|
Llei 22/1991, de
29 de novembre, de
garanties possessòries sobre cosa moble.
(DOGC núm. 1530,
de 16.12.1991;
BOE núm. 8, de 9.1.1992)
[Aquesta llei ha estat
derogada per la Llei
19/2002, de 5 de
juliol, de drets reals de garantia
(DOGC núm.3679, 17-07-2002, p.
13038)]
EL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom
del Rei i d'acord amb el que estableix l'article 33.2 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya,
promulgo la següent
LLEI
I
En l’exercici de la
competència exclusiva sobre el
desenvolupament del Dret civil català,
atorgada a la Generalitat per l’article
9.2 de l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya, en connexió amb l’article
149.1.8 de la Constitució Espanyola,
s’estableix la Llei de Garanties
Possessòries sobre Cosa Moble.
Aquesta Llei pretén
respondre a la necessitat social de
regular les garanties reals mobiliàries
a Catalunya adaptant al tràfic jurídic
actual les figures del dret de retenció
i de la penyora.
II
El dret de retenció de
cosa moble constitueix una garantia àgil
i suficientment flexible per a poder
donar resposta a múltiples situacions
sobrevingudes que, en cas contrari,
podrien quedar sense cap mena de
protecció. En aquest sentit, la situació
que descriu l’article 3 abasta i
desenvolupa supòsits que la nostra
legislació ja preveia només per a
determinades figures, com és el cas dels
articles 206 i 301 de la Compilació del
Dret Civil Català, aquest últim derogat
per la Llei 6/1990, del 16 de març, dels
Censos.
Quant als supòsits de
la retenció, el punt més important rau
en el fet que és el retenidor qui
determina, de manera unilateral,
l’import de les obligacions que originen
el dret de retenció. Aquest mode de
fixació no és nou en el nostre dret, car
la Compilació ja el preveu en supòsits
de retenció dels articles citats.
El dret de retenció
passa a configurar-se com un dret real
de garantia, de manera que el retenidor
es pot negar, no solament davant del
deutor, sinó també davant de ualsevol
tercer, a la restitució de la cosa
retinguda fins que no li hagin estat
pagats totalment els deutes que van
generar la retenció.
L’eficàcia del dret de
retenció com a garantia recolza, a més,
en la possibilitat d’execució forçosa
notarial establerta a l’article 6
d’aquesta Llei. Aquest procediment
pretén obviar les dificultats i la
lentitud que una reclamació judicial
hagués provocat.
Amb la finalitat de no perllongar
excessivament una situació que pot
representar un important perjudici per
al deutor en determinats supòsits de
retenció es possibilita
la substitució de la garantia del
creditor, tot mantenint la integritat
d’aquesta garantia. Amb aquest mecanisme
es volen evitar, d’una banda, una
desproporció excessiva entre
l’import del
deute que va generar la retenció i el
valor de la cosa retinguda i, d’altra
banda, els perjudicis que podria causar
la retenció d’objectes integrats en un
determinat procés de producció.
Aquesta figura, que la
Compilació ja regula en l’article 206.3,
i abans en l’article 301, derogat per la
Llei 6/1990, del 16 de març, dels
Censos, consisteix en la possibilitat
que el deutor pugui imposar al retenidor
la substitució de la cosa retinguda per
una altra garantia real, o pel
fiançament d’una entitat de crèdit. Tant
en un cas com en l’altre, la nova
garantia aportada ha d’ésser suficient.
El concepte de
"suficiència" podria comportar problemes
en cas que la garantia aportada fos una
garantia real, atesa la possibilitat de
variació del valor de l’objecte. El
criteri ha estat de possibilitar que el
deutor imposés una nova garantia real
sempre que el preu just del seu objecte
arribés a cobrir l’import del deute que
va generar la retenció i un 25% més,
encara que aquest valor fos inferior al
preu just dels béns retinguts.
El concepte de "preu
just" que s’utilitza es desprèn de
l’article 323 de la Compilació: el valor
de mercat de la cosa en el moment de la
substitució de la garantia. En
definitiva, el preu just de la cosa
donada en garantia s’ha de posar en
relació amb l’import del deute que va
generar la retenció, i no pas amb el
preu just dels béns retinguts.
III
La penyora és la
segona institució que regula aquesta
Llei. Es manté l’eficàcia d’aquesta
tradicional figura de garantia, al
mateix temps que se n’amplia l’àmbit
d’aplicació i se n’estableixen noves
modalitats.
En aquest sentit, es
regula la penyora en la qual l’objecte
donat en garantia respon fins a una
quantia màxima, fixada en el moment de
la seva constitució, d’una o més
obligacions que es contreguin entre el
mateix creditor i el mateix deutor, de
manera simultània o successiva, i fins i
tot quan se’n desconegui l’import,
durant un període
de temps convingut.
Així mateix, es regula
la penyora de coses fungibles. Aquesta
figura té com a base el pas del concepte
de "penyora d’objecte" al de "penyora de
valor". Això significa la possibilitat
de substituir la totalitat o una part de
les coses donades en penyora per
d’altres de la mateixa espècie i
qualitat, sempre que s’hagués pactat
expressament, la qual cosa implica el
manteniment de la garantia.
Aquesta regulació té
una transcendència especial en el cas de
la penyora d’un conjunt o paquet de
valors, com ara accions, obligacions,
bons, crèdits o efectes en general,
operació freqüent en el tràfic jurídic
actual. Aquests valors, que poden
constituir un únic objecte de penyora,
poden ésser substituïts com a objecte
del dret real de
penyora, sempre que la substitució es
faci d’acord amb els criteris que marca
aquesta Llei. Si es tracta de valors
cotitzables, el canvi només és possible
si es fa pel preu
de la respectiva cotització dels valors
en el mercat oficial el dia de la
substitució. Si es tracta de valors no
cotitzables, serà suficient, per
acreditar la substitució, la seva
tinença en poder del creditor
pignoratici o del tercer que s’hagués
designat, amb les mencions oportunes
inscrites en el mateix efecte o document
acreditatiu del dret. En els dos
supòsits anteriors, la diferència de
valor entre l’objecte inicial i el
substituït no pot superar el cinc per
mil, per tal de no perjudicar la
garantia del creditor.
Capítol I
Disposicions generals
Article 1
Les garanties possessòries sobre cosa moble són:
a) El dret de retenció.
b) La penyora.
Article 2
-1 Els efectes dels drets de garantia mobiliària són:
a) La retenció de la possessió de la cosa fins al
pagament complet del deute garantit.
b) La imputació dels fruits de la cosa als interessos del deute garantit
i, si s’escau, al capital.
c) La realització del valor de la cosa, en els casos previstos
legalment.
-2 Tant en la imputació dels fruits com en l’atribució
del preu obtingut en la realització del valor de la cosa, el crèdit del
retenidor se sotmet a les regles generals sobre prelació de crèdits.
Capítol II
El dret de retenció
Article 3
El posseïdor de bona fe de cosa aliena que l’hagi de
lliurar a una altra persona pot exercir el dret de retenció en garantia
del pagament dels deutes a què fa referència
l’article 4.
Article 4
-1 Les obligacions que originen el dret de retenció
són:
a) El rescabalament de les despeses necessàries per a
la conservació i la gestió de la cosa.
b) El rescabalament dels danys produïts per raó de la cosa a la persona
obligada al lliurament.
c) La retribució de l’activitat realitzada per raó de la cosa, per
encàrrec del posseïdor legítim, sempre que hi hagi hagut un pressupost
acceptat i que l’activitat realitzada s’adeqüi a aquest.
d) Els interessos de les obligacions garantides en aquest article, des
que sigui notificat el dret de retenció en la forma prevista en aquest
article.
e) Qualsevol altre deute al qual la llei atorgui expressament aquesta
garantia.
-2 El retenidor ha de comunicar notarialment al deutor
i al propietari, si fos un altre, la decissió de retenir, la liquidació
practicada i la determinació de l’import de les obligacions precedents.
Aquests poden oposar-s’hi judicialment durant el termini de tres mesos,
a comptar des de la data de la notificació.
Article 5
-1 El retenidor es pot negar, àdhuc davant de tercers,
a la restitució de la cosa fins que no se li hagin pagat totalment els
deutes que varen generar la retenció.
-2 El retenidor ha de conservar amb diligència la cosa
retinguda, i no la pot utilitzar llevat de l’ús conservatiu. Les
despeses necessàries resultants d’aquesta conservació queden sotmeses al
règim general de la retenció.
-3 El dret de retenció s’extingeix si el retenidor
torna voluntàriament la cosa, encara que posteriorment en recuperi la
possessió.
Article 6
-1 El retenidor, a partir dels tres mesos que consti
de manera fefaent la retenció, feta en la forma prevista en l’article 4,
pot procedir a l’alienació de la cosa per subhasta pública notarial.
-2 És requisit de l’execució forçosa notarial haver
procedit a la valoració del bé, de mutu acord entre el creditor i el
propietari, i que no hi hagi hagut l’oposició judicial prevista a
l’article 4.
-3 Llevat de pacte en contra, la subhasta ha de tenir
lloc en qualsevol notaria del domicili del deutor, a elecció del
creditor, o, si no hi hagués notaria demarcada, a qualsevol de les de la
capçalera del districte notarial corresponent.
-4 La subhasta, a la qual han d’ésser citats el deutor
i, si fos un altre, el propietari, en la forma prevista pel Reglament
notarial i, si no es trobés alguna d’aquestes persones, per edictes,
s’ha d’anunciar, amb un mínim de cinc dies hàbils i un màxim de quinze
respecte a la data de la seva realització, en un dels diaris de més
circulació en la localitat on hagi de tenir lloc i en el Diari Oficial
de la Generalitat de Catalunya.
-5 En primera subhasta, no s’admeten postures
inferiors al 80% de la valoració del bé. La segona subhasta, que pot
efectuar-se immediatament a continuació de la primera, té
com a tipus mínim el 60%. La tercera subhasta ha de tenir lloc dos dies
després de la segona; el seu tipus mínim és igual a l’import de les
obligacions que van generar la
retenció, més les despeses originades pel procediment.
-6 Només si la cosa no s’aliena en cap de les tres
subhastes, el retenidor la pot fer seva atorgant carta de pagament per
la totalitat del seu crèdit i fent-se càrrec de les despeses originades
pel procediment.
-7 En cas de retenció de valors sotmesos a cotització
oficial, l’alienació s’ha de fer segons el seu procediment específic
aplicable d’acord amb la legislació en aquesta
matèria.
Article 7
-1 Durant la retenció, el deutor pot imposar al
retenidor la substitució de la cosa retinguda per una garantia real o
fiançament solidari d’entitat de crèdit, que siguin
suficients.
-2 S’entén que la garantia real és suficient quan el
preu just de la cosa oferta en garantia arribi a cobrir l’import del
deute que va generar la retenció, i un 25% més, encara que aquest valor
fos inferior al preu just dels béns retinguts.
Capítol III
La penyora
Article 8
-1 La penyora, constituïda per qualsevol títol,
requereix:
a) El lliure poder de disposició de la cosa per part
del pignorant.
b) La transmissió de la possessió de la cosa al creditor o a un tercer,
d’acord amb el pignorant, per qualsevol mitjà admès per la llei.
-2 La penyora no té efectes contra tercers sinó des
que consta en instrument públic.
Article 9
-1 La penyora pot garantir qualsevol obligació,
present o futura, pròpia o aliena del pignorant.
-2 La penyora pot garantir obligacions de les quals es
desconegui l’import en el moment de constituir-la. En aquest cas, s’ha
de determinar la quantia màxima per la qual respon.
-3 Tanmateix, la penyora pot garantir diverses
obligacions ja contretes o a contreure en forma simultània o successiva
entre el mateix deutor i el mateix creditor, durant un
període de temps i per una quantia màxima convinguts.
Article 10
-1 Una cosa pignorada no es pot tornar a pignorar.
-2 La garantia és indivisible, encara que es
divideixin les posicions jurídiques de crèdit i de deute.
Article 11
-1 Quan els objectes donats en penyora siguin
diversos, s’ha de fixar la part de crèdit que cadascun d’ells garanteix.
S’entenen constituïts tants drets de penyora com objectes hi hagi.
-2 Es considera com un únic objecte de penyora el
conjunt de coses el valor de les quals en el tràfic es determina en
consideració al seu nombre, pes o mida.
-3 Poden configurar-se com a objectes unitaris de
penyora els conjunts o paquets de valors, com ara accions, obligacions,
bons, crèdits o efectes en general d’acord amb
la legislació aplicable en la matèria.
Article 12
-1 Si s’hagués pactat així expressament, el deutor pot
substituir la totalitat o una part de les coses fungibles donades en
penyora, entenent per coses fungibles aquelles que es poden substituir
per d’altres de la mateixa espècie i qualitat.
-2 En el cas de valors cotitzables, la substitució
d’uns valors per uns altres es fa pel preu de les respectives
cotitzacions en el mercat oficial el dia de la substitució.
En el cas de valors no cotitzables, per acreditar la substitució és
suficient la tinença d’aquests en poder del creditor pignoratici o del
tercer designat, amb l’oportuna menció inscrita en el mateix efecte o
document acreditatiu del dret. En els dos supòsits establerts en aquest
apartat s’ha de respectar la legislació específica en la matèria, i
són admissibles les diferències de valor fins al cinc per mil, cas en el
qual el deutor ha de reposar immediatament la diferència en metàl·lic.
Article 13
-1 El creditor pignoratici es pot negar a la
restitució de la penyora fins que no li sigui pagat totalment el crèdit
garantit.
-2 El creditor pignoratici ha de conservar amb
diligència la cosa retinguda, i no la pot utilitzar, llevat de l’ús
conservatiu. Les despeses resultants d’aquesta conservació queden
sotmeses al règim de la penyora.
-3 Hom presumeix renunciat el dret de penyora quan la
cosa empenyorada es trobi en poder del seu propietari.
Article 14
-1 Un cop vençut el deute garantit amb penyora, el
creditor pot procedir a l’alienació de l’objecte pignorat, per subhasta
pública notarial, sempre que no hi hagi oposició judicial.
-2 Si la penyora recau sobre diners o títol
representatiu de diners, sempre que sigui per una quantitat líquida i
exigible, el creditor els pot fer seus, sense necessitat de subhasta
prèvia, amb l’únic requisit de notificar-ho prèviament al deutor.
-3 Llevat de pacte en contra, la subhasta ha de tenir
lloc en qualsevol notaria del domicili del deutor, a elecció del
creditor, o, si no hi hagués notaria demarcada, a qualsevol de les de la
capçalera del districte notarial corresponent.
-4 La subhasta, a la qual han d’ésser citats el deutor
i, si fos un altre, el propietari, en la forma prevista pel Reglament
notarial i, si no es trobés alguna d’aquestes persones, per edictes,
s’ha d’anunciar, amb un mínim de cinc dies hàbils i un màxim de quinze
respecte a la data de la seva realització, en un dels diaris de més
circulació en la localitat on s’hagi d’efectuar i en el Diari Oficial de
la Generalitat de Catalunya.
-5 En primera subhasta, no s’admeten postures
inferiors a l’import del deute garantit per la penyora, més un 20% per
les despeses originades pel procediment. La segona subhasta, que pot
tenir lloc immediatament a continuació de la primera, té com a tipus
mínim el 75% d’aquesta quantitat. Només si la cosa no s’aliena en cap de
les subhastes el retenidor la pot fer seva atorgant carta de pagament
per la totalitat del seu crèdit i fent-se càrrec de les despeses
originades pel procediment.
-6 Si la penyora recau sobre valors sotmesos a
cotització oficial, l’alienació s’ha de fer segons el seu procediment
específic d’acord amb la legislació aplicable en aquesta
matèria.
-7 El procediment previst en aquest article no s’ha
d’aplicar necessàriament a les penyores realitzades pels monts de pietat
reconeguts legalment.
Disposició transitòria
Aquesta Llei no és aplicable als drets de retenció
nascuts ni a les penyores constituïdes abans de la seva entrada en
vigor.
Disposició final
Aquesta Llei entra en vigor als tres mesos d’haver-se
publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals
sigui d’aplicació aquesta Llei cooperin al seu compliment i que els
tribunals i les autoritats als quals pertoqui la facin complir.
Palau de la Generalitat, 29 de novembre de 1991
Jordi Pujol
President de la Generalitat de Catalunya
Agustí M. Bassols i Parés
Conseller de Justícia
|
|
