|
Llei 40/1991, de 30 de desembre. Codi de successions per causa de mort en el dret
civil de Catalunya
(DOGC núm. 1544, de
21-1-1992. Correcció d'errades en el DOGC
núm. 1582, de 13-4-1992 i en el DOGC
núm. 1600, de 29-5-1992)
[Derogada per la
disposició derogatòria de la
Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre
quart del Codi civil de Catalunya relatiu a les successions (DOGC
núm. 5175, de 17-07-2008, p. 55923-56024)]
[Derogada per la Llei 3/2005, de 8 d'abril,
de modificació de la Llei 9/1998, del Codi de Família, de la Llei 10/1998,
d'unions estables de parella, i de la Llei 40/1991, del Codi de Successions per
causa de mort en el Dret Civil de Catalunya, en matèria d'adopció i tutela (DOGC
núm. 4366, de 19-04-2005, p. 9935). Aquesta modificació afecta als
arts. 344 i
354]
Si ho preferiu,
podeu consultar la versió en format pdf del text complet de
la llei clicant sobre la següent icona
 . Aquesta versió és millor si
voleu imprimir-ne una còpia. Per veure-la necessitareu el programa
Adobe Acrobat Reader, que es pot descarregar
gratuïtament
aquí.
El president de la Generalitat de Catalunya
Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i
jo, en nom del Rei i d'acord amb el que estableix l'article 33.2 de l'Estatut d'autonomia, promulgo la
següent
LLEI
Preàmbul
I
Finalitat de la Llei
La Compilació del Dret civil de Catalunya,
Text Refós aprovat pel Decret Legislatiu 1/1984, del 19 de juliol, contenia una extensa
regulació de les successions per causa de mort a Catalunya. Dos-cents catorze dels
tres-cents quaranta-quatre articles estaven dedicats al Dret Successori encara que alguns,
els dedicats als heretaments, eren situats al Llibre Primer, de la família.
La regulació compilada recollia el Dret tradicional de Catalunya amb especial
dedicació a institucions escassament regulades en el Codi civil (per exemple els
fideïcomisos) o a institucions en que la regulació catalana s'apartava del Codi
(heretaments, incompatibilitat de títols successoris, necessitat d'institució d'hereu,
llegítimes i drets successoris de la vídua, i altres). D'altra banda, algunes
institucions bàsiques del Dret de Successions, com les formes testamentàries o la
successió intestada, eren regulades breument i per remissió directa al Codi civil. Es
tractava, per tant, d'una regulació extensa, però incompleta i parcial, que propiciava
l'aplicació supletòria del Codi civil en un gran nombre d'institucions. L'aplicació del
Codi civil per part dels tribunals i juristes ha provocat, al llarg dels trenta anys de
vigència de la Compilació, una certa
desnaturalització del dret català, entès sovint pels Tribunals com una regulació
apendicular dependent del mal anomenat "dret comú".
Aquesta llei conté una normativa autònoma, completa i global del dret successori
català. S'hi regulen, de manera sistemàtica i ordenada, totes les institucions
successòries vigents a Catalunya, per la qual cosa, per aplicació de l'article primer de
la Compilació, s'exclou aplicació directa o supletòria del Codi civil a Catalunya. La
llei substitueix tot el dret de successions fins avui vigent a Catalunya i el reordena en
un sol text, de manera que evita la dispersió legislativa a que hauria conduït optar per
una tècnica de lleis especials que seguissin el camí iniciat amb la de la successió
intestada.
La regulació compilada del 1960, adaptada a l'ordenament constitucional l'any 1984,
contenia, amb escasses novetats, la regulació tradicional del dret successori de
Catalunya. S'imposava, avui, l'actualització i la modernització del dret de successions,
tasca realitzada només en part en els darrers anys amb les lleis 13/1984, del 20 de marc,
sobre la Compilació del Dret Civil de Catalunya, 9/1987, del 25 de maig, de successió
intestada, 11/1987, també del 25 de maig, de reforma de les reserves legals, i la Llei
8/1990, del 9 d'abril, de modificació de la regulació de la llegítima. Calia encara
adequar a la realitat actual les formes testamentàries, els fideïcomisos, els drets
successoris del vidu i altres aspectes parcials de diverses institucions. Aquesta llei ho
fa.
La finalitat d'aquesta llei es, doncs, doble:
a) El desenvolupament del dret successori català de manera que s'ordena, es
sistematitza i es regula de manera completa una de les parts fonamentals de l'ordenament
jurídic de Catalunya.
b) La modificació del dret successori tradicional per adaptar-lo a la
realitat d'avui.
II
Els principis de la Llei
Aquesta llei substitueix i modifica parcialment la legalitat anterior i es especialment
respectuosa amb els principis clàssics i amb la tradició jurídica recent. S'inspira i
recull en essència, si be amb esmenes, la Compilació del 21 de juliol de 1960,
modificada per la Llei 13/1984, del 20 de marc, l'avantprojecte de Compilació del 1955
preparat per la comissió de juristes catalans, i les lleis de la successió intestada, de
reforma de les reserves legals i de la llegítima, dels anys 1987 i 1990.
No es modifiquen, per tant, els grans principis propis del Dret Romà, tan
arrelats en el Dret successori català. El principi de necessitat d'hereu en la successió
es reconegut, bàsicament, als articles 1, 3, 67, 102, 125, 136 i 323. El principi
d'universalitat del títol d'hereu resulta dels articles 1 i 34, entre altres. El principi
d'incompatibilitat de títols successoris es proclamat, en essència, als articles 3, 41 i
322, complementats pels articles 138, 139 i 140. El principi de prevalença del títol
voluntari, reflex del de llibertat de disposar, és establert als articles 367 i 322, que
graduen, a més, aquesta prevalença tot respectant el principi de prelació de la
successió paccionada sobre la testamentària. El principi de perdurabilitat del títol
successori es fixat als articles 25, 26, 76 i 154. Aquests principis, arrelats a la
tradició i vius avui en aplicació del Dret a Catalunya, es mantenen íntegrament, atesa
la inexistència de justificacions d'ordre jurídic, social o pràctic suficients que
facin aconsellable la seva modificació, ni que sigui parcial.
III
L'estructura de la Llei
Aquesta llei és formada per tres-cents noranta-sis articles, quatre disposicions
finals i deu disposicions transitòries. L'articulat és distribuït en sis títols que
regulen les disposicions generals (Títol I), els
heretaments (Títol II), la successió testada (Títol III), la successió intestada
(Títol IV), les altres atribucions successòries determinades per la llei (Títol V) i
les donacions mortis causa (Títol VI).
Mereixen un esment especial els Títols I i V. Pel que
fa al de les disposicions generals, s'ha optat per refondre en un sol títol el que en la
Compilació fins ara vigent eren dos, això és, un de disposicions generals i un altre
per a disposicions comunes a la successió testada i a la intestada. El motiu de la refosa
és simplement aclaridor, atès que en la successió derivada d'heretaments és
necessària, en ocasions, l'acceptació i és sempre possible, en el supòsit de
pluralitat d'hereus, el dret d'acréixer, la col·lació o la partició, i és
indubtablement exercitable l'acció de petició d'herència. Per tant, era innecessari
excloure els heretaments de les esmentades disposicions comunes.
El Títol V, que regula la llegítima, la quarta vidual i la reserva, es justifica per
la mateixa evolució del dret català. D'ençà de la llei de successió intestada, del
1987, els pares, en la successió del fill casat i mort sense fills, conserven un dret de
tipus llegitimari que poden reclamar del cònjuge hereu. D'ençà de la llei de reforma de
les reserves legals, també del 1987, era discutible aplicació de la reserva als béns
adquirits per successió derivada d'heretaments. Per tant, la ubicació d'aquestes
institucions dins de la successió testada o de les disposicions comunes a la testada i a
la intestada era discutible. S'ha optat, doncs, per qualificar aquestes tres institucions
no des de l'òptica de la limitació a la llibertat de disposar, sinó des de la del
beneficiat, és a dir, no des de l'òptica del causant o del disposador, sinó des de
l'òptica del llegitimari, del vidu o del reservatari. Des d'aquesta perspectiva les tres
institucions, que atribueixen a determinades persones el dret a exigir de determinats
hereus unes concretes atribucions, adquireixen una certa unitat, que permet agrupar-les en
un únic i específic títol de la llei, que, a més, alleugereix i cohesiona la seva
sistemàtica i la de cada un dels altres títols.
IV
El contingut de la Llei
a) Les disposicions generals
Els primers articles de la llei contenen un breu resum dels principis que informen la
successió per causa de mort a Catalunya. Cal destacar en l'article 1 la proclamació de
la universalitat de la successió i, com a novetat, l'especial configuració de la
comunitat hereditària amb responsabilitat mancomunada dels hereus per deutes del causant.
També cal destacar els articles 2 a 8, que precisen el lloc i el moment de l'obertura de
la successió i de la seva delació, els títols en que es fonamenta i el sistema
d'adquisició de l'herència.
Els articles 9 a 15 regulen la capacitat per a succeir i consideren el supòsit de la
fecundació assistida post mortem, amb una moderna sistematització de les causes i els
efectes de l'anomenada indignitat successora. Aquesta regulació es totalment nova en el
dret de Catalunya.
Els articles 16 a 37 regulen l'acceptació de l'herència i els seus efectes, tant si
és pura i simple com si és a benefici d'inventari, i el benefici de separació de
patrimonis. En aquest punt s'estableix una normativa pròpia i àgil per a l'acceptació a
benefici d'inventari i la formulació d'aquest, s'estableix el benefici legal d'inventari
per a determinades persones, es millora la posició dels creditors del causant davant de
l'hereu i se suprimeix el dret de deliberar, que resultava inaplicat en la pràctica.
Els articles 38 a 42 regulen el dret d'acréixer segons el text de la Compilació i el
projecte del 1955, però l'estenen a llegats de diners. Els articles 43 i 44, tot i
mantenir la institució de la col·lació, en redueixen clarament l'àmbit.
Els articles 45 a 63 contenen una regulació completa de la partició de l'herència i
dels seus efectes. Són de destacar la disposició que permet el nomenament pel jutge d'un
comptador partidor datiu i la que afavoreix la unitat de col·leccions d'interès
històric, científic o artístic.
L'article 64 recull literalment l'article 275 de la Compilació pel que fa a l'acció
de petició d'herència i, finalment, els articles 65 i 66 permeten que el causant
estableixi en el testament normes relatives a l'administració dels béns que els
successors menors d'edat adquiriran per herència. Amb això s'intenta oferir un camí a
la voluntat de pares i mares divorciats, que sovint volen excloure el seu antic consort de
l'administració i el gaudi dels béns que deixen als seus fills d'un matrimoni anterior.
D'altra banda, aquestes normes faciliten la disposició de béns de menors adquirits per
successió i la permeten quan, a més de consentir-la el titular de la pàtria potestat,
la consenteixen dos parents del menor que n'exerceixen un cert control social.
b) Els heretaments
La llei regula els heretaments en els articles 67 a 100, que segueixen fidelment, fins
i tot en la sistemàtica, el Títol IV del llibre I de la Compilació. Les principals
modificacions introduïdes en la regulació dels heretaments són:
a) Determina com a simplement voluntari el pacte d'unitat econòmica familiar sota el
qual la llei derogada entenia atorgats els heretaments a favor dels consorts contraents.
b) Estableix clarament que l'heretament, en especial el preventiu, pot ésser atorgat a
favor de més d'un o de tots els fills.
c) Introdueix la possibilitat que l'heretament mutual sigui pactat amb caràcter
preventiu. S'estima que una utilització correcta dels heretaments mutuals i els
preventius a favor dels fills ha de permetre als esposos disposar conjuntament, en un sol
acte i en un sol document, dels seus béns amb caràcter revocable o irrevocable, a
elecció seva.
c) La successió testada
El títol III de la llei, que regula la successió testada, es, com no podria ser
d'altra manera, el més llarg i complex, i és dividit en deu capítols.
Mereixen una atenció especial els vint-i-set articles del capítol I, sobre
testaments, codicils i memòries testamentàries, que és nou en l'ordenament jurídic
català. Els articles 101 a 104 estableixen el concepte de successió testada i el de
testament, i determinen la capacitat per a testar. Els articles 105 a 108 estableixen unes
disposicions generals de forma en els testaments i contenen, com a novetat, la supressió
del requisit dels testimonis en els testaments notarials ordinaris. L'article 109 es
manllevat de la llei de normalització lingüística i estableix el principi que la
llengua del testament és la que elegeix el testador, i el 110 conté normes generals
d'interpretació del testament. Els articles 111 a 114 regulen les formes de testament
notarial obert i tancat i reinstauren el testament tancat tradicional de Catalunya, que no
exigeix, en endavant, cap intervenció judicial en la seva obertura. Els articles 115 i
116 regulen formes especials de testaments notarials. Els articles 117 a 119 mantenen la
regulació tradicional del testament davant rector i la completen, i estableixen, com a
novetat, l'obligació de protocol·litzar notarialment aquest testament. No s'ha
considerat convenient suprimir aquesta forma testamentària en consideració al fet que es
una institució de llarga tradició encara avui utilitzada a determinades comarques de
Lleida i de Tarragona (3.821 testaments davant rector entre el 1972 i el 1986) i que
facilita l'atorgament de testament en zones rurals mancades de notaria. Aquesta forma
testamental no es considera privilegi de cap església o religió, sinó un servei
públic. Els articles 120 i 121 regulen el testament hològraf prescindint de
l'especialitat parentum inter liberos pel que fa a la seva caducitat per raons de
seguretat jurídica i facilitant el procediment judicial de protocol·lització. Finalment
els articles 122 a 125 regules els codicils i les memòries testamentàries amb les
novetats que exclouen la possibilitat d'ordenar fideïcomisos en els primers, i
estableixen la de disposar dels propis òrgans en les segones.
S'ha suprimit, en canvi, el testament sacramental, perquè, tot i que se'n reconeix la
llarguíssima tradició a Catalunya, d'arrel altomedieval, s'ha considerat obsolet. El
Capítol II (articles 125 a 135) regula la ineficàcia de testaments, codicils i memòries
testamentàries seguint l'avantprojecte del 1955, amb algunes novetats de detall entre les
quals destaca la conservació de validesa del testament per manca de l'expressió de
l'hora.
L'article 132 introdueix una presumpció de revocació pel que fa a les disposicions
testamentàries fetes a favor dels cònjuges en els supòsits de nul·litat, divorci o
separació del matrimoni posteriors a l'atorgament.
El Capítol III (articles 136 a 147) recull la regulació de la institució de l'hereu
que contenien la Compilació i el seu projecte del 1955, si bé s'ha sistematitzat la de
la institució d'hereu en cosa certa, vitalíciament i en usdefruit. Una novetat en aquest
capítol és la que introdueix el dret de representació en la successió testada en el
supòsit institució genèrica de `fills` o de la institució nominada i sense parts de
tots els fills.
El Capítol IV (articles 148 a 153) regula la institució a favor dels fills que
elegeixin el cònjuge sobrevivint o els dos parents més propers, que contenien els
articles 115 i 116 de la Compilació, amb la novetat que s'estén obertament, a tot
Catalunya, el que es formulava abans com un privilegi del Pallars Sobirà o d'altres
comarques on regia per costum aquesta elecció. El mateix capítol regula els hereus i
legataris de confiança, com a institució fiduciària, amb transcripció de la regulació
compilada.
El Capítol V (articles 154 a 166) regula, seguint l'avantprojecte del 1955,
lleugerament modificat, la institució a termini o sota condició i les disposicions
modals, amb especial esment de les prohibicions de disposar.
El Capítol VI (articles 167 a 179) regula la substitució vulgar seguint el text de la
Compilació del 1960, completat amb el de l'avantprojecte del 1955. També regula les
substitucions pupil·lar i exemplar, tan especifiques del Dret de Catalunya, seguint la
Compilació del 1960, amb l'única modificació d'exigir per a la validesa de la
substitució exemplar que la incapacitat del substituït sigui declarada en vida seva,
baldament sigui desprès de la mort del substituent, per tal de millorar les expectatives
que té l'incapaç d'ésser acollit per parents seus.
El Capítol VII (articles 180 a 248) conté una completa regulació dels fideïcomisos,
històricament tan freqüents a Catalunya. Es conserva gairebé íntegre el text de la
Compilació del 1960, amb algun complement manllevat de l'avantprojecte del 1955, però
s'hi introdueixen les següents modificacions:
a) Es suprimeix la figura del fideïcomís pur, amb la qual cosa s'aconsegueix una
notable simplificació de la institució.
b) Es facilita la disposició de béns fideïcomesos i se'n permet la disposició sense
autorització judicial si no hi pot haver més fideïcomissaris i tots ells la
consenteixen. També s'obliga el fideïcomissari que resulta ésser hereu del fiduciari a
acceptar els actes de disposició realitzats per aquest.
c) Es facilita l'actualització de crèdits del fiduciari o dels seus hereus contra el
fideïcomissari.
d) Es regula el fideïcomís d'accions i participacions socials.
e) S'estableix que tot fiduciari, fins i tot el que ho es per raó d'un heretament, pot
detreure la quarta trebel·liànica si ho fa d'acord amb la llei i no hi ha disposició
contrària del fideïcomitent, i això perquè es considera que aquesta quarta afavoreix
clarament la llibertat del fiduciari gravat i, en conseqüència, del tràfic jurídic.
Si be els fideïcomisos son, en la pràctica actual, en decadència, se n'ha mantingut
la regulació per raó de la seva importància històrica i del gran nombre de
fideïcomisos encara vigents, i perquè sense ella quedaven mancats de cobertura legal els
fideïcomisos de residu i les substitucions preventives de residu, avui encara freqüents.
Aquestes darreres són regulades al capítol VIII (articles 250 i 251), seguint el text de
la Compilació.
El Capítol IX (articles 252 a 307) introdueix en l'ordenament jurídic de Catalunya la
regulació dels llegats que contenia l'avantprojecte del 1955, els articles 417 a 456 del
qual foren incomprensiblement mutilats en el procés legislatiu que porta a la
Compilació, com reconeix el preàmbul de la llei del 1960. Es tracta d'una regulació
completa i detallada, d'acusat i modern tecnicisme. Es manté la clàssica quarta
falcídia per coherència amb el manteniment de la necessitat institució d'hereu i el
manteniment de la quarta trebel·liànica.
Finalment, el Capítol X (articles 308 a 321) regula els marmesors sense establir
gairebé cap novetat en la normativa de la Compilació del 1960 reformada per la Llei
13/1984, del 20 de marc, que es completa parcialment amb la de l'avantprojecte del 1955.
d) La successió intestada
El Títol IV de la llei (articles 322 a 349), que es dedicat a la regulació de la
successió intestada, recull el text i la sistemàtica de la Llei 9/1987, del 25 de maig,
de successió intestada, en la qual introdueix dues modificacions: d'una banda, millora la
posició del vidu en concurrència amb descendents, ja que ara el sobrevivent te en tot
cas l'usdefruit de l'herència fins i tot en el supòsit que el consort difunt li hagi
atorgat alguna disposició per causa de mort; d'altra banda, s'adapta la Llei a la nova
regulació de l'adopció de l'any 1987. Es manté la resta de la llei i s'aclareix la seva
regulació del dret de representació.
e) Altres atribucions successòries determinades per la llei
El Títol V agrupa tres institucions diferents entre si però amb una nota comuna:
atribueixen a determinades persones, per raó d'una relació familiar amb el causant,
acció per a exigir als hereus d'aquest unes atribucions concretes. Pel que fa a la
llegítima (articles 350 a 378), la llei recull íntegrament el text de la Compilació en
la redacció que li dona la recent llei 8/1990, del 9 d'abril, de la qual esmena els
errors materials existents en els articles 125, 127, 139 i 145, que han passat a ésser
els articles 353, 355, 367 i 377. S'hi introdueix, a més a més, la regulació del
desheretament, inexistent amb anterioritat, tot establint-ne el concepte, les causes i els
efectes.
Pel que fa a la quarta vidual, regulada al Capítol II (articles 379 a 386) s'estableix
una nova normativa, que millora de manera substancial les expectatives del consort
sobrevivent, que si no té, en morir el seu cònjuge, mitjans econòmics suficients, pot
reclamar en tot supòsit l'adjudicació en propietat de béns hereditaris o
l'equivalència en diners. La redacció dels vuit articles d'aquest capítol es totalment
nova, si bé s'inspira en el text del 1960.
Finalment, el Capítol III (articles 387 a 391) regula la reserva de la mateixa manera
que ho va fer la Llei 11/1987, del 25 de maig, sense altres modificacions que les
imprescindibles per a harmonitzar-la amb la resta de la llei.
f) Les donacions mortis causa
Es recullen finalment en el Títol VI (articles 392 a 396) els articles
245 a 247 de la Compilació, que regulen la institució especial de les donacions per
causa de mort, en la qual no s'introdueix cap modificació.
Següent
|
