LEC: Exposició de motius

JUAN CARLOS I

REI D' ESPANYA

A tots els qui vegeu i entengueu aquesta Llei.

Sapigueu: Que les Corts Generals han aprovat la Llei següent i jo la sanciono.

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

I

El dret de tothom a una tutela judicial efectiva, expressat en l'apartat primer de l'article 24 de la Constitució, coincideix amb l'anhel i la necessitat social d'una justícia civil nova, caracteritzada precisament per l'efectivitat.

Justícia civil efectiva significa, pel fet de ser consubstancial al concepte de justícia, plenitud de garanties processals. Però ha de significar, alhora, una resposta judicial més ràpida, molt més pròxima en el temps a les demandes de tutela i amb més capacitat de transformació real de les coses. Per tant, significa un conjunt d'instruments encaminats a aconseguir un escurçament del temps necessari per a una determinació definitiva del que és jurídic en els casos concrets, és a dir, sentències menys allunyades de l'inici del procés, mesures cautelars més assequibles i eficaces, execució forçosa menys costosa per a qui necessita promoure-la i amb més possibilitats d'èxit en la satisfacció real dels drets i els interessos legítims.

Ni la naturalesa del crèdit civil o mercantil, ni les situacions personals i familiars que s'han de resoldre en els processos civils justifiquen un període d'anys fins a arribar a una resolució eficaç, amb capacitat de produir transformacions reals en les vides dels qui han necessitat acudir als tribunals civils.

L'efectivitat de la tutela judicial civil ha de suposar un acostament de la justícia al justiciable, que no consisteix a millorar la imatge de la justícia perquè sembli més accessible, sinó a estructurar processalment la tasca jurisdiccional de manera que cada afer hagi de ser més ben seguit i conegut pel tribunal, tant en el seu plantejament inicial i per a la necessitat eventual de depurar l'existència d'obstacles i la falta de pressupostos processals —no hi ha res més ineficaç que un procés amb una sentència absolutòria de la instància—, com en la determinació del que és veritablement controvertit i en la pràctica i la valoració de la prova, amb oralitat, publicitat i immediatesa. Així, la realitat del procés ha de dissoldre la imatge d'una justícia llunyana, aparentment situada al final de tràmits excessius i dilatats, en què es fa difícil percebre l'interès i l'esforç dels jutjats i els tribunals i dels qui els integren.

Justícia civil efectiva significa, en fi, millors sentències, que, dins el nostre sistema de fonts del dret, constitueixin referències sòlides per al futur i contribueixin així a evitar litigis i a reforçar la igualtat davant la llei, sense minva de la llibertat enjudiciadora i de l'evolució i el canvi jurisprudencial necessaris.

Aquesta nova Llei d'enjudiciament civil s'inspira en l'interès dels justiciables i es dirigeix en la seva totalitat a aquest interès, cosa que és tant com dir a l'interès de tots els subjectes jurídics i, per tant, de la societat sencera. Sense ignorar l'experiència, els punts de vista i les propostes de tots els professionals protagonistes de la justícia civil, aquesta Llei mira, tanmateix, abans que res i sobretot, els qui demanen o poden demanar tutela jurisdiccional, en veritat efectiva, per als seus drets i els seus interessos legítims.

II

Amb totes les seves disposicions encaminades a aquestes finalitats, aquesta nova Llei d'enjudiciament civil s'alinea amb les tendències de reforma universalment considerades més raonables i amb les experiències de més èxit real en la consecució d'una tutela judicial que es demori només en la mesura justa, és a dir, el temps necessari per a la indefugible confrontació processal, amb les actuacions necessàries per preparar la sentència i garantir-ne l'encert.

Ja no s'accepten en el món, a causa de la feblesa de les seves bases jurídiques i dels seus fracassos reals, fórmules simplistes de renovació de la justícia civil, inspirades en uns quants elements entesos com a panacees. Ja s'ha advertit, per exemple, que el canvi positiu no consisteix en una concentració a ultrança dels actes processals, aplicada a qualsevol mena de casos. Tampoc no es considera aconsellable ni s'ha provat que sigui eficaç una alteració substancial dels papers atribuïbles als protagonistes de la justícia civil.

Són coneguts, d'altra banda, els mals resultats de les reformes mimètiques, basades en el trasplantament d'instituts processals que pertanyen a models jurídics diferents. La identitat o la similitud de denominacions entre tribunals o entre instruments processals no constitueix una base raonable i suficient per a aquell mimetisme. I encara menys raonable és l'impuls, sovint inconscient, de substituir en bloc la justícia pròpia per la d'altres països o àrees geogràfiques i culturals. Una substitució així, per descomptat, és impossible, però la mera influència d'aquell impuls és molt pertorbadora per a les reformes legals: es generen problemes nous i més greus, i a penes es proposen ni s'aconsegueixen millores apreciables.

L'aprofitament positiu d'institucions i experiències alienes requereix que unes i altres siguin ben conegudes i compreses, cosa que significa un coneixement i una comprensió exactes de tot el model o el sistema en què s'integren, dels seus principis inspiradors, de les seves arrels històriques, dels diversos pressupòsits del seu funcionament, començant pels humans, i dels seus avantatges i desavantatges reals.

Aquesta Llei d'enjudiciament civil s'ha elaborat rebutjant, com a mètode per al canvi, la importació i la implantació inconnexa de peces aïllades, que inexorablement condueix a l'absència de model o de sistema coherent i barreja pertorbadorament models oposats o contradictoris. La Llei configura una justícia civil nova en la mesura en què a partir de la nostra realitat actual disposa, no mitjançant paraules i preceptes aïllats, sinó amb regulacions plenament articulades i coherents, les innovacions i els canvis substancials, a què s'ha al·ludit abans, per a l'efectivitat, amb plenes garanties, de la tutela que es confia a la jurisdicció civil.

En l'elaboració d'una nova llei processal civil i comuna, no és possible despreocupar-se de l'encert de les sentències i les resolucions i afrontar la reforma amb un reduccionisme quantitatiu i estadístic rebutjable, únicament preocupat perquè els afers siguin resolts, i resolts en el menor temps possible. Perquè és necessària una tutela judicial ràpida i efectiva de veritat i perquè és possible aconseguir-la sense minva de les garanties, aquesta Llei redueix dràsticament tràmits i recursos, però, com ja s'ha dit, no prescindeix de tot el que és raonable preveure com a manifestació lògica i justificada de la contesa entre les parts i perquè, a la vegada, el moment processal de dictar sentència estigui degudament preparat.

III

Amb perspectiva històrica i cultural, s'ha de reconèixer l'incalculable valor de la Llei d'enjudiciament civil, de 1881. Però amb la mateixa perspectiva, que inclou el sentit de la realitat, s'ha de reconèixer, no ja l'esgotament del mètode de les reformes parcials per millorar la impartició de justícia en l'ordre jurisdiccional civil, sinó la necessitat d'una llei nova per procurar acollir i vertebrar, amb una innovació radical, els plantejaments expressats en els apartats anteriors.

L'experiència jurídica de més d'un segle ha de ser aprofitada, però cal un codi processal civil nou, que superi la situació originada per la prolixa complexitat de la Llei antiga i els seus innombrables retocs i disposicions extravagants. És necessària, sobretot, una nova llei que afronti nombrosos problemes impossibles o molt difícils de resoldre amb la llei del segle passat, i que doni resposta a aquests problemes. Però, sobretot, és necessària una Llei d'enjudiciament civil nova, que, respectant principis, regles i criteris de valor perenne, acollits en les lleis processals civils d'altres països de la nostra mateixa àrea cultural, expressi i materialitzi, amb autenticitat, el profund canvi de mentalitat que comporta el compromís per l'efectivitat de la tutela judicial, també en ordres jurisdiccionals diferents del civil, atès que aquesta nova Llei està destinada a ser llei processal supletòria i comuna.

Les transformacions socials postulen i, a la vegada, permeten una completa renovació processal que desborda el contingut propi d'una o diverses reformes parcials. Al llarg de molts anys, la protecció jurisdiccional de nous àmbits juridicomaterials ha suscitat, no sempre amb plena justificació, regles processals especials en les modernes lleis substantives. Però la societat i els professionals del dret reclamen un canvi i una simplificació de caràcter general, que no es portin a terme d'esquena a la realitat, sovint més complexa que antany, sinó que proveeixin noves vies per tractar adequadament aquesta complexitat. Un testimoni autoritzat del convenciment al voltant de la necessitat d'aquesta renovació són els nombrosos treballs oficials i particulars per a una nova llei d'enjudiciament civil que s'han produït en les últimes dècades.

Amb sentit d'Estat, que és consciència clara del degut servei desinteressat a la societat, aquesta Llei no ha prescindit, sinó tot el contrari, d'aquests treballs. Els innombrables preceptes encertats de la Llei de 1881, la ingent jurisprudència i doctrina que ha generat, els molts informes i suggeriments rebuts de diferents òrgans i entitats, com també de professionals i experts prestigiosos, han estat elements d'un gran valor i interès, també considerats detingudament per elaborar aquesta Llei d'enjudiciament civil. Així mateix, s'han examinat amb summa atenció i utilitat tant l'informe preceptiu del Consell General del Poder Judicial com el sol·licitat al Consell d'Estat. Cal afirmar, doncs, que l'elaboració d'aquesta Llei s'ha caracteritzat, com era desitjable i convenient, per una participació excepcionalment àmplia i intensa d'institucions i de persones qualificades.

IV

En aquesta Llei es defugen de la mateixa manera tant la prolixitat com l'esquematisme, propi d'algunes lleis processals estrangeres, però aliè a la nostra tradició i a un detall elemental en la regulació procedimental, que els destinataris d'aquesta classe de codis consideren preferible, més d'acord amb la seva aplicació precisa i segura. Així, doncs, sense caure en excessos reguladors que, pel fet de voler preveure qualsevol incidència, acaben suscitant més qüestions problemàtiques que les que resolen, aquesta Llei aborda nombrosos afers i matèries sobre les quals la Llei de 1881 deia poc o no deia res.

Cobertes aquestes llacunes, la Llei augmenta, certament, el seu contingut, però no per això es fa més extensa —al contrari— ni més complicada, sinó més completa. És missió i responsabilitat del legislador no deixar sense resposta clara, sota el pretext d'una falsa senzillesa, els problemes reals, que una llarga experiència ha posat en relleu.

Res no hi ha de nou, en la matèria d'aquesta Llei, que no signifiqui respostes a interrogants amb rellevància jurídica, que durant més d'un segle la jurisprudència i la doctrina han hagut d'abordar sense una guia legal clara. Sens dubte ha semblat inadmissible procurar una aparença de senzillesa legislativa a base d'omissions, de tancar els ulls a la complexitat de la realitat i negar-la, d'una manera llisa i planera, en el pla de les solucions normatives.

La simplificació procedimental real es porta a terme amb l'eliminació de reiteracions, l'esmena d'insuficiències de regulació i amb una nova ordenació dels processos declaratius, dels recursos, de l'execució forçosa i de les mesures cautelars, que intenta ser clara, senzilla i completa en funció de la realitat dels litigis i dels drets, les facultats, els deures i les càrregues que corresponen als tribunals, als justiciables i als qui, d'una manera o altra, han de col·laborar amb la justícia civil.

D'altra banda, la Llei procura utilitzar un llenguatge que, ajustant-se a les exigències ineludibles de la tècnica jurídica, sigui més assequible per a qualsevol ciutadà, amb l'eliminació d'expressions avui obsoletes o difícils de comprendre i més lligades a antics usos forenses que a aquelles exigències. Tanmateix, s'eludeix fins a l'aparença de doctrinarisme i, per això, no es considera inconvenient, sinó tot el contrari, mantenir diversitats expressives per a les mateixes realitats, quan aquest fenomen ha estat acollit tant en el llenguatge comú com en el jurídic. Així, per exemple, se segueixen utilitzant els termes «judici» i «procés» com a sinònims i s'empra en uns casos els vocables «pretensió» o «pretensions» i, en altres, el d'«acció» o «accions» com apareixien en la Llei de 1881 i en la jurisprudència i la doctrina posteriors, durant més d'un segle, sense que això hagi originat cap problema.

Es redueixen tot el possible les remissions internes, especialment les que no indiquen res amb relació al precepte o preceptes als quals es remet. S'acull el criteri de divisió dels articles, sempre que sigui necessari, en apartats numerats i es procura que aquests tinguin sentit per si mateixos, a diferència dels simples paràgrafs, que s'han d'entendre interrelacionats. I sense incórrer en exageracions d'exactitud, s'opta per referir-se a l'òrgan jurisdiccional amb el terme «tribunal», que, parlant pròpiament, no diu res del caràcter unipersonal o col·legiat de l'òrgan. Amb aquesta opció, a més a més d'evitar una reiteració constant, en molts articles, de l'expressió «jutjats i tribunals», es té en compte que, segons la legislació orgànica, la primera instància de certs processos civils es pot seguir davant de tribunals col·legiats.

V

Quant al contingut general, aquesta Llei es configura amb exclusió de la matèria relativa a la denominada jurisdicció voluntària, que, com en altres països, sembla preferible regular en una llei diferent, on s'han de dur les disposicions sobre una conciliació que ha deixat de ser obligatòria i sobre la declaració d'hereus sense contesa judicial. També s'obra en congruència amb el criteri ja adoptat segons el qual una llei específica s'ocupa del dret concursal. Les disposicions corresponents de la Llei d'enjudiciament civil de 1881 romanen en vigor només fins a l'aprovació i l'inici de vigència d'aquestes lleis.

En coincidència amb iniciatives anteriors, la nova Llei d'enjudiciament civil també aspira a ser llei processal comuna, per la qual cosa, a la vegada, es pretén que la Llei orgànica del poder judicial vigent, de 1985, circumscrigui el seu contingut al que indica la seva denominació i s'ajusti, d'altra banda, al que assenyala l'apartat primer de l'article 122 de la Constitució. La referència en aquest precepte al «funcionament» dels jutjats i els tribunals no es pot entendre, i mai s'ha entès, ni pel legislador postconstitucional ni per la jurisprudència i la doctrina, com a referència a les normes processals, que, en canvi, s'esmenten expressament en altres preceptes constitucionals.

Així, doncs, no hi ha cap impediment i abunden les raons perquè la Llei orgànica del poder judicial es desprengui de normes processals, moltes d'encertades, però impròpiament situades i productores de nombrosos dubtes pel fet de coexistir amb les que contenen les lleis d'enjudiciament. Com és lògic, aquesta Llei es beneficia de tot el contingut positiu que es podia trobar en la regulació processal de 1985.

Una menció especial mereix la decisió que en aquesta Llei es reguli, en el seu vessant estrictament procedimental, l'institut de l'abstenció i de la recusació. Aquesta és una matèria, amb innegables facetes diferents, de la qual s'ocupaven les lleis processals, però que va ser regulada, amb una nova relació de causes d'abstenció i recusació, en la Llei orgànica del poder judicial, de 1985. Emperò, la subsistència formal de les disposicions sobre aquesta matèria en les diverses lleis processals va originar alguns problemes i, d'altra banda, la regulació de 1985 es podia millorar i, de fet, es va millorar en part per obra de la Llei orgànica 5/1997, de 4 de desembre.

Aquesta Llei és l'ocasió que permet culminar aquell perfeccionament, afrontant el problema de les recusacions temeràries o amb el simple ànim de dilació o d'immediata substitució del jutge o el magistrat recusat. En aquest sentit, l'extemporaneïtat de la recusació es regula d'una manera més precisa, com a motiu d'inadmissió a tràmit, i s’agiliten i se simplifiquen els tràmits inicials a fi que es produeixi la menor alteració procedimental possible. Finalment, es preveu una multa d'una quantia important per a les recusacions que, en ser resoltes, apareguin proposades de mala fe.

VI

La nova Llei d'enjudiciament civil se segueix inspirant en el principi de justícia sol·licitada o principi dispositiu, del qual s'extreuen totes les seves conseqüències raonables, amb la vista posada, no només en el fet que, com a regla, els processos civils persegueixen la tutela de drets i interessos legítims de determinats subjectes jurídics, als quals correspon la iniciativa processal i la configuració de l'objecte del procés, sinó en el fet que les càrregues processals atribuïdes a aquests subjectes i la seva lògica diligència per obtenir la tutela judicial que demanen, poden configurar i han de configurar raonablement la tasca de l'òrgan jurisdiccional, en benefici de tots.

D'ordinari, el procés civil respon a la iniciativa de qui considera necessària una tutela judicial en funció dels seus drets i interessos legítims. Segons el principi processal esmentat, no s'entén raonable que a l'òrgan jurisdiccional li incumbeixi investigar i comprovar la veracitat dels fets al·legats com a configuradors d'un cas que requereix pretesament una resposta de tutela conforme a dret. Tampoc no es grava el tribunal amb el deure i la responsabilitat de decidir quina tutela, entre totes les possibles, pot ser la que correspon al cas. A qui creu que necessita tutela és a qui s'atribueixen les càrregues de demanar-la, determinar-la amb precisió suficient, al·legar i provar els fets i adduir els fonaments jurídics corresponents a les pretensions de la tutela. Justament per afrontar aquestes càrregues sense indefensió i amb les degudes garanties, s'imposa a les parts, llevat de casos d'una simplicitat singular, que estiguin assistides per un advocat.

Aquesta inspiració fonamental del procés —llevat dels casos en què predomina un interès públic que exigeix satisfacció— no constitueix, de cap manera, un obstacle perquè, com es fa en aquesta Llei, el tribunal apliqui el dret que coneix dins els límits marcats pel vessant jurídic de la raó petitòria. I el dit principi constitueix encara menys un inconvenient perquè la Llei reforci notablement les facultats coercitives dels tribunals respecte del compliment de les seves resolucions o per sancionar comportaments processals manifestament contraris a l'assoliment d'una tutela efectiva. Es tracta, contràriament, de disposicions harmòniques amb el paper que es confia a les parts, a les quals se'ls exigeix assumir amb serietat les càrregues i responsabilitats inherents al procés, sense perjudicar els altres subjectes del procés ni el funcionament de l'Administració de justícia.

VII

En l'àmbit de les disposicions generals, la Llei introdueix nombroses innovacions amb tres grans finalitats: regular d'una manera més completa i racional matèries i qüestions diverses, fins ara mancades de regulació legal; procurar un desenvolupament millor de les actuacions processals, i reforçar les garanties d'encert en la sentència.

A totes les disposicions generals sobre la jurisdicció i la competència, els subjectes del procés, els seus actes i les diligències, les resolucions judicials, els recursos, etc., la Llei els concedeix la importància que mereixen, a fi que constitueixin pautes realment aplicables en les diferents fases del procés, sense que calgui reiterar normes i regulacions senceres.

Quant a les parts, la Llei conté nous preceptes que regulen aquesta matèria d'una manera més completa i amb més ordre i claredat, i superen, a efectes processals, el dualisme de les persones físiques i les jurídiques, i amb la millora d'altres aspectes, relatius a la successió processal, a la intervenció adhesiva litisconsorcial i a la intervenció provocada. Així mateix, el paper i la responsabilitat dels litigants es perfila amb més precisió en regular-se de manera expressa i unitària els actes de disposició (renúncia, assentiment i desistiment i transacció), així com, en la seva seu més adequada, la càrrega de l'al·legació i de la prova. Les normes sobre aquestes matèries expliciten el que és conquesta pacífica de la jurisprudència i de la ciència jurídica i són molt importants per al desenllaç del procés mitjançant una sentència justa.

A propòsit de les parts, encara que de veritat desbordi àmpliament el que és el seu reconeixement i el seu tractament processal, sembla oportú donar raó de la manera en què aquesta Llei aborda la realitat de la tutela d'interessos jurídics col·lectius, portats al procés, no ja per qui s'hagi vist lesionat directament i per a la seva protecció individual, o per grups d'afectats, sinó per persones jurídiques constituïdes i legalment habilitades per a la defensa d'aquells interessos.

Aquesta realitat, esmentada mitjançant la referència als consumidors i els usuaris, rep en aquesta Llei una resposta tributària i instrumental del que disposen i puguin disposar en el futur les normes substantives sobre el punt, controvertit i difícil, de la tutela concreta que per mitjà de les entitats esmentades es vulgui atorgar als drets i als interessos dels consumidors i usuaris com a col·lectivitats. Com a via per a aquesta tutela, no es considera necessari un procés o un procediment especial i sí, en canvi, una sèrie de normes especials, en els llocs oportuns.

D'una banda, l'actuació processal de les persones jurídiques i dels grups es fa possible sense dificultat quant a la seva personalitat, capacitat i representació processals. I, d'altra banda, després d'una norma previsora de la singular legitimació de les dites entitats, la Llei inclou, en els llocs adequats, altres preceptes sobre la crida al procés dels qui, sense ser demandants, puguin estar directament interessats a intervenir, sobre acumulació d'accions i de processos i amb relació a la sentència i la seva execució forçosa.

L'amplitud de la intervenció processal prevista amb caràcter general permet rebutjar una acumulació inicial obligatòria de demandes, amb el retard a què obligaria en la substanciació dels processos, un retard que impediria, amb molta freqüència, l'efectivitat de la tutela pretesa. Quant a l'eficàcia subjectiva de les sentències, la diversitat de casos de protecció imposa evitar una norma generalitzadora errònia. Es disposa, en conseqüència, que el tribunal ha d'indicar l'eficàcia que correspon a la sentència segons el seu contingut i d'acord amb la tutela atorgada per la vigent llei substantiva protectora dels drets i interessos en joc. D'aquesta manera, la Llei no proveeix instruments processals estrictament circumscrits a les previsions actuals de protecció col·lectiva dels consumidors i usuaris, sinó que queda oberta a les modificacions i els canvis que es puguin produir en les lleis substantives pel que fa a aquesta protecció.

Finalment, s'opta per no exigir caució prèvia ni regular d'una manera especial la condemna a costes en els processos a què es fa referència. Quant a la gratuïtat de l'assistència jurídica, la Llei d'enjudiciament civil no és la norma adequada per decidir a quines entitats i en quins casos s'ha de reconèixer o atorgar.

La representació obligatòria mitjançant un procurador i la imperativa assistència d'un advocat es configuren en aquesta Llei sense variació substancial pel que fa a les disposicions anteriors. L'experiència, avalada per informes unànimes en aquest punt, garanteix l'encert d'aquesta decisió. Tanmateix, aquesta Llei no deixa de respondre a exigències de racionalització: s'elimina el requisit de la validació dels poders, des de fa temps desproveïda de sentit, i s'unifica del tot l'àmbit material en què la representació per un procurador i l'assistència d'advocat són necessàries. Les responsabilitats de procuradoria i advocacia s'accentuen en el nou sistema processal, de manera que se subratlla la justificació de les seves funcions respectives.

Pel que fa a la jurisdicció i a la competència, la Llei regula la declinatòria com a instrument únic per al control, a instància de part, d'aquells pressupòsits processals, i determina que l'esmentat instrument s'hagi d'emprar abans de la contestació a la demanda.

D'aquesta manera, es posa fi, d'una banda, a llacunes legals que afectaven la denominada «competència (o incompetència) internacional» i, de l'altra, a una regulació desordenada i inharmònica, en la qual la declinatòria, la inhibitòria i l'excepció es barrejaven i sovint es confonien, amb el resultat indesitjable, en molts casos, de sentències absolutòries de la instància per falta de jurisdicció o de competència, dictades després d'un procés sencer amb al·legacions i proves contradictòries. El que aquesta Llei considera adequat a la naturalesa de les coses és que, sens perjudici de la vigilància d'ofici sobre els pressupòsits del procés relatius al tribunal, la part passiva els hagi de posar de manifest amb caràcter previ, de manera que, si falten, el procés no segueixi endavant o, en altres casos, prossegueixi davant el tribunal competent.

La supressió de la inhibitòria, institut processal mantingut en obsequi d'una facilitat impugnatòria del demandat, es justifica, no només en nom d'una simplificació convenient del tractament processal de la competència territorial, tractament que la dualitat declinatòria-inhibitòria complicava innecessàriament i pertorbadorament amb freqüència, sinó pel que fa a la molt inferior dificultat que comporta per al demandat, a les portes del segle vint-i-u, comparèixer davant el tribunal que estigui coneixent de l'afer. De tota manera, i a fi d’evitar greus molèsties al demandat, la Llei també permet que es plantegi la declinatòria davant el tribunal del seu domicili, i que se'n remeti a continuació immediata al tribunal que coneix de l'afer.

Quant a la jurisdicció i, en gran part, també pel que fa a la competència objectiva, aquesta Llei se subordina als preceptes de la Llei orgànica del poder judicial, que, tanmateix, remeten a les lleis processals per a altres mecanismes de la predeterminació legal del tribunal, com és la competència funcional en certs aspectes i, d'una manera assenyalada, la competència territorial. Es proveeixen aquests aspectes de normes adequades.

Aquesta Llei manté els criteris generals per a l'atribució de la competència territorial, sense multiplicar innecessàriament els furs especials per raó de la matèria i sense convertir totes aquestes regles en disposicions d'aplicació necessària. Així doncs, se segueix permetent, per a molts casos, la submissió de les parts, però es perfecciona el règim de la submissió tàcita del demandant i del demandat, amb una previsió especial dels casos en què, abans d'interposar la demanda, d'admetre-la i de citar el demandat, es portin a terme actuacions com les diligències preliminars o la sol·licitud i l'acord eventual de mesures cautelars.

Les previsions de la Llei pel que fa al domicili, com a fur general, donen resposta, amb una regulació més realista i flexible, a necessitats que l'experiència ha posat en relleu, i procurar, en tot cas, l'equilibri entre l'interès legítim de les dues parts.

Sobre la base de la regulació jurisdiccional orgànica i amb ple respecte al que disposa, es construeix en aquesta Llei una disciplina elemental del repartiment d'afers, que, com és lògic, atén els seus aspectes processals i les garanties de les parts, i procura, al mateix temps, una realitat i una imatge millors de la justícia civil. No s'incorre, per tant, ni en duplicitat normativa ni en extralimitació de l'àmbit legislatiu específic. Una cosa és que la fixació i l'aplicació de les normes de repartiment s'entengui com a funció governativa, no jurisdiccional, i una altra, ben diferent, que el compliment d'aquesta funció manqui de tota rellevància processal o jurisdiccional.

Algun precepte aïllat de la Llei d'enjudiciament de 1881 ja establia una conseqüència processal en relació amb el repartiment. El que aquesta Llei porta a terme és un desenvolupament lògic de la projecció processal d'aquella «competència relativa», com la va denominar la Llei de 1881, amb la mirada posada en l'apartat segon de l'article 24 de la Constitució, que, segons la doctrina del Tribunal Constitucional, no ha considerat irrellevant ni la inexistència ni la infracció de les normes de repartiment.

En efecte, és clar que el repartiment acaba determinant «el jutge ordinari» que ha de conèixer de cada afer. I si bé s'ha considerat constitucionalment admissible que aquesta última determinació no s'hagi de portar a terme per aplicació immediata d'una norma amb rang formal de llei, no seria acceptable, en bona lògica i tècnica jurídica, que una sanció governativa fos l'única conseqüència de la inaplicació o de la infracció de les normes no legals determinants de que conegui un «jutge ordinari» en lloc d'un altre. Difícilment es pot justificar la coexistència d'aquesta sanció governativa, que reconeixeria la infracció del que ha de predeterminar el «jutge ordinari», i l'absència d'efectes processals per als qui tenen el dret que el seu cas sigui resolt pel tribunal que correspongui segons unes normes predeterminades.

Per tot això, aquesta Llei preveu, en primer lloc, que es pugui adduir i corregir la infracció eventual de la legalitat relativa al repartiment d'afers i, en cas que aquell mecanisme sigui infructuós, preveu, i evita la sanció severa de nul·litat radical —reservada a les infraccions legals sobre jurisdicció i competència objectiva i declarable d'ofici—, que es puguin anul·lar, a instància de part gravada, les resolucions dictades per un òrgan que no sigui el que hauria de conèixer segons les normes de repartiment.

En aquesta Llei la prejudicialitat és, en primer terme, objecte d'una regulació unitària, en lloc de les normes disperses i imprecises que conté la Llei de 1881. Però, a més a més, pel que fa a la prejudicialitat penal, s'estableix la regla general de la no-suspensió del procés civil, llevat que hi hagi causa criminal en la qual s'estiguin investigant, com a fets d'aparença delictiva, algun o alguns dels que justament fonamenten les pretensions de les parts en el procés civil i ocorri, a més a més, que la sentència que s'hi hagi de dictar pugui ser influïda decisivament per la que es dicti en el procés penal.

Així, doncs, cal alguna cosa més que una querella admesa o una denúncia no arxivada perquè la prejudicialitat penal incideixi en el procés civil. Però, si hi concorren tots els elements esmentats, aquest procés no se suspèn fins que únicament estigui pendent de sentència. Només determina una suspensió immediata el cas especial de la falsedat penal d'un document aportat al procés civil, sempre que aquest document pugui ser determinant del sentit de la decisió.

Per culminar un tractament més racional de la prejudicialitat penal, que, al mateix temps, eviti paralitzacions indegudes o endarreriments del procés penal mitjançant querelles o denúncies infundades, s'estableix expressament la responsabilitat civil per danys i perjudicis derivats de la dilació suspensiva si la sentència penal declara que el document és autèntic o que no se n'ha provat la falsedat.

Es preveu, a més a més, el plantejament de qüestions prejudicials no penals amb possibles efectes suspensius i vinculants, quan les parts del procés civil es mostrin conformes amb aquests efectes. I, finalment, s'admet també la prejudicialitat civil, amb efectes suspensius, si no és possible l'acumulació de processos o si un dels processos està a punt d'acabar.

VIII

L'objecte del procés civil és un afer amb diverses facetes, totes d'una gran importància. Són conegudes les polèmiques doctrinals i les diferents teories i posicions acollides en la jurisprudència i en els treballs científics. En aquesta Llei, la matèria es regula en diversos llocs, però el propòsit exclusiu de les noves regles és resoldre problemes reals, que la Llei de 1881 no resolia ni facilitava resoldre.

Aquí es parteix de dos criteris inspiradors: d'una banda, la necessitat de seguretat jurídica, i de l'altra, l'escassa justificació de sotmetre els mateixos justiciables a diferents processos i de provocar l'activitat corresponent dels òrgans jurisdiccionals, quan la qüestió o l'afer litigiós es pot resoldre raonablement en un de sol.

Amb aquests criteris, que s'han d'harmonitzar amb la plenitud de les garanties processals, aquesta Llei, entre altres disposicions, estableix una regla de preclusió d'al·legacions de fets i de fonaments jurídics, ja coneguda en el nostre dret i en altres ordenaments jurídics. En la mateixa línia, la Llei evita la dualitat de controvèrsies indeguda sobre nul·litat dels negocis jurídics —una, per via d'excepció; una altra, per via de demanda o acció—, tracta diferenciadament l'al·legació de compensació i precisa l'àmbit dels fets que cal considerar nous als efectes de fonamentar una segona pretensió en aparença igual a una altra d'anterior. En tots aquests punts, els nous preceptes s'inspiren en jurisprudència i doctrina sòlides.

Amb la mateixa inspiració bàsica de no multiplicar innecessàriament l'activitat jurisdiccional i les càrregues de tota mena que comporta qualsevol procés, el règim de la pluralitat d'objectes pretén l'economia processal i, a la vegada, una configuració de l'àmbit objectiu dels processos que no impliqui una complexitat inconvenient pel que fa al procediment que s'hagi de seguir o que, simplement, dificulti sense raó suficient la substanciació i la decisió dels litigis. Per aquest motiu es prohibeix la reconvenció que no tingui relació amb les pretensions de l'actor i que en els judicis verbals, en general, es limiti l'acumulació d'accions.

La regulació de l'acumulació d'accions s'innova, amb caràcter general, mitjançant diversos perfeccionaments i, especialment, amb el d'un tractament processal precís, fins ara inexistent. Quant a l'acumulació de processos, s'aclareixen els pressupòsits que la fan procedent, així com els requisits i els obstacles processals d'aquest institut, i se simplifica el procediment en el que és possible.

A més a més, la Llei inclou normes per evitar un ús desviat de l'acumulació de processos: no s'admet l'acumulació quan el procés o els processos ulteriors es puguin evitar mitjançant l'excepció de litispendència o si el que es planteja en els processos es va poder suscitar mitjançant l'acumulació inicial d'accions, l'ampliació de la demanda o per mitjà de la reconvenció.

IX

El títol V, dedicat a les actuacions judicials, presenta ordenadament normes extretes de la Llei orgànica del poder judicial, amb alguns perfeccionaments aconsellats per l'experiència. Cal destacar un èmfasi singular en les disposicions sobre la necessària publicitat i presència del jutge o dels magistrats —no només el ponent, si es tracta d'un òrgan col·legiat en els actes de prova, compareixences i vistes. Aquesta insistència en normes generals troba després la plena concreció en la regulació dels diferents processos, però, en tot cas, se sanciona amb nul·litat radical la infracció del que es disposa sobre presència judicial o immediatesa en sentit ampli.

Quant a la dació de fe, la Llei rebutja algunes propostes contràries a aquesta funció essencial dels secretaris judicials, si bé procura no estendre aquesta responsabilitat dels fedataris més enllà del que és veritablement necessari i, per afegiment, possible. Així, la Llei exigeix la intervenció del fedatari públic judicial per a la constància fefaent de les actuacions processals portades a terme en el tribunal o davant seu i reconeix la recepció d'escrits en el registre que es pugui haver establert a aquest efecte, entenent que la fe pública judicial garanteix les dades del registre relatives a la recepció.

La documentació de les actuacions es pot portar a terme, no solament mitjançant actes, notes i diligències, sinó també amb els mitjans tècnics que reuneixin les garanties d'integritat i autenticitat. I les vistes i les compareixences orals s'han de registrar o gravar en suports aptes per a la reproducció.

Els actes de comunicació es regulen amb ordre, claredat i sentit pràctic. I es pretén que, en el seu propi interès, els litigants i els seus representants assumeixin un paper més actiu i eficaç, i descarregar de passada els tribunals d'un treball gestor injustificat i, sobretot, eliminar «temps morts», que endarrereixen la tramitació.

Una peça important d'aquest nou disseny són els procuradors dels tribunals que, per la seva condició de representants de les parts i de professionals amb coneixements tècnics sobre el procés, estan en condicions de rebre notificacions i de traslladar a la part contrària molts escrits i documents. Per a la tramitació dels processos sense dilacions indegudes, es confia també en els mateixos col·legis de procuradors per al funcionament eficaç dels seus serveis de notificació, previstos ja en la Llei orgànica del poder judicial.

La preocupació per l'eficàcia dels actes de comunicació, factor d'una tardança indeguda en la resolució de molts litigis, porta la Llei a optar decididament per atorgar rellevància als domicilis que constin en el padró o en entitats o registres públics, ja que entén que un comportament cívicament i socialment acceptable no és compatible amb la indiferència o el descuit de les persones respecte d'aquells domicilis. A efectes d'actes de comunicació, també es considera domicili el lloc de treball no ocasional.

En aquesta línia, són considerables els canvis en el règim dels actes de comunicació, i s'acudeix als edictes només com a recurs últim i extrem.

Si en el procés és preceptiva la intervenció de procurador o si, sense que sigui preceptiva, les parts es personen amb aquesta representació, els actes de comunicació, sigui quin sigui el seu objecte, es porten a terme amb els procuradors. Quan no és preceptiva la representació per un procurador o aquest encara no s'ha personat, la comunicació s'intenta en primer lloc mitjançant correu certificat amb acusament de recepció al lloc designat com a domicili o, si el tribunal ho considera més convenient per a l'èxit de la comunicació, a diversos llocs. Només si aquest mitjà fracassa s'intenta la comunicació mitjançant el lliurament pel tribunal del que s'hagi de comunicar, sigui al destinatari, sigui a altres persones expressament previstes, si no es troba el destinatari.

A efectes de la citació per a la compareixença inicial del demandat, és al demandant a qui correspon assenyalar un o diversos llocs com a domicilis a efectes d'actes de comunicació, encara que lògicament, comparegut el demandat, aquest pot designar un domicili diferent. Si el demandant no coneix el domicili o si fracassa la comunicació efectuada al lloc indicat, el tribunal ha de portar a terme investigacions, l'eficàcia de les quals reforça aquesta Llei.

En matèria de terminis, la Llei elimina radicalment els terminis de determinació judicial i estableix els altres amb realisme, és a dir, prenent en consideració l'experiència dels protagonistes principals de la justícia civil i els resultats d'algunes reformes parcials de la Llei de 1881. En aquest sentit, s'ha comprovat que un escurçament sistemàtic dels terminis establerts legalment per als actes de les parts no redunda en la disminució desitjada de l'horitzó temporal de la sentència. Els terminis molt breus no són cap panacea per aconseguir que en definitiva es dicti, amb les garanties degudes, una resolució que proveeixi sense demora les pretensions de tutela efectiva.

Aquesta Llei opta, doncs, quant als actes de les parts, per terminis breus però suficients. I pel que fa a molts terminis adreçats al tribunal, també els preveu breus, amb seguretat en la deguda diligència dels òrgans jurisdiccionals. Tanmateix, pel que fa a l'assenyalament d'audiències, judicis i vistes —d'una importància capital en l'estructura dels nous processos declaratius, atesa la concentració d'actes adoptada per la Llei—, es defugen les normes imperatives que no puguin ser complertes i, en alguns casos, s'opta per confiar que els calendaris dels tribunals, quant a aquells actes, s'ajustin a la situació dels processos i al compliment legal i reglamentari del deure que incumbeix tots els servidors de l'Administració de justícia.

Pel que fa als terminis per dictar sentència en primera instància, s'estableixen el de deu dies per al judici verbal i el de vint per al judici ordinari. No es tracta de terminis que, en si mateixos, es puguin considerar excessivament breus, però sí que són raonables i possibles de complir. Perquè cal tenir en compte que l'estructura nova dels processos ordinaris comporta que els jutges ja tinguin un coneixement important dels afers i no els hagin d'estudiar o reestudiar completament al final, examinant una a una les diligències de prova portades a terme per separat, així com les al·legacions inicials de les parts i les seves pretensions, que des de la seva admissió sovint no van tornar a considerar.

En els judicis verbals, és òbvia la proximitat del moment sentenciador a les proves i a les pretensions i els seus fonaments. En el procés ordinari, l'acte del judici opera aquesta proximitat de la sentència respecte de la prova —i, per tant, en gran part, del cas—, i l'audiència prèvia al judici, en la qual s'ha de perfilar el que és objecte de la controvèrsia, aproxima també les pretensions de les parts a l'activitat jurisdiccional decisòria del litigi.

La Llei, atenta al present i previsora del futur, obre la porta a la presentació d'escrits i documents i als actes de notificació per mitjans electrònics, telemàtics i altres de semblants, però sense imposar als justiciables i als ciutadans que disposin d'aquells mitjans i sense deixar de regular les exigències d'aquesta comunicació. Perquè tinguin plens efectes els actes efectuats per aquells mitjans, cal que els instruments utilitzats comportin la garantia que la comunicació i la cosa comunicada són atribuïbles amb seguretat a qui aparegui com a autor d'una i de l'altra. Així mateix, ha d'estar garantida la recepció íntegra i les altres circumstàncies legalment rellevants.

És lògic preveure, com es fa, que quan aquestes seguretats no les proporcionin les característiques del mitjà utilitzat o aquest sigui susceptible de manipulació amb més o menys facilitat, l'eficàcia dels escrits i els documents, a efectes d'acreditació o de prova, quedi supeditada a una presentació o aportació que sí que en permeti l'examen i la verificació necessaris. Però aquestes cauteles raonables, tanmateix, no han d'impedir el reconeixement dels avenços científics i tècnics i la seva possible incorporació al procés civil.

En aquest punt, la Llei evita incórrer en un reglamentisme impropi de la seva naturalesa i de la seva desitjable projecció temporal. La instauració de mitjans de comunicació com els esmentats i la determinació de les seves característiques tècniques són, pel que fa als òrgans jurisdiccionals, afers que troben la base legal apropiada en les atribucions que la Llei orgànica del poder judicial confereix al Consell General del Poder Judicial i al Govern. Quant als procuradors i els advocats i fins i tot als justiciables, el raonable és suposar que vagin disposant de mitjans de comunicació diferents dels tradicionals, que compleixin els requisits que estableix aquesta Llei, en la mesura de les seves pròpies possibilitats i dels mitjans de què estiguin dotats els tribunals.

Per a l'auxili judicial, en el règim del qual, entre altres perfeccionaments, es precisa el que correspon prestar als jutjats de pau, la Llei compta amb el sistema informàtic judicial. En aquesta matèria, s'atorga als tribunals una potestat coercitiva i sancionadora raonable pel que fa als endarreriments deguts a la falta de diligència a les parts.

Altres innovacions especialment dignes de menció, dins el títol V del llibre primer abans esmentat, són la previsió d'un nou assenyalament de vistes abans que se celebrin, per evitar al màxim que se suspenguin, així com les normes que, respecte a la votació i a la decisió dels afers, tendeixen a garantir la immediatesa en sentit estricte, i que estableixen, amb excepcions raonables, que han de dictar sentència els jutges i els magistrats que van presenciar la pràctica de les proves en el judici o la vista.

Amb aquestes normes, aquesta Llei no exagera la importància de la immediatesa en el procés civil ni aspira a una utopia, perquè, a més a més de la rellevància de la immediatesa per a l'enjudiciament precís de tota classe d'afers, l'ordenació dels nous processos civils en aquesta Llei imposa concentració de la pràctica de la prova i proximitat de la pràctica esmentada en el moment de dictar sentència.

En el capítol relatiu a les resolucions judicials, destaquen com a innovacions les relatives a la invariabilitat, l'aclariment i la correcció de les resolucions. S'incrementa la seguretat jurídica en perfilar adequadament els casos en què aquestes dues últimes són procedents i s'introdueix un instrument per solucionar ràpidament, d'ofici o a instància de part, les manifestes omissions de pronunciament, per completar les sentències en què, per error, s'hagin comès aquestes omissions.

La llei regula aquest nou institut amb la precisió necessària perquè no se n'abusi i cal fer notar, d'altra banda, que el precepte sobre forma i contingut de les sentències augmenta l'exigència de cura en la part dispositiva, ja que disposa que en aquesta part es facin tots els pronunciaments corresponents a les pretensions de les parts sense permetre els pronunciaments tàcits sovint continguts fins ara en els fonaments jurídics.

D'aquesta manera no és necessari forçar el mecanisme del denominat «recurs d'aclariment» i es poden evitar recursos ordinaris i extraordinaris fonamentats en la incongruència per omissió de pronunciament. És clar, i queda clar en la Llei, que aquest institut no ataca per res la fermesa que calgui atribuir, si s'escau, a la sentència incompleta. Perquè, d'una banda, els pronunciaments ja emesos són, òbviament, ferms, i de l'altra, es prohibeix modificar-los i només es permet afegir-hi els que s'hagin omès.

Davant de propostes de sentit molt divers, la Llei manté les diligències d'ordenació, encara que n'amplia el contingut, i suprimeix les propostes de resolució, totes dues fins ara a càrrec dels secretaris judicials. Aquestes mesures se situen dins de l'esforç que la Llei fa per aclarir els àmbits d'actuació dels tribunals, als quals correspon dictar les provisions, les interlocutòries i les sentències, i dels secretaris judicials, els quals, juntament amb la seva tasca insubstituïble de fedataris públics judicials, entre moltes altres tasques d'una gran importància, s'han d'encarregar a més a més, i de manera exclusiva, de l'ordenació adequada del procés, per mitjà de les diligències d'ordenació.

Les propostes de resolució, introduïdes per la Llei orgànica del poder judicial el 1985, no han servit de fet per aprofitar l'indubtable coneixement tècnic dels secretaris judicials, sinó més aviat per incrementar la confusió entre les atribucions d'aquests i les dels tribunals, i per donar lloc a criteris d'actuació diferents en els diversos jutjats i tribunals, i originar amb freqüència inseguretats i insatisfaccions. Per aquest motiu no s'ha considerat oportú mantenir l'existència dels secretaris, i sí plantejar fórmules alternatives que redundin en un millor funcionament dels òrgans judicials.

En aquest sentit la Llei opta, d'una banda, per definir de manera precisa què s'ha d'entendre per provisions i interlocutòries, especificant, en cada precepte concret, quan s'han de dictar les unes i les altres. Així, qualsevol qüestió processal que requereixi una decisió judicial l'han de resoldre necessàriament els tribunals, per mitjà d'una provisió, o bé mitjançant interlocutòria, segons els casos.

Però, d'altra banda, la Llei atribueix l'ordenació formal i material del procés, en definitiva, les resolucions d'impuls processal, als secretaris judicials, i indica al llarg del text quan s'ha de dictar una diligència d'ordenació per mitjà de l'ús de formes impersonals, que permeten deduir que l'actuació corresponent l'han de fer els secretaris judicials en la seva qualitat d'encarregats de la tramitació correcta del procés.

Una novetat d'aquesta Llei també són les normes que, d'acord amb la jurisprudència i la doctrina més autoritzades, expressen regles referents al contingut de la sentència. Així, els preceptes relatius a la regla iuxta allegata et probata, a la càrrega de la prova, a la congruència i a la cosa jutjada material. També són importants les disposicions sobre sentències amb reserva de liquidació, que es procura restringir als casos en què sigui imprescindible, i sobre les condemnes de futur.

Quant a la càrrega de la prova, la Llei supera els termes, en si mateixos poc significatius, de l'únic precepte legal fins ara existent amb caràcter de norma general, i acull conceptes ja concretats amb caràcter pacífic en la jurisprudència.

Les normes de càrrega de la prova, encara que només s'apliquen judicialment quan no s'ha aconseguit certesa sobre els fets controvertits i rellevants en cada procés, constitueixen regles d'orientació decisiva per a l'activitat de les parts. I són, així mateix, regles que, ben aplicades, permeten al jutjador confiar en l'encert del seu enjudiciament fàctic, quan no es tracti de casos en què, perquè hi està implicat un interès públic, sigui exigible que s'exhaureixin, d'ofici, les possibilitats d'aclarir els fets. Per tot això, s'ha de considerar d'importància aquest esforç legislatiu.

El precepte sobre la deguda exhaustivitat i congruència de les sentències, a més a més d'haver-se enriquit amb algunes precisions, es complementa amb altres normes, algunes d'aquestes ja esmentades, que atorguen a la congruència tota la seva virtualitat. Quant a la cosa jutjada, aquesta Llei, defugint de nou el que hi seria doctrinarisme, s'aparta, emperò, de concepcions d'índole gairebé metajurídica superades i, d'acord amb la millor tècnica jurídica, entén la cosa jutjada com un institut de naturalesa essencialment processal, adreçat a impedir la repetició indeguda de litigis i a procurar, mitjançant l'efecte de vinculació positiva a la cosa jutjada anteriorment, l'harmonia de les sentències que es pronunciïn sobre el fons en afers prejudicialment connexos.

Amb aquesta perspectiva, allunyada de la idea de la presumpció de veritat, de la tòpica «santedat de la cosa jutjada» i de la confusió amb els efectes juridicomaterials de moltes sentències, s'entén que, llevat d'excepcions molt justificades, es reafirmi l'exigència de la identitat de les parts com a pressupòsit de l'específica eficàcia en què consisteix la cosa jutjada. Quant a altres elements, la Llei disposa que la cosa jutjada operi fent efectiva la regla de preclusió d'al·legacions de fets i de fonaments jurídics.

La nul·litat dels actes processals es regula en aquesta Llei, que determina, en primer terme, els supòsits de nul·litat radical o de ple dret. Es manté el sistema ordinari de denúncia dels casos de nul·litat radical per mitjà dels recursos o de la seva declaració, d'ofici, abans de dictar-se resolució que posi fi al procés.

Però es reafirma la necessitat, posada en relleu en el moment oportú pel Tribunal Constitucional, d'un remei processal específic per a aquells casos en què la nul·litat radical, pel moment en què es va produir el vici que la va causar, no podia ser declarada d'ofici ni denunciada per via de recurs, encara que es tractés de defectes greus, generadors d'una indefensió innegable. Així, per exemple, la privació de la possibilitat d'actuar en vistes anteriors a la sentència o de conèixer la sentència a l'efecte d'interposar-hi els recursos procedents.

Tanmateix, s'exclou la incongruència d'aquesta via processal. Perquè la incongruència de les resolucions que posin fi al procés, a més a més que no sempre comporta nul·litat radical, presenta una entitat sens dubte diferent, no reclama en molts casos la reposició de les actuacions per a la reparació de la indefensió causada pel vici de nul·litat i, quan es tracti d'una incongruència omissiva patent, aquesta Llei ha previst, com ja s'ha exposat, un tractament diferent.

És veritat que, mitjançant l'incident excepcional de nul·litat d'actuacions, es poden veure afectades sentències i altres resolucions finals, que s'han de considerar fermes. Però el legislador no pot, en nom de la fermesa, tancar els ulls a l'antecedent nul·litat radical, que afecta la resolució, amb totes les seves característiques —fermesa inclosa— i amb tots els seus efectes. La Llei opta, doncs, per afrontar la nul·litat d'acord amb la seva naturalesa i no segons la similitud amb les realitats que determinen l'existència d'altres instituts, com el denominat recurs de revisió o l'audiència del condemnat en rebel·lia.

En els casos previstos com a base del remei excepcional de què ara es tracta, no és una causa de rescissió de sentències fermes i no ha semblat oportú barrejar la nul·litat amb aquestes causes ni s'ha considerat convenient, per a una tutela judicial efectiva, seguir el procediment establert a l'efecte de la rescissió ni portar la nul·litat a l'òrgan competent per a aquella.

Encara que, com respecte d'altres drets processals, sempre hi ha el risc d'abús de la sol·licitud excepcional de nul·litat d'actuacions, la Llei preveu aquest risc no només amb la curosa determinació dels casos en què es pot fonamentar la sol·licitud, sinó amb altres regles: no-suspensió de l'execució, condemna a costes en cas de desestimació d'aquella i imposició de multa quan es consideri temerària. A més a més, els tribunals poden rebutjar les sol·licituds manifestament infundades mitjançant provisió succintament motivada, sense que en aquells casos s'hagi de substanciar l'incident i dictar interlocutòria.

X

El llibre II d'aquesta Llei, dedicat als processos declaratius, comprèn, dins el capítol referent a les disposicions comunes, les regles per determinar el procés que s'ha de seguir. Aquesta determinació es porta a terme combinant criteris relatius a la matèria i a la quantia. Però la matèria no sols es considera en aquesta Llei, com en la de 1881, un factor predominant respecte de la quantia, sinó un element de rellevància molt superior, com a conseqüència lògica de la preocupació d'aquesta Llei per l'efectivitat de la tutela judicial. I és que l'efectivitat reclama que per raó de la matèria, amb independència de l'avaluació dinerària de l'interès de l'afer, se solucioni amb rapidesa —amb més rapidesa que fins ara— un gran nombre de casos i de qüestions.

Aquest és un moment oportú per donar raó del tractament que, amb la mirada posada a l'article 53.2 de la Constitució, aquesta Llei atorga, en l'àmbit processal civil, a una matèria plural però susceptible de consideració unitària: els drets fonamentals.

A més a més d'entendre, d'acord amb una interpretació unànime, que la sumarietat a què es refereix el dit precepte de la Constitució no s'ha d'entendre en el sentit estricte o tecnicojurídic, d'absència de cosa jutjada a causa d'una limitació d'al·legacions i prova, és imprescindible, per a un enfocament adequat del tema, la distinció entre els drets fonamentals la violació dels quals es produeix en la realitat extraprocessal i aquells que, per la seva substància i el seu contingut, només poden ser violats o infringits en el si d'un procés.

Quant als primers, poden ser i han de ser portats a un procés per protegir-los ràpidament, que es tramiti amb preferència: el fet o el comportament, extern al procés, generador de la pretesa violació del dret fonamental, es residencia després jurisdiccionalment. I el que vol aquest precepte constitucional concret és, sense cap dubte, una tutela judicial singularment ràpida.

En canvi, pel que fa als drets fonamentals que, en si mateixos, consisteixen en drets i garanties processals, és del tot il·lògic que el dret respongui a la seva violació eventual preveient, en el marc de la jurisdicció ordinària, tant un o diversos procediments paral·lels com un procés posterior a aquell en què es produeixi la violació i no sigui reparada. És patent que amb el primer s'entraria de ple en el territori de l'absurd. I el segon suposaria duplicar els processos jurisdiccionals. I encara caldria parlar de duplicació —del tot ineficaç i paradoxalment contrària al que es pretén— com a mínim, ja que en el segon procés, previst com a hipòtesi, també es podria produir o pensar que s'havia produït una nova violació de drets fonamentals, de contingut processal.

Per tot això, per als drets fonamentals del primer bloc, els que es refereixen a béns jurídics de l'àmbit vital extrajudicial, aquesta Llei estableix que els processos corresponents se substanciïn per una via procedimental, de tramitació preferent, més ràpida que la que estableix la Llei de protecció jurisdiccional dels drets fonamentals, de 1978: el dels judicis ordinaris, amb demanda i contestació per escrit, seguides de vista i sentència.

En canvi, pel que fa als drets fonamentals de naturalesa processal, la infracció dels quals es pot produir al llarg de qualsevol litigi, aquesta Llei descarta un procediment especial il·lògic davant les denúncies d'infracció i considera que les possibles violacions s'han de solucionar en el si del procés en què s'han produït. Amb aquesta finalitat responen, respecte de punts i qüestions molt diferents, múltiples disposicions d'aquesta Llei, encaminades a una tutela ràpida de les garanties processals constitucionalitzades. La majoria d'aquelles disposicions tenen caràcter general atès que el que regulen és susceptible sempre d'originar la necessitat de tutelar drets fonamentals d'índole processal, i no té sentit, per tant, establir una tramitació preferent. En canvi, i a títol de mers exemples de regles singulars, cal assenyalar la tramitació preferent de tots els recursos de queixa i dels recursos d'apel·lació contra determinades actuacions que inadmeten demandes. D'acord amb l'experiència, la Llei també s'ocupa de manera especial, segons es veurà, dels casos d'indefensió, amb nul·litat radical, que, pel moment en què es poden donar, no és possible afrontar mitjançant recursos o amb actuació del tribunal, d'ofici.

Tornant a l'atribució de tipus d'afers en les diferents vies procedimentals, la Llei, en síntesi, reserva per al judici verbal, que s'inicia mitjançant demanda succinta amb citació immediata per a la vista, els litigis caracteritzats, en primer lloc, per la simplicitat singular de l'objecte controvertit i, en segon terme, pel petit interès econòmic. La resta de litigis han de seguir la via del judici ordinari, que també es caracteritza per la concentració, la immediatesa i l'oralitat. De tota manera, encara que la matèria és criteri determinant del procediment en nombrosos casos, la quantia segueix complint un paper no menyspreable i les regles sobre la seva determinació canvien notablement, amb un contingut i una estructura millors, d'acord amb l'experiència, i es procura, d'altra banda, que la indeterminació inicial quedi circumscrita als casos veritablement irreductibles a qualsevol quantificació, encara que sigui relativa.

Les diligències preliminars del procés que establia la Llei d'enjudiciament civil de 1881 no distaven gaire del desús complet, ja que no es consideren d'utilitat, ateses les escasses conseqüències de la negativa a dur a terme els comportaments preparatoris previstos, malgrat que el tribunal considerés justificada la sol·licitud de l'interessat. Per aquests motius, algunes iniciatives de reforma processal civil es van inclinar a prescindir d'aquest institut.

Tanmateix, aquesta Llei es basa en el convenciment que calen mesures eficaces per a la preparació del procés. D'una banda, s'amplien les diligències que cal sol·licitar, encara que sense arribar a l'extrem que siguin indeterminades. D'altra banda, sense incórrer en excessos coercitius, es preveuen, no obstant això, pel que fa a la negativa injustificada, conseqüències pràctiques d'efectivitat molt superior a la responsabilitat per danys i perjudicis.

Cercant un equilibri equitatiu, s'exigeix al sol·licitant de les mesures preliminars una caució per compensar les despeses, els danys i els perjudicis que es pugui ocasionar als subjectes passius d'aquelles, amb la particularitat que el mateix tribunal competent per a les mesures ha de decidir sumàriament sobre el destí de la caució.

En els moments inicials del procés, a més a més d'adjuntar a la demanda o la personació els documents que acreditin certs pressupòsits processals, és molt important, per a informació de la part contrària, la presentació de documents sobre el fons de l'afer, als quals la regulació d'aquesta Llei afegeix mitjans i instruments en què constin fets fonamentals (paraules, imatges i xifres, per exemple) per a les pretensions de les parts, així com els dictàmens escrits i determinats informes sobre fets.

Les noves normes preveuen, així mateix, la presentació de documents exigits en certs casos per a l'admissibilitat de la demanda i estableixen amb claredat que, com és lògic i raonable, es poden presentar en moments no inicials els documents relatius al fons, però la rellevància dels quals només s'hagi posat de manifest a conseqüència de les al·legacions de la part contrària.

Aquí, com en altres punts, la Llei accentua les càrregues de les parts, restringint al màxim la possibilitat de remetre's a expedients, arxius o registres públics. Els supòsits de presentació no inicial dels documents i altres escrits i instruments relatius al fons es regulen amb exactitud i se substitueix la promesa o el jurament de no haver-los conegut o pogut obtenir anteriorment per la càrrega de justificar aquesta circumstància. Congruentment, el tribunal és facultat per decidir la improcedència de tenir en compte els documents si, amb el desenvolupament de les actuacions, no apareixen justificats el desconeixement i la impossibilitat. En casos en què s'apreciï mala fe o ànim dilatori en la presentació del document, el tribunal, a més a més, pot imposar una multa.

XI

Atès que es tracta de normes comunes a tots els processos declaratius en primera instància i, quan sigui procedent, en la segona, sembla més encertat situar les normes sobre la prova entre les disposicions generals de l'activitat jurisdiccional declarativa que en el si de les que articulen un determinat tipus procedimental.

La prova, incardinada així i amb derogació dels preceptes del Codi civil mancats d'una altra rellevància que la processal, es regula en aquesta Llei amb la unicitat i la claredat desitjables, a més a més d'un ampli perfeccionament, en tres vessants diferents.

D'una banda, es determina l'objecte de la prova, les regles sobre la iniciativa de l'activitat probatòria i sobre la seva admissibilitat, d'acord amb els criteris de pertinència i utilitat, i s'hi ha d'afegir la licitud, el tractament processal del qual, fins ara inexistent, es proveeix amb senzills preceptes.

D'altra banda, quant a l'aspecte procedimental, davant de la dispersió de la pràctica de la prova, s'introdueix una novetat capital, que és la pràctica de tota la prova en el judici o vista, i es disposa que les diligències que, per raons i motius justificats, no es puguin practicar en aquests actes públics, amb garantia plena de la presència judicial, s'han de dur a terme anteriorment als actes esmentats. A més a més, es regula la prova anticipada i l'assegurament de la prova, que en la Llei de 1881 a penes mereixien alguna norma aïllada.

Finalment, els mitjans de prova, juntament amb les presumpcions, experimenten en aquesta Llei nombrosos i importants canvis. Cal mencionar, com a primer de tots, l'obertura legal a la realitat de tot el que pot ser conduent per fonamentar un judici de certesa sobre les al·legacions fàctiques, obertura incompatible amb la idea d'un nombre determinat i tancat de mitjans de prova. A més a més, és obligatori el reconeixement exprés dels instruments que permeten recollir i reproduir paraules, sons i imatges o dades, xifres i operacions matemàtiques.

En segon terme, en la línia d'una claredat i una flexibilitat més grans, canvia la manera d'entendre i de practicar els mitjans de prova més consagrats i perennes.

La confessió, en excés tributària dels seus orígens històrics, en gran part superats i, per afegiment, barrejada amb el jurament, se substitueix per una declaració de les parts, que s'allunya extraordinàriament de la rigidesa de l'«absolució de posicions». Aquesta declaració ha de versar sobre les preguntes formulades en un interrogatori lliure, fet que garanteix l'espontaneïtat de les respostes, la flexibilitat en la realització de preguntes i, en definitiva, la integritat d'una declaració no preparada.

Quant a la valoració de la declaració de les parts, és del tot lògic seguir tenint en consideració, a l'efecte de fixar els fets, la dada que els reconegui com a certs la part que hi ha intervingut i per a la qual són perjudicials. Però, en canvi, no és raonable imposar legalment, en tot cas, un valor probatori ple al reconeixement o la confessió. Com en les últimes dècades ha afirmat la jurisprudència i ha justificat la millor doctrina, s'ha d'establir la valoració lliure, tenint en compte les altres proves que es practiquin.

Aquesta Llei s'ocupa dels documents, dins els preceptes sobre la prova, únicament a l'efecte de la formació del judici jurisdiccional sobre els fets, encara que, òbviament, aquesta eficàcia hagi d'exercir una notable influència indirecta en el tràfic jurídic. Els documents públics, des del punt de vista processal civil, han estat sempre i han de seguir sent aquells als quals és possible i convé atribuir una força clara i determinada a l'hora del judici fàctic. Documents privats, en canvi, són els que, en si mateixos, no tenen aquesta força fonamentadora de la certesa processal i, per això, llevat que la seva autenticitat sigui reconeguda pels subjectes a qui puguin perjudicar, queden subjectes a la valoració lliure o conforme amb les regles de la crítica sana.

L'específica força probatòria dels documents públics deriva de la confiança dipositada en la intervenció de diferents fedataris legalment autoritzats o habilitats. La llei processal s'ha de fer ressò, als seus efectes específics i amb un llenguatge intel·ligible, d'aquesta intervenció, però no és la seu normativa en què s'han d'establir els requisits, l'àmbit competencial i altres factors de la dació de fe. Tampoc no correspon a la legislació processal dirimir controvèrsies interpretatives de les normes sobre la funció de donar fe o sobre l'assessorament jurídic amb el qual es contribueix a la instrumentació documental dels negocis jurídics. Encara ha semblat menys propi d'aquesta Llei determinar requisits de forma documental relatius a aquests negocis o modificar les opcions legislatives preexistents.

Davant de corrents d'opinió que, mirant altres models i una pretesa disminució dels costos econòmics dels negocis jurídics, propugnen una modificació radical de la fe pública en el tràfic juridicoprivat, civil i mercantil, aquesta Llei és respectuosa amb la dació de fe. Es tracta, tanmateix, d'un respecte compatible amb l'interès legítim dels justiciables i, per descomptat, amb l'interès de l'Administració de justícia mateixa, per la qual cosa, abans que res, la Llei pretén que cada part fixi netament la seva posició sobre els documents aportats de contrari, de manera que, en cas de reconèixer-los o de no impugnar-ne l'autenticitat, la controvèrsia fàctica desaparegui o disminueixi.

També cal assenyalar que determinats preceptes de diverses lleis atribueixen caràcter de documents públics a alguns respecte dels quals, unes vegades de manera expressa i altres implícitament, és possible la denominada «prova en contra». Aquesta Llei respecta aquestes disposicions d'altres cossos legals, però està obligada a regular d'una manera diferenciada aquests documents públics i aquells altres, dels quals s'ha tractat fins ara, que per si mateixos fan prova plena.

Sobre aquestes bases, la regulació unitària de la prova documental, que conté aquesta Llei, sembla completa i clara. A part d'això, altres aspectes de les normes sobre la prova resolen qüestions que, en la seva dimensió pràctica, deixen de tenir sentit. No s'ha de forçar la noció de prova documental per incloure-hi el que s'aporti al procés amb fins de fixació de la certesa de fets, que no sigui subsumible en les nocions dels mitjans de prova restants. Es poden confeccionar i aportar dictàmens i informes escrits, només amb aparença de documents, però d'índole pericial o testifical i no s'exclou, sinó que la llei ho preveu, la utilització de nous instruments probatoris, com a suports, avui no convencionals, de dades, xifres i comptes, als quals, en definitiva, calgui atorgar una consideració anàloga a la de les proves documentals.

Amb les excepcions obligades pel que fa als processos civils en què s'ha de satisfer un interès públic, aquesta Llei s'inclina coherentment per entendre el dictamen de perits com a mitjà de prova en el marc d'un procés, en què, tret de les excepcions esmentades, no s'imposa ni es responsabilitza el tribunal de la investigació i la comprovació de la veracitat dels fets rellevants en què es fonamenten les pretensions de tutela formulades per les parts, sinó que és sobre les parts que recau la càrrega d'al·legar i provar. I, per això, s'introdueixen els dictàmens de perits designats per les parts i es reserva la designació pel tribunal d'un perit per als casos en què les parts li sol·licitin o sigui estrictament necessari.

D'aquesta manera, la pràctica de la prova pericial adquireix també una simplicitat molt diferent de la complicació procedimental a què conduïa la regulació de la Llei de 1881. S'exclou la recusació dels perits el dictamen dels quals aportin les parts, que només poden ser objecte de rebuig, però a tots els perits se'ls exigeix jurament o promesa d'actuació màximament objectiva i imparcial i respecte de tots ells aquesta Llei conté disposicions conduents a sotmetre els seus dictàmens a explicació, aclariment i complement, amb plena contradicció.

Així, l'activitat pericial, la regulació vuitcentista de la qual reflectia el dilema no resolt sobre la seva naturalesa —si mitjà de prova o complement o auxili del jutjador—, respon ara plenament als principis generals que han de regir l'activitat probatòria, i adquireix sentit la seva valoració lliure. Un efecte indirecte, però gens menyspreable, d'aquesta clarificació necessària és la solució o, si més no, l'atenuació important del problema pràctic, molt freqüent, de l'adequada i tempestiva remuneració dels perits.

Però, d'altra banda, aquesta Llei, perquè entén l'enorme diversitat d'operacions i manifestacions que comporta modernament la perícia, s'aparta decididament de la regulació de 1881 per reconèixer sense casuística la diversitat i l'amplitud d'aquest mitjà de prova, amb atenció al seu freqüent caràcter instrumental respecte d'altres mitjans de prova, que no només es manifesta en la confrontació de lletres.

Quant a l'interrogatori de testimonis, consideracions semblants a les ressenyades pel que fa a la declaració de les parts han aconsellat que la Llei opti per establir que l'interrogatori sigui lliure des del principi. En aquesta seu es regula també l'interrogatori sobre fets consignats en informes prèviament aportats per les parts i es preveu la declaració de persones jurídiques, públiques i privades, de manera que, juntament amb especialitats que aconsella l'experiència, quedi garantida la contradicció i la immediatesa en la pràctica de la prova.

La Llei, que concep amb més amplitud el reconeixement judicial, també acull entre els mitjans de prova, com ja s'ha dit, els instruments que permeten recollir i reproduir, no sols paraules, sons i imatges, sinó els altres que serveixen per arxivar dades i xifres i operacions matemàtiques.

XII

L'experiència ensenya, a tot arreu, que si després de les al·legacions inicials de les parts s'acudeix de manera immediata a un acte oral, on, abans de dictar sentència també de manera immediata, es concentrin totes les activitats d'al·legació complementària i de prova, es corre gairebé sempre un d'aquests dos riscos: el gravíssim, que els afers es resolguin sense observança de totes les regles que garanteixen la plena contradicció i sense la desitjable atenció a tots els elements que han de fonamentar la decisió, o el consistent en el fet que el temps que aparentment s'ha guanyat acudint immediatament a l'acte del judici o vista s'hagi de perdre amb suspensions i incidències, que de cap manera no es poden considerar sempre injustificades i merament dilatòries, sinó sovint necessàries per la complexitat dels afers.

D'altra banda, és una exigència racional i constitucional de l'efectivitat de la tutela judicial que es resolguin, tan aviat com sigui possible, les eventuals qüestions sobre pressupòsits i obstacles processals, de manera que s'evitin al màxim les sentències que no entrin sobre el fons de l'afer litigiós i qualsevol altre tipus de resolució que posi fi al procés sense pronunciar-se sobre el seu objecte, després de costosos esforços erms de les parts i del tribunal.

En conseqüència, com ja s'ha apuntat, només és convenient acudir a la màxima concentració d'actes per a afers litigiosos desproveïts de complexitat o que reclamin una tutela amb una rapidesa singular. En altres casos, l'opció legislativa prudent és el judici ordinari, amb l'audiència prèvia adreçada a depurar el procés i a fixar l'objecte del debat.

Amb aquestes premisses, la Llei articula amb caràcter general dues vies diferents per a la tutela jurisdiccional declarativa: d'una banda, la del procés que, per la senzillesa expressiva de la denominació, s'anomena «judici ordinari» i, de l'altra, la del «judici verbal».

Aquests processos acullen, en alguns casos gràcies a disposicions particulars, els litigis que fins ara es tractaven per mitjà de quatre processos ordinaris, així com tots els incidents no regulats expressament, amb la qual cosa també és possible suprimir el procediment incidental comú. I aquesta nova Llei d'enjudiciament civil permet també afrontar, sense minva de les garanties, els afers que eren previstos fins avui en més d'una dotzena de lleis diferents de la processal civil comuna. Una bona prova d'això són la disposició derogatòria i les disposicions finals.

Així doncs, se simplifiquen, amb aquests procediments, les vies processals de moltes i molt diverses tuteles jurisdiccionals. El que no es fa, perquè no tindria raó ni sentit, és prescindir de particularitats justificades, tant pel que fa a pressupòsits especials d'admissibilitat o procedibilitat com pel que fa a certs aspectes del procediment mateix.

El que és exigible i desitjable no és unificar a ultrança, sinó suprimir el que és innecessari i, sobretot, posar fi a una dispersió normativa sens dubte excessiva. D'altra banda, ni racionalment ni constitucionalment, no es pot barrar el pas a disposicions legals posteriors, sinó només procurar que els preceptes que aquesta Llei conté, per la seva previsió i la seva flexibilitat, siguin suficients per al tractament jurisdiccional de matèries i problemes nous.

La Llei dissenya els processos declaratius de manera que la immediatesa, la publicitat i l'oralitat hagin de ser efectives. En els judicis verbals, per la transcendència de la vista; en l'ordinari, perquè després de demanda i contestació, les fites procedimentals més destacades són l'audiència prèvia al judici i el judici mateix, ambdós amb la presència inexcusable del jutjador.

A grans trets, el desenvolupament del procés ordinari es pot resumir de la manera següent.

En l'audiència prèvia, s'intenta inicialment un acord o una transacció de les parts que posi fi al procés i, si l'acord no s'aconsegueix, es resolen les possibles qüestions sobre pressupòsits i obstacles processals, es determinen amb precisió les pretensions de les parts i l'àmbit de la controvèrsia, s'intenta novament un acord entre els litigants i, en cas que no s'aconsegueixi i que hi hagi fets controvertits, es proposen i s'admeten les proves pertinents.

En el judici, es practica la prova i se'n formulen les conclusions, i finalitza amb informes sobre els aspectes jurídics, llevat que totes les parts prefereixin informar per escrit o el tribunal ho consideri oportú. Convé reiterar, a més a més, que de totes les actuacions públiques i orals, en totes dues instàncies, en queda constància mitjançant els instruments oportuns d'enregistrament i reproducció, sens perjudici de les actes necessàries.

La Llei suprimeix les denominades «diligències per proveir millor», i les substitueix per unes diligències finals, amb pressupòsits diferents dels de les primeres. La raó principal per a aquest canvi és la coherència amb la ja dita inspiració fonamental que, com a regla, ha de presidir l'inici, el desenvolupament i el desenllaç dels processos civils. A més a més, és convenient tot el que reforci la importància de l'acte del judici, restringint l'activitat prèvia a la sentència al que sigui estrictament necessari. Per tant, com a diligències finals només són admissibles les diligències de proves, degudament proposades i admeses, que no s'hagin pogut practicar per causes alienes a la part que les hagi sol·licitat.

La Llei considera improcedent dur a terme qualsevol cosa que s'hauria pogut proposar i no s'ha proposat, així com qualsevol activitat del tribunal que, amb minva de la contesa igualitària entre les parts, supleixi la seva falta de diligència i cura. Les excepcions a aquesta regla han estat meditades detingudament i responen a criteris d'equitat, i no comporten una ocasió injustificada per desordenar l'estructura processal o menyscabar la igualtat de la contradicció.

Quant al caràcter sumari dels processos, en sentit tecnicojurídic, la Llei disposa que no tinguin força de cosa jutjada les sentències que posin fi als processos en què es pretengui una ràpida tutela de la possessió o la tinença, les que decideixin sobre peticions de cessament d'activitats il·lícites en matèria de propietat intel·lectual o industrial, les que proveeixin a una protecció immediata davant d'obres noves o ruïnoses, així com les que emetin resolució sobre el desnonament o la recuperació de finques per falta de pagament de la renda o el lloguer o sobre l'efectivitat dels drets reals inscrits davant dels qui s'hi oposin o pertorbin el seu exercici, sense disposar d'un títol inscrit que en legitimi l'oposició o la pertorbació. L'experiència d'ineficàcia, inseguretat jurídica i vicissituds processals excessives aconsella, en canvi, no configurar com a sumaris els processos en què s'addueixi, com a fonament de la pretensió de desnonament, una situació de precarietat: sembla molt preferible que el procés es desenvolupi amb obertura a plenes al·legacions i prova i finalitzi amb plena efectivitat.

XIII

Aquesta Llei conté una sola regulació del recurs d'apel·lació i de la segona instància, perquè es considera injustificada i pertorbadora la diversitat de règims. Pel que fa a la tutela judicial més ràpida, dins de la serietat del procés i de la sentència, es disposa que, resolt el recurs de reposició contra les resolucions que no posin fi al procés, no sigui possible interposar apel·lació i només insistir en l'eventual disconformitat en recórrer la sentència de primera instància. Desapareixen, doncs, pràcticament, les apel·lacions contra resolucions interlocutòries. I amb la disposició transitòria oportuna, es pretén que aquest nou règim de recursos sigui aplicable al més aviat possible.

L'apel·lació es reafirma com a plena revisió jurisdiccional de la resolució apel·lada i, si aquesta és una sentència dictada en primera instància, es determina legalment que la segona instància no constitueix un nou judici, en què es puguin adduir tota classe de fets i arguments o formular-hi pretensions noves sobre el cas. Es regula, coherentment, el contingut de la sentència d'apel·lació, amb una atenció especial a la singular congruència d'aquella sentència.

Altres disposicions persegueixen augmentar les possibilitats de corregir amb garanties d'encert errors eventuals en el judici fàctic i, mitjançant diversos preceptes, es procura fer més senzill el procediment i aconseguir que, en el màxim nombre de casos possible, es dicti en segona instància sentència sobre el fons.

Cal dir que aquesta Llei, que prescindeix del concepte d'adhesió a l'apel·lació, generador d'equívocs, perfila i precisa el possible paper de qui, en vista de l'apel·lació de l'altra part i sent inicialment apel·lat, no sols s'oposa al recurs sinó que, al seu torn, impugna la interlocutòria o la sentència ja apel·lada, i en demana la revocació i la substitució per una altra que li sigui més favorable.

La Llei conserva la separació entre una immediata preparació del recurs, amb la qual es manifesta la voluntat d'impugnació, i la interposició ulterior motivada d'aquesta. No sembla oportú ni diferir el moment en què es pot conèixer la fermesa o el manteniment de la litispendència, amb els seus efectes corresponents, ni apressar la feina de fonamentació del recurs. Però, per tramitar-lo millor, s'introdueix la innovació procedimental consistent a disposar que el recurrent efectuï la preparació i la interposició davant el tribunal que dicti la resolució objecte de recurs, i remeti després les actuacions al superior. S'estableix el mateix pel que fa als recursos extraordinaris.

XIV

Per coherència plena amb una veritable preocupació per l'efectivitat de la tutela judicial i per la deguda atenció als problemes que l'Administració de justícia presenta a tot arreu, aquesta Llei pretén una superació d'una idea, no per vulgar menys influent, dels recursos extraordinaris i, especialment, de la cassació, entesos, si no com a tercera instància, sí, molt freqüentment, com l'últim pas necessari, en molts casos, cap a la definició del dret en el cas concret.

Com que aquest plantejament és insostenible en la realitat i comporta una certa degeneració o deformació d'institucions processals importants, és general, als països del nostre mateix sistema jurídic i fins i tot en aquells amb sistemes jurídics molt diversos, un curós estudi i una reflexió detinguda al voltant del paper que és raonable i possible que tinguin els recursos i l'òrgan o els òrgans que ocupen la posició o les posicions supremes en l'organització jurisdiccional.

Amb la convicció que la reforma de la justícia, en aquest punt com en altres, no pot ni ha de prescindir de la història, de la idiosincràsia particular i dels valors positius del sistema jurídic propi, la tendència de reforma que es considera encertada és la que tendeix a reduir i millorar, a la vegada, els graus o les instàncies d'enjudiciament ple dels casos concrets per a la tutela dels drets i els interessos legítims dels subjectes jurídics, i a circumscriure, en canvi, l'esforç i la comesa dels tribunals superiors respecte de necessitats jurídiques singulars, que reclamin un treball jurídic d'especial qualitat i autoritat.

Des de fa temps, la cassació civil presenta a Espanya una situació que, com es reconeix generalment, és molt poc desitjable, però en absolut fàcil de resoldre amb un grau d'acceptació tan general com la seva crítica. Aquesta Llei ha partit no només de la impossibilitat, sinó també de l'error teòric i pràctic que comportaria concebre que la cassació perfecta és aquella de la qual no es descarta cap matèria ni cap sentència de segona instància.

A més a més de ser aquesta una cassació completament irrealitzable en la nostra societat, no és necessari ni convenient, perquè no respon a criteris raonables de justícia, que cada cas litigiós, amb els drets i els interessos legítims d'uns justiciables encara en joc, pugui transitar per tres graus d'enjudiciament jurisdiccional, encara que l'últim dels enjudiciaments sigui el limitat i peculiar de la cassació. No pertany a la nostra tradició històrica ni constitueix cap exigència constitucional que la funció nomofilàctica de la cassació es projecti sobre qualssevol sentències ni sobre qualssevol qüestions i matèries.

Ningú no ha qüestionat, tanmateix, que la renovació de la nostra justícia civil es faci d'acord amb els valors positius, sòlidament afermats, del propi sistema jurídic i jurisdiccional, sense incórrer en la imprudència de rebutjar institucions senceres i substituir-les per altres de nova factura o per peces de models jurídics i judicials molt diversos del nostre. Així doncs, s'ha de mantenir en substància la cassació, amb la finalitat i els efectes que li són propis, però amb un àmbit objectiu coherent amb la necessitat, abans esmentada, de doctrina jurisprudencial especialment autoritzada.

Els límits de quantia no constitueixen per si mateixos un factor capaç de fixar de manera raonable i equitativa l'àmbit objectiu. I tampoc no sembla oportú ni satisfactori per als justiciables, àvids de seguretat jurídica i d'igualtat de tracte, que la configuració del nou àmbit cassacional, sens dubte necessària per raons i motius que transcendeixen elements conjunturals, es porti a terme mitjançant una selecció casuística d'uns quants afers d'«interès cassacional», si aquest element es deixa a una apreciació d'índole molt subjectiva.

Aquesta Llei ha operat amb tres elements per determinar l'àmbit de la cassació. En primer lloc, el propòsit de no excloure'n cap matèria civil o mercantil; en segon terme, la decisió, en absolut gratuïta, com s'exposa, de deixar fora de la cassació les infraccions de lleis processals; finalment, la rellevància de la funció de crear doctrina jurisprudencial autoritzada. Perquè aquesta és, si es vol, una funció indirecta de la cassació, però està lligada a l'interès públic inherent a aquell institut des dels seus orígens i que ha persistit fins avui.

En un sistema jurídic com el nostre, on el precedent no té força vinculant —només atribuïda a la llei i a les altres fonts del dret objectiu—, no manca ni ha de mancar d'un interès rellevant per a tothom la singularíssima eficàcia exemplar de la doctrina lligada al precedent, no autoritari, però sí dotat d'una autoritat jurídica singular.

Per aquest motiu l'interès cassacional, és a dir, l'interès transcendent a les parts processals que pot presentar la resolució d'un recurs de cassació, s'objectiva en aquesta Llei, no sols mitjançant un paràmetre de quantia elevada, sinó amb l'exigència que els afers substanciats pel que fa a la matèria apareguin resolts amb infracció de la llei substantiva, per descomptat, però, a més a més, contra doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem (o si s'escau, dels tribunals superiors de justícia) o sobre afers o qüestions en què hi hagi jurisprudència contradictòria de les audiències provincials. Així mateix, es considera que hi concorre un interès cassacional quan les normes la infracció de les quals es denunciï no estiguin en vigor més temps del raonablement previsible perquè sobre la seva aplicació i interpretació s'hagi pogut formar una doctrina jurisprudencial autoritzada, amb l'excepció que sí que hi hagi aquesta doctrina sobre normes anteriors del mateix contingut o similar.

D'aquesta manera, s'estableix amb una objectivitat raonable la necessitat del recurs. Aquesta objectivació de l'«interès cassacional», que aporta més seguretat jurídica als justiciables i als seus advocats, sembla preferible al mètode consistent a atribuir al mateix tribunal cassacional l'elecció dels afers mereixedors de la seva atenció, com des d'algunes instàncies s'ha propugnat. Entre altres coses, l'objectivació elimina els riscos de desconfiança i desacord amb les decisions del tribunal.

Establert un nou sistema d'execució provisional, la Llei no considera necessari ni oportú generalitzar l'exigència de dipòsit per a l'accés al recurs de cassació (o al recurs extraordinari per infracció de llei processal). El dipòsit previ, a més a més de representar un factor d'encariment de la justícia, d'incidència desigual sobre els justiciables, planteja, entre altres, el problema de la possible transformació en obstacle de l'exercici del dret fonamental a la tutela judicial efectiva, d'acord amb el principi d'igualtat. L'executivitat provisional de les sentències de primera i segona instància sembla un element dissuasiu suficient dels recursos temeraris o d'intenció simplement dilatòria.

El sistema de recursos extraordinaris es completa confiant en tot cas les qüestions processals a les sales civils dels tribunals superiors de justícia. La separació entre el recurs de cassació i el recurs extraordinari dedicat a les infraccions processals ha de contribuir, sens dubte, a la serietat amb què aquestes s'al·leguin. A més a més, aquest recurs extraordinari per infracció processal amplia i intensifica la tutela judicial ordinària dels drets fonamentals d'índole processal, les preteses violacions dels quals generen des de fa més d'una dècada una gran part dels litigis.

No té res d'heterodox, ni orgànicament ni processalment i menys encara, si és possible, constitucionalment, quan ja s'han consumit dues instàncies, circumscriure amb rigor lògic el recurs extraordinari de cassació i exigir a qui estigui convençut d'haver-se vist perjudicat per greus infraccions processals que no pretengui, simultàniament, la revisió d'infraccions de dret substantiu.

Si s'està persuadit que s'ha produït una infracció processal greu, que reclama una reposició de les actuacions a l'estat anterior a la infracció, no s'ha de veure una imposició irracional en la norma que exclou pretendre al mateix temps una nova sentència, en lloc de la reposició de les actuacions. Si el recurs per infracció processal és estimat, s'ha de dictar una nova sentència, i si la nova sentència incorre en infraccions del dret material o substantiu, es pot recórrer en cassació la sentència, com en el règim anterior a aquesta Llei.

És veritat que, en comparació del tractament dispensat als limitats tipus d'afers accessibles a la cassació segons la Llei de 1881 i les seves nombroses reformes, en el recurs de cassació d'aquesta Llei ja no es pot pretendre l'anul·lació de la sentència objecte de recurs amb reenviament a la instància i, a la vegada, subsidiàriament, la substitució de la sentència d'instància perquè no és conforme al dret substantiu. Però, a part que aquesta nova Llei conté instruments millors per a la correcció processal de les actuacions, s'ha considerat més conforme amb les necessitats socials, amb el conjunt dels instituts jurídics del nostre ordenament i amb l'origen mateix de l'institut cassacional, que una configuració raonable de la càrrega competencial del Tribunal Suprem s'efectuï concentrant la seva activitat en el que és substantiu.

No es pot oblidar, a part d'això, que, d'acord amb la Llei de 1881, si s'interposava un recurs de cassació que adduís, a la vegada, trencament de forma i infraccions relatives a la sentència, s'examinava i es decidia primer sobre el pretès trencament de forma, i si el recurs s'estimava per aquest concepte, les actuacions es reenviaven al tribunal d'instància, perquè hi dictés una nova sentència, que, al seu torn, podria ser o no objecte d'un nou recurs de cassació, per «infracció de llei», per «trencament de les formes essencials del judici» o per ambdós conceptes. Res substancialment diferent, amb mecanismes nous per accelerar els tràmits, preveu aquesta Llei per al cas que, respecte de la mateixa sentència, diferents litigants optin, cada un d'ells, per un recurs extraordinari diferent.

El règim de recursos extraordinaris que estableix aquesta Llei potser és, en l'únic punt de l'opció entre cassació i recurs extraordinari per infracció processal, menys «generós» que la cassació anterior amb els litigants vençuts i amb els seus procuradors i advocats, però no és menys «generós» amb el conjunt dels justiciables i, com s'acaba d'apuntar, l'opció per una cassació circumscrita al que és substantiu s'ha assumit tenint en compte el conjunt dels instituts jurídics de tutela que preveu el nostre ordenament.

No es pot menysprear, en efecte, la consideració que, a l'empara de l'article 24 de la Constitució, tenen cabuda legal recursos d'empara —la gran majoria d'aquests— sobre moltes qüestions processals. Aquestes qüestions processals són, a la vegada, «garanties constitucionals» des del punt de vista de l'article 123 de la Constitució. I com que, en vista dels articles 161.1, lletra b), i 53.2 del mateix text constitucional, sembla constitucionalment inviable sostreure al Tribunal Constitucional totes les matèries incloses a l'article 24 de la nostra norma fonamental, cal atenir-se a la doctrina del Tribunal Constitucional. Hi ha, doncs, segons la nostra norma fonamental, una instància única i suprema d'interpretació normativa en moltes matèries processals. Per a altres, com es veurà, es remodela completament el denominat recurs en interès de la llei.

Els recursos d'empara per invocació de l'article 24 de la Constitució han pogut allargar molt, fins ara, l'horitzó temporal d'una sentència irrevocable, ja prolongat excessivament en la jurisdicció ordinària segons la Llei de 1881 i les reformes posteriors. Doncs bé: els recursos d'empara fonamentats en violacions de l'article 24 de la Constitució deixen de ser procedents si no s'ha intentat en cada cas el recurs extraordinari per infracció processal.

D'altra banda, amb aquest règim de recursos extraordinaris es redueixen considerablement les possibilitats de fricció o xoc entre el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Aquesta delimitació no és un principi inspirador del sistema de recursos extraordinaris, però sí un criteri gens menyspreable, amb un efecte beneficiós. Perquè l'acatament respectuós de l'excepció a favor del Tribunal Constitucional pel que fa a «garanties constitucionals» pot ser i és convenient que s'harmonitzi amb la posició del Tribunal Suprem, una posició general de superioritat que l'article 123 de la Constitució atribueix a l'alt Tribunal Suprem amb la mateixa claredat i el mateix èmfasi que la dita excepció.

Atès que els afers civils en matèria de drets fonamentals poden ser portats en tot cas al Tribunal Constitucional, cal entendre que és sobrer el seu accés a la cassació davant el Tribunal Suprem. Ja que aquest criteri és digne d'una consideració atenta, la Llei ha optat, com s'ha dit, per una disposició contrària.

Les raons d'aquesta opció són diverses i variades. D'una banda, aquests afers no constitueixen una greu càrrega de feina jurisdiccional. De l'altra, des del mateix moment constituent es va considerar convenient establir la possibilitat del recurs cassacional en aquella matèria, sense que s'hagin manifestat discrepàncies ni reticències sobre aquest designi, coherent no només amb el propòsit d'aquesta Llei en el sentit de no excloure de la cassació cap matèria civil —i ho són, per descomptat, els drets inherents a la personalitat, màximament constitucionalitzats—, sinó també amb la idea que el Tribunal Suprem és també, de maneres molt diferents, jutge de la Constitució, igual que la resta d'òrgans jurisdiccionals ordinaris. A més a més, la subsidiarietat del recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional no podia deixar de gravitar en el curs d'aquesta opció legislativa. I no és menyspreable, per tant, l'efecte que sobre tots els recursos, també els extraordinaris, és previsible que exerceixi el nou règim d'execució provisional, del qual no estan excloses, en principi, les sentències de condemna en matèria de drets fonamentals, en què no són infreqüents pronunciaments condemnatoris pecuniaris.

D'altra banda, el ja esmentat recurs extraordinari per infracció processal, davant les sales civil i penal dels tribunals superiors de justícia, és procedent contra sentències de les audiències provincials en qüestions processals de relleu singular i, en general, per a tot el que es pugui considerar violació dels drets fonamentals que consagra l'article 24 de la Constitució.

XV

Finalment, com a peça de tancament i respecte de qüestions processals no atribuïdes al Tribunal Constitucional, es manté el recurs en interès de la llei davant la sala civil del Tribunal Suprem, un recurs concebut per a la desitjable unitat jurisprudencial, però configurat d'una manera molt diferent de l'actual, per als casos de sentències fermes divergents de les sales civil i penal dels tribunals superiors de justícia.

Estan legitimats per promoure aquesta activitat no només el ministeri fiscal, sinó el Defensor del Poble i les persones jurídiques de dret públic que acreditin un interès legítim en l'existència de doctrina jurisprudencial sobre la qüestió o les qüestions processals que se suscitin en el recurs. No es tracta, és cert, d'un recurs en sentit propi, ja que la sentència que es dicti no revocarà una altra sentència no ferma (ni rescindirà la ferma), però s'opta per mantenir aquesta denominació, en nom del que resulta, pels precedents, més expressiu i comunicatiu.

Gràcies al recurs en interès de la llei, a més a més de completar les possibilitats de crear doctrina jurisprudencial singularment autoritzada, perquè procedeix del Tribunal Suprem, les matèries processals no queden excloses de la tasca de l'alt tribunal, mentre no es produeixi col·lisió amb el recurs d'empara que correspon al Tribunal Constitucional. Contràriament, la competència, l'esforç i l'interès dels legitimats garanteixen que el Tribunal Suprem, constitucionalment superior en tots els ordres, però no cridat per la nostra Constitució a conèixer de tota mena d'afers, com és obvi, s'ha de seguir ocupant de qüestions processals importants.

Entre les sentències que dicti el Tribunal Suprem en virtut d'aquest instrument i les sentències pronunciades pel Tribunal Constitucional en el seu propi àmbit, no ha de faltar una doctrina jurisprudencial que serveixi de guia per a l'aplicació i la interpretació de les normes processals en termes de seguretat jurídica i igualtat, compatibles i harmònics amb la llibertat d'enjudiciament pròpia del nostre sistema i amb l'evolució oportuna de la jurisprudència.

En aquest punt, i per acabar el que es refereix als recursos extraordinaris, sembla oportú recordar que, precisament en el nostre sistema jurídic, la jurisprudència o el precedent gaudeix de rellevància pràctica per la seva autoritat i la seva força exemplar, però no per la seva força vinculant. Aquesta autoritat, nascuda de la qualitat de la decisió, de la seva justificació i de la curosa expressió d'aquesta, es revela també la més important en els sistemes jurídics de l'anomenat case law. I ha estat i continuarà sent l'única atribuïble, més enllà del cas concret, a les sentències dictades en cassació.

Per tot això, menysprear les resolucions del Tribunal Suprem quan no tinguin eficàcia directa sobre altres sentències o sobre els drets de determinats subjectes jurídics no seria ni coherent amb el valor sempre atribuït en el nostre ordenament a la doctrina jurisprudencial ni estaria d'acord amb els més rigorosos estudis iuscomparatístics i amb les modernes tendències, ja esmentades abans, sobre el paper dels òrgans jurisdiccionals situats en el vèrtex o la cúspide de l'Administració de justícia.

XVI

La regulació de l'execució provisional és, potser, una de les principals innovacions d'aquest text legal. La nova Llei d'enjudiciament civil representa una opció decidida per la confiança en l'Administració de justícia i per la importància de la seva impartició en primera instància i, de manera conseqüent, considera provisionalment executables, amb raonables temperaments i excepcions, les sentències de condemna dictades en aquell grau jurisdiccional.

L'execució provisional és viable sense que calgui prestar cap fiança ni caució, tot i que s'estableixen, d'una banda, un règim d'oposició a aquesta execució, i, de l'altra, regles clares per als diferents casos de revocació de les resolucions executades provisionalment, que no es limiten a proclamar retòricament la responsabilitat per danys i perjudicis i a remetre al procés ordinari corresponent, sinó que en permeten l'exacció per la via de constrenyiment.

Sol·licitada l'execució provisional, el tribunal l'ha de despatxar, llevat que la sentència sigui de les inexecutables o no contingui el pronunciament de condemna. I, despatxada l'execució provisional, el condemnat s'hi pot oposar, en tot cas, si entén que no hi concorren els pressupòsits legals esmentats. Però la genuïna oposició prevista és diferent segons que es tracti de condemna dinerària o de condemna no dinerària. En aquest últim cas, l'oposició es pot fonamentar en el fet que sigui impossible o d'una dificultat extrema, segons la naturalesa de les interlocutòries executives, restaurar la situació anterior a l'execució provisional o compensar econòmicament l'executat mitjançant el rescabalament dels danys i perjudicis que se li causarien, si la sentència és revocada.

Si la condemna és dinerària, no es permet l'oposició a l'execució provisional en el seu conjunt, sinó únicament a les interlocutòries executives concretes del procediment de constrenyiment que puguin causar una situació absolutament impossible de restaurar o de compensar econòmicament mitjançant el rescabalament de danys i perjudicis. El fonament d'aquesta oposició a mesures executives concretes és, per tant, el mateix que el de l'oposició a l'execució de condemnes no dineràries: la probable irreversibilitat de les situacions provocades per l'execució provisional i la impossibilitat d'una compensació econòmica equitativa, si la sentència és revocada.

En cas d'execució provisional per condemna dinerària, la Llei exigeix a qui s'oposi a interlocutòries executives concretes que indiqui mesures alternatives viables, així com oferir una caució suficient per respondre de la demora en l'execució, si les mesures alternatives no són acceptades pel tribunal i el pronunciament de condemna dinerària es confirma posteriorment. Si no s'ofereixen mesures alternatives ni es presta caució, l'oposició no és procedent.

És innegable que establir, com a regla, aquesta execució provisional de condemnes dineràries comporta el perill que qui se n'hagi beneficiat després no sigui capaç de tornar el que hagi percebut, si es revoca la sentència provisionalment executada. Amb el sistema de la Llei de 1881 i les seves reformes, la caució exigida al sol·licitant eliminava aquest perill, però a costa de tancar en excés l'execució provisional i deixar-la només en mans dels qui disposessin de recursos econòmics líquids. I a costa d'altres riscos diversos i no pas petits: el risc de la demora del creditor a veure satisfet el seu crèdit i el risc que el deutor condemnat disposés del temps de la segona instància i d'un recurs extraordinari eventual per preparar-se a eludir la seva responsabilitat.

Amb el sistema d'aquesta Llei, per descomptat, hi ha el perill que l'executant provisional hagi cobrat i després hagi passat a ser insolvent però, d'una banda, aquest perill pot ser mínim en molts casos pel que fa als qui disposin al seu favor de sentència provisionalment executable. I, d'altra banda, com ja s'ha dit, la Llei no remet a un procés declaratiu per a la compensació econòmica en cas de revocació del que s'ha executat provisionalment, sinó al procediment de constrenyiment, davant el mateix òrgan que ha tramitat o que tramita l'execució forçosa provisional.

Aquesta Llei opta per confiar en els jutjats de primera instància, base, en tots els sentits, de la justícia civil. Amb aquesta Llei, han de dictar sentències en principi immediatament efectives per la via de l'execució provisional; no sentències en principi platòniques, en principi inefectives, en què gairebé sempre graviti, i neutralitzi el que s'ha resolt, una apel·lació i una segona instància com a esdeveniments que es donen per fets.

Ni les estadístiques disponibles ni la realitat coneguda per l'experiència de molts professionals —jutges, magistrats, advocats, professors de dret, etc.— justifiquen una desconfiança sistemàtica, radical i general en la denominada «justícia de primera instància». I, d'altra banda, si no es fa més efectiva i es responsabilitza més aquesta justícia de primera instància, només seria una reforma de la Llei d'enjudiciament civil en qüestions de detall, encara que fossin moltes i importants.

En vista d'aquest canvi radical i fixant-se en l'oposició a l'execució provisional, sembla convenient adonar-se que la decisió de l'òrgan jurisdiccional sobre l'oposició no és més difícil que la que comporta decidir sobre la petició de mesures cautelars. Els factors contraposats que s'han de ponderar davant l'oposició a l'execució provisional no són més difícils que els que s'han de considerar quan es demanen mesures cautelars.

Es tracta d'institucions, totes dues, que tot i que són diferents, comporten riscos d'error, però riscos d'error semblants i que es poden assumir i s'han d'assumir en nom de l'efectivitat de la tutela judicial i de la protecció necessària del crèdit. L'execució forçosa provisional no és, per descomptat, cap mesura cautelar i sovint suposa efectes de més força i intensitat que els propis de les mesures cautelars. Però en un cas, a més a més d'una oposició raonable, hi ha una sentència precedida d'un procés amb totes les garanties, i en l'altre, només el fumus boni iuris.

Aquest nou règim de l'execució provisional ofereix, segurament, molts més beneficis directes que perjudicis o casos injustos i són molt positius tant els efectes col·laterals de la innovació radical projectada com la disminució de recursos amb ànim exclusivament dilatori.

Amb aquesta innovació, la Llei aspira a un canvi de mentalitat en els pactes i en els plets. En els pactes, per acordar-los amb ànim de complir-los; en els plets, per afrontar-los amb la perspectiva d'assumir-ne seriosament els resultats en un horitzó molt més pròxim que el que és habitual avui. Es manifesta així, en suma, un propòsit no merament verbal de donar serietat a la justícia. No és admissible atribuir molts errors als òrgans jurisdiccionals de primera instància, argument que, com ja s'ha apuntat, es contradiu amb la realitat de les sentències confirmatòries en segona instància. A part d'això, una Llei com aquesta s'ha d'elaborar sobre la base d'una tasca judicial seriosa, en totes les instàncies i en els recursos extraordinaris, i de cap manera es pot sustentar acceptant com a punt de partida una suposada o real falta de qualitat en aquesta tasca, defecte que, en tot cas, cap llei no podria solucionar.

XVII

Quant a l'execució forçosa pròpiament dita, aquesta Llei, a diferència de la de 1881, presenta una regulació unitària, clara i completa. Es dissenya un procés d'execució idoni per tot el que es pugui considerar títol executiu genuí, tant si és judicial o contractual com si es tracta d'una execució forçosa comuna o de garantia hipotecària, a la qual es dedica una atenció especial. Però aquesta unitat substancial de l'execució forçosa no ha d'impedir les particularitats que, en molts punts, són completament lògiques. Així, en l'oposició a l'execució, les especialitats raonables en funció del caràcter judicial o no judicial del títol o les que són necessàries quan l'execució es dirigeix exclusivament contra béns hipotecats o pignorats.

Cap règim legal d'execució forçosa no pot evitar ni compensar la morositat creditícia, òbviament prèvia al procés, ni pretendre que tots els creditors vegin sempre satisfets tots els seus crèdits. Aquesta Llei no pretén contenir una nova fórmula en aquesta línia d'utopia. Però sí que conté un conjunt de normes que, d'una banda, protegeixen molt més enèrgicament que fins ara el creditor el dret del qual presenti suficient constància jurídica i, de l'altra, regulen situacions i problemes que fins ara gairebé no es consideraven o, simplement, s'ignoraven legalment.

La Llei regula amb detall el que es refereix a les parts i els subjectes que intervenen en l'execució, així com la competència, els recursos i els actes d'impugnació de resolucions i interlocutòries executives concretes —que no s'han de confondre amb l'oposició a l'execució forçosa— i les causes i el règim procedimental de l'oposició a l'execució i de la suspensió del procés d'execució.

L'incident d'oposició a l'execució que preveu la Llei és comú a totes les execucions, amb l'única excepció de les que tinguin per finalitat exclusiva la realització d'una garantia real, que tenen el seu règim especial. L'oposició se substancia dins el mateix procés d'execució i només es pot fonamentar en motius taxats, que són diferents segons si el títol és judicial o no judicial.

Una novetat absoluta en aquesta matèria és l'establiment d'un règim de possible oposició a l'execució de sentències i títols judicials. Com és sabut, la Llei de 1881 guardava un silenci complet al voltant de l'oposició a l'execució de sentències i generava una indesitjable situació d'incertesa sobre la seva mateixa procedència, així com sobre les causes d'oposició admissibles i sobre la tramitació de l'incident.

Sense minva de l'efectivitat d'aquells títols, desitjable per molts motius, aquesta Llei té en compte la realitat i la justícia i permet l'oposició a l'execució de sentències per les causes següents: pagament o compliment del que s'ha ordenat en la sentència, sempre que s'acrediti documentalment; caducitat de l'acció executiva i existència d'un pacte o una transacció entre les parts per evitar l'execució, sempre que el pacte o la transacció consti en un document públic. Es tracta, com es veu, de poques i elementals causes, que no es poden deixar de considerar, com si l'execució d'una sentència ferma pogués consistir en operacions automàtiques i fos racional prescindir de tot el que hagi pogut passar entre el moment en què es va dictar la sentència i va adquirir fermesa i el moment en què s'insti l'execució.

L'oposició a l'execució fonamentada en títols no judicials s'admet per les causes següents: pagament, que es pugui acreditar documentalment; compensació, sempre que el crèdit que s'oposi al de l'executant sigui líquid i resulti d'un document que tingui força executiva; plus petició; prescripció o caducitat del dret de l'executant; quitament, espera o pacte de no demanar, que consti documentalment, i transacció, que consti en un document públic.

Es tracta, com és fàcil d'advertir, d'un elenc de causes d'oposició més nodrit que el permès en l'execució de sentències i altres títols judicials, però no tan ampli que converteixi l'oposició a l'execució en una controvèrsia semblant a la d'un judici declaratiu plenari, amb la qual cosa es podria frustrar la tutela jurisdiccional executiva. Perquè aquesta Llei entén els títols executius extrajudicials no com un tercer gènere entre les sentències i els documents que només serveixen com a mitjans de prova, sinó com a genuïns títols executius, és a dir, instruments que, atès que tenen certes característiques, permeten al dret considerar-los fonament raonable de la certesa d'un deute, a l'efecte de despatxar una veritable execució forçosa.

L'oposició a l'execució no és, doncs, en el cas de la que es fonamenti en títols executius extrajudicials, una mena de compensació a una pretesa debilitat del títol, sinó una exigència de justícia, el mateix que l'oposició a l'execució de sentències o resolucions judicials o arbitrals. La diferència quant a l'amplitud dels motius d'oposició es basa en l'existència, o no, d'un procés anterior. Els documents als quals es poden atribuir efectes processals molt rellevants, però sense que sigui raonable considerar-los títols executius, troben en aquesta Llei, dins el procés monitori, el seu lloc adequat.

Tant per a l'execució de sentències com per a la de títols no judicials també es preveu l'oposició per defectes processals: que l'executat no té el caràcter o la representació amb què se'l demanda, no té capacitat o representació de l'executant i nul·litat radical del despatx de l'execució.

La Llei simplifica al màxim la tramitació de l'oposició, sigui quina sigui la classe de títol, remetent-la, d'ordinari, al que es disposa per al judici verbal. D'altra banda, atès que l'oposició a l'execució només s'obre per causes taxades, la Llei disposa expressament que la interlocutòria per la qual es resol l'oposició circumscrigui els seus efectes al procés d'execució. Si es pensa en processos declaratius ulteriors a l'execució forçosa, és obvi que si aquesta s'ha despatxat en virtut de sentència, cal que operi la força que es pugui atribuir a la sentència.

Es regula també la suspensió de l'execució amb caràcter general, excepte per a l'execució hipotecària, que té el seu règim específic. Les úniques causes de suspensió que es preveuen, a més a més de la derivada de l'incident d'oposició a l'execució basada en títols no judicials, són les següents: interposició i admissió de demanda de revisió o de rescissió de sentència dictada en rebel·lia; interposició d'un recurs davant d'una actuació executiva la realització de la qual pugui produir un dany difícil de reparar; situació concursal de l'executat i prejudicialitat penal.

Amb aquestes normes, la Llei estableix un sistema equilibrat que, d'una banda, permet una tutela eficaç del dret del creditor executant, mitjançant una relació limitada i taxada de causes d'oposició i suspensió, que no desvirtua l'eficàcia del títol executiu, i que, d'altra banda, no priva el deutor executat de mitjans de defensa davant dels supòsits més greus d'il·licitud de l'execució.

En matèria d'execució dinerària, la Llei s'ocupa, en primer lloc, de l'embargament o l'afecció de béns i de la garantia d'aquesta afecció, segons la diferent naturalesa del que sigui objecte d'aquesta fase fonamental de l'activitat jurisdiccional executiva. Es defineix i es regula, amb claredat sistemàtica i de contingut, la finalitat de l'embargament i els seus actes constitutius, el criteri de la seva suficiència —amb la prohibició corresponent de l'embargament indeterminat—, el que no pot ser embargat en absolut o relativament, el que, embargat erròniament, s'ha de desafectar com més aviat millor, l'ampliació o la reducció de l'embargament i l'administració judicial com a instrument d'afecció de béns per a la garantia raonable de la satisfacció de l'executant.

Però els instruments per localitzar aquests béns als efectes de l'execució no comencen i acaben amb la manifestació dels béns per part de l'executat. La Llei preveu que, a instància de l'executant que no hagi pogut assenyalar béns en absolut o que no n'hagi trobat en una quantitat i amb unes qualitats que siguin suficients per al bon fi de l'execució, el tribunal requereixi a entitats públiques i a persones jurídiques i físiques les dades pertinents sobre béns i drets susceptibles de ser utilitzats perquè l'executat afronti la seva responsabilitat. L'executant ha d'explicar, encara que sigui succintament, la relació amb l'executat de les entitats i les persones que. indica com a destinataris dels requeriments de col·laboració, atès que no seria raonable que aquestes previsions legals s'aprofitessin torçadament per a indagacions patrimonials genèriques o desproveïdes de qualsevol fonament.

Aquestes mesures d'investigació no s'estableixen en la Llei com a subsidiàries de la manifestació de béns, sinó que, quan es tracti d'execució forçosa que no necessiti requeriment de pagament, es poden acordar en la interlocutòria que despatxi l'execució i portar-se a efecte de manera immediata, cosa que s'ha de fer, així mateix, sense oir l'executat ni esperar que sigui efectiva la notificació de la interlocutòria de despatx de l'execució, quan hi hagi motius per pensar que, en cas de demora, es podria frustrar l'èxit de l'execució.

La terceria de domini no es concep ja com un procés ordinari definitori del domini i amb l'efecte secundari de l'aixecament de l'embargament del bé objecte de la terceria, sinó com un incident, en sentit estricte, de l'execució, encaminat directament i exclusivament a decidir si és procedent la desafecció o el manteniment de l'embargament. Es tracta d'una opció, recomanada per la doctrina, que ofereix l'avantatge de no comportar una demora del procés d'execució respecte del bé corresponent, demora que, malgrat que els processos ordinaris són més simples en aquesta Llei, no es pot deixar de considerar en vista de la doble instància i sense que el nou règim d'execució provisional pugui constituir, quant a l'execució pendent, una resposta adequada a aquest problema.

Quant a la terceria de millor dret o de preferència, es manté en aquesta Llei, però amb innovacions importants, com són la previsió de l'assentiment de l'executant o del seu desistiment de l'execució, així com la participació del tercerista en els costos econòmics d'una execució forçosa no promoguda per ell. D'altra banda, a diferència de la terceria de domini, en la de millor dret és necessària una sentència del tribunal amb força definitòria del crèdit i de la seva preferència, encara que aquesta sentència no prejutgi altres accions.

No són pocs els canvis i, sobretot, l'ordre i la previsió que aquesta Llei introdueix en el procediment de constrenyiment o fase de realització, amb l'apreuament previ, dels béns afectats per l'execució, segons la diferent naturalesa. A més a més d'omplir nombroses llacunes, s'estableix una única subhasta, amb disposicions encaminades a aconseguir, dins el possible segons les regles del mercat, un resultat més satisfactori per al deutor executant i procurar, a més a més, reduir-ne el cost econòmic.

Amb independència de les millores introduïdes en la regulació de la subhasta, la Llei obre camí a vies d'alienació forçosa alternatives que, en determinades circumstàncies, permeten agilitar la realització i millorar-ne el rendiment. Així, es regulen els convenis de realització entre executant i executat i la possibilitat que, a instància de l'executant o amb la seva conformitat, el jutge acordi que el bé l'alieni una persona o una entitat especialitzada, al marge, per tant, de la subhasta judicial.

La convocatòria de la subhasta, especialment quan es tracta d'immobles, es regula de manera que sigui més indicativa del valor del bé. L'alienació en subhasta de béns immobles rep l'atenció legislativa singular que mereix, amb una cura especial sobre els aspectes del registre i la protecció de tercers. En relació amb la subsistència i la cancel·lació de càrregues, s'ha optat per mantenir el sistema de subsistència de les càrregues anteriors al gravamen que s'executa i cancel·lar les càrregues posteriors, sistema que es complementa deduint de l'apreuament l'import de les càrregues subsistents per determinar el valor pel qual els immobles han de sortir a subhasta. Aquesta solució presenta l'avantatge que assegura que les quantitats que s'ofereixin en la subhasta, per petites que siguin, redundin sempre en benefici de l'execució pendent, cosa que no s'aconsegueix sempre amb la tradicional liquidació de càrregues.

Una altra novetat important en matèria d'alienació forçosa d'immobles es refereix al règim d'audiència i desallotjament eventual dels ocupants dels immobles alienats en un procés d'execució. No preveia res sobre això la Llei de 1881, que obligava els postors, o bé a fer costoses investigacions pel seu compte, o bé a formular les seves ofertes en condicions d'absoluta incertesa sobre si hi trobarien ocupants o no; sobre si els ocupants eventuals tindrien dret a mantenir la seva situació i, en fi, sobre si, fins i tot sense tenir els ocupants dret a conservar la possessió de la finca, seria necessari acudir a un procés declaratiu potser llarg i costós per aconseguir el desallotjament. Tot això, com és natural, no contribuïa precisament a fer atractiu ni econòmicament eficient el mercat de les subhastes judicials.

Aquesta Llei posa fi al problema dels ocupants procurant, primer, que en el procés d'execució es pugui tenir notícia de la seva existència. A aquesta finalitat s'orienta la previsió que en la relació de béns que ha de presentar l'executat s'indiqui, pel que fa als immobles, si estan ocupats i, si s'escau, per qui i amb quin títol. D'altra banda, es disposa que es comuniqui l'existència de l'execució als ocupants de què es tingui notícia per mitjà de la manifestació de béns de l'executat o de qualsevol altra manera, i se'ls concedeixi un termini de deu dies per presentar al tribunal de l'execució els títols que justifiquin la seva situació. A més a més, s'ordena que en l'anunci de la subhasta s'expressi, amb el detall possible, la situació possessòria de l'immoble, perquè els eventuals postors puguin avaluar les dificultats que comporta un possible desallotjament.

Finalment, es regula un incident breu, dins de l'execució, que permet desallotjar immediatament els qui puguin ser considerats ocupants de mer fet o sense títol suficient. Només el desallotjament dels ocupants que hagin justificat que tenen un títol que pugui ser suficient per mantenir la possessió requereix acudir al procés declaratiu que correspongui. D'aquesta manera, la Llei dóna una resposta prudent i equilibrada al problema que plantegen els ocupants.

També es regula amb més realisme l'administració per a pagament, que adquireix autonomia pel que fa a la realització mitjançant l'alienació forçosa. En conjunt, els preceptes d'aquest capítol IV del llibre III de la Llei aprofiten la gran experiència acumulada al llarg d'anys en què, a falta moltes vegades de normes precises, s'han anat posant en relleu diversos problemes reals i s'han buscat solucions i s'han formulat propostes amb un bon sentit jurídic.

La Llei dedica un capítol especial a les particularitats de l'execució sobre béns hipotecats o pignorats. En aquest punt es manté, en el que és substancial, el règim precedent de l'execució hipotecària, caracteritzat per la limitació dràstica de les causes d'oposició del deutor a l'execució i dels supòsits de suspensió de l'execució. El Tribunal Constitucional ha declarat reiteradament que aquest règim no vulnera la Constitució i que introduir-hi canvis substancials pot alterar greument el mercat del crèdit hipotecari, fet que no sembla gens aconsellable.

La nova regulació de l'execució sobre béns hipotecats o pignorats suposa un avanç respecte de la situació precedent ja que, en primer lloc, s'inclou en la Llei d'enjudiciament civil la regulació dels processos d'execució de crèdits garantits amb hipoteca, cosa que reforça el caràcter pròpiament jurisdiccional d'aquestes execucions, que ha estat discutit de vegades; en segon terme, es regulen de manera unitària les execucions de crèdits amb garantia real, i s'elimina la multiplicitat de regulacions que hi ha actualment, i, finalment, s'ordenen de manera més adequada les actuals causes de suspensió de l'execució, distingint les que constitueixen veritables supòsits d'oposició a l'execució (extinció de la garantia hipotecària o del crèdit i disconformitat amb el saldo reclamat pel creditor), i els supòsits de terceria de domini i prejudicialitat penal, tot i que es manté, en tots els casos, el caràcter restrictiu de la suspensió del procediment.

XVIII

Quant a les mesures cautelars, aquesta Llei les regula en un conjunt unitari de preceptes, del qual només s'exclouen, per les raons que més endavant s'esmenten, els relatius a les mesures específiques d'alguns processos civils especials. Se supera així una lamentable situació, caracteritzada per normes escasses i insuficients, disperses en la Llei de 1881 i en molts altres cossos legals.

Aquest conjunt de preceptes no és, emperò, el resultat d'agrupar la regulació de les mesures cautelars que es puguin considerar «clàssiques», establint-ne els pressupòsits i el procediment. Aquesta Llei ha optat per establir amb claredat les característiques generals de les mesures que poden ser necessàries per evitar que es frustri l'efectivitat d'una futura sentència, perfilant uns pressupòsits i uns requisits igualment generals, de manera que resulti un règim obert de mesures cautelars i no un sistema de nombre limitat o tancat. Però la generalitat i l'amplitud no són vaguetat, inconcreció o imprudència. La Llei recolza en doctrina i jurisprudència sòlides i d'acceptació general.

El fumus boni iuris o aparença de bon dret, el perill de la mora processal i la prestació de caució són, per descomptat, factors fonamentals imprescindibles per a l'adopció de mesures cautelars. La instrumentalitat de les mesures cautelars pel que fa a la sentència que pugui atorgar una tutela concreta i, per tant, l'accessorietat i la provisionalitat de les mesures es garanteixen suficientment amb normes adequades. Es procura, amb disposicions concretes, que les mesures cautelars no es busquin per si mateixes, com a fi exclusiu o primordial de l'activitat processal. Però cal assenyalar que se n'estableix el règim de manera que els justiciables disposin de mesures més enèrgiques que les que fins ara podien demanar. Es tracta que les mesures siguin veritablement eficaces per aconseguir, no només que la sentència de condemna es pugui executar d'alguna manera, sinó per evitar que sigui il·lusòria, en els seus propis termes.

Encara que són necessàries per conjurar el periculum in mora, les mesures cautelars no deixen de comportar, com se sap, altres perills i riscos. De manera que també cal regular acuradament, i així s'ha pretès en aquesta Llei, l'oposició a les mesures cautelars, la seva raonable substitució, revisió i modificació i les possibles contracauteles o mesures que neutralitzin o enervin les cautelars, per fer-les innecessàries o menys costoses.

Les mesures cautelars es poden sol·licitar abans de començar el procés, juntament amb la demanda o ja pendent el litigi. Com a regla, no s'adopten sense contradicció prèvia, però es preveu que en casos justificats es puguin acordar sense oir el subjecte passiu sobre la mesura que es pretén. En aquests casos, s'estableix una oposició immediatament posterior. En l'audiència prèvia o en l'oposició, però també més tard, pot entrar en joc la contracautela que substitueixi la mesura cautelar que es pretén o que ja s'hagi acordat.

Davant d'alguna posició partidària d'atribuir el coneixement i la resolució respecte de les mesures cautelars a un òrgan jurisdiccional diferent del competent per al procés principal, la Llei opta per no separar la competència, sens perjudici que no impliqui submissió, respecte del procés, l'actuació de la part passiva en el procediment relatiu a mesures sol·licitades abans de la interposició de la demanda.

Aquesta opció no desconeix el risc que la decisió sobre les mesures cautelars, abans de la demanda o ja en el si del procés, generi alguns prejudicis o impressions a favor o en contra de la posició d'una part, que puguin influir en la sentència. Però, a part que aquell risc existeix també al marge de les mesures cautelars, ja que el prejudici es podria generar en l'audiència prèvia al judici o després de la lectura de demanda i contestació, aquesta Llei es fonamenta en una doble consideració.

La Llei considera, d'una banda, que tots els jutges i magistrats estan en condicions de superar impressions provisionals per atendre imparcialment les successives pretensions de les parts i per atenir-se, en definitiva, als fets provats i al dret que s'hagi d'aplicar.

I, de l'altra, no es perd de vista que les mesures cautelars sempre han de guardar relació amb el que es pretén en el procés principal i fins i tot amb vicissituds i circumstàncies que poden variar durant la litispendència, de manera que és l'òrgan competent per a aquest procés qui està en la situació més idònia per emetre resolució, especialment si es té en compte la possibilitat d'aixecament i modificació de les mesures o de substituir-les per una contracautela equitativa. Tot això, sense comptar amb la complexitat procedimental menor que comporta no separar la competència.

XIX

La Llei estableix els processos especials imprescindibles.

En primer lloc, els que, amb particularitats inequívoques i indiscutibles, han de servir de via als litigis en afers de capacitat, filiació i matrimonials. Així, s'incorpora a la Llei processal comuna, i es posa fi a una situació deplorable, el que hi ha d'haver, però que fins ara s'ha hagut de rastrejar o fins i tot deduir de disposicions superlativament disperses, fosques i problemàtiques.

En segon lloc, els processos de divisió judicial de patrimonis, rúbrica sota la qual es regulen la divisió judicial de l'herència i el nou procediment per a la liquidació del règim econòmic matrimonial, que permeten solucionar qüestions d'aquesta índole que no s'hagin volgut o pogut resoldre sense contesa judicial. I, finalment, dos processos en certa manera més innovadors que els anteriors: el judici monitori i el procés canviari.

Quant als processos en què no regeix el principi dispositiu o que se n'ha de matisar la influència pel que fa a un indiscutible interès públic inherent a l'objecte processal, la Llei no es limita a codificar, sinó que, amb ple respecte a les regles substantives, de les quals ha de ser instrumental el procés, dissenya procediments senzills i fa una atenció singular als problemes reals mostrats per l'experiència. Cal destacar les mesures cautelars específiques que es preveuen i que, en nom dels avantatges pràctics d'una regulació processal agrupada i completa sobre aquestes matèries, s'insereixen en aquests processos especials, en lloc de portar-les, d'acord amb criteris sistemàtics potser teòricament més perfectes, a la regulació general d'aquestes mesures.

Per a la divisió judicial de l'herència la Llei dissenya un procediment molt més simple i menys costós que el judici de testamentaria de la Llei de 1881. Juntament amb aquest procediment, se'n regula un altre concebut específicament per servir de via a la liquidació judicial del règim econòmic matrimonial, amb el qual es dóna resposta a la imperiosa necessitat d'una regulació processal clara en aquesta matèria que s'ha posat reiteradament de manifest durant la vigència de la legislació precedent.

Pel que fa al procés monitori, la Llei confia que, per les vies d'aquest procediment, eficaces en diversos països, tingui protecció ràpida i eficaç el crèdit dinerari líquid de molts justiciables i, especialment, de professionals i empresaris mitjans i petits.

Si es tracta dels documents que la llei mateixa considera base d'aquella aparença o si el tribunal ho entén així, qui aparegui com a deutor és immediatament col·locat davant l'opció de pagar o «donar raons», de manera que si el deutor no compareix o no s'hi oposa, està prou justificat despatxar execució, com es disposa. En canvi, si es «donen raons», és a dir, si el deutor s'hi oposa, la seva discrepància amb el creditor se substancia per les vies processals del judici que correspongui segons la quantia del deute reclamat. Aquest judici és entès com un procés ordinari i plenari i encaminat, per tant, a finalitzar, en principi, mitjançant sentència amb força de cosa jutjada.

Si el deutor no compareix o no s'hi oposa, es despatxa execució segons el que es disposa per a les sentències judicials. En el si d'aquesta execució forçosa és possible l'oposició limitada prevista en el seu lloc, però amb la particularitat que es tanca el pas a un procés ordinari en què es reclami el mateix deute o la devolució del que es pugui obtenir en l'execució derivada del monitori. Aquest tancament de les possibilitats de litigar és conforme i coherent amb la doble oportunitat de defensa que assisteix el deutor i és necessari per dotar d'eficàcia el procediment monitori.

Finalment, convé advertir, pel que fa al procés monitori, que la Llei no desconeix la realitat de les regulacions d'altres països, en què aquesta via singular no està limitada per raó de la quantia. Però s'ha considerat més prudent, en introduir aquest instrument de tutela jurisdiccional en el nostre sistema processal civil, limitar la quantia a una xifra raonable, que permet la tramitació de reclamacions dineràries no excessivament elevades, encara que superiors al límit quantitatiu establert per al judici verbal.

El judici canviari, per la seva part, no és sinó la via processal que mereixen els crèdits documentats en lletres de canvi, xecs i pagarés. Es tracta d'una protecció jurisdiccional singular, instrumental del que disposa la llei especial sobre aquests instruments del trànsit jurídic. La protecció eficaç del crèdit canviari queda assegurada per l'embargament preventiu immediat, que es converteix automàticament en executiu si el deutor no hi formula oposició o si aquesta és desestimada. Fora dels casos d'estimació de l'oposició, l'embargament preventiu només es pot aixecar davant l'al·legació fonamentada de falsedat de la signatura o de falta absoluta de representació, amb la qual cosa es configura en aquesta Llei un sistema de tutela jurisdiccional del crèdit canviari d'eficàcia estrictament equivalent al de la legislació derogada.

XX

Mitjançant les disposicions addicionals segona i tercera es pretén, d'una banda, fer possibles les actualitzacions i les adaptacions de quantia que siguin convenients en el futur, entre les quals hi ha la determinada per la plena implantació de l'euro i, d'altra banda, l'efectiva disposició de nous mitjans materials per a la constància de vistes, audiències i compareixences.

Quant a la disposició addicional segona, el manteniment de la quantia en pessetes al costat de la quantia en euros, en certs casos, obeeix al propòsit de facilitar la determinació del procediment que s'ha de seguir en primera instància i la possibilitat d'accés a alguns recursos, i evitar haver de convertir a moneda europea les quanties que constin en documents i registres, potser llargament alienes a aquesta moneda, en què s'hagi de fonamentar la quantificació.

Les disposicions transitòries preveuen, d'acord amb criteris racionals fàcils de comprendre i d'aplicar, els problemes que es poden suscitar quant als processos pendents en el moment d'entrar en vigor la Llei, després de la vacança d'un any que preveu la disposició final corresponent. El criteri general, que s'aplica als diferents casos, és el de la més ràpida efectivitat de la nova Llei.

La disposició derogatòria conté un gran nombre de normes, a conseqüència de la mateixa naturalesa d'aquesta Llei i del seu interès per evitar la simple clàusula derogatòria general, d'acord amb el que disposa l'apartat segon de l'article 2 del Codi civil. L'expedient fàcil de la mera clàusula general no només és reprotxable des del punt de vista de la tècnica jurídica i, en concret, de la legislativa, sinó que sovint genera greus problemes.

En el primer apartat, la disposició derogatòria es refereix, en primer lloc, a la mateixa Llei d'enjudiciament civil de 1881, amb excepcions temporals necessàries a la derogació general, pel que fa a futures lleis reguladores de la matèria concursal, de la jurisdicció voluntària i de la cooperació jurídica internacional en matèria civil.

A més a més, es deroguen preceptes processals fins ara d'una vintena de lleis diferents, com també, entre altres, el Decret de 21 de novembre de 1952, sobre normes processals de justícia municipal, i el Decret llei sobre embargament d'empreses, de 20 d'octubre de 1969. Moltes vegades, aquells preceptes són substituïts per normes noves en aquesta Llei. Altres vegades, s'hi integren. I, en certs casos, es modifiquen per mitjà de disposicions finals, d'índole diversa, a les quals es fa referència tot seguit.

En el que afecta el Codi civil, s'ha de destacar que, si bé se suprimeixen les normes relatives als mitjans de prova, es mantenen els preceptes relatius als documents que poden tenir rellevància, i no petita, en el tràfic jurídic. Alguns d'aquells preceptes que es mantenen esmenten expressament la prova, però, a part de no ser contradictoris amb els d'aquesta Llei, sinó harmònics, s'ha d'entendre que tracten de la certesa i l'eficàcia extrajudicials. La fixació profunda d'aquestes normes ha aconsellat no derogar-les, sens perjudici de la possibilitat que siguin perfeccionades en el futur.

Quant a les disposicions finals, algunes es limiten a posar en consonància les remissions de lleis especials a la Llei d'enjudiciament civil. D'altres, en canvi, modifiquen la redacció de certs preceptes pel que fa a les innovacions que conté aquesta Llei. Aquest és el cas, per exemple, de determinats apartats de l'article 15 i de la disposició addicional primera de la Llei de venda a terminis de béns mobles. Introduït en el nostre ordenament el procés monitori i previstos expressament en la llei els deutes per terminis impagats contra el que preveuen els contractes regulats en la dita Llei, sembla obligat que la virtualitat consistent a portar implícita l'execució, atribuïda a certs títols, s'hagi d'acomodar al que disposa aquesta Llei.

La modificació de l'article 11 de la Llei d'arbitratge l'exigeix el canvi en el tractament processal de la jurisdicció que porta a terme aquesta Llei. Però, a més a més, ha de contribuir a reforçar l'eficàcia de la institució arbitral, ja que, d'ara endavant, hi ha la possibilitat que la submissió a àrbitres es faci valer dins el procés judicial de manera que el tribunal s'abstingui de conèixer del procés al començament i no al final, com passava a conseqüència de configurar com a excepció dilatòria l'al·legació de compromís.

Les reformes en la Llei hipotecària, estudiades amb un deteniment singular, busquen cohonestar la regulació d'aquesta Llei amb una integritat i una claredat més grans d'aquella Llei. Són necessaris també certs canvis en les lleis processals laboral i penal, i regular de manera completa l'abstenció i la recusació en els processos corresponents i alguns altres aspectes concrets. En la llei processal penal, és oportú modificar el precepte relatiu als dies i les hores hàbils per a les actuacions judicials d'instrucció.

Seguir amb el Títol Preliminar