclista, a la norma que permet demanar els aliments anteriors a la reclamació judicial o extrajudicial, si aquests no es van reclamar per una causa imputable a la persona obligada a prestar-los, com massa sovint passa, en els casos de maltractaments a la persona que els havia de reclamar. En segon lloc, se suprimeix la incoherent regulació del dret als aliments dels germans, dels descendents i dels ascendents, de manera que, basant-se en el principi d'autosatisfacció de les necessitats pròpies, s'explicita amb caràcter general que no tenen dret als aliments les persones que estan en situació de necessitat per una causa que els sigui imputable, mentre dura aquesta causa.

d) Altres relacions convivencials

La Llei 19/1998 va regular les relacions convivencials constituïdes per parents en la línia col·lateral o per persones simplement unides per vincles d'amistat o companyonia que, sense constituir una família nuclear, comparteixen l'habitatge i posen en comú el treball domèstic amb voluntat d'ajuda mútua i de permanència. Aquesta llei s'integra al llibre segon com a títol IV, amb algunes modificacions. La primera es refereix al nom de la institució, que ara, d'una manera més descriptiva, es denomina relació convivencial d'ajuda mútua. Pel que fa al contingut, s'ha considerat que no esqueia mantenir el dret a la compensació econòmica per raó de treball, que partia d'un estricte paral·lelisme amb el matrimoni i amb les parelles estables, perquè difícilment es donarà, atès que la finalitat de les relacions convivencials d'ajuda mútua és posar remei a les dificultats pròpies de la gent gran. Igualment, s'ha eliminat la norma que, sense fixar cap criteri orientatiu ni limitació temporal, permetia atribuir l'ús de l'habitatge de titularitat conjunta a algun dels cotitulars. Aquesta és una qüestió que s'ha de resoldre per les regles pròpies de la comunitat.

Pel que fa al pacte d'acolliment que regula la Llei 22/2000, del 29 de desembre, d'acolliment de persones grans, tot i que denota una certa inspiració en institucions de dret de família i que dibuixa un contingut amb uns perfils extrets de la relació de parentiu, en la mesura que es concep com un contracte onerós i que hi intervé una contraprestació, ha de restar fora del llibre segon i, si escau, integrar-se en el llibre sisè, relatiu a les obligacions i els contractes.

IV

Part final de la Llei

Aquesta Llei inclou nou disposicions addicionals, el contingut de les quals és la constitució del Registre de patrimonis protegits, les mesures de conciliació del treball i la vida familiar del personal de les administracions públiques catalanes que conviu en parella estable, les especialitats processals relatives a pretensions patrimonials exercides dins dels processos matrimonials i dins dels processos de liquidació i divisió de l'herència, els procediments relatius a la ruptura de parella estable, els dictàmens pericials relatius al règim d'exercici de la responsabilitat parental, la supervisió del règim de relacions personals, la intervenció d'especialistes com a auxiliars dels tribunals en el control de les institucions de protecció i la informació sobre el pla de parentalitat. Amb relació a les especialitats processals, es pretén oferir una via processal per a canalitzar la reclamació de la compensació econòmica per raó de treball i incentivar que en el procés corresponent es presenti tota la documentació rellevant. A aquest efecte, es preveu que l'autoritat judicial pugui incorporar al procés la informació rellevant que consti per altres causes, pendents o resoltes, entre les parts. El nombre de disposicions transitòries és de vuit. Aquestes disposicions regulen les diferents conseqüències pràctiques de la substitució del dret vigent abans de l'entrada en vigor del llibre segon. Pot resultar especialment important la disposició transitòria tercera, que permet acordar la revisió de les mesures adoptades en el procediment matrimonial en aquells aspectes en què la nova regulació ha obert noves possibilitats.

Aquesta llei substitueix tot el dret català de família i de la persona anterior i, convenientment harmonitzat i ajustat a les necessitats socials actuals, l'incorpora al que ha d'ésser el text més emblemàtic del dret civil català.

Mitjançant tres disposicions finals es modifiquen una sèrie de disposicions dels llibres primer, quart i cinquè del Codi civil de Catalunya, a fi d'harmonitzar-ne el contingut amb els criteris que fixa el llibre segon. La disposició final quarta fa referència a les remissions que la Llei 21/2000 feia al Codi de família i que ara s'han d'entendre fetes al llibre segon. En una cinquena disposició s'estableix l'entrada en vigor d'aquesta llei.

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda