La Llei 10/2008 aprova el llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions, seguint les previsions d’elaboració progressiva del codi fixades per la Llei 29/2002. A diferència del que preveia la llei de 2002, la integració del dret de successions al codi es fa per mitjà de l’aprovació d’un text articulat complet –que integra tot el contingut del llibre quart– i no per mitjà d’una llei modificativa i d’una refosa posterior.

1. Els treballs preparatoris i l’aprovació de la llei

Els treballs preparatoris del nou llibre s’inicien l’any 2000, amb la constitució de la secció de successions de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya (ODPC), que formula una primera proposta de modificació del CS. En una segona fase, el 2005, es pren la decisió d’elaborar un text complet de llibre quart, i es nomena un grup de treball de dret de successions en el si de la Comissió de Codificació de l’ODPC per a redactar-lo. L’esborrany d’avantprojecte redactat per aquest grup, amb l’addició d’aportacions provinents de membres del Ple de la Comissió de Codificació i d’altres experts i sectors professionals implicats, esdevé finalment projecte de llei (juny de 2006). La tramitació d’aquest primer projecte decau pel finiment de la legislatura, però el nou Govern torna a presentar el mateix text com a projecte, sense modificacions, uns mesos després (febrer de 2007). Després d’iniciar aquest segon projecte el seu tràmit parlamentari, es palesa la conveniència de fer-ne una revisió global profunda a fi d’assolir el consens parlamentari. A aquest efecte, l’ODPC constitueix un nou grup de treball que inclou juristes del mateix Observatori i d’altres designats a proposta dels grups parlamentaris (juliol de 2007). El segon grup de treball presenta una versió integral esmenada del projecte de llibre quart, que els grups parlamentaris assumeixen com a esmena conjunta de modificació al projecte. L’informe de la ponència recomana la seva adopció, amb lleus esmenes addicionals. El text, abans de passar al dictamen de la Comissió, és objecte de correccions lingüístiques i de tècnica legislativa. El Ple de la Cambra l’aprova finalment per unanimitat.

2. Objectius de la reforma

Els objectius d’aquesta reforma legal es van anar modulant al llarg de l’elaboració dels treballs preliminars i de la tramitació parlamentària del projecte, tal com posen de relleu els diferents documents produïts. La reforma es basteix a partir del reconeixement de “l’alta qualitat tècnica del Codi de successions i de la seva utilitat contrastada en la pràctica” (Preàmbul de la Llei). A partir d’aquesta constatació, amb la nova llei es pretenia: (i) actualitzar el dret successori, superant institucions anacròniques que havien perviscut en el CS de 1991; (ii) integrar harmònicament les normes noves i les heretades en un codi civil general, aplicant la tècnica legislativa actual; (iii) mantenir la recognoscibilitat textual de les normes provinents del CS (i de la Compilació) que havien de quedar vigents. En la fase final dels treballs d’esmena al projecte es persegueix també, a més dels objectius anteriors (ja ben assolits en el Projecte), la millora tècnica i sistemàtica del text, la modernització de la seva redacció i la cerca del consens polític. És remarcable negativament l’absència al llarg de tot el procés de redacció del text de treballs de dret comparat, estadístiques o altres treballs empírics sobre les pràctiques successòries a Catalunya, estudis de dades sociològiques rellevants, o enquestes prèvies a les institucions i col·lectius més directament afectats per la reforma.

3. Tècnica legislativa i sistemàtica de la llei

La incorporació del dret de successions a un llibre del Codi civil ha implicat una nova contextualització de les seves normes i la subjecció d’aquestes a les directrius de la Llei primera i de la tècnica legislativa actual (numeració; rúbrica dels articles; divisió dels articles en apartats independents). El dret de successions ha estat concordat, per mitjà de remissions, amb el llibre cinquè (en matèria de liquidació de situacions possessòries; prestació de garanties reals; administració i divisió de béns en comunitat; drets d’adquisició preferent) i harmonitzat amb el llibre primer pel que fa als terminis de prescripció i de caducitat i a la forma de computar-los.

El llibre quart ha modificat també la sistemàtica del Codi de successions i ha recuperat, amb alguna excepció, l’ordre expositiu del dret successori del Projecte de Compilació de 1955, en desplaçar el procés d’adquisició de l’herència a la part final del llibre IV. La successió testada s’anticipa a la contractual. A banda de la reordenació general dels títols, el llibre quart modifica també la sistemàtica interna d’algunes institucions, particularment dels fideïcomisos.

II. Els principis i les institucions conservats

Malgrat les abundants novetats, el llibre quart conserva els principis i l’arquitectura institucional del dret successori català, sobretot pel que fa a la llibertat de testar i de pactar la successió (que es veu considerablement ampliada) i la consideració dels interessos familiars en el procés successori.

1. Principis successoris

El llibre quart manté la necessitat d’institució d’hereu i les seves excepcions (art. 423-1); la universalitat de la successió de l’hereu (art. 411-1; 423-2; 462-1); la incompatibilitat entre la successió testada i la intestada (art. 411-3.2 ; 423-3); el principi de perdurabilitat o perpetuïtat del títol d’hereu (art. 423-12), i la indivisibilitat de l’acceptació i la repudiació de l’herència (art. 461-2.1).

La conservació dels principis successoris convida a una reflexió sobre la concepció del dret com a producte històric i cultural i els límits d’aquesta concepció. El dret català ha optat per preservar uns principis que l’han singularitzat històricament a costa de la racionalitat de les conseqüències que se’n deriven i fins i tot de la coherència interna del sistema. L’anàlisi comparada de les normes que apliquen o desenvolupen els principis successoris mostra vacil·lacions i disparitat de criteris, que fan dubtar de l’oportunitat del seu manteniment amb l’abast i conseqüències que la llei estableix:

-Institució d’hereu. Com és sabut, la nul·litat del testament per manca d’institució d’hereu (art. 422-1.3) no impedeix que aquell produeixi efectes en virtut de la seva conversió ope legis en codicil (art. 422-6.1), però ara, a més, la sanció de nul·litat és desmentida per la validesa del testament merament revocatori (art. 422-9.5) i del testament que es limita a excloure de la successió persones cridades a la intestada (art. 423-10.1). La bondat de la institució hereditària, del seu caràcter universal i de la funció executora/liquidadora de l’hereu estan fora de dubte i en justifiquen l’exigència i fins i tot la predisposició d’incentius legals (quarta falcídia o quota hereditària mínima), però és qüestionable que calgui sancionar la seva omissió en el testament amb una nul·litat més aparent que real. Més poc sostenible, encara, és que un testament, originàriament vàlid, pugui “esdevenir ineficaç” per manca d’institució hereditària (art. 422-6), equiparant les conseqüències de l’omissió de l’hereu a les de la frustració de la crida hereditària.

-Incompatibilitat de títols universals. El principi nemo pro parte, abandonat en el dret comparat, distorsiona innecessàriament la voluntat del causant: pot estendre el títol de l’hereu en cosa certa a tot el cabal (art. 423-3), pot convertir un usufructuari en fiduciari (art. 423-5), i pot determinar un acreixement forçós contra la voluntat del causant (art. 462-1). L’aversió històrica a la crida dels successors abintestat a una part de la successió no té, a l’actualitat, cap fonament. La mateixa llei, esporàdicament, no dubta a cridar-los en successions voluntàries (art. 423-5, 424-15.2).

-Perdurabilitat del títol d’hereu. El principi semel heres pot ser desvirtuat per mitjà del fideïcomís condicional, la qual cosa el converteix en un principi vacu, purament nominal. Però si el causant es limita a aposar una condició resolutòria a la institució hereditària sense recórrer al fideïcomís, la condició es té taxativament per no formulada (art. 423-12.1). En aquest cas, la llei no presumeix ordenada una substitució fideïcomissària, efecte que sí es produeix, en canvi, en la institució en usdefruit (art. 423-5.3). No sembla tampoc coherent amb aquesta darrera previsió la solució mantinguda per a la institució d’hereu vitalici, el qual no és considerat fiduciari gravat a favor dels hereus abintestats del testador, sinó hereu pur i lliure (art. 423-4).

2. Llibertat de testar i atribucions determinades per la llei

La Llei de 2008 ha conservat també, amb algunes novetats rellevants, el principi vertaderament vertebrador del sistema successori català, que és el de llibertat de testar i llegítima curta. Amb el manteniment del sistema legitimari vigent, la Llei clou provisionalment, en sentit negatiu, el debat sobre la supressió de la llegítima o la seva conversió en un dret alimentari. D’altra banda, la Llei reforma substancialment la quarta vidual i suprimeix la reserva (cf. infra 4). En seu de llegítima, són remarcables, entre d’altres, dues modificacions:

-Limitació de la computació de donacions a les celebrades en els deu anys anteriors a la mort del causant (art. 451-5.b). El precepte limita la integració en el donatum a les donacions fetes en els deu anys precedents a la mort del causant, llevat que es tracti de donacions imputables a llegítima, cas en el qual es computen sense límit temporal. La norma genera seguretat jurídica (la prova de les donacions antigues i la seva valoració actualitzada pot ser dificultosa), incentiva la planificació successòria i eixampla la llibertat de disposar a títol lucratiu.

-Imputació de donacions fetes per a proporcionar independència personal i econòmica als fills (art. 451-8). El precepte reverteix la regla vigent, segons la qual només s’imputen les donacions atorgades com a imputables a la llegítima (art. 359 CS). El nou criteri d’imputació s’adequa a la pràctica social majoritària en les famílies de contribuir a facilitar la independència econòmica dels fills i de fer-ho igualitàriament, llevat que hi hagi raons específiques que ho excloguin. A banda de respondre a aquesta constatació sociològica, les donacions per a adquirir un primer habitatge o emprendre una activitat professional guarden analogia, salvat el decalatge històric, amb altres tipus de donacions tradicionalment imputables (dot, aixovar, donacions matrimonials). La nova disposició és, com la precedent, una regla per defecte, que pretén respondre a la voluntat típica de la majoria de progenitors, i només imposa a aquells que vulguin evitar-la la càrrega de fer una manifestació contrària, que es pot fer en l’acte de donació o en qualsevol moment posterior (art. 451-8.5). La norma produeix també l’efecte d’eixamplar indirectament la llibertat dispositiva del causant. La seva redacció, tanmateix, plantejarà dificultats interpretatives i requerirà fixació de criteris jurisprudencials. Si bé la nova regla sobre computació simplifica el càlcul de la llegítima, la d’imputació el complica, i conjuntament amb la nova causa de desheretament regulada a l’art. 451-17.2.e, pot incrementar substancialment la litigiositat per raó de reclamacions legitimàries.

3. El fideïcomís de transmissió intergeneracional

Una altra decisió conservadora del legislador català ha estat la preservació del fideïcomís familiar tradicional. El fideïcomís català és típicament un instrument de transmissió intergeneracional de patrimonis familiars, lligat a un model social i econòmic (pairalisme i economia centrada en l’explotació agrària) avui desaparegut. La Llei 10/2008, continuant l’obra empresa el 1991, n’ha actualitzat el règim jurídic: (i) l’ha simplificat, esporgant normes anacròniques i suprimint disposicions merament interpretatives, que passen al cabal de la tradició jurídica catalana; (ii) n’ha aclarit alguns preceptes, com ara el que estableix el límit de les crides (art. 426-10) i ha millorat la sistemàtica interna; (iii) potencia l’autonomia de gestió del fiduciari, en la mesura que pot decidir lliurement la destinació dels diners i els actius mobiliaris si presta fiança suficient per a la restitució del tantundem (art. 426-22.2 i 426-44.3). Al costat d’aquestes modificacions, destaca la subsistència –polèmica– de la quarta trebel·liànica o quota lliure (art. 426-31): feta l’opció de mantenir el fideïcomís familiar tradicional, la trebel·liànica n’és un tret beneficiós, que a banda d’afavorir l’acceptació del fiduciari, mitiga les conseqüències negatives de la immobilització del patrimoni fideïcomès.

Tanmateix, el legislador no sembla haver ponderat la possibilitat de substituir el fideïcomís tradicional –o millor, d’addicionar-lo– amb la regulació d’un fideïcomís d’administració o trust successori. En el dret català, el fiduciari és un propietari gravat, amb dret a l’ús i la fruïció dels béns i amb expectativa d’esdevenir propietari pur i lliure si no es compleix la condició o no resten fideïcomissaris (cf. art. 426-12). El Codi esmenta la possibilitat que el causant designi com a fiduciari una persona jurídica, però el càrrec té una durada limitada (no pot excedir dels 30 anys: art. 426-10.4) i el causant ha d’assumir els riscos i els costos de configuració normativa d’un estatut alternatiu al del fiduciari tradicional (remuneració, en lloc d’apropiació de fruits; rendició de comptes i altres mecanismes de control; regles sobre la destinació dels excedents, etc). A manca d’un fideïcomís d’administració, el causant pot recórrer eficaçment a la marmessoria. També haurà d’assumir els costos de configuració de l’encàrrec d’administració, però la durada d’aquest encàrrec és substancialment més llarga que la que possibilita el fideïcomís de persona jurídica, perquè es mesura en atenció als beneficiaris: la nova regla de l’art. 429-13.4 limita el termini de compliment de l’encàrrec objecte d’una marmessoria als 30 anys, però es pot fixar també amb relació a la vida de determinades persones, cas en el qual “no pot excedir els límits dels fideïcomisos”.

4. Iter successori i adquisició de l’herència

El llibre quart també manté, a banda d’algunes innovacions de caire tècnic, les regles que tracen l’iter que va de l’obertura de la successió a l’adquisició dels béns pels hereus o legataris i les que determinen com se succeeix en les obligacions (art. 463-1) i com es respon del seu compliment (art. 461-18 i seg.)

Es conserva el sistema de delació i d’acceptació i repudiació de l’herència (art. 461-1 i seg.) i dels llegats (art. 427-14 i seg.). Es referma la prevalença del dret de transmissió sobre la substitució vulgar (art. 425-4, 461-13) i es manté el dret d’acréixer en defecte d’aquesta. L’àmbit en què és operatiu el dret d’acréixer (art. 462-1) s’expandeix: el nou acreixement prescindeix del pressupòsit de la crida conjunta, elimina els residus del sistema romà de les coniunctiones i absorbeix l’increment forçós o acreixement de segon grau de l’art. 41 CS, eliminant la incongruència que suposava donar eficàcia aparent a un dret d’acréixer més aviat restrictiu i a la vegada forçar la producció d’efectes idèntics per una via obliqua.

La llei desenvolupa la regulació de la comunitat hereditària (art. 463-1 i seg.), recolzant en les normes del llibre cinquè sobre la comunitat de béns, i reitera els trets bàsics de la partició del CS, si bé s’han revisat alguns efectes de la partició o de la seva pràctica defectuosa, que fins ara eren regulats amb excessiu mimetisme envers el Codi espanyol, la regulació del qual no era precisament modèlica en aquest punt. La col·lació, finalment, es veu afectada per les modificacions introduïdes en la imputació legitimària de certes donacions, ja que la llei segueix considerant col·lacionables totes les atribucions fetes en concepte de llegítima o imputables a ella (art. 464-17).

III. L’adequació de normes i institucions als canvis socials

El llibre quart pren en consideració la dimensió familiar, econòmica i social del fenomen successori i reflecteix els canvis de la societat catalana en la formació i organització de les famílies, en les economies familiars, en l’economia productiva i en els valors socials predominants.

1. Renovació del règim jurídic dels pactes successoris

Desaparegut el marc econòmic i social en què es desenvolupaven els heretaments capitulars, el llibre quart els ha substituït per una regulació nova dels pactes successoris, que aprofita elements institucionals de l’instrumentari tradicional, però que té un marcat caràcter experimental. Les característiques principals d’aquesta nova regulació són:

- Superació de la causa matrimonial i instauració d’un sistema causal híbrid. El matrimoni ja no compleix com abans la seva funció constituent de la família i cimentadora de la seva estabilitat. Els pactes successoris deixen de celebrar-se necessàriament ob causam matrimonii i poden pactar-se fora dels capítols matrimonials (art. 431-7.1). La seva causa es diversifica: els pactes successoris poden tenir causa de mort (heretament preventiu: art. 431-21, que permet produir els efectes d’un testament mancomunat), causa de liberalitat –pura o limitada per l’aposició de càrregues– (art. 431-6), i causa contractual onerosa, amb assumpció d’obligacions i, eventualment, finalitats elevades a causa negocial (art. 431-6). Aquesta heterogeneïtat causal té la seva traducció en les causes de resolució o revocació dels pactes, que procedeixen del dret successori –revocació per indignitat–, del dret de donacions –revocació per incompliment de càrregues– i del dret de contractes –resolució per mutu acord, revocació per incompliment, ineficàcia per caiguda de la base del negoci– (art. 431-12 a 431-14).

- Delimitació estricta del cercle d’atorgants dels pactes i llibertat de determinació dels beneficiaris (art. 431-1.2 i 431-2). El cercle dels subjectes atorgants pretén ser prou estret com per minimitzar el risc de les captacions de voluntat, però, a la vegada, prou ample com per fer útils els pactes com a vehicle de transmissió intergeneracional de les empreses familiars. Per això, la llei ha optat per restringir la qualitat d’atorgants dels pactes a persones del cercle familiar extens del causant i, eventualment, del seu cònjuge o parella. La causa del pacte, sigui quina sigui, és jurídicament rellevant entre els membres d’una o dues famílies, encara que la persona afavorida sigui un tercer. La raó de l’afavoriment del tercer és un motiu que roman aliè a l’entramat causal del pacte (cf. art 431-3: “Les persones no atorgants … no adquireixen cap dret a la successió fins al moment de la mort del causant”), constatació que fa que el pacte sigui inidoni per al compliment d’alguna de les funcions que suposadament hauria de poder satisfer: si es pretén, per exemple, que l’afavorit amb un títol successori assumeixi càrregues de cura i atenció envers el causant, caldrà que sigui part atorgant del pacte i, per tant, familiar del causant, no un tercer.

- Admissió de les disposicions a títol particular (art. 431-29 i 30). En decaure la causa matrimonial i la funció tradicional de definir la jerarquia i assegurar la perpetuació de la casa, deixa de tenir sentit la restricció dels pactes successoris als pactes universals. El causant pot ordenar la seva successió fent a la vegada heretament i atribucions particulars (amb un contingut que excedeixi el dels drets legitimaris) a persones diferents.

2. Equiparació del matrimoni i de les unions estables de parella

El matrimoni deixa de ser un status privilegiat a efectes successoris. Les relacions conjugals i de convivència extramatrimonial queden completament equiparades en tots els casos: en la successió contractual (art. 431-2, 431-17), en la successió intestada (art. 441-2, 442-3 i seg.) i en les atribucions legals (art. 452-1 i seg.). La decisió és encertada respecte de la successió contractual, que té un fonament voluntari, i de la quarta encara dita vidual, que compleix una funció residual subsidiària dels beneficis familiars. L’atribució de drets successoris abintestat és també raonable en les relacions de convivència de llarga durada, funcionalment indistingibles del matrimoni, però és qüestionable en relacions breus que poden tanmateix donar lloc a una unió estable de parella (dos anys de convivència), atès el tipus d’efectes que pot produir aquesta modalitat de successió (usdefruit universal vitalici).

3. Protecció del matrimoni i de la relació de parella

El nou marc legal continua la tendència històrica a enfortir la posició de la parella (conjugal o no) en la successió per causa de mort:

- Es manté la possibilitat de pactar la successió a favor de la parella i la successió recíproca, amb caràcter vinculant o preventiu (art. 431-20 i 431-21).

- Es preveu que el cònjuge o la parella d’una persona incapacitada en pugui ser designada substitut exemplar (art. 425-12).

- Es millora la posició del sobrevivent en la successió intestada, amb diverses mesures: (i) es declara l’extensió de l’usdefruit a les llegítimes, i es permet al cònjuge o parella actuar en representació dels fills menors, sense nomenar defensor judicial (art. 442-4.1 i 2); (ii) s’estableix el caràcter vitalici de l’usdefruit, sense extinció per nou matrimoni o unió estable (art. 442-4.3); (iii) se li atribueix una opció de commutació de l’usdefruit universal per una quarta part alíquota de l’herència i l’usdefruit de l’habitatge conjugal (art. 442-4). En moltes economies domèstiques, en les quals l’habitatge és, amb diferència, el bé més valuós, és fàcil d’imaginar la preferència dels vidus/vídues per aquesta alternativa, que li proporciona el gaudi del bé més valuós del cabal i una certa disponibilitat d’efectiu (a manca d’altres béns, el valor de la quarta part de la nua propietat del mateix habitatge). Ha de fer-se notar també que l’opció de commutació és unidireccional: el llibre quart conserva la solució usufructuària com a regla per defecte, sense donar als descendents la facultat d’extingir l’usdefruit contra la voluntat del cònjuge o parella sobrevivent, malgrat les dificultats que el dret d’usdefruit (i la seva llarga durada) pot generar per a l’administració de patrimonis dinàmics amb destinacions professionals o empresarials.

- Es reformula en la seva integritat la quarta vidual. La llei en suprimeix el pressupòsit de la còngrua sustentació i el deure d’imputar-hi els béns propis i les rendes futures (art. 380 i 382 CS), deure que de facto avortava, en molts casos, la seva meritació. Ara, la quarta es merita a partir de criteris anàlegs als que fonamenten l’atribució d’una pensió compensatòria (cf. art. 452-1), de manera que al supervivent no afavorit per testament no li correspongui menys del que tindria per raó de separació o divorci. Tanmateix, a diferència dels casos de crisi matrimonial, la quarta no és un dret de prestació periòdica, sinó única. A fi d’evitar el seu buidatge per mitjà d’actes dispositius entre vius, s’estableix un sistema de computació anàleg al legitimari i es faculta el supervivent per a demanar la reducció o supressió de donacions, si escau. La llei no ha previst que siguin imputables a la seva quantia les atribucions mortis causa que li hagi pogut fer el causant. Aquesta omissió és conscient perquè aquest valor també es descompta de la seva base de computació (art. 452-3), però és dubtós que sigui encertada, perquè –essent totes les altres circumstàncies iguals– fa de pitjor condició el causant que ha fet alguna atribució successòria al seu cònjuge respecte d’aquell que no ho ha fet. Aquesta distorsió pot ser corregida pel jutge en el moment d’aplicar la norma i d’apreciar l’estat de necessitat del vidu i la seva situació durant el matrimoni o la convivència. Una altra dificultat no resolta que planteja la regulació de la quarta és que l’aplicació estricta de l’art. 452-2 deixa sense compensació el supervivent quan en el moment de la mort hi havia en curs una demanda de separació o divorci (art. 452-2): en aquest cas, el vidu no rep pensió compensatòria per via familiar ni beneficis viduals per via successòria.

- Abolició de la reserva (art. 411-8). La institució de la reserva binupcial constituïa un règim de regles per defecte limitatives de la llibertat de disposició del cònjuge supervivent, que podien ser excloses pel causant (art. 387 CS). La nova llei capgira aquest plantejament i fixa per defecte una regla de llibertat, que posa l’autonomia del cònjuge per davant de l’interès dels fills del causant. El causant pot configurar privadament un règim de limitacions dispositives que produeixi efectes equivalents al de la reserva, però té la càrrega de manifestar la seva preferència.

4. Tractament igualitari dels fills per naturalesa i adoptius

La llei del llibre quart estableix la plena equiparació d’efectes de la filiació per naturalesa i la filiació adoptiva pel que fa a l’establiment dels vincles de parentiu (DF 3a. núm. 4), efecte que té la seva repercussió en seu de successió intestada (art. 443-1). Tanmateix, el Codi manté especialitats successòries en el cas de les adopcions dels fills del cònjuge o de la parella i en les adopcions intrafamiliars, tant en la successió intestada (art. 443-2 a 443-5) com en la llegítima (art. 451-3.4). Aquestes especialitats es fonamenten en el manteniment dels vincles de parentiu amb la família d’origen i amb els germans propis en aquestes modalitats d’adopció, com postulen els corrents actuals en matèria de regulació de l’adopció. En aquests casos, l’existència de l’adopció modula els drets successoris i els subordina al manteniment del tracte familiar, però no els extingeix.

5. Noves sensibilitats socials

Alguns temes de l’agenda política actual –la protecció enfront de la violència familiar; la protecció dels discapacitats– han trobat també ressò puntual en disposicions del llibre quart:

- La nova tipificació de les causes d’indignitat successòria inclou els delictes contra la integritat moral, entre els quals hi ha els de violència familiar o en relacions d’afectivitat o convivència, i també, en la successió dels fills, els supòsits de suspensió o privació de la potestat por causes imputables als progenitors (art. 412-3). La reforma legal adequa els tipus de la indignitat a la legislació penal vigent, però manté conceptes dubtosos (com ara el de “lesió greu”, que no té reflex en els tipus penals).

- En matèria de protecció dels incapaços, la llei permet que el causant pugui incentivar l’exercici de funcions tutelars o l’assumpció de deures de cura i prestació d’aliments a favor dels seus fills o néts incapacitats per mitjà de la substitució exemplar (art. 425-12). Alterant l’ordre de substitució de l’art. 177 CS, la substitució exemplar es pot ordenar a favor d’un tutor o d’altres persones que hagin complert funcions d’assistència a l’incapaç fins a la mort d’aquest.

- S’anticipa la possibilitat de suplir les discapacitats sensorials dels cecs, sords o sordmuts per a atorgar testament notarial obert o tancat i per a ser testimonis en l’atorgament de testaments (DAd 2a. de la Llei).

6. Secularització de la societat

Sense explicitar-ne les causes, però amb el transfons ideològic de la secularització de la societat actual, el Codi suprimeix el testament davant de rector (art. 117 a 119 CS). Raons ideològiques al marge, la supressió es pot justificar també per la utilitat marginal d’aquest tipus de testament, la major accessibilitat de les notaries, i, en darrer terme, la major innocuïtat de la successió intestada a l’actualitat respecte de temps pretèrits. Amb bon criteri, s’ha descartat la introducció, en paral·lel amb aquesta supressió, del testament davant alcalde que preconitzava el Projecte de 2007 seguint l’exemple del Codi civil alemany.

7. Avenços tecnològics

La Llei 10/2008 inclou, arran d’esmenes introduïdes in extremis per la comissió tramitadora del Projecte, la possibilitat de disposar mortis causa en document electrònic amb signatura electrònica reconeguda, sigui en testament tancat (art. 421-14) o en memòria testamentària (art. 421-21.1). La previsió és extravagant i perillosa pel risc de suplantació del testador, sense que comporti avantatges substancials per a aquest.

IV. Altres modificacions tècniques

La Llei del llibre quart ha aprofitat la refacció del dret successori per a introduir millores tècniques al llarg del seu articulat en quasi tots els àmbits institucionals. Sense ànim exhaustiu, es poden citar: (i) la concreció d’alguns aspectes del règim de l’herència jacent –en sentit contrari a la doctrina jurisprudencial del TSJC– i la regulació d’altres supòsits d’herències en administració (art. 411-9, 423-14); (ii) la precisió dels pressupòsits per a la intervenció de facultatius a fi d’apreciar la capacitat del testador (art. 421-9); (iii) la previsió de la facultat de designar o modificar els beneficiaris d’assegurances de vida o altres instruments de previsió en testament o en codicil (art. 421-23); (iv) la compleció i reordenació sistemàtica de les causes de nul·litat i ineficàcia dels testaments i les disposicions testamentàries (art. 422-1 i seg.); (v) la redefinició de la preterició i la tipificació dels seus supòsits (art. 451-16); (vi) la configuració de l’anomenada acceptació de l’herència pels creditors com un supòsit d’inoposabilitat de la repudiació (art. 461-7); (vii) la introducció d’efectes d’acceptació de l’herència en la interrogatio in iure a menors d’edat i de la facultat dels administradors dels béns de menors per a prendre’n la possessió per ells mateixos (art. 461-12.3 i 461-24); (viii) la declaració d’imprescriptibilitat de l’acció de petició d’herència (art. 465-1).

Jornades de Dret Català a Tossa > XV Jornades > Ponències > Josep Ferrer Riba

Amunt