|
PONÈNCIA
A LES XV
JORNADES
DE DRET
CATALÀ
A TOSSA
SEGONA
PONÈNCIA
SUCCESSIÓ
TESTAMENTÀRIA
La
ineficàcia dels actes i
disposicions d’última voluntat
Joan Marsal
Guillamet
Professor titular de
Dret Civil, Universitat de Barcelona
El Capítol
II del Títol II del Llibre IV CCCat té com a rúbrica
«[n]ul·litat
i ineficàcia dels testaments i de
les disposicions testamentàries». En
relació amb el CS, no es destaca la revocació de les altres causes
d’ineficàcia, i es distingeix
entre la nul·litat o la ineficàcia
del negoci i la d’alguna de les disposicions en ell contingudes.
També s’ha reduït l’abast, perquè en el CS la nul·litat o
ineficàcia es predicava de
testaments, codicils i memòries testamentàries i en el CCCat només a
la del testament, tot i que el capítol també és aplicable als altres
negocis per causa de mort i de darrera voluntat admesos pel Dret
català, per remissió de l’art. 421-22 final.
A les tres
causes CS, d’ineficàcia dels
negocis
mortis causa i
de les disposicions que contenen previstes pel CS –la nul·litat, la
revocació i la caducitat– el CCCat n’ha afegit la preterició errònia
de legitimaris, que en el CS era una causa de nul·litat (art.
126-1). A més la incapacitat i la inhabilitat successòries també han
passat de causes de nul·litat de les disposicions testamentàries
(art. 126.2 CS) a causes d’ineficàcia
(art. 412-6.1), i la presumpció de revocació de les atribucions a
favor del cònjuge (ara també convivent) ha esdevingut una causa d’ineficàcia
sobrevinguda.
Es recomana la
lectura del Preàmbul III.b) de la Llei 10/2008. El que segueix a
continuació desenvolupa sistemàticament la recensió del capítol que
fa el legislador.
Són nuls els
testaments atorgats per les persones que tenen menys de 14 anys o
per les que no tenen capacitat natural per a testar en el moment de
l'atorgament del testament (art. 421-4). També ho seran els
testaments hològrafs atorgats per persones menors d’edat no
emancipades (art. 421-17.1).
En els
testaments notarials, el notari identifica el testador i formula un
judici sobre la seva capacitat per a testar (art. 421-7). El judici
notarial de capacitat ha estat interpretat pels tribunals com a una
presumpció
iuris tantum
(STSJC 3.1.1994, MP: Somalo Giménez; STSJC 4.2.2002, MP: Vidal
Andreu), per la qual cosa es pot desvirtuar mitjançant la prova de
la incapacitat (ex. en el plet resolt mitjançant STSJC 1.7.1999, MP:
Puig Ferriol).
L’art. 421-9 conté
essencialment la regulació de l'art. 116 CS en la interpretació que
n’havíem fet, confirmada pels Tribunals. Quan el testador no ha
estat incapacitat judicialment, es deixa a criteri del notari la
decisió de recolzar el seu judici de capacitat amb el dictamen de
dos facultatius. En canvi, quan qui vol testar està incapacitat
judicialment, el dictamen de dos facultatius, acceptats pel notari,
sobre la capacitat del testador és un requisit de validesa del
testament, per tal de desvirtuar la presumpció d’incapacitat
derivada de la sentència d’incapacitació (art. 421-9.2).
Tant si la
intervenció dels facultatius és discrecional del notari o requisit
de validesa, «els
facultatius han de fer constar llur dictamen en el mateix testament
i l'han de signar amb el notari i, si escau, amb els testimonis»
(art. 421-9.3). La interpretació d’aquest precepte de dret notarial
català és complexa. El redactor del testament és el notari (art.
421-13.1), per la qual cosa atès que el subjecte del “fer constar”
són els facultatius i no el notari cal entendre que els facultatius
són presents en l’acte d’atorgament del testament, i manifesten al
notari que el testador es troba en aquells moments en estat de
lucidesa mental. Potser hauria estat millor haver establert que els
dictàmens dels facultatius es transcriguessin en l’escriptura
pública, o es protocol·litzessin amb ella.
Persisteix un
problema derivat del pas de l’històric testament nuncupatiu (oral)
amb intervenció notarial al testament notarial manifestat en forma
oberta. L’examen del testador pels facultatius (també el judici
notarial de capacitat) hauria de ser (o reiterar-se) en
l’autorització de l’escriptura pública i no en l’atorgament del
testament pel testador. El testament notarial no existeix fins que
el notari autoritza el testament després que el testador li hagi
manifestat la conformitat del document redactat per aquell amb la
seva darrera voluntat. El testador podria haver perdut la capacitat
en el lapse temporal existent entre atorgament i autorització.
En l'art. 422-1 es
contenen tres causes que provoquen la nul·litat del testament per
defecte de forma: l'atipicitat, la infracció d'alguna formalitat
essencial en l'atorgament, i la manca del requisit intern propi del
testament, la institució d’hereu o el nomenament de marmessor universal.
A) La nul·litat per
atipicitat (art. 422-1.1) és una conseqüència del caràcter formal del
testament, que provoca que els tipus testamentaris admesos tinguin
caràcter taxat. A la STSJC 23.4.1998 (MP: Puig Ferriol) es va declarar
nul un document privat redactat per un autor desconegut i signat pel
testador i dos testimonis «per no ajustar-se a cap dels tipus que admet
la legislació catalana».
B) Si en l'atorgament
del testament no s'han observat totes les formalitats essencials
exigides per la llei, el testament també és nul (art. 422.1.1). Quant al
testament hològraf, la manca de formalitats exigides per la llei ha
portat a la jurisprudència a declarar en alguns casos que el document
autògraf no era un veritable testament, sinó un esbós (STSJC 7.1.1993,
MP: Díaz Valcárcel; STSJC 8.6.1998, MP: Feliu Llansa), mentre que en
d’altres casos ha declarat la nul·litat per defecte de forma (STSJC
25.1.2001, MP: Puig Ferriol).
A més de l'hora de
l'atorgament del testament (art. 125-1 CS), a l’art. 422-1.2 s’estableix
que tampoc són essencials la constància del lloc de l’atorgament i de la
data. Malgrat que estiguin formulats amb caràcter general, l’hora només
és una formalitat del testament notarial; la constància del lloc i la
data s’ha d’entendre que es refereixen al testament hològraf. Els
arguments són dos: en primer lloc, l’origen jurisprudencial del
precepte; segonament, perquè sense constància del lloc i de la data
d’autorització l’escriptura pública és nul·la segons el dret notarial, i
el testament notarial no pot ser vàlid si el document públic que conté
el negoci és nul.
L’hora d’atorgament
del testament no és un requisit essencial, si el testador no ha atorgat
cap altre testament en aquella data. Tanmateix, tingui’s en compte que
si el testador atorga el mateix dia un testament notarial en el qual
consta l’hora de l’atorgament i un testament hològraf (en el qual l’hora
no és una formalitat), ambdós testaments seran nuls llevat que del
contingut d’aquests es pugui deduir quin es va atorgar en darrer lloc, o
en resulti que són complementaris.
A la STSJC
23.4.1998 (MP: Puig Ferriol) es va declarar que la constància del lloc
d'atorgament del testament hològraf «és
un formalisme més que un requisit essencial de forma»,
en un supòsit en què aquesta circumstància es podia determinar de forma
indirecta: el testador es trobava ingressat en un hospital i va escriure
el testament hològraf en un full on estava imprès el logotip del centre
mèdic. Aquest és l’origen del fet que a partir de l’entrada en vigor de
la Llei 10/2008 la constància del lloc deixi de ser un element de forma
essencial en els testaments (hològrafs), sempre que es pugui acreditar
d’una altra manera.
La resolució
esmentada en l’apartat anterior devia ser al·ludida en el plet resolt
mitjançant la STSJC 8.6.1998 (MP: Feliu Llansa), en el qual el document
autògraf no duia data. El Tribunal va deduir de l’absència de data la
manca d’animus
testandi. Tanmateix, a la sentència s’hi
afirma
obiter dicta que:
«És
cert que en el cas la referència que conté l’escrit qüestionat a una
persona nascuda el 30 de desembre de 1953 impossibilita que hagués estat
elaborat en data anterior a l’efemèride, i essent l’únic testament
notarial atorgat pel Sr. D el de data 21 de febrer de 1951, que, a més a
més, va esdevenir ineficaç per la dita premoriència de l’hereva, no
podria existir cap mena de conflictivitat per tal causa. També és cert
que no s’ha qüestionat formalment la capacitat del testador i que, en
qualsevol cas, en absència de prova sobre el particular, caldria
atenir-se a la coneguda jurisprudència segons la qual s’ha de presumir
que qualsevol persona està en el seu judici cabal com a atribut normal
del seu ésser, mentre no es demostri el contrari.
»
Aquest és sens
dubte l’origen que la indicació de la data sigui un element no essencial
de l’atorgament del testament (hològraf) si es pot acreditar d’alguna
altra manera. Tant per al lloc com per a la data, aquesta altra manera
d’acreditar ha de resultar del document que conté la darrera voluntat.
Així resulta dels referits antecedents.[2]
A més de manca
d’indicació del lloc i de la data de l’atorgament, també es pot salvar
la indicació inexacta d’aquestes circumstàncies. Augurem en aquesta
disposició una font de litigis, perquè quan del testament resulta que es
va atorgar en una data diferent de la indicada pel testador, es pot
col·legir l’absència d’intenció de testar, o que la voluntat del
testador no és lliure, o àdhuc la manca de capacitat per a testar,
segons els casos.
C) Semblantment
a la DT Tercera.2 CS, la DT Segona.1 L10/2008, de 10 de juliol,
estableix la convalidació dels testaments nuls per manca d'una
formalitat exigida per la legislació vigent en el moment d'atorgar-lo,
però que serien vàlids de conformitat amb el CCCat, sempre i quan la
successió s'hagi obert després de l'entrada en vigor de la Llei 10/2008.
Val a dir que la jurisprudència del TSJC ha declarat vàlids testaments
amb defectes formals, vàlids segons el CS, que regien successions
obertes abans de l'entrada en vigor del CS (STSJC 7.1.1992, MP: Corbal
Fernández; STSJC 3.1.1994, MP: Somalo Giménez). Entre els arguments
emprats en ambdues sentències, hi destaca la interpretació de les normes
de conformitat amb la realitat social del temps en què han de ser
aplicades (art. 3.1 CC). El ponent no té una bola de vidre que li
permeti endevinar el futur, però es limita a constatar que quan el
defecte formal no era imputable al testador (ex. un testimoni no havia
signat), els tribunals han buscat arguments per declarar vàlid el
testament. I no té cap dubte que s’aplicarà a successions obertes durant
la
vacatio legis de la Llei 10/2008.
C) Els
testaments també són nuls si el testador que no es troba sotmès al Dret
local de Tortosa no ha instituït hereu o nomenat un marmessor universal
de lliurament del romanent dels béns o de realització dinerària de
l'herència (art. 422-1.3). La jurisprudència va aplicar el precepte
equivalent en el CS (art. 125.3) a les STSJC 11.10.1999 –MP: Bruguera
Manté– i 25.1.2001, MP: Puig Ferriol). Aquesta causa de nul·litat és una
conseqüència del caràcter de fonament successori del testament: en ell
s'hi ha de preveure la completa destinació de l'herència del causant,
llevat que es tracti d'un testament complementari d'un heretament (art.
431-21.1) o d'un testament anterior que el
testador declara subsistent (art. 422-9.3 i 4).
L’art. 422-1.3 reitera
el defecte que pateix l’art. 125-3 CS. Un testament atorgat amb
institució d’hereu és vàlid. En obrir-se la successió, la institució
d’hereu provoca la delació a favor de l’instituït hereu. L’efecte de la
delació és que el cridat pot decidir acceptar-la o repudiar-la. Tant si
el cridat a l’herència l’ha acceptada o repudiada, la institució d’hereu
ha produït efectes. Si l’ha repudiada (o el repudiat ha premort), i no
hi ha cap altre cridat subsidiàriament, s’obrirà la successió intestada.
Pot haver-hi successió intestada malgrat que el testador hagi mort amb
un testament vàlid? La resposta és afirmativa, perquè s’ha frustrat la
crida testamentària a l’herència. Ara bé, aquest supòsit no és la
ineficàcia del testament per manca
d’institució d’hereu, al que deu voler al·ludir l’art. 422-1.3, perquè
hi havia institució d’hereu i ha produït un dels possibles efectes.
L’art. 422-1.3 no és equivalent a l’art. 411-3.2. En aquest s’estableix
que la successió intestada només pot tenir lloc a manca d’hereu
instituït. En l’art. 422-1.3 s’estableix la
ineficàcia per manca d’instituït hereu. En el primer article, hi
ha un títol successori eficaç; en el segon, una clàusula testamentària.
Ni en el CCCat
ni en el CS es contemplava el supòsit del
testamentum
destitutum del Dret romà, on tot el
contingut del testament s’entenia com una càrrega imposada
específicament al cridat, amb la qual cosa la frustració de la delació
duia a la ineficàcia de tot el
testament (i s’acudia a la ficció de tenir la institució d’hereu per no
posada). A més a més, fer dependre la validesa d’un negoci format per
una declaració de voluntat no receptícia de l’acceptació d’un tercer
comporta la contractualització (bilateralització) de la successió
testamentària.
El legislador català
ha desaprofitat l’oportunitat de definir els vicis de la voluntat en seu
testamentària, que s’haurien pogut aplicar analògicament als negocis
entre vius. Per tant, la definició de cadascun dels vicis de la voluntat
s’ha de trobar en l’aplicació analògica dels vicis de la voluntat dels
contractants en el Codi civil espanyol.
El testament és nul si
el testador el va atorgar com a conseqüència d'algun d’aquests vicis de
la voluntat: engany, violència o intimidació greu (art. 422-1.1). El que
caracteritza aquests vicis de la voluntat és la intervenció determinant
d’un tercer en l’atorgament del negoci de darrera voluntat. Per això, i
a diferència del que succeeix amb les disposicions testamentàries (art.
422-2), l’error no és un vici de la voluntat del testador en
l’atorgament del negoci, perquè no afecta la llibertat de testar.
En el testament
atorgat amb violència, el testador no té una veritable voluntat de
celebrar el negoci, la qual li és arrencada per la força d’un tercer. En
el cas de la intimidació greu, el testador formula la seva declaració
davant l’amenaça que ell o una persona propera pateixin algun mal greu.
En el cas de l’engany,
el testador té voluntat negocial, encara que induïda per un tercer.
Existeix engany encara que la persona que el provoca no resulti
directament afavorida pel contingut del negoci.
Perquè és un
negoci
mortis causa, el
testament no adquireix valor negocial fins a la mort del testador. Per
això, l’acció de nul·litat del testament (o d’una de les clàusules
testamentàries) només es pot exercir a
partir de l’obertura de la successió (art. 422-3.1) i, necessàriament,
per persones diferents de l’atorgant. El causant que vol impedir
l’eficàcia d’un negoci o disposició viciats en té prou amb atorgar un
nou negoci que revoqui l’anterior.
Oberta la
successió, només tenen legitimació per demanar la nul·litat del
testament, o d'alguna de les clàusules, les persones que poden obtenir
algun benefici
mortis causa de la
declaració de nul·litat (art. 422-3.1). L’art. 429-8.2 legitima el
marmessor per intervenir en tots els litigis que se suscitin sobre la
validesa del testament. Si s’interpreta literalment l’art. 422-3.1, el
marmessor hauria d’intervenir però no pot incoar el procediment de
nul·litat. Només poden exercitar l’acció de nul·litat les persones que
tenien una vocació a la successió del causant, i que no varen arribar a
transformar-la en
ius delationis com
a conseqüència de l’acceptació del cridat preferentment. Per aquesta
raó, els creditors de l'herència no tenen legitimació activa. L’acció de
nul·litat és transmissible als hereus de les persones legitimades (art.
422-3.4).
L’acció és renunciable
expressament i tàcitament. S’entén renunciada si s’executa
voluntàriament el testament o la disposició testamentària nul·la tot i
conèixer la causa de la nul·litat (art. 422-3.3). Atès que el negoci o
la disposició era nul·la, la renúncia a l’acció per tots els afavorits
provoca la convalidació del negoci o disposició. Si hi ha diversos
afavorits i només alguns l’han renunciat, entenem que té lloc la
convalidació parcial i no l’acreixement a favor de qui exerceix l’acció
de nul·litat.
El termini
durant el qual es pot interposar l'acció de nul·litat és de quatre anys,
comptats des que la persona legitimada per a exercir-la coneix o pot
conèixer la causa de nul·litat (art. 422-3.2). En el CS, no hi havia un
termini per a exercir les accions de nul·litat dels negocis
mortis causa
fonamentades en la manca de capacitat del testador o en defectes de
forma. El termini era de quatre anys, comptats des de l'obertura de la
successió, si la causa que s’invoca era un vici de la voluntat del
testador (art. 128.2 CS) i cinc anys en els casos d’indignitat de
l’afavorit i de preterició errònia, a comptar, respectivament, des de la
presa de possessió dels béns com a hereu o legatari per part de
l’indigne, o des de l’obertura de la successió (art. 15 i 378.2 CS).
La conversió és
un instrument tècnic que possibilita que un negoci nul arribi a produir
efectes si es pot mantenir com un altre tipus negocial. En el cas del
testament, la conversió persegueix l’eficàcia de la voluntat del
testador; és una de les manifestacions del principi
favor
voluntas testantis.
Tradicionalment, la
doctrina ha distingit dues classes de conversió, la material i la
formal. En la conversió material, el negoci originàriament nul es
transforma en un altre tipus negocial, mentre que en la formal es
conserva el tipus negocial inicialment nul –el testament– i l’únic que
es transforma en la modalitat testamentària. El manteniment del tipus
negocial en el cas de la conversió formal ha portat a alguns autors a
afirmar que més que conversió el que hi ha és manteniment del negoci.
Però tingui’s en compte que les diferents modalitats testamentàries es
distingeixen per les solemnitats observades en atorgar-les (art. 421-5),
per la qual cosa també existeix una transformació en la conversió
formal, tot i que limitada al subtipus negocial.
En l'obertura del
testament tancat (art. 421-16), si el document extret del sobre clos no
reuneix totes les formalitats exigides per l'art. 421-14, serà nul com a
testament tancat, però es pot convertir en hològraf si reuneix els
requisits de l'art. 421-17 (art. 422-6.2). Això es produirà quan el
testador no hagués signat tots els fulls del document, requisit exigit
per al testament tancat (art. 421-14.2), però no per a l’hològraf, en
què n’hi ha prou amb la signatura del testador al final del document
[art. 421-17.2.a)].
Atès que el document
estarà incorporat a un protocol notarial (art. 421-15), el procediment
d'adveració judicial del testament hològraf, previst en l'art. 421-18,
s'haurà de desenvolupar a la notaria, perquè la legislació notarial
prohibeix que el protocol notarial surti de la notaria (art. 32.1 LN).
A) L'art. 422-6.1
converteix en codicil els testaments nuls per manca de solemnitat
intrínseca, si compleixen els requisits de forma en l'atorgament. La
conversió material només tindrà lloc en aquella part del contingut que
sigui compatible amb el codicil. A la STSJC 25.1.2001 (MP: Puig
Ferriol), es va establir que una substitució vulgar d’un cohereu premort
ordenada en un testament hològraf nul per manca d’institució d’hereu no
hauria pogut ser eficaç per la conversió d’aquell en codicil.
B) La interpretació de
l’art. 125.4 CS, precedent de l’art 422-6.1, no és pacífica. Existeixen
tres línies doctrinals. La que defensa el ponent manté que la conversió
material només té lloc en els casos d’inexistència originària de la
solemnitat intrínseca exigida a la modalitat testamentària de què es
tracti (institució d’hereu o nomenament de marmessor).
En canvi, la doctrina
més estesa considera que la frustració de la delació a favor de
l'instituït hereu i dels seus substituts constitueix un supòsit
d'inexistència sobrevinguda de la institució d'hereu, per la qual cosa
defensen que, també en aquests casos, té lloc la conversió del testament
que entenen nul en codicil. Aquesta ponència no és el lloc per
argumentar que tant el CS com la Llei 10/2008 preveuen que les
disposicions testamentàries produeixin efectes independentment unes de
les altres, per la qual cosa la frustració de la delació al títol
d'hereu no té repercussió sobre la resta del contingut del testament ni
sobre la validesa del negoci.
Finalment, dins la
doctrina notarial es defensa que la conversió material del testament en
codicil només es pot produir quan es frustra la delació a favor de
l’instituït hereu i dels seus substituts. Aquesta tesi nega que pugui
existir el supòsit de l’art. 125.3 CS, un testament nul per manca
d’institució, perquè neguen qualsevulla transcendència a la qualificació
efectuada pel causant i consideren que aquest negoci ja és
originàriament un codicil.
Aquesta causa d’ineficàcia
del testament té el seu origen en la obligatorietat d’atribuir la
llegítima mitjançant institució d’hereu imposada pel dret justinianeu.
Com és sabut, fa més de cinc segles que a Catalunya la llegítima es pot
atribuir per qualsevol títol. El manteniment d’aquesta causa de
nul·litat del testament xoca amb la progressiva debilitació dels drets
dels legitimaris en el Dret civil de Catalunya fins l’avui simple dret
de crèdit d’origen legal. Fóra més lògic generalitzar la regulació de la
preterició intencional (art. 451-16.1). Al cap i a la fi, el preterit en
el testament pot haver rebut totalment o parcial el que li correspon com
a llegítima individual mitjançant atribucions entre vius del causant
imputables a la llegítima.
Per tal que la
preterició d'un legitimari sigui causa d’ineficàcia
del testament (art. 422-7), cal que el subjecte preterit sigui
descendent del causant, legitimari per dret propi (art. 451-16.3), i que
la seva filiació s'hagi determinat després de l'atorgament del
testament, però en vida del causant (art. 451-16.2.c).
La L10/2008 ha ampliat
els supòsits en què, per excepció, el testament és eficaç. En el CS
s'exceptuaven els casos en què el testador que tenia més d'un fill, o
almenys un fill i una estirp d'un fill premort, va instituir com a hereu
únic el seu cònjuge/convivent o algun dels seus descendents (art.
367.3.1ª CS). En el CCCat, el testament en què el cònjuge o convivent ha
estat instituït hereu no és mai ineficaç per preterició errònia de
legitimaris, àdhuc si en el moment d’atorgar el testament el testador no
tenia descendència (art. 451-16.2.a). A més, també és eficaç el
testament en què el testador que podia instituir més d’un fill (o estirp
de descendents) va instituir hereu únic un fill o descendent (art.
451-16.2.b).
Malgrat distingir la
preterició de les causes de nul·litat del testament, en el CCCat
s’unifica el termini de caducitat per impugnar el testament. Així
l’exercici de l’acció d’impugnació del testament ineficaç per preterició
caduca als 4 anys comptats des de l’obertura de la successió (art.
451-16.5).
La DT Vuitena.1 Llei
10/2008 té un contingut semblant a la DT Única.c) de la Llei 29/2002, de
30 de desembre. Atès que el nou termini (4 anys) és inferior a
l’anterior (5 anys), l’acció dels legitimaris preterits erròniament
caducarà als 4 anys després de l’entrada en vigor de la Llei 10/2008, si
no ha fet prèviament segons el termini establert pel CS. De manera més
planera, l’acció dels legitimaris preterits erròniament caduca l’1 de
gener de 2013 si la successió s’ha obert durant 2008; si s’ha obert
abans de l’1 de gener de 2008, caduca als 5 anys comptats des de la mort
del causant. No és aquesta ponència el lloc de discutir si en l’art.
378.2 CS el terme “prescripció” s’ha d’interpretar literalment o com a
caducitat.
Cal distingir entre
revocació com a efecte jurídic i com a supòsit de fet (Badosa Coll). Com
a efecte jurídic, la revocació impedeix que una declaració de voluntat
arribi a adquirir valor negocial en el moment de la mort del testador,
perquè ha deixat de ser la darrera voluntat del causant.
El supòsit de
fet que provoca l'efecte revocatori també es designa revocació. Pot ser
un negoci
mortis causa (art.
431-23.1; 422-9.1,2; 422-11, 422-12.1,2,3; 427-37.1) o no (art.
422-10.1; 427-37.2.3).
La revocació
total d'un testament, fonament successori, només es pot aconseguir amb
un altre fonament successori, un nou testament (art. 422-9.1) o un
heretament (art. 431-23.1). En canvi, els codicils i la memòria
testamentària només poden revocar una «part
del testament» (art. 422-11). Per tant,
no revoquen el negoci, sinó el contingut d'aquest. L’art. 422-11 no
contempla l’eficàcia revocatòria del testament (o d’un codicil) per part
de la memòria testamentària.
Els art. 422-9.3 i
427-37.1 mantenen la novetat introduïda pel CS (art. 130.3; 306.2) de
permetre la revocació de part del contingut d'un testament mitjançant un
altre testament.
La validesa és el
pressupòsit de la producció de l'efecte revocatori per part d'un negoci
de darrera voluntat. Per validesa s'ha d'entendre tipicitat i compliment
dels requisits i formalitats establerts, sense que s'arribi a impugnar
per preterició errònia de legitimaris. La destrucció irreparable del
document que conté la darrera voluntat s'equipara a la invalidesa (art.
422-9.2).
En atorgar un negoci
per causa de mort, el causant pot haver-se pronunciat sobre el valor
negocial que volia atribuir a anteriors declaracions de darrera voluntat
o a llur contingut. Aleshores, se seguirà allò establert pel testador,
tant si és en sentit afirmatiu (art. 422-9.3) com negatiu (art. 422-9.1;
422-12.3; 427-37.1).
Tingui's en
compte que a Catalunya no s'admet el testament amb contingut
exclusivament revocatori. L'efecte revocatori només s'obté si el
testament posterior és vàlid (art. 422-9.2), i per a la validesa del
testament cal instituir un hereu, distribuir tota l'herència en llegats
o ordenar la liquidació de l'herència. Si el testador manifesta que
revoca el testament anterior perquè vol morir intestat, fa una
institució d'hereu
per relationem a la
successió intestada i, en conseqüència, tindran la consideració d'hereus
voluntaris en una successió testada. A la STSJC 23.4.1998 (MP: Puig
Ferriol) es va interpretar que l’exclusió pel testador d’un ordre de
successors intestats implicava la institució d’hereus testamentaris dels
qui ocupaven el següent ordre en la successió intestada. A la L10/2008,
ho estableix l’art. 423-10.
Quan el testador no ha
manifestat una voluntat revocatòria, l'efecte legal de la revocació
s'obté a partir de la combinació de dos criteris: el cronològic i el de
la compatibilitat de continguts.
El CS aplica
diferentment el criteri cronològic segons que el supòsit de fet
revocatori sigui un fonament successori o no. En el primer cas, l'efecte
revocatori és absolutament rígid (art. 422-9.2; «de
ple dret», 422-12.1), llevat que el
testador manifesti la seva voluntat contrària (art. 422-9.3; 422-12.1).
En conseqüència, l'atorgament d'un heretament o d'un testament provocarà
l'efecte revocatori de qualsevol declaració de darrera voluntat
anterior, tant si és fonament successori (testament, art. 431-23.1;
422-9.2) com si no ho és (codicil i memòria testamentària, art.
431-23.1; 422-12.2; donació
mortis causa,
art. 431-23.1; 432-5). En aquest sentit, vegeu la STSJC 23.9.1997 (MP:
Bruguera Manté).
En canvi, quan el
negoci de darrera voluntat és accessori d'un fonament successori
(codicil, memòria testamentària), l'efecte revocatori només es produeix
en el cas d'incompatibilitat de continguts (art. 422-12.2), en què
s'aplica el criteri cronològic: la disposició posterior revoca
l'anterior incompatible o modificada.
El criteri de la
incompatibilitat també regeix quan el testament posterior confirma
l'anterior (art. 422-9.3).
La revocació del
testament o de part del contingut testamentari pot ser el resultat de
negocis entre vius i, fins i tot, mitjançant actes no negocials.
L'art. 427-37.2
presumeix que el testador volia revocar el llegat en alguns casos en què
aquest es desprèn de la titularitat sobre l'objecte de l'atribució. Es
tracta d'una voluntat presumpta perquè l'interessat en l'eficàcia del
llegat pot provar quina era la veritable voluntat del testador en el
moment de l'alienació.
Continuen sent
supòsits difícils de sistematitzar per l'heterogeneïtat. En principi,
sembla que qualsevol alienació voluntària portaria a presumir la
voluntat de revocar el llegat (art. 427-37.2), mentre que l'alienació
forçosa indicaria la persistència de la voluntat del testador d'atribuir
l'objecte llegat o el valor d'aquest [art. 427-37.3.b)]. Tanmateix, es
presumeix la voluntat revocatòria fins i tot quan l'alienació voluntària
ha estat declarada nul·la (ex. per vicis de la voluntat del testador,
art. 427-37.2) i no es considera que hi hagi voluntat revocatòria en
l'alienació del bé llegat per permuta o aportació a societat [art.
427-37.3.b)]. Tampoc es presumeix voluntat revocatòria si l’alienació
s’ha fer mitjançant compravenda a carta de gràcia [art. 427-37.3.a)] o
bé quan la finca ha estat substituïda per una altra a resultes d’una
actuació urbanística [art. 427-37.3.c)].
L'art. 422-10
presumeix que l'alteració o destrucció d'un document privat amb
contingut testamentari ha estat efectuada pel testador, i en un moment
en què gaudia de capacitat natural per a testar. En aquests casos,
s'atribueix
ex lege l'efecte
revocatori a l'acte del testador, amb independència de l'efectiva
existència de voluntat revocatòria.
La presumpció
d'autoria sent capaç és
iuris tantum, per
la qual cosa es pot impedir l'efecte revocatori provant que el testador
no tenia capacitat natural per a testar en el moment de la destrucció, o
que l'autor va ser un tercer.
La revocació material
pot abastar tota la voluntat continguda en el document privat o només
una part.
És una modalitat d’ineficàcia
que no es troba contemplada en el capítol objecte d’examen, sinó que
s’ha d’espigar dins de la Llei 10/2008. En el CS, la caducitat era una
causa d'ineficàcia
exclusiva del testament i dels codicils hològrafs (art. 134).
Transitòriament, la Llei 10/2008 l’ha estesa als testaments davant
rector (DT Tercera).
Per tal que el
testament hològraf produeixi efectes, cal que es comprovi judicialment
l'autenticitat del document [art. 421-17.2.b), 421-18]. El termini màxim
per incoar el procediment judicial d'adveració és de quatre anys
comptats a partir de la mort del causant (art. 421-19.1). Passat aquest
termini, caduca qualsevol testament o codicil hològraf
Com a novetat de la
Llei 10/2008, la caducitat no s’evita amb l’adveració, sinó que a més
cal protocol·litzar el testament en una notaria en els sis mesos
comptats des de la resolució de l’expedient (art. 421-19.1) o des de la
fermesa de la sentència que declara la validesa del testament (art.
421-19.2).
En canvi, no
existeix cap termini per incoar el procediment d'adveració de les
memòries testamentàries («en
qualsevol temps», art. 421-21.1).
El contingut de
la DT Tercera.1 és tota una sorpresa. Com és sabut, fins a la derogació
del CS, a Catalunya hi havia dues menes de fedataris públics pel que fa
als negocis per causa de mort: els notaris i els rectors, aquests només
en les localitats sense notaria demarcada o amb notaria vacant (vegeu-ne
la interpretació que en va fer la STSJC 25.11.1996 MP: Corbal
Fernández). En el CS, els rectors no podien autoritzar qualsevol
testament, sinó només l’atorgat en forma oberta, i sempre amb la
intervenció de dos testimonis (art. 117). L’art. 118.1 CS va convertir
en provisional el protocol de testaments del rector, en imposar la
necessitat de protocol·litzar-los en una notaria a iniciativa del rector
o de l’atorgant
abans de l’obertura de la successió (art.
118.2). Oberta la successió, qualsevol interessat pot instar la
protocol·lització del testament (art. 118.2 CS), requisit imprescindible
per a l’obtenció de còpies (art. 119.2 CS).
La DT Tercera
estableix la caducitat del testament davant rector si no es
protocol·litza en un termini de quatre anys. Introduir un nou requisit
per a l’eficàcia dels testaments davant de rector, que només es poden
haver atorgat abans de l’entrada en vigor de la Llei, hauria estat més
propi d’una Disposició final que d’una transitòria. L’exigència abasta
tant les successions no obertes com les obertes.
Per a les primeres, el termini de quatre
anys comença a computar a partir de l’entrada en vigor de la L10/2008.
Per a les segones, a partir de la mort del testador.
La DT Tercera
manifesta més una animadversió cap el testament davant rector que una
mesura eficaç. A diferència del testament hològraf, existeix constància
de l’atorgament del testament davant rector en el Registro General de
Actos de Última Voluntad. Per tant, no existeix l’element sorprenent que
justifica la caducitat del testament hològraf. Atès que, vigent el CS,
no es podia obtenir còpia del testament si no estava protocol·litzat en
una notaria (art. 119.2 CS), la destinació última d’aquests testaments
era un protocol notarial. Amb la caducitat es vol incentivar aquest
procés. Ara bé, sancionar amb la
ineficàcia del
testament la inactivitat dels interessats en la successió una vegada
oberta aquesta sembla excessiu, atès que és una conducta futura
imprevisible pel causant, i màxim quan l’acció de petició d’herència és
imprescriptible (art. 465-1.3) (si el darrer testament del causant
segons el RGAUV és en un protocol notarial).
La nul·litat pot
afectar exclusivament alguna de les disposicions del negoci
mortis causa
(art. 422-2). En aquests casos, la
declaració de nul·litat d'una part del negoci no afecta les altres
disposicions que s'hi contenen (art. 422-5).
En el CS, la nul·litat
podia tenir l'origen en un vici de la voluntat del testador o en una
qualitat de la persona beneficiada per l'atribució. En el segon cas,
eren causes de nul·litat (art. 126.2 CS), que la persona afavorida pel
testador fos declarat indigne per succeir per una de les causes de
l'art. 11 CS, o que es trobés afectat per una de les prohibicions de
succeir establertes a l'art. 147 CS. En el CCCat, la indignitat (art.
412-3) o la inhabilitat successòria (art. 412-5) de l’afavorit no són
causes de nul·litat sinó d’ineficàcia
de la disposició (art. 412-6.1).
Els vicis de la
voluntat que pot patir el testador en ordenar una atribució són l'error
en la persona o en l'objecte, l'engany, la violència, la intimidació
greu i l'error en els motius, quan aquest ha estat determinant de
l'atribució (art. 422-2.1). Si l’error en els motius no és determinant,
l’atribució és vàlida (art. 423-11).
Si el testador va
instituir un nou hereu perquè creia erròniament que l'instituït en el
testament anterior havia mort, «és hereu l'instituït anteriorment, però
subsisteixen els llegats i les altres disposicions a títol particular
ordenades en el darrer testament» (art. 422-2.2).
En relació a
l’exercici de l’acció de nul·litat, vegeu l’apartat 3.3.
Els supòsits
d’indignitat successòria estan enumerades en l’art. 412-3. Els
d’inhabilitat per a succeir es troben a l’art. 412-5. L’art. 412-6.1
estableix la
ineficàcia de les crides a favor de les persones indignes o inhàbils
per a succeir el testador, posat que aquest no s’hagués reconciliat o
hagués perdonat l’indigne (art. 412-4). L’art. 128.3 CS preveia la
convalidació tant per als supòsits de nul·litat com per aquestes causes
d’ineficàcia. En
el CCCat, l’art. 422-3.3 només contempla la convalidació per als
supòsits de nul·litat, tot i que és probable que els tribunals
l’entenguin aplicable per analogia a aquestes disposicions.
Els legitimats per
exercitar aquesta acció són els que resultarien afavorits per la
ineficàcia de la
crida (art. 412-6.2) i si cal acudir als tribunals, l’acció declarativa
de la indignitat prescriu als 4 anys, computats segons l’establert a
l’art. 412-7: quatre anys des que l’afavorit coneix la causa
d’indignitat sempre i quan l’indigne o inhabilitat per a succeir no
hagin posseït els béns hereditaris durant més de quatre anys. El primer
termini és de caducitat; el segon, de preclusió.
Cal fer notar una
discordança de l’art. 412-7.1 amb la regla general de l’art. 121-2 (amb
la qual concorda plenament, en canvi, l’art. 465-1.3, l’acció de petició
d’herència,). Segons la regla general, les accions merament declaratives
són imprescriptibles. En canvi, l’acció merament declarativa de la
indignitat de l’afavorit prescriu als 4 anys des que el legitimat va
poder exercir l’acció. Prescriu una acció merament declarativa perquè
l’acció mixta (declarativa i restitutòria) té el termini de preclusió
dels quatre anys des de la presa de possessió dels béns per part de
l’indigne, que si és hereu [art. 411.6, i en alguns casos també si és
legatari, art. 427-22.4, 429-8.1, 429-9.1.e), 429-10.b)] pot haver
tingut lloc sense la intervenció del legitimat actiu. En realitat, per
als béns mobles, no s’arribarà mai a esgotar el termini de preclusió,
perquè l’indigne o inhabilitat per a succeir els haurà adquirit per
usucapió (art. 531-27.1).
Entenem que hauria
estat millor una redacció semblant a l’acció de petició d’herència,
afegint si escau un termini de preclusió de l’acció restitutòria.
Com és sabut, en el CS
l’acció caducava als 5 anys de la presa de possessió dels béns per
l’afectat per una prohibició de succeir. La reducció a 4 anys fa que
també sigui aplicable a aquest supòsit la DT Vuitena.1 L10/2008,
explicada en seu de preterició errònia (epígraf 3.3).
L'art. 424-15 es
refereix a la caducitat de les institucions d'hereu i llegats de
confiança. Es tracta d'un supòsit d'ineficàcia
diferent de la dels actes de darrera voluntat, perquè la caducitat
produeix en aquest cas l'extinció de les titularitats fiduciàries que
fins aleshores tenien l'hereu i el legatari de confiança, mentre que la
caducitat del testament i del codicil hològraf i la del testament davant
rector no incorporat a un protocol notarial impedeix que aquests puguin
produir cap efecte. Aquí el motiu de la
ineficàcia és que
no es pot arribar a conèixer la voluntat del testador manifestada
reservadament a l’hereu o al legatari de confiança.
Si el que caduca és un
llegat de confiança, l’objecte del llegat incrementa l’herència (art.
424-15.3). En canvi, si el que caduca és la institució d’hereu de
confiança es poden produir els següents supòsits:
a)
herència de
confiança sobre una alíquota de l’herència: la quota que pertanyia
formalment a l’hereu de confiança acreix els altres hereus;
b)
herència de
confiança sobre tota l’herència: si el titular fiduciari no ha revelat
en absolut la voluntat del testador en relació als hereus, s’obre la
successió intestada del testador; en canvi, si ha revelat la identitat
d’algun cohereu, són cridats els successors intestats del causant a
títol de legataris de part alíquota. Com es sabut, la crida legal a
títol particular té com a finalitat salvar el principi
nemo pro
parte.
L'art. 422-13 té
com a antecedent l’art. 132 CS, en relació al qual la recent STS
5.5.2008 (MP: Gullón Ballesteros) ha establert la constitucionalitat de
la DT Tercera.1 CS.
Com és sabut, l’art. 132 CS presumia
revocades les atribucions a favor del cònjuge del testador «en
els casos de nul·litat, divorci o separació judicial posteriors a
l'atorgament i en els supòsits de separació de fet amb trencament de la
unitat familiar per alguna de les causes que permeten la separació
judicial o el divorci, o per consentiment mutu expressat formalment».
A l’art. 422-13 el
legislador ha preferit no intervenir en la polèmica doctrinal sobre la
naturalesa de la presumpció de revocació de l’art. 132 CS, i es
qualifica el supòsit com a
ineficàcia
sobrevinguda. S’ha adequat el dret successori català a la modificació de
la regulació del divorci pel Parlament de l’Estat mitjançant la Llei
15/2005, de 8 de juliol. Qualsevol separació de fet dóna lloc a
l’aplicació de l’art. 412-13.1, per la qual cosa el punt clau serà
determinar si va arribar a tenir lloc la reconciliació entre els
cònjuges. Com a novetat, s’afegeix que l’art. 422-13.1 també s’aplica
quan el causant mor pendent un procediment de separació, divorci o
nul·litat matrimonial. És el criteri adoptat en la successió intestada
per l’art. 422-6.1, mentre que l’equivalent d’aquest en el CS (art. 335)
establia la successió processal del causant per part dels hereus cridats
en defecte del cònjuge.
Una altra novetat de
la L10/2008 consisteix a aplicar la
ineficàcia
sobrevinguda a les atribucions a favor del convivent en unió estable de
parella, si la unió estable es va extingir en vida del causant (art.
422-13.2).
L’atribució és eficaç
si del context de l’acte en què està ordenada (o, entenem, d’un altre
posterior que el complementi) resulta que el testador va ordenar
l’atribució amb independència de la condició de cònjuge o convivent de
l’afavorit (art. 422-13.3).
[*]
jmarsal@ub.edu.
Els treballs per a l’elaboració de la ponència s’insereixen dins
del Projecte d’investigació SEJ 2005-08987 i les activitats del
Grup de Recerca Consolidat 2005 SGR00759. L’investigador
principal d’ambdós és el Prof. Dr. Ferran Badosa Coll.
[2]
En
el plet resolt mitjançant STSJC 25.1.2001 (MP: Puig Ferriol) la
causant havia atorgat un document autògraf datat el 5 de
setembre sense indicació de l’any. “Este documento fue redactado
con posterioridad al testamento notarial de 1964 y después de la
muerte de la hija de la testadora, y según resulta de las
actuaciones lo entregó en vida y dentro de un sobre cerrado a su
nieto”. El Tribunal va resoldre que el codicil era nul per manca
de data. Potser la solució hauria estat diferent si la successió
s’hagués obert després de l’entrada en vigor de la Llei 10/2008.
Jornades de
Dret Català a Tossa >
XV Jornades
> Ponències
>Joan
Marsal Guillamet
Amunt |
