Pàgina principal de les Jornades

Jornades de Dret Català a Tossa

   

   Inici

   Programa

   Inscripció  

   Ponències

   Comunicacions

   Organització

COMUNICACIÓ A LES XII JORNADES DE DRET CATALÀ A TOSSA
TERCERA PONÈNCIA
EL SENTIT D’UNA CODIFICACIÓ PER A CATALUNYA
 

Pactes sobre la durada del termini de prescripció
en la modernització del Dret d’obligacions alemany
*

 Albert Ruda González **
Àrea de Dret Civil. Universitat de Girona

 VERSIÓ PRÈVIA -- VERSIÓN PREVIA -- N.B. THIS DOCUMENT IS A DRAFT

Aquest text és una versió prèvia del treball publicat a
:
Este texto es una versión previa del trabajo publicado en:
This document is a draft of the paper published in the following volume:
Dieses Dokument ist nur ein Konzept des im folgendem Buch veröffentlichen Werkes:

Àrea de Dret civil, Universitat de Girona (Coord.), El Dret civil català en el context europeu. Materials de les Dotzenes Jornades de Dret Català a Tossa. 26 i 27 de setembre de 2002, Girona, Documenta Universitaria, 2003, ISBN: 84-933125-9-2, p. 457-497.   

Més informació    Más información   

More information    Mehr Information
El Dret civil català en el context europeu

 

Sumari

I. Introducció.

II. Abreujament del termini de prescripció.

1. Excepció en cas de dol

2. Terminis legals mínims.

III. Allargament del termini de prescripció.

IV. Disposicions especials.

1. Venda de béns de consum.

2. Contracte de viatge combinat.

V. Consideracions finals.

ANNEX - Links sobre la reforma del Dret d'obligacions alemany

 

 

I. Introducció

      Com és ben sabut, l’1 de gener d’enguany va entrar en vigor la llei de modernització del Dret d’obligacions alemany, de 26 de novembre de 2001 (Gesetz zur Modernisierung des Schuldrechts).[1] Com diu el seu propi nom, la reforma ha volgut actualitzar aquest sector del Dret privat, tot aprofitant per incorporar algunes normes rellevants d’origen comunitari europeu. El resultat ha estat que més de 200 articles del Codi civil alemany (Bürgerliches Gesetzbuch, en endavant BGB) han estat modificats, afegits o suprimits.[2] Mitjançant aquesta modernitza­ció, el Dret alemany ha volgut, a més, incrementar la seva influència en el procés d’harmonització, unificació o aproximació dels Drets privats europeus.[3]

      Un dels aspectes afectats per la reforma és la prescripció. La necessitat de modificar les seves regles legals havia estat posada de manifest repetidament per la doctrina.[4] En aquest cas, la reforma va més enllà del que és el Dret d’obligacions pròpiament dit perquè entra de ple en el terreny de l’anomenada part general (Allgemeiner Teil) del BGB. Es tracta, doncs, d’un dels aspectes més importants de la reforma.[5]

      Pel que fa concretament a la prescripció, es modifiquen diversos aspectes, dels quals només interessa ara el dels pactes sobre la mateixa i, més concretament, sobre la seva durada. El Dret anterior a la reforma permetia els pactes d’abreujament dels terminis de prescripció, però prohibia els del seu allargament (§ 225 BGB). Aquests últims eren nuls de ple Dret (§ 134 BGB).[6] Tanmateix, aquest allargament convencional era permès en alguns casos particulars, com els terminis breus de sanejament (Gewährleistung) en el contracte de compra i venda i en el contracte d’obra (§§ 447 i 638 BGB). Per la seva banda, la legislació especial en matèria de condicions generals de la contractació (Gesetz zur Regelung des Rechts der Allgemeinen Geschäfts­bedin­gun­gen, AGB-Gesetz)[7] prohibia, igualment, l’escurçament dels terminis legals de sanejament mitjançant condicions generals (§ 11 Nr. 10 e) i f)).

      En realitat, la jurisprudència havia estat generosa pel que fa a l’allargament dels terminis de prescripció. Sota la vigència del Dret anterior, s’havia intentat arribar a aquest mateix resultat mitjançant pactes com la pròrroga (Stundung); l’excepció que assenyala que és contrari a la bona fe emparar-se en la prescripció un cop s’ha expressat la renúncia a l’excepció de prescripció;[8] el pactum de non petendo, o, finalment, el pacte d’ajornament del venciment. Es tractava de maniobres en certa mesura indirectes o fraudulentes, que tanmateix havien obtingut el vist i plau de la jurisprudència. Així, es pot dir que resultaven vàlids els pactes que feien més difícil la prescripció de manera indirecta.[9] Per altra banda, també s’havien establert límits clars a la possibilitat d’escurçar el termini de prescripció, especialment mitjançant l’instrument de la legislació sobre condicions generals (§ 9 AGBG).

      Amb la reforma, el legislador alemany ha introduït el principi d’autonomia de la voluntat amb una amplitud considerable en el règim de la prescripció (§ 202 BGB), la qual cosa fa innecessari que les parts recorrin als mecanismes indirectes esmentats.[10] Aquesta autonomia inclou no sols els terminis, sinó els altres punts que constitueixen el règim de la prescripció, com el seu inici, la suspensió, la renúncia a la prescripció, etc. El canvi és considerable en relació a la regulació original del BGB, ancorada en el caràcter imperatiu d’aquestes normes.[11] Pel que fa específicament als terminis, l’autonomia contractual (§ 311 I BGB), permet que les parts, com a regla general, puguin escurçar o allargar-los vàlidament. Així, la nova regulació no explicita en cap moment el principi que els pactes sobre prescripció són vàlids, sinó que això resulta del principi de llibertat contractual.[12] Només es prohibeixen el pacte d’escurçament del termini de prescripció per responsabilitat per dol anterior al naixement de la pretensió (§ 202 I BGB) i el pacte d’allargament més enllà de 30 anys (§ 202 II BGB). Altres limitacions deriven de disposicions especials a què es fa referència més avall. El legislador no ha volgut, però, permetre els pactes sobre la prescripció de pretensions que són imprescriptibles segons la llei. En aquest últim supòsit, els pactes en aquest sentit seran, com abans de la reforma, ineficaços.

      La doctrina alemanya ha considerat que l’eixamplament de l’autonomia contractual en matèria de prescripció era necessària per permetre a la pràctica que les parts trobessin una regulació ajustada per als tipus contractuals singulars.[13] Nogensmenys, algunes veus s’havien postulat en contra de dificultar o excloure la prescripció perquè entenen que això perjudicaria els interessos del deutor.[14] L’opinió contrària considera, en canvi, que aquests interessos troben prou protecció en els controls establerts per la legislació de condicions generals.[15]

      Les parts poden modificar el termini de prescripció tant abans que neixi la pretensió com també després —quan el termini ha començat a córrer— quan ho considerin oportú en el cas concret. En tot cas, els pactes no es subjecten a cap requisit concret de forma. Això s’ha considerat adequat, ja que aquesta mena de pactes sol acordar-se en la pràctica de forma merament oral. La part interessada té la possibilitat de preocupar-se d’obtenir la documentació precisa per facilitar la prova en cas que sigui necessària.[16]

II. Abreujament del termini de prescripció

1. Excepció en cas de dol

      Segons el § 202 I BGB, la prescripció de la responsabilitat per dol no es pot modificar negocialment de forma anticipada, òbviament tampoc en condicions generals.[17] Amb el concepte de dol s’entén qualsevol tipus de dol en el sentit del § 276 I BGB.[18] La nova regulació vol evitar que la valoració continguda en el § 276 III BGB, en el sentit que no es pot excloure anticipadament la responsabilitat per dol, no pugui quedar buida de contingut mitjançant el pacte sobre la prescripció descrit. La doctrina troba que la norma és justificada.[19] Amb anterioritat a la reforma, no obstant, la jurisprudència havia arribat a admetre aquest pacte. Ara seria nul de ple Dret (§ 134 BGB). Segueix essent vàlid el pacte de modificació de la prescripció de la responsabilitat per dol que es conclou després del naixement de la pretensió.

2. Terminis legals mínims

      El § 202 BGB no estableix cap mena de termini legal mínim. Per això, fora del control de les condicions generals de la contractació, només pot jutjar-se sobre l’adequació a Dret d’un termini de prescripció molt breu mitjançant els criteris generals que preveuen els §§ 138 i 242 BGB –que, com és ben sabut, fan referència, respectivament, als negocis contraris als bons costums i la usura, i al principi de bona fe.

      Conforme al Dret anterior, la jurisprudència havia dut a terme un control i declarat la ineficàcia de les clàusules contractuals que reduïen de manera inconvenient els terminis de prescripció. El fonament per fer-ho era doble: d’una banda, el § 9 AGBG (ara, § 307 BGB), de l’altra el § 242 BGB. La clàusula es considerava inconvenient quan conduïa al resultat d’impedir l’exercici d’eventuals reclamacions per danys.[20] Al mateix temps, s’ha assenyalat que existia la tendència a prendre la relativa proximitat dels terminis pactats en relació als terminis legals com a paràmetre per jutjar sobre la conveniència o adequació dels primers, en la mesura que els segons constitueixen una guia o model de referència en què el legislador plasma un equilibri just entre els interessos del creditor i del deutor (Leitbildfunktion).[21] Una opinió proposa seguir mantenint aquest criteri com a guia,[22] mentre que una altra apunta que es tracta d’un criteri insegur.[23]

      Existeixen parers diferents al respecte de si és convenient introduir o no un termini legal de durada mínima com a límit a l’autonomia contractual. Per una opinió, aquest termini hauria de ser de sis mesos. Aquest temps permetria, segons es diu, que el creditor tingui un temps suficient per fer valer la seva pretensió abans que prescrigui, i al mateix temps seria prou curt com per permetre una ràpida clarificació de la situació jurídica.[24] Una altra opinió rebutja decidida­ment aquesta proposta. Es diu que l’existència de diversos terminis solament permet que es fixi un límit mínim per referència al termini legal. Així, per exemple, s’hauria pogut establir el límit en el sentit que no s’admetés un escurçament de la prescripció a menys de la meitat i cap allargament a més del doble d’aquell.[25]

III. Allargament del termini de prescripció

      Com en part ja s’ha dit, les parts poden dificultar la prescripció, ja sigui mitjançant un allargament del termini legalment establert o bé tot establint un començament més tardà.

      Aquesta novetat legal permet solucionar algunes dificultats que s’havien produït conforme al Dret anterior, pel que fa al tractament que s’havia de donar a la renúncia a fer valer l’excepció de prescripció i moratòries similars.[26] El fonament de la possibilitat d’allargar el termini es troba en el fort escurçament del termini legal dut a terme per la reforma.[27]

      El § 202 II BGB estableix un límit màxim de 30 anys que els terminis fixats contractualment no podran superar. Cal precisar que el § citat no diu que les parts no puguin pactar un termini de més de 30 anys, sinó que no poden pactar un termini que condueixi a que la pretensió prescrigui en un termini superior als 30 anys, comptats des de l’inici legal del termini (ab dem gesetzlichen Verjährungsbeginn).[28] La doctrina considera que el límit afecta no solament als pactes sobre el termini, sinó també a d’altres que puguin tenir com a conseqüència que la prescripció es produeixi més tard dels 30 anys des de l’inici legal de la prescripció, com ara la suspensió contractualment pactada.[29] També s’adverteix que, com que d’un mateix contracte poden derivar pretensions amb terminis diferents pel que fa al moment d’inici, cal que: a) les parts indiquin al pacte modificatiu quines pretensions afecta i b) que no fixin el moment d’inici del termini allargat en un moment posterior al “legal d’inici de la prescripció”.[30] De l’existència d’aquest termini màxim la doctrina extreu que és inadmissible una exclusió completa de la prescripció per via contractual.[31] El límit de 30 anys es considera satisfactori.[32]

IV. Disposicions especials

      Existeix una sèrie de disposicions especials que preveuen limitacions a la modificació convencional de la prescripció. Aquí només es tracten aquells aspectes que es considera que poden ser més interessants des de la perspectiva de la reforma del Dret civil català, i es deixen fora les disposicions relatives als contractes de noli, expedició i emmagatzematge, que afecten al Codi de Comerç alemany (Handelsgesetzbuch).

1. Venda de béns de consum

      Pel que fa a la venda de béns de consum (§ 474 BGB), la prescripció de les pretensions regulades en els §§ 475 II i 437 BGB no es pot facilitar[33] negocialment abans de la comunicació d’un defecte a l’empresari, quan el pacte porta a un termini de prescripció a partir del seu inici legal inferior a dos anys, o d’un any en el cas de coses usades. Això no val, sense perjudici dels §§ 307 a 309 BGB, per l’exclusió o la limitació de la pretensió indemnitzatòria.

      Si el comprador exerceix les seves pretensions contra el venedor de la cosa, a causa del caràcter defectuós de la cosa venuda, aquest tindrà accions de retorn contra els seus subministradors (segons els §§ 437 i 478 II BGB). El § 479 BGB regula els aspectes relacionats amb la prescripció d’aquest retorn. El subminis­trador no es pot emparar en un acord anterior a la comunicació del defecte de la cosa, si l’acord s’aparta del § 479 BGB en perjudici del venedor, si aquest no obté una compensació del mateix valor, com per exemple el canvi per una cosa d’igual valor. Això no val, sense perjudici del § 307 BGB, per l’exclusió o la limitació de la pretensió indemnitzatòria. Aquestes normes s’apliquen analògi­cament a les pretensions del subministrador en la cadena de subministrament contra el venedor corresponent, quan els deutors són empresaris (§ 478 V BGB).

      En realitat, la regulació de la prescripció en les vendes de béns de consum transposa la Directiva europea 1999/44/CEE de 25 de maig de 1999, sobre determinados aspectos de la venta y las garantías de los bienes de consumo.[34] Per això, el legislador alemany no tenia marge de maniobra i no podia evitar introduir el requisit que el pacte modificatiu es realitzi individualment, que la doctrina alemanya ha criticat.[35] Així es critica, d’una banda, que la regulació estableixi terminis mínims diferents en els casos de coses noves i de coses usades i, de l’altra, que es prengui com a moment per iniciar el còmput del termini aquell en què es comunica el defecte i no, com seria més correcte, el del coneixement del defecte.[36] A més, es defensa que en una situació com aquesta, en què el legislador ha definit els límits perquè els pactes siguin vàlids, la vulneració dels dits límits podria dur no a una nul·litat total, sinó a una nul·litat parcial.[37]

2. Contracte de viatge combinat

      El § 651 g II BGB regula la prescripció de les pretensions de la persona que contracta un viatge combinat en cas de defectes del mateix.[38] Aleshores, el termini de prescripció segons els §§ 651 c a 651 f BGB expira als dos anys des del final del viatge contractualment previst. El § 651 m, frase II, estableix que la prescripció establerta en el § 651 g II BGB pot facilitar-se. Amb tot, un pacte que faciliti la prescripció, acordat abans que es comuniqui el defecte a l’organitzador del viatge, només produeix efectes si el pacte condueix a un termini de com a mínim un any des de l’inici del termini previst en el § 651 g II frase II. El pacte per facilitar la prescripció es pot realitzar tant en un acord individual com en les condicions generals del contracte. En aquest segon cas, cal tenir en compte els límits establerts per la seva regulació especial.

V. Consideracions finals

      El dia 2 d’abril d’enguany, la Mesa del Parlament de Catalunya va admetre a tràmit el Projecte de la primera llei del Codi civil de Catalunya.[39] Aquest constitueix un pas cabdal en el procés de codificació emprès pel nostre país, que té com a objecte establir l’estructura, el contingut bàsic i el procediment de tramitació del Codi civil de Catalunya (Exposició de motius, I). El Projecte dedica el seu Títol II a La prescripció i la caducitat. Dins d’ell s’hi troba un article, el 121-3, que porta la rúbrica Imperativitat i té el text següent:

Les normes sobre prescripció són de naturalesa imperativa. Tanmateix, les parts poden pactar un abreujament o un allargament del termini no superiors, respectivament, a la meitat o al doble del què està establert legalment.

      La regulació d’aquest aspecte concret constitueix una novetat, atès que, com és ben sabut, la regulació de la prescripció en la Compilació de Dret civil de Catalunya (CDCC) és molt migrada.[40] Pel que fa al Codi Civil espanyol, tampoc s’ocupa de la qüestió que s’està estudiant, sinó que només l’art. 1935 I CC prohibeix pactar la imprescritibilitat, i és la doctrina la que extreu d’aquí la prohibició d’allargar els terminis més enllà dels de l’art. 1964 CC (no escurçar-los),[41] en la mesura en què aquell article és indici del caràcter normalment imperatiu de la regulació de la prescripció en general.[42] Només el Dret civil navarrès, doncs, tracta el tema, amb el seu conegut art. 27, segons el qual

no tendrán efecto los convenios o disposiciones destinadas a modificar los plazos legales de prescripción.

      Sembla que la tendència jurisprudencial més recent és partidària d’admetre la validesa dels pactes que amplien o escurcen els terminis legals de prescripció.[43] Per la seva banda, la Ley 26/1984, de 19 de julio, general para la defensa de los consumidores y usuarios, permet excloure com a contrària a la bona fe la clàusula contractual que escurça el termini en perjudici del consumidor o usuari (art. 10.1.c).3ª).

      Ara bé, el caràcter innovador de l’aspecte concret de l’art. 121-3 del Projecte no s’ha d’identificar amb una possible manca de competència legislativa de la Generalitat de Catalunya en la matèria. Al marge del fet que el Dret civil català sempre ha regulat la prescripció (vegeu l’Usatge Omnes causae), cal tenir en compte que seria absurd permetre que el legislador determini la durada dels terminis de prescripció (cfr. art. 344 II CDCC) però no que deixi que siguin les parts qui escullin un altre termini que els resulti més convenient dins de certs límits, més quan això és conforme al principi d’autonomia de la voluntat i respecta les necessitats de la seguretat jurídica.[44] Com s’ha vist en l’exposició del Dret alemany, l’admissió dels pactes sobre la prescripció és una conseqüència lògica del principi de llibertat contractual. Més a més, la possibilitat de pactar contractualment els terminis de prescripció troba justificació des del punt de vista de l’anàlisi econòmica, que en predica el caràcter eficient.[45] Finalment, és l’escurçament dels terminis proposat pel Projecte (compareu arts. 344 II CDCC i 121-20 del Projecte) el que imposa la necessitat de permetre aquest tipus de pactes.[46]

      Com es pot observar, el legislador català s’ha inspirat en una línia general que tendeix a ser més flexible amb els pactes sobre la prescripció, de la qual n’és una manifestació més el nou Dret d’obligacions alemany que abans s’ha exposat. Per això, existeixen algunes diferències entre les dues regulacions. Així, front del caràcter dispositiu de la regulació alemanya, que deriva del principi d’autonomia de la voluntat, la regulació catalana projectada té un caràcter imperatiu, i el pacte només es permet en relació a la durada dels terminis (no, per tant, en quant a la resta d’aspectes, com per exemple l’inici de la prescripció), dins de certs límits. De les dues propostes formulades per la doctrina alemanya, el legislador s’ha quedat amb la de determinar els límits de forma relativa, per referència al límit legal (meitat i doble). D’altra banda, el legislador català ha considerat que no calia introduir una excepció semblant a la introduïda en el Dret alemany en el § 202 I BGB. Pel que fa a les pretensions imprescriptibles, el Projecte tampoc no diu que el pacte pugui fer prescriptible una pretensió que no ho és conforme a la llei. L’art. 121-2 del Projecte es limita a assenyalar una sèrie de pretensions no prescriptibles, com ara les merament declaratives, entre altres. En aquests supòsits, com no podia ser d’altra manera, el pacte seria ineficaç perquè aniria en contra del criteri imperatiu de la regulació del Projecte.

      En definitiva, el legislador català es situa al marge la regla del ius commune, contrària a la modificació convencional dels seus terminis (praescriptio pactis privatorum mutari non potest) que encara regeix a la majoria de Codis del nostre entorn,[47] i en el seu lloc adopta una regla respectuosa amb la llibertat contrac­tual, que correspon a un enfocament més modern i satisfactori de la prescripció.

 


 

*
Entsprechender Titel auf Deutsch: „Vereinbarungen über die Dauer der Verjährung nach der Modernisierung des deutschen Schuldrechts“.

**
Adreça de contacte: / Kontaktadresse: / Contact address:
Albert Ruda, Profesor associat de Dret civil / Assistent
Facultat de Dret, Campus de Montilivi, E-17071 Girona.
E-mail:
ruda@elaw.udg.edu
Web: http://civil.udg.edu/members/Pages/ruda.html

[1]     BGBl. I S. 3138.

[2]     Vegeu, sobre aquesta reforma en general, la ponència del Prof. Dr. Ulrich Magnus, Europe and the German Reform of the Law of Obligations, en aquestes mateixes Jornades.

[3]     En aquest sentit, vegeu Bürgerliches Gesetzbuch 2002, Sonderausgabe Schuldrechtsreform Neues Recht / Altes Recht, Textausgabe mit Einführung von Prof. Dr. Stephan Lorenz, München, Beck, 2002, Einführung, XVII-XVIII. Se’n fa ressò, entre nosaltres, Miquel Martin Casals, El Codi civil de Catalunya en la cruïlla del Dret privat europeu, RJC 2002, 633-662, p. 652.

[4]     Vegeu, entre altres, Peter Schlechtriem, Schuldrechtsreform. Voraussetzungen, Möglichkeit und Gegenstände, Heidelber, Müller, 1987, p. 17; Reinhard Bork, Allgemeiner Teil des Bürgerlichen Gesetzbuchs, Tübingen, Mohr Siebeck, 2001, p. 323 Rn. 323; Reinhard Zimmermann, Grundregeln eines Europäischen Verjährungsrechts und die deutsche Reform­debatte, ZEuP 2001, 217-222, p. 218.

[5]     Sobre la reforma es pot veure, entre nosaltres, Albert Lamarca i Marquès, La modernització del dret alemany d’obligacions, a InDret 02/2001, <http://www.indret.com>; Francisco José Infante Ruiz, Apuntes sobre la reforma alemana del Derecho de obligaciones: la necesitada modernización del Derecho de obligaciones y la gran solución, RDPat 8/2002, 153-171; encara que cap d’ells no fa referència a l’aspecte que aquí s’estudia; més tard, hi fa una breu referència Lamarca, Entra en vigor la llei de modernització del dret alemany d’obligacions, a InDret 01/2002, p. 4.

[6]     Entre altres es poden veure BGH 19.4.2001, VersR 2001, 1052-1054, i BGH 3.12.1987, NJW 1988, 1259-1260.

[7]     Gesetz vom 9. Dezember 1976 (BGBl. I S. 3317).

[8]     Ho nota Heinz-Peter Mansel, Die Reform des Verjährungsrechts, a Wolfgang Ernst / Reinhard Zimmermann (Hrsg.), Zivilrechtswissenschaft und Schuldrechtsreform. Zum Diskussionsentwurf eines Schuldrechtsmodernisierungsgesetzes des Bundesministeriums der Justiz, Tübingen, Mohr Siebeck, 2001, 333-423, p. 398; cfr. també Carl-Heinz Witt, Schuldrechtsmodernisierung 2001/2002. Das neue Verjährungsrecht, JuS 2002, 105-113, p. 106 i Karl Larenz / Manfred Wolf, Allgemeiner Teil des Bürgerlichen Rechts, 8. Auf., München, Beck, 1997, p. 337 Rn. 7.

[9]     Així Dieter Medicus, Allgemeiner Teil des BGB, 6. Auf., Heidelberg, Müller, 1994, p. 47 Rn. 107; Staudinger/Peters (2001), § 225, p. 758 Rn. 2 i p. 759 Rn. 7.

[10]    Per tots, Matthias Conradi, Neuregelung des Verjährungsrechts, a Roland Schimmel / Dirk Buhlmann, Frankfurter Handbuch zum neuen Schuldrecht, Neuwied, Luchterhand, 2002, 25-102, p. 96 i 97.

[11]    Vegeu Benno Mugdan, Die gesamten Materialien zum Bürgerlichen Gesetzbuch für das Deutsche Reich, Herausgegeben und Bearbeitet, Bd. 1, Einführungsgesetz und Allgemeiner Teil, Aalen, Scientia, 1979 (Neudruck der Ausgabe Berlin 1899), p. 542.

[12]    Regierungsentwurf, BT-Drucks. 14/6040, p. 110. El Projecte es pot veure també a Jürgen Schmidt-Räntsch / Jan Maifeld / Anne Meier-Göring / Matthias Röcken, Das neue Schuldrecht. Einführung. Texte. Materialien, Köln, Bundesanzeiger, p. 77-80.

[13]    Així Mansel, Die Reform des Verjährungsrechts, cit., p. 399; del mateix, Verjährung, a Barbara Dauner-Lieb / Thomas Heidel / Manfred Lepa / Gerhard Ring, Das Neue Schuldrecht, Heidelberg, Müller, 2002, 10-63, p. 52. També positiu, en general, Claus-Wilhelm Canaris, Einführung, a Canaris, Schuldrechtsreform 2002, München, Beck, 2002, p. XLIX.

[14]    Frank Peters / Reinhard Zimmermann, Verjährungsfristen. Der Einfluß von Fristen auf Schuldverhältnisse; Möglichkeiten der Vereinheitlichung von Verjährungsfristen, a Bundesminister der Justiz (Hrsg.), Gutachten und Vorschläge zur Überarbeitung des Schuldrechts, I, Köln, Bundesanzeiger, 1981, 77-373, p. 267 i 311.

[15]    Mansel, Die Reform des Verjährungsrechts, cit., p. 399; també en contra, Andrea Piekenbrock, Reform des allgemeinen Verjährungsrechts: Ausweg oder Irrweg?, a Tobias Helms / Daniela Neumann / Georg Caspers / Rita Sailer / Martin Schmidt-Kessel (Hrsg.), Jahrbuch Junger Zivilrechtswissenschaftler, 2001, Das neue Schuldrecht, Freiburger Tagung, 5. bis 8. September 2001, für die Gesellschaft Junger Zivilrechtswissenschaftler e.V., Stuttgart, Boorberg, 2001, 309-339, p. 334.

[16]    Mansel, Die Reform des Verjährungsrechts, cit., p. 399.

[17]    Com assenyala Sieghart Ott, Das neue Schuldrecht. Überleitungsvorschriften und Verjährung, MDR 2002, 1-5, p. 5.

[18]    Mansel, Verjährung, cit., p. 53.

[19]    Barbara Dauner-Lieb / Arnd Arnold / Wolfgang Dötsch / Volker Kitz, , Anmerkungen zur neuesten Fassung des Verjährungsrechts in der konsolidierten Fassung eines Diskussionsentwurfs eines Schuldrechtsmodernisierungsgesetzes, <http://www.dauner-lieb.de/schuldrecht>, 1-24, p. 12; Holger Wendtland, Verjährung von Ansprüchen, a Lothar Haas / Dieter Medicus / Walter Rolland / Carsten Schäfer / Holger Wendtland, Das Neue Schuldrecht, München, Beck, 2002, 19-78, p. 74 Rn. 182.

[20]    Mansel, Verjährung, cit., p. 54.

[21]    Vegeu Palandt/Heinrichs, Gesetz zur Modernisierung des Schuldrechts. Ergänzung zu Palandt, BGB, 61. Auf., München, Beck, 2002, § 202, p. 23 Rn. 8.

[22]    Mansel, Verjährung, cit., p. 54.

[23]    Així Peter Bydlinski, Die geplante Modernisierung des Verjährungsrechts, a Reiner Schulze / Hans Schulte-Nölke, Die Schuldrechtsreform vor dem Hintergrund des Gemeinschaftsrechts, Tübingen, Mohr Siebeck, 2001, 381-403, p. 398.

[24]    Mansel, Die Reform des Verjährungsrechts, cit., p. 400.

[25]    Així Bydlinski, Die geplante Modernisierung des Verjährungsrechts, cit., p. 398.

[26]    Segons apunta Thomas Riehm, Verjährungsrecht, a Stephan Lorenz / Thomas Riehm, Lehrbuch zum neuen Schuldrecht, München, Beck, 2002, p. 44.

[27]    Entre altres, Martin Heinrich, Die Regelung der Verjährung nach der Schuldrechtsreform und ihre Auswirkungen auf das Mietrecht, a Mietgerichtstag 2002. Mietrecht im Schnittpunkt der Reformen, 1-13, p. 10, <http://www.schuldrechtsmodernisierung.com>. Crític amb l’escurçament, però en relació al Projecte de reforma, Wolfgang Ernst, Das Schuldrechtsreform 2001/2002. Zum Diskussionsentwurf des Schuldrechtsmodernisierungs­gesetzes, ZRP 2001, 1-11, p. 3.

[28]    Així Peter Huber, Verjährung, a Peter Huber / Florian Faust, Schuldrechtsmodernisierung. Einführung in das neue Recht, München, Beck, 2002, p. 276; Mansel, Verjährung, cit., p. 56.

[29]    Mansel, Verjährung, cit., p. 57.

[30]    En aquest sentit, Hermann Amann, Verjährung, a Hermann Amann / Günter Brambing / Christian Hertel, Die Schuldrechtsreform in der Vertragspraxis. Handbuch für Notare und Vertragsjuristen mit Gestaltungshinweise und Formulierungsbeispielen, München, Beck, 2002, 199-255, p. 255.

[31]    Així Wendtland, Verjährung von Ansprüchen, cit., p. 74 Rn. 181 i p. 77 Rn. 190.

[32]    Piekenbrock, Reform des allgemeinen Verjährungsrechts: Ausweg oder Irrweg?,  cit., p. 335; Dauner-Lieb / Arnold, Anmerkungen zur neuesten Fassung des Verjährungsrechts in der konsolidierten Fassung eines Diskussionsentwurfs eines Schuldrechtsmodernisierungs­gesetzes, cit., p. 13.

[33]    Facilitar (erleichtern) significa en la regulació alemanya fer que la prescripció es produeixi més ràpidament o més simple que abans: Werner G. Elb, Schuldrechtsmodernisierung. Ein Leitfaden für die Rechtspraxis, Köln, Bundesanzeiger, 2002, p. 30.

[34]    DOCE núm. L 171 de 7-7-1999 p. 12–16. Aquesta Directiva es pot veure, junt amb d’altres materials sobre Dret privat europeu, a la pàgina web de Miquel Martin-Casals (Dir.), European & Comparative Private Law Page, en <http://civil.udg.edu/epclp/>.

[35]    Així Detlef Leenen, Die Neuregelung der Verjährung, JZ 2001, 552-561, p. 557. Vegeu la crítica d’aquest aspecte de la Directiva per Claus-Wilhelm Canaris, Wandlungen des Schuldvertragsrechts. Tendenzen zu seiner „Materialisierung“, AcP 200 (2000) 273-364, p. 362; també crític amb el legislador alemany, vegeu Horst Eidenmüller, Ökonomik der Verjäh­rungs­­regeln, a Schulze / Schulte-Nölke, Die Schuldrechtsreform vor dem Hintergrund des Gemeinschaftsrechts, cit., 405-415, p. 408; del mateix, Zur Effizienz der Verjährungsregeln im geplanten Schuldrechtsmodernisierungsgesetz, JZ 2001, 283-287, p. 285; cfr. Achim Albrecht / Dennis Flohr / Günter Lange, Erläuterungen, a Albrecht/Flohr/Lange, Schuldrecht 2002, Recklinghausen, ZAP, 2001, 1-70, p. 11.

[36]    Bydlinski, Die geplante Modernisierung des Verjährungsrechts, cit., p. 399.

[37]    Bydlinski, Die geplante Modernisierung des Verjährungsrechts, cit., p. 399.

[38]    Sobre el Dret anterior es pot veure, entre altres, Paul Kaller, Reiserecht, München, Beck, 1999, p. 306-308; Ernst Führich, Reiserecht, 3. Auf., Heidelber, Müller, 1998, p. 385-393.

[39]    BOPC núm. 280, de 8.4.2002, p. 20-27.

[40]    Es pot veure, sobre la mateixa, Juana Marco Molina, La prescripció extintiva de les obligacions, a Ferran Badosa Coll (Dir.), Compendi de Dret civil català, Barcelona, Marcial Pons, Edicions de la UB, 1999, 161-164, p. 163; Albert Lamarca Marquès, La prescripció de les accions personals que no tenen assenyalat termini especial en el Dret civil de Catalunya: la seva inaplicació, RJC 1999, 957-982; Glòria Ribas Moreno, La prescripció extintiva i els seus terminis en la Compilació del Dret civil de Catalunya, a Àrea de Dret civil (Coord.) Universitat de Girona, El futur del Dret patrimonial de Catalunya (Materials de les Desenes Jornades de Dret Català a Tossa), València, 2000, p. 519-562.

[41]    Així José Luis Lacruz Berdejo / Francisco de Asís Sancho Rebullida / Agustín Luna Serrano / Jesús Delgado Echeverría / Francisco Rivero Hernández / Joaquín Rams Albesa, Elementos de Derecho Civil, I, Parte general, Vol. 3º, Derecho subjetivo. Negocio jurídico, 2ª revisada y puesta al día por Delgado, Madrid, Dykinson, 2000,  p. 349; cfr. Fernando Pantaleón Prieto, Prescripción (D.º Civil), a Enciclopedia Jurídica Básica, III, Madrid, Civitas, 1995, 5008-5013, p. 5013.

[42]    Com indica Federico de Castro y Bravo, Temas de Derecho civil, Madrid, s.e., 1972, p. 148.

[43]    Constata aquesta tendència Lluís Puig Ferriol, El tiempo en el Derecho civil, a Lluís Puig Ferriol / María del Carmen Gete-Alonso y Calera / Jacinto Gil Rodríguez / José Javier Hualde Sánchez, Manual de Derecho Civil, I, Introducción y Derecho de la persona, Madrid, Marcial Pons, 1997, p. 499; cfr. també Manuel albaladejo, Derecho civil, I, Introducción y parte general, Vol. 2º. La relación, las cosas y los hechos jurídicos, 14ª, Barcelona, J.M.Bosch, 1996, p. 504.

[44]    Com diu Francisco Rivero Hernández, La prescripción y la caducidad. Perspectivas legisla­tivas, a Àrea de Dret Civil. Universitat de Girona (Coord.), L'exercici de les competències sobre Dret civil de Catalunya (Materials de les Onzenes Jornades de Dret català a Tossa), València, 2002, 393-453, p 399 i 413, la naturalesa imperativa del règim és compatible amb un cert marge de l’autonomia de la voluntat.

[45]    Així Eidenmüller, Zur Effizienz der Verjährungsregeln im geplanten Schuldrechts­moder­nisie­rungs­gesetz, cit., p. 284; vegeu també, sobre els pactes per facilitar la prescripció, Helmut Kohl, § 225, a Alternativ Kommentar zum Bürgerlichen GesetzbuchBd. 1, Allgemeiner Teil, Neuwied, Luchterhand, 1987, p. 891 Rn. 7.

[46]    Com bé assenyala, per al Dret alemany, Gerhard Wagner, Diskussionsbericht Mansel, a Ernst/Zimmermann, Zivilrechtswissenschaft und Schuldrechtsreform, cit., p. 427.

[47]    Vegeu referències a Piekenbrock, Reform des allgemeinen Verjährungsrechts: Ausweg oder Irrweg?,  cit., p. 333 nota 175; pel Dret austríac, i la necessitat d’interpretar restrictivament la prohibició de pacte d’allargar la prescripció (§ 1502 ABGB), vegeu Peter Bydlinski, Bürgerliches Recht, I, Allgemeiner Teil, Wien, New York, Springer, 2000, p. 67.

ANNEX

Links sobre la reforma del Dret d'obligacions alemany

Bundesministeriums der Justiz
Ministeri de Justícia alemany amb informació sobre la reforma.

Schuldrechtsreform
Pàgina del Prof. Dr. Stephan Lorenz, Ludwig-Maximilians-Universität München, amb referències bibliogràfiques, discussió, casos pràctics, materials prelegislatius i altres materials.

Schulrechtsmodernisierung.com
Àmplia informació sobre la reforma, forum i enllaços. Mantinguda per Martin Heinrich, professor ajudant a la càtedra del Prof. Dr. Hermann Reichold a la Universität Tübingen.

Schuldrecht
Pàgina sobre la reforma, mantinguda per la Prof. Dr. Barbara Dauner-Lieb, Universität zu Köln, amb introducció a la reforma i traducció a l'anglès, discussió i literatura.

e-Kommentar zum Schuldrecht AT
Comentari on-line a la reforma pel Prof. Dr. Wolfgang Brehm, Universität Bayreuth.

German Law Archive
Traducció de la reforma a l'anglès, i articles.

Juristen Zeitung: Schuldrechtsmodernisierung
Número especial de la coneguda revista alemanya JZ, sobre la reforma, amb textos complets d'alguns articles en format pdf.

Materialien und Positionen zur Schuldrechtsmodernisierung
Materials i posicionament de la "Bundesnotarkammer" o col·legi federal de notaris.

Materialien zur Schuldrechtsmodernisierung
Pàgina web de la "Gesellschaft Junger Zivilrechtswissenschaftler" sobre la reforma i la jornada que sobre ella va celebrar aquesta organització a Freiburg l'any 2001.

Modernisierung des Schuldrechts
Pàgina mantinguda per l'Associació Alemanya d'Advocats (Deutscher Anwalt Verein).

Neues Vertragsrecht
Informació esquemàtica, i forum, sobre el nou Dret de contractes pel bufet d'advocats Graefe & Partner. L'apartat sobre prescripció és obra de Wiebke Burfeind.

Schuldrechtsreform - Schuldrechtsreform 2001 - Memorandum Verjährungsrecht
Mantingut pel Prof. Dr.
Heinz-Peter Mansel.

Schuldrechtsreform - Die Entwicklung und die Aktivitäten der Initiative gegen die Schuldrechtsreform 2001
Mantinguda pel Prof. Dr. Holger Altmeppen, Universität Passau.

Schuldrechtsmodernisierung
Sinopsi sobre la reforma, mantinguda pel Prof. Dr. Michael H. Meub, Hochschule Mittweida.

Schuldrechtsreformskript
Apunts sobre la reforma pel Dr. Martin Bahr.

Schuldrechtsmodernisierung und Arbeitsrecht
Was der Gesetzgeber nicht gesehen hat und alle noch überraschen wird

Influència de la reforma sobre el Dret del treball, pàgina mantinguda pel Prof. Dr. Reinhard Richardi, Universität Regensburg

Aktuelle Literatur zur Schuldrechtsmodernisierung (2000/2001)
Recull bibliogràfic realitzat pel Dr. Georg Bitter, Bonn.

Última actualització: 20/05/2010

 

Jornades de Dret Català a Tossa > XII Jornades > Comunicacions > Albert Ruda González

 

Amunt

 

 

© Jornades de Dret català a Tossa http://civil.udg.edu/tossa
Institut de Dret privat europeu i comparat de la Universitat de Girona

E-mail: Secretari: Dr. Jordi Ribot (Contactar)
Webmaster: Dr. Albert Ruda (Contactar
)

Última actualització de la web: 24/09/14