El Llibre IV del CCCat no ha modificat els trets essencials de la llegítima en dret català ni tampoc el cercle de legitimaris. En aquest s’inclouen només els parents en línia directa del causant, sense límits en la descendent i restringit als pares o progenitors en l’ascendent. La llegítima a Catalunya no és la torna disminuïda de l’ordre de succeir intestat en la successió testamentària, tal com regeix en d’altres ordenaments i era al fonament històric de la institució. El cònjuge, doncs, no pot ser considerat com a legitimari a Catalunya, tot i tenir dret a la quarta vidual com a atribució legal, i el mateix es pot dir des d’ara del convivent.

 Pel que fa a la definició del dret a la llegítima, no hi ha diferències substancials entre l’art. 451-1 i l’art. 350 CS, llevat de la introducció de les “atribucions particulars”, com a forma d’atribuir la llegítima, i la supressió de l’expressió “per ministeri de la llei”. En els darrers anys la doctrina catalana ha insistit en què la llegítima es qualifica més com un dret en favor de determinats parents que com un fre a la llibertat de testar. El causant pot disposar en testament tot prescindint o ignorant la llegítima, i és l’hereu qui hi haurà de fer front. En aquest context, crec que es pot afirmar, tot i el caràcter imperatiu de la llegítima, que l’ordenament preveu un cert àmbit d’autonomia privada per modular-ne els efectes a la pràctica. Dependrà dels formularis de testaments, i de les clàusules que, per defecte, notaris i advocats vulguin proposar als testadors, que s’aprofiti a la pràctica el potencial que ofereix la nova regulació.

 D’entre el cercle de legitimaris, i com a qüestió formal generalitzada a tot el Llibre IV, cal destacar la supressió de l’enumeració distintiva dels tipus de filiació, reactiva envers el dret anterior al CS. A l’art. 451-3.1 ja no hi ha la referència als “fills matrimonials, no matrimonials i adoptius”, que passen ara a ser “tots els fills del causant”. Es regulen, però, els efectes específics de l’adopció quant a la llegítima a l’art. 451-3.4. La gran innovació en aquesta part, i potser com a compromís amb qui en demanava la supressió, és l’atribució de caràcter personalíssim a la llegítima dels progenitors i, per tant, l’afebliment del seu dret. D’una banda, a l’art. 451.26-2 lletra b) s’estableix que aquest dret és renunciable abans d’haver estat deferida la llegítima del fill premort. A més, a l’art. 451-4.1 s’aclareix que la mort del causant amb descendents exclou en tot cas el dret dels progenitors, encara que aquells no tinguin dret a la llegítima per haver estat desheretats justament o declarats indignes i, per descomptat, si han renunciat a la llegítima.

 El caràcter personalíssim del dret dels progenitors no es declara a la secció segona i s’inclou entre les causes d’extinció a la secció sisena. L’art. 451-25.2 estableix l’extinció de la llegítima del progenitor si mor sense haver-la reclamada judicialment o bé per requeriment notarial després de la mort del fill causant. Atès que havia estat criticat que els progenitors tinguessin dret a la llegítima, tot i ser un supòsit estadísticament poc freqüent, aquesta sembla una solució raonable, perquè només tutela el seu interès patrimonial individual i no el de possibles successors en el dret per transmissió hereditària. La llei no aclareix si la quota vacant acreix la de l’hereu o bé cal considerar que a l’altre progenitor supervivent, si n’hi ha, li correspon la totalitat de la llegítima, com passa en cas de premoriència. Del sistema legitimari sembla que cal deduir el primer (art. 451-25.3), però la solució d’acumular la llegítima en favor de l’únic progenitor em semblaria millor. Com a novetat, i en aquest context, destaca la negació expressa d’aquest caràcter personalíssim -i per tant transmissible per successió- de la llegítima ja deferida als descendents que han sobreviscut al causant però que moren abans d’haver-la percebuda (art. 451-2.3).

 L’art. 356 CS no compta amb cap equivalent al Llibre IV, i la frase programàtica “tots els legitimaris detreuen la llegítima d’una única quarta” no ha passat a formar part dels preceptes del CCCat. Amb tot, la decisió és encertada i cal recordar que aquesta era una norma reactiva en el context de la reforma de la Compilació l’any 1984 (art. 129.3), atès que amb anterioritat la llegítima global podia ser superior en funció de si hi concorrien fills adoptius i naturals. Que la llegítima en dret català continua essent una quarta part està previst a l’art. 451-5, que té el precedent de l’art. 355 CS, el cabdal en matèria de computació legitimària.

 El Llibre IV respecta l’estructura tradicional de còmput de la quantia legitimària basada en la suma de relictum i donatum, però hi afegeix una modificació rellevant pel que fa a aquest en limitar-lo a les donacions dels darrers deu anys de vida del causant: “s’hi ha d’afegir el [valor] dels béns donats o alienats per un altre títol gratuït pel causant en els deu anys precedents a la seva mort, excloses les liberalitats d’ús” (lletra b). És clara la inspiració de la norma en el § 2325.3 del BGB, però cal recordar que, en el dret català tradicional, i fins la Compilació, només eren computables les donacions fetes als legitimaris que a la vegada fossin imputables. Amb això el precepte s’ajustaria força a la pràctica de la tradició jurídica nacional, amb una certa cautela temporal que objectivitza els actes que poguessin considerar-se en frau de la llegítima.

 Hom pot considerar que no sembla gaire raonable atribuir un dret als legitimaris sobre tot el patrimoni del causant, entès aquest com el que deixa en morir i aquell del que s’ha desprès gratuïtament en vida. Aquesta regla es va introduir expressament en dret català amb la Compilació de 1960. És clar que una forma grollera de burlar la llegítima com a atribució legal, forçosa pel causant, passa per morir sense patrimoni havent-ne disposat a títol gratuït en vida. Contra això el legitimari hi ha de poder reaccionar, tal com preveia l’art. 383.2 CS per a la quarta vidual. La decisió econòmicament més senzilla és la de computació de donacions, mentre que l’exercici d’accions de declaració del frau, és a dir, de provar que la donació tenia per finalitat burlar els drets legitimaris per tal d’incorporar-la a l’herència, és molt més costosa. L’anticipació de l’herència que pot fer el causant en vida, amb la intenció o no de reduir els drets legitimaris, és raonable que sigui tinguda com a herència. Però d’això a computar totes les donacions fetes pel causant durant tota la seva vida entenc que hi ha un terme mig. La regla dels deus anys suposa un compromís sobre els diferents arguments que es puguin donar, tant pel que fa a la intenció de buidar de contingut la llegítima amb les donacions com que part del patrimoni donat fos de procedència familiar.

 A la pràctica la regla del donatum computable dóna lloc a litigis si algun o tots els fills del causant només reben en la successió la llegítima. Si els fills són hereus, i el que reben supera de llarg la llegítima teòrica, la computació de donacions té molta menys importància. Molt diferent és la qüestió del donatum imputable pel que fa als legitimaris i també la seva consideració com a computable sense límits temporals, que és objecte d’estudi més endavant. En qualsevol cas, el rastre de les donacions és feble, si no hi ha escriptura pública, i n’és força complexa la valoració actualitzada als efectes del còmput de la llegítima. En aquesta matèria el Llibre IV no presenta més variacions remarcables amb relació al CS amb l’aclariment que suposa la lletra d) de l’art. 451-5 de la regla de l’apartat 3r de l’art. 355 CS.

 El Llibre IV ha optat per no innovar més en aquesta seu i no ha inclòs cap regla sobre donacions dissimulades ni els anomenats negotium mixtum cum donationem. Tampoc no es pronuncia sobre aspectes dubtosos com ara el caràcter de donació computable de les aportacions a fundacions, ni tampoc hi ha cap esment a les assegurances de vida. Pel que fa a les primeres, i si es volen evitar litigis entre l’hereu i els legitimaris, especialment pel cas d’artistes, el termini de deu anys suposa una bona ocasió per a planificar amb prou temps el destí del propi patrimoni en forma de fundació.

 De cara al futur més proper, cal tenir en compte una qüestió que es plantejarà i que no sembla estar resolta. Si hom considera que el vidu té dret a compensació per raó de treball en cas de dissolució per causa de mort del règim de separació de béns, la quantia de la compensació forma o no part de l’herència als efectes del còmput legitimari? Entenc que sí n’ha de formar part, tot i que es podria dir que és un efecte de la dissolució del règim econòmic i, com a tal, prèvia a la successió. Ara bé, si a la pràctica aquesta compensació i la quarta vidual poden arribar a considerar-se intercanviables, no tindria sentit incloure a la segona en l’herència, per calcular la quarta legitimària, i no a la primera. Sobre això s’hi torna més endavant.

 En aquest àmbit cal destacar l’esforç per esvair un dubte que sovint es planteja a la pràctica, més entre els interessats que entre els professionals, i que resulta dels clausulats notarials. L’hereu o legatari legitimari que resulta escassament afavorit en el testament, en termes quantitatius, pot reclamar a més de l’herència o el llegat allò que per llegítima li correspon, si en el testament hi ha ordenat un llegat simple de llegítima? La qüestió queda clarament resolta, tal com fins ara s’entenia, a l’art. 451-7.4 in fine. De la mateixa forma, l’art. 451-7.1 esvaeix els possibles dubtes sobre si la renúncia a l’herència o al llegat, que en suposen atribució, implica també renúncia a la llegítima quan n’hi hagi un llegat simple al testament. En la mesura en què el llegat en forma simple no atorga cap dret addicional, malgrat la seva ordenació expressa pel causant, la mateixa resposta s’ha de donar per la renúncia.

 La reforma més important en aquest àmbit està constituïda per la generalització de la cautela socini o cautela compensatòria de la llegítima a l’art. 451-9. Això vol dir que en dret català la intangibilitat de la llegítima queda reduïda al seu valor i l’anomenada intangibilitat qualitativa deixa d’estar sotmesa a qüestió, essent només garantida la quantitativa. En un mateix sentit cal entendre la decisió de considerar que l’usdefruit vidual intestat s’estén a la totalitat de l’herència.

 Pel que fa a l’acció de suplement de llegítima, s’introdueix un nou apartat 3 a l’art. 451-10 que aclareix que les clàusules notarials estàndards d’apoca o carta de pagament en què hom es dóna per totalment pagat de la llegítima i que renuncia al suplement, no comprèn el que correspongui per l’addició de nous béns no inclosos en la computació. Aquesta cautela legal o salvaguarda dels drets del legitimari, enfront el que l’escriptura de manifestació d’herència i de pagament de llegítima pugui indicar, s’ha considerat que era necessari incloure-la per llevar dubtes sobre els efectes que l’aparició de nous béns pot tenir.

 Les consideracions fetes sobre intangibilitat qualitativa de la llegítima s’han de referir necessàriament als llegats ordenats de forma expressa pel testador o bé a la institució d’hereu. Així cal entendre la previsió de l’art. 451-7.2 als béns “de propietat exclusiva, plena i lliure” del causant, com ho confirma el següent apartat 3. Ara bé, quan del que es tracta és d’un llegat simple de llegítima, o ni tan sols d’això pel cas de preterició intencional, i és l’hereu qui decideix com paga la llegítima i ho fa en béns de l’herència, l’anterior previsió, ara recollida a l’art. 451-11.2, té molta més importància. El Llibre IV reprodueix les regles del CS en matèria de pagament de la llegítima amb l’esmentada addició, que tot i que calia considerar vigent suposa un encert.

 La generalització de les formes societàries per als patrimonis familiars planteja la qüestió de si el pagament de la llegítima per l’hereu en accions o participacions d’empreses familiars és una elecció admissible en els termes esmentats de béns “de propietat exclusiva, plena i lliure”, si n’hi ha d’una altre tipus a l’herència. En la mesura en què difícilment el legitimari podrà realitzar aquestes accions o participacions si són minoritàries, i en ocasions també pot passar que no li suposin gaire o cap rendiment econòmic en forma de dividends, per decisió del soci majoritari, que pot ser el propi hereu, a més que en molts casos estaran sotmeses a sindicació i, per tant, no seran “lliures”, la seva elecció com a mitjà de pagament de la llegítima a la pràctica és discutible. Sobre l’elecció que pot correspondre a l’hereu, també cal tenir en compte el diferent tractament fiscal que reben els béns de l’herència, i les conseqüències en termes de percepció efectiva de valor que -comparativament- pot tenir sobre el legitimari, per exemple, la del 95 % del valor de l’habitatge habitual o de les accions o participacions de les empreses familiars. Si l’hereu es reserva aquests béns i paga la llegítima amb d’altres de no bonificats, la càrrega tributària que això suposa pel legitimari serà clarament desigual com a conseqüència de l’elecció.

 La llei no sotmet a cap requisit l’elecció, entre béns i diners, que fa l’hereu obligat al pagament. Amb tot, se’n manté la revisió judicial en termes d’equitat a l’art. 451-12 i penso que aquesta opció serà cada cop més important, ateses les anteriors consideracions. L’article segueix fent referència a la jurisdicció voluntària, quan sembla clar que hi haurà un contenciós entre legitimari i hereu sobre la qüestió, i aquest últim hauria de poder defensar-se. Pel que fa a l’elecció feta per un marmessor o comptador partidor, el seu poder de decisió em sembla que ha de ser més limitat que el de l’hereu, i no pot actuar de forma favorable a l’hereu sense instruccions expresses del causant. Cal recordar, òbviament, que l’hereu és qui està facultat per fer l’elecció, però que és possible l’acord amb el legitimari i pactar el pagament conjunt de la llegítima amb diners i béns de l’herència.

 Pel que fa a les despeses del pagament de la llegítima, que són a càrrec de l’herència, la regla de l’art. 364.2 CS s’ha limitat a l’esment a l’art. 461-19 lletra d) com a càrrega hereditària. El legislador haurà considerat que la duplicació de la mateixa regla no era elegant per innecessària o supèrflua, tot i la importància d’explicitar-la en la pròpia seu normativa. A la pràctica no s’ha vingut considerant que les “despeses” o cost fiscal de la llegítima siguin a càrrec de l’herència, ni hi ha base normativa civil per defensar-ho. Sí que entenc que cal incloure entre les despeses a càrrec de l’hereu les notarials i d’inscripció al Registre de la Propietat. Aquestes despeses són càrregues hereditàries en el sentit de l’art. 461-19 i cal recordar aquí que no s’ha comès l’error greu que hauria estat de deduir del relictum les càrregues hereditàries en el seu conjunt, atès que comprenen la retribució de marmessors, que en cap cas pot perjudicar la llegítima i ha de ser suportada íntegrament per l’hereu.

 En matèria de donacions imputables sí que hi ha hagut un canvi substancial en relació amb el dret anterior en el cabdal art. 451.8, que és el concordant de l’art. 359 CS. D’una banda, i sense ser un canvi normatiu de fons, s’aclareix el dret vigent a Catalunya, explicitat de forma insuficient al Codi de Successions, i que és l’oposat al del Codi Civil espanyol, en què tants professionals del dret a Catalunya encara tenen el seu referent formatiu. En el dret català les donacions fetes en vida pel causant als legitimaris per regla no són imputables a la llegítima individual. Perquè això succeeixi cal que el donant així ho hagi manifestat al donatari en fer la donació, i aquest ho accepti junt amb aquella. La norma té el fonament en l’element negocial de declaració de voluntat que suposa l’acceptació de la donació: el donatari ha de consentir els efectes anticipatoris de la llegítima que implica la donació. A més, s’adiu amb el principi general català de llibertat civil i, per descomptat, el de no igualació dels fills que suposa la llegítima curta i en què es fonamenta el sistema successori vigent. El caràcter d’imputable de les donacions és pot deixar sense efecte pel causant posteriorment, però no es pot afegir ni tampoc es pot presumir si no consta explicitat pel donant. Així ho havia manifestat la doctrina de la tradició jurídica clàssica i és el que ara recull l’art. 451-8 de forma diàfana als seus apartats 1 i 5, la qual cosa hauria de servir per esvair els errors que encara hi ha força estesos.

 Per contra, i en segon lloc, al Llibre IV s’han inclòs uns supòsits força genèrics i indeterminats que alteren la regla tradicional de la no imputació de donacions. Aquí el legislador ha fet paternalisme en uns casos en què haurà considerat que era just -suposo- en relació als altres legitimaris evitar la desigualació que el pare o la mare hagin decidit voluntàriament fer en vida. En el cas d’aquestes donacions crec que hauria de ser suficient valorar la possibilitat que té el donant d’assessorament legal, per tal d’atribuir el caràcter d’imputable o de a compte de la llegítima a la donació i no imposar-lo ex lege. Per descomptat que el donant pot decidir suprimir aquest caràcter en el mateix acte o amb posterioritat, però la distorsió legal en el sistema ja està introduïda.

 En efecte, al Llibre IV s’ha suprimit la referència a la imputació del dot o l’aixovar constituït pel causant o les altres donacions matrimonials fetes per ell així com les quantitats assenyalades o assignades pel causant en capítols matrimonials en concepte de dot, aixovar, donació o simplement en concepte de llegítima. Al seu torn, a la lletra a), i potser en substitució d’aquestes i com a pretesa actualització de la regla tradicional de la dote contenta o pacte d’acontentament, la lletra a) de l’art. 451-8.2 declara com a imputables “les donacions fetes pel causant a favor dels fills perquè puguin adquirir el primer habitatge o emprendre un activitat professional, industrial o mercantil que els proporcioni independència personal o econòmica”.

 En la meva opinió aquesta és una decisió gens encertada, per diversos motius, alguns ja assenyalats. D’una banda, perquè entenc que la imputació com a regla per defecte no és positiva, atès el geni de dret català: llibertat civil i no igualació dels fills en un context de llegítima curta són contraris a la imputació ex lege. D’això resultarà que a la mort del causant els germans podran fer-se qüestió d’allò que els progenitors hagin decidit lliurement fer en vida. De forma més concreta, entenc que els supòsits de la lletra a) són imprecisos i arbitraris. Si hom defensa la modernització de la regla tradicional d’imputació de dots, aixovars i donacions matrimonials o capitulars, s’ha de dir que en aquestes hi havia una tipificació clara del supòsit i una consciència expressa de percepció de la llegítima i, en ocasions, de renúncia al suplement. Això no passarà ara, perquè no hi haurà cap advertiment exprés al legitimari, que no coneixerà la regla de l’art. 451-8. A més a més, el supòsit no queda gens tipificat. Si bé es pot arribar a identificar quan hi ha una donació per adquirir el primer habitatge o bé per emprendre una activitat professional, industrial o mercantil, ja es més difícil escatir si això darrer suposa la independència personal o econòmica. La imprecisió a la pràctica o indeterminació d’aquests supòsits és manifesta i no és realista amb la multiplicitat de supòsits que es poden donar. Crec que l’important no és la finalitat de la donació sinó la donació per ella mateixa, l’acte gratuït mitjançant el qual els pares decideixen incrementar el patrimoni dels seus fills. Pot passar perfectament que uns pares ajudin a un fill a comprar un primer habitatge, però que en compensació a un altre l’ajudin en la construcció d’una segona residència o bé li cedeixin gratuïtament l’ús d’un habitatge propietat seva. També pot perfectament passar que ajudin a un fill a establir-se professionalment, sigui amb la compra d’un local o bé de maquinària. Ara bé del precepte sembla entendre’s que la finalitat de la donació no és simplement per a una activitat econòmica, sinó per a emprendre-la i de forma inicial en la vida del donatari, la primera, sembla. S’haurà de considerar també imputable la donació d’una fracció significativa de l’empresa familiar al fill major de cinquanta anys que fa anys que hi treballa? En la meva opinió, i de la lletra de la llei sembla que no.

 Per descomptat que la qualificació de la imputabilitat de les donacions, si és que consten i es proven, s’haurà de fer ex post, un cop oberta la successió. S’imposa un consell adequat al testador sobre aquesta qüestió perquè decideixi en conseqüència, tant si creu que li convé fer prellegats o una partició que desfaci la igualtat de la institució conjunta als fills, o bé disposi una clàusula general declarant el caràcter no imputable de les donacions que hagi pogut fer als fills en vida. En fi, aquest ha estat un primer pas, que entenc nefast, cap a una generalització de la imputació de donacions en dret català i suposa una concessió a la secular influència jurídica castellana i un proteccionisme excessiu sobre la llibertat dels ciutadans. El que qualifica les donacions és el seu efecte lucratiu genèric i no la seva finalitat. Aviat veurem que hom es preguntarà perquè unes donacions sí i les altres no.

 El problema es farà més greu amb el bon tractament fiscal que des de l’any 2008 tenen les donacions entre parents en línia directa a Catalunya, si es fan en escriptura pública. Addicionalment, cal tenir en compte l’extrema bonificació fiscal del 95% del valor de les participacions d’una empresa familiar en cas de donació entre ascendents i descendents.

 Aquesta introducció de modificacions en el sistema tradicional d’imputació ha plantejat una regla de difícil solució pel que fa a la computació. S’ha considerat que les donacions imputables no havien d’estar sotmeses al termini decennal de l’art. 451-5, de forma que en la lletra b) d’aquest precepte es disposa rotundament que “el valor dels béns que han estat objecte de donacions imputables a la llegítima s’ha de computar, en tot cas, amb independència de la data de la donació”. Res a dir sobre aquesta regla tradicional a Catalunya. Si bé la imputació perjudica el donatari al moment de l’obertura de la successió, la computació de la donació fa créixer la quantia global de la llegítima i de retruc, si convé, també la seva individual. L’art. 451-8.4 recorda que la regla dels deu anys no regeix tampoc per a la imputació, que no està sotmesa a límit temporal. Ara bé, atès que a partir d’ara no totes les donacions són computables, només les dels darrers deu anys i les que siguin imputables per decisió del donant - testador i les que ho siguin per defecte (art.451-8.2 lletra a), per aquestes últimes si el donant - testador decideix que no siguin imputables, seran llavors computables? En la meva opinió, i de la lletra de la llei, cal decidir que no ho seran. L’argument a contrari que sí seran computables les donacions lliures que el causant els hagi atorgat el caràcter d’imputables em sembla que ho confirma. Aquesta és una qüestió que pot arribar a ser important i que cal aclarir des d’ara obertament. La regla de la imputació legitimària té la seva torna en la col·lació hereditària, als efectes de la partició entre cohereus que són descendents del causant, i d’aquí també la seva especial importància.

 En matèria de preterició, el Llibre IV ha tingut l’encert d’aclarir el dret vigent del CS en un àmbit en el que pràcticament no hi ha hagut jurisprudència des de l’entrada en vigor de la Compilació. L’art. 367 CS no va introduir claredat en la regulació de l’art. 141 de la CDCC, tot el contrari. Així, no quedaven delimitats amb precisió els supòsits en què la preterició errònia no donava lloc a la nul·litat del testament. En l’actualitat, l’art. 451-16 estableix un llistat delimitant-ne els supòsits. Com a novetat, de forma coherent al conjunt del Llibre IV, l’acció d’impugnació del testament per preterició errònia està sotmesa a un termini de caducitat de quatre anys de la mort del testador i l’art. 451-16 ha afegit els codicils entre els negocis susceptibles d’impugnació.

 En aquesta seu, l’art. 451-16.4 confirma l’obvietat que la clàusula notarial d’estil del llegat simple de llegítima no enerva els efectes de la preterició errònia, si és el cas. Tanmateix, el fet que s’aclareixi que la institució del cònjuge o convivent en tota l’herència com a hereu únic evita els efectes de la preterició, dóna força virtualitat a l’anterior clàusula. És a dir, si bé fins ara hom podia tenir dubtes de si la institució universal en favor del cònjuge abans de tenir fills podia donar lloc a preterició errònia, en l’actualitat aquest dubte queda esvaït.

 Pel que fa al desheretament, aquest és potser un dels àmbits on el Llibre IV presenta un dels canvis més importants en el sistema successori català. En la pràctica, la jurisprudència evidencia que la majoria de desheretaments fracassen perquè l’hereu no pot provar-ne la causa enfront la reclamació del legitimari que es considera desheretat injustament. Són recurrents, doncs, els supòsits en què els progenitors voldrien privar de la llegítima els descendents i no hi ha causa legal o bé no se’n preconstitueix la prova en favor de l’hereu. Probablement això ve donat per la manca de relació familiar entre causant i legitimari. Aquesta darrera és la nova causa que incorpora l’art. 451-17.e), de forma que el testador no tindrà especials dificultats en la seva acreditació i preconstitució de prova en favor de l’hereu. La pràctica ens dirà si ha estat o no un encert, personalment hi tinc els meus dubtes. Segurament que molts testadors consideraran que se’ls fa justícia en permetre’ls desheretar els fills amb els quals no tenen cap relació. Amb tot, caldrà que aquesta manca de relació familiar sigui per una causa exclusivament imputable al legitimari, cautela o salvaguarda legal en favor d’aquest.

 La reducció de les donacions computables a les dels darrers deu anys de vida del causant restringeix clarament l’àmbit de la inoficiositat legitimària, i la seva complexitat, pel que fa a aquestes. En matèria de llegats, serà responsabilitat de l’hereu no procedir al seu lliurament fins que no s’hagi pagat la llegítima, cosa que si cal pot fer en forma d’oferiment de pagament i consignació en favor del legitimari. Com a novetat en aquesta seu destaca que l’hereu també té acció per reduir o suprimir donacions inoficioses, cosa que no succeïa al CS, llevat que aquest també fos legitimari. En l’àmbit del CS aquesta acció només corresponia al legitimari, potser amb fonament que l’hereu havia d’assumir els actes propis del causant, i aquest podria ser-ne un cas. El termini de caducitat de l’acció d’inoficiositat s’harmonitza també als quatre anys de la mort del causant.

 El Llibre IV del CCCat no ha incorporat com a admissible de forma general la renúncia pura i simple del dret a la llegítima abans del seu naixement. Segurament és més coherent amb l’existència de la llegítima no permetre’n la renúncia anticipada, posició que fins i tot comparteixen els favorables a la seva supressió. Sense cap contraprestació costa d’entendre que la renúncia del legitimari respongui a un voluntat espontània amb aquesta única finalitat. Per contra, es manté la validesa a la renúncia al suplement de la futura llegítima a canvi d’una donació de present, que és el supòsit raonable de renúncia per contraprestació, el tradicional pacte d’acontentament. En aquest cas, el Llibre IV ha donat seguretat al pacte entre ascendents i descendents per tal com es fixa amb claredat que el termini per a rescindir aquesta renúncia és de quatre anys a comptar des de l’atorgament del pacte. Això fa que desaparegui la incertesa vigent sobre el potencial pràctic d’aquest pacte, que esdevé ferma als quatre anys del seu atorgament. Les possibilitats de conèixer amb exactitud el patrimoni del donant als efectes de calcular la lesió són poques i l’impacte negatiu per les expectatives del renunciant sobre l’herència de l’ascendent desaconsellen la interposició de l’acció. Per contra, i amb relació als progenitors, aquests sí que poden renunciar a la llegítima dels seus fills premorts, en els termes d’allò previst a l’art. 451-26.2 lletres a) i b), d’una forma que eixampla els límits del que s’admetia fins ara.

 En matèria de prescripció, el Llibre IV ha harmonitzat el termini de la pretensió per exigir la llegítima i el seu suplement amb el general en el dret vigent a Catalunya, tal com succeïa a l’art. 146 CDCC abans de la desafortunada reforma del 1990. El dies a quo s’ha de considerar objectiu, “de la mort del causant”, i no des del moment en què el legitimari té coneixement de la mort del causant. L’art. 121-23 CCCat és una regla general que cedeix quan n’hi ha una d’especial que fixa un dies a quo particular, que ha de ser objectiu quan el termini és llarg. Amb la reducció del termini s’ha introduït una causa de suspensió del seu còmput, pel cas que l’hereu obligat sigui l’altre progenitor del legitimari. Els efectes d’una reclamació de la llegítima al progenitor supervivent poden ser nefastos per al fill legitimari en l’herència d’aquest, de forma que la prudència a l’hora de decidir si es reclama o no queda emparada per la suspensió pel termini. Com a precedent de la regla es pot al·legar l’art. 146.2 CDCC. La mateixa suspensió opera en cas de designació d’hereu pels parents.

 La comunitat a què dóna lloc el matrimoni o la convivència en unió estable de parella és causa del reconeixement de drets al vidu o al convivent en la successió del cònjuge o convivent premort. En aquesta matèria, la de la quarta vidual, el Llibre IV presenta canvis importants en relació amb el Codi de Successions. La reforma en aquest àmbit era especialment complicada, atès que s’havia assenyalat la insuficiència de la regulació de la quarta vidual, incorporada al CS del text compilat sense gaires canvis. Precisament això és el que semblava que no es podia fer ara amb el Llibre IV, i tota intervenció legal era problemàtica, tant si s’afeblia el dret com si, de forma més realista, es revisava el seu contingut mantenint-ne l’estructura externa. Això darrer és el que ha succeït, i davant les diferents preferències que hom pugui tenir, que abasten un ventall molt ampli, si bé no es pot dir encara que al dret català hi ha llegítima del vidu, aquest té un dret legal en la successió del cònjuge o convivent enfortit en relació amb el CS.

 Per valorar la posició del cònjuge vidu o convivent supervivent al Llibre IV s’ha de considerar també la que té en la successió intestada, de ben segur un àmbit molt més important quant al vidu que no el de la testamentaria. Aquí s’han pres mesures que n’enforteixen la posició davant la solució usufructuària única tradicional. La decisió del Llibre IV en matèria de quarta vidual podrà semblar a alguns excessiva i a d’altres insuficient, i continua en la tradicional posició complicada del dret català envers els drets viduals. Aquesta és l’herència del règim capitular tradicional.

 A banda de l’anterior, la principal i gran innovació en aquest àmbit és l’equiparació al llarg del Llibre IV del convivent en unió estable de parella al cònjuge. Deu anys després de l’aprovació de la LUEP hom ha considerat que l’equiparació en matèria successòria, tant testada com intestada, s’havia de produir. La llei no exigeix cap requisit addicional als que la normativa de parelles prevegi per considerar-les existents. De forma que la remissió de les disposicions successòries a les de família és aquí plena. Caldrà esperar encara a l’aprovació del Llibre II per veure la regulació final i si les parelles homosexuals es podran tenir també per constituïdes per efecte de la convivència continuada de dos anys, cosa que encara no succeeix tot i els canvis mínims que la Llei del Llibre IV ha fet en el Codi de Família. En termes pràctics, l’equiparació que s’ha produït evitarà polèmiques sobre el dret a la quarta vidual en supòsits de matrimonis de curta durada però amb una llarga convivència prèvia en parella.

 El cònjuge o convivent té dret a la quarta vidual si com a conseqüència de la mort de l’altre no té “recursos econòmics suficients per a satisfer les seves necessitats”. És a dir, el dret de successions reconeix que la comunitat conjugal o de parella, que implicava l’assumpció de les despeses del manteniment familiar d’ambdós cònjuges o convivents, té una projecció post mortem. D’aquí el naixement del dret si el supervivent no pot atendre les seves necessitats amb el propi patrimoni, en el que s’inclou el que resulti de la liquidació del règim econòmic o el que obtingui en la successió de l’altre.

 La quarta vidual és un dret residual i, a diferència de la llegítima en dret català, el cònjuge només hi té dret en cas de necessitat. Això succeirà si en vida tenia una posició de gran dependència econòmica respecte del premort, de forma semblant a l’atribució del dret a la pensió compensatòria en cas de separació o divorci. Hom ha pogut dir que no semblava raonable fer de pitjor condició el cònjuge vidu que el separat o divorciat, que manté el seu dret sobre el patrimoni de l’excònjuge premort (art. 86.2 CF). En aquest sentit, l’art. 452-1.2 incorpora alguns criteris de l’art. 84 CF, en seu de pensió compensatòria, per determinar el dret a la quarta vidual.

 Fins aquí semblaria que l’opció del Llibre IV ha passat només per modernitzar la terminologia caduca del CS significada en la polèmica “còngrua sustentació”. Amb tot, l’important en matèria de quarta, assumit que constitueix una perllongació post mortem dels deures d’assistència entre cònjuges, és la base del càlcul per obtenir-la, on s’acosta clarament a la llegítima. El Llibre IV ha tingut l’encert de recordar que el dret del vidu és “fins a un màxim de la quarta part de l’actiu hereditari líquid”, tal com la doctrina venia assenyalant, amb un clar caràcter de dret de necessitat. Tanmateix, i aquí rau la principal innovació, aquest actiu hereditari és calculat d’acord amb les regles per al còmput de la llegítima de l’art. 451-5.b, c i d, amb la distinció que les donacions fetes al vidu o convivent supervivent no s’hi compten.

 La quarta passa a tenir, doncs, una base de càlcul semblant a la llegítima. Fins ara era un dret de participació netament hereditari, atès que només afectava al relictum. Ara, i sense una explicació clara, que no sigui la de presumpció objectiva del frau al cònjuge o convivent, o per tal d’igualar-lo als fills, s’hi afegeix el donatum per a determinar-la. Aquesta donatum, doncs, participa d’alguna manera del que l’art. 452-1 assenyala com a “nivell de vida de què gaudia durant la convivència i el patrimoni relicte”, elements per a determinar les necessitats del cònjuge. Cal dir que em semblava més prudent l’opció de l’art. 383 CS que només tenia en compte el relictum amb opció pel cònjuge de “demanar la reducció o supressió de les donacions entre vius atorgades pel premort amb el designi de defraudar la quarta vidual”. Tot això, però, tenint en compte que la quarta sempre és un màxim.

 Com a segona novetat per a calcular la quarta, prou important, l’art. 452-3 estableix que del relictum cal descomptar “el valor dels béns de l’herència atribuïts al cònjuge vidu o al convivent”. Aquesta regla no la contenia l’art. 383 CS tot i que hom la pot considerar supèrflua atès que per determinar el dret a la quarta s’han de tenir en compte els béns que el causat ha atribuït el vidu en la successió. La doctrina també havia destacat que s’haurà de considerar l’any de viduïtat de l’art. 36 CF, tant per calcular el relictum com per determinar les necessitats del supervivent.

 Era una opinió força estesa que la quarta vidual en dret català suposava una mesura correctiva dels efectes perjudicials d’incomunicació patrimonial del règim de separació de béns en cas de dissolució del matrimoni per mort d’un dels cònjuges. Hom podia veure-hi el corresponent actual al dret a la compensació econòmica per raó de treball de l’art. 41 CF en cas de dissolució del règim per separació o divorci. Sembla que si els cònjuges estaven casats en un règim de participació o de guanys, i aquests es feien comuns durant el matrimoni, difícilment tindria sentit la reclamació de la quarta, tot i que el dret català no la restringeix als cònjuges casats en separació de béns.

 L’Avantprojecte de Llibre II del Codi Civil preveu el dret a la compensació per raó de treball en cas d’extinció del règim de separació per mort (art. 232-5.5), com a dret personalíssim del cònjuge i sempre que els drets que el causant li hagi atribuït o els que li pertoquin en la intestada no cobreixin l’import que li correspondria. D’aquesta previsió, i atès el que estableix l’art. 452-1, tal com d’altra banda sembla lògic, l’anàlisi de si procedeix la quarta vidual sempre serà posterior al de la compensació. Aquesta té el límit en “la quarta part de la diferència entre els increments dels patrimonis dels cònjuges”, mentre que la vidual està constituïda pel cabal relicte incrementada amb el donatum.

 Res a dir si ambdós drets són intercanviables i, si és el cas, complementaris. El problema sorgeix, com ja s’ha apuntat, si la compensació econòmica suposa una resta del relictum als efectes del còmput de la llegítima. Cal tenir en compte que, a efectes tributaris, la compensació està exempta de tributació i suposarà a la pràctica una oportunitat clara per reduir l’impacte fiscal de la successió, atès que l’art. 31.3 lletra d) de la llei de l’Impost exclou de tributació per IRPF les adjudicacions que es produeixin entre els cònjuges en l’extinció del règim econòmic matrimonial de separació “per imposició legal”. Si l’hereu, d’acord amb el cònjuge, detreu una quarta part del patrimoni relicte en forma de compensació, reduirà clarament la base de l’Impost de Successions, a reserva que l’Agència Tributària de Catalunya entengui una altra cosa. En aquest sentit és molt important determinar que aquesta possible quarta detreta en pagament de la compensació per raó de treball, que no necessàriament ha de ser conseqüència d’un procés judicial, es consideri com a relictum pel còmput legitimari, a diferència del que dogmàticament sembla que correspondria fer.

 Com a diferència o disfunció important entre la quarta i la compensació, cal assenyalar que la “quarta” de la compensació projectada és susceptible de transacció o de pacte entre els cònjuges, que en poden pactar “l’increment, la reducció o l’exclusió”, cosa que no succeeix amb la quarta vidual. Sembla que aquesta transacció o pacte no s’ha de tenir en compte en els termes de l’art. 452-1.1, la qual cosa no és coherent amb l’estructura del dret.

 Pel que fa a la reclamació i pagament de la quarta vidual, la regulació es remet fonamentalment al model de la llegítima. Aquí, però, entenc que l’elecció de l’hereu sobre com satisfer-la estarà condicionada pel fet que efectivament els béns puguin servir per satisfer les necessitats del vidu o convivent. L’extensió del model de la llegítima a la quarta vidual -que el CS referia a la trebel·liànica i la falcídia- fa que també es puguin reduir o suprimir llegats i donacions si no és possible el pagament de la quarta vidual per l’hereu o bé si el vidu hereu no la pot retenir sense detriment. La reducció dels llegats resulta del caràcter d’atribució legal de la quarta vidual, preferent a les disposicions voluntàries del causant. La innovació de permetre la reducció de donacions resulta de la seva inclusió per al còmput de la quarta, el que n’amplia clarament la quantia i reforça del dret.

 A la pràctica hom destaca que són molt poques les sentències en què consta la reclamació de la quarta vidual. Sigui perquè no hi ha necessitat o bé és un dret feble i d’èxit improbable, res no impedeix que els hereus satisfacin voluntàriament el que considerin al supervivent en concepte de quarta vidual.

A diferència del seu model legitimari, en matèria de còmput i pagament, no són possibles les transaccions expresses sobre quarta vidual abans del naixement. La diferent naturalesa del dret i l’existència d’una comunitat de vida impedeix que els cònjuges es facin atribucions amb renúncia expressa al possible “suplement” per quarta vidual. L’única forma d’evitar les reclamacions per quarta vidual als hereus serà que tant per patrimoni propi com per comunicació de l’altre, el supervivent tingui prou recursos per a satisfer les seves necessitats.

 És possible, per descomptat, la renúncia a la quarta vidual un cop nascut el dret, de forma pura i simple o bé un cop percebut allò que el causant hagués disposat en favor del vidu o convivent. Per descomptat que el vidu o convivent no tindrà dret a la quarta si està en alguna de les situacions que regula l’art. 442-6. En aquests casos el dret no haurà nascut. Tampoc no hi tindrà dret en cas d’indignitat, tot i que no s’hi faci referència. Pel que fa al desheretament no sembla versemblant la situació de convivència i la concurrència d’alguna de les causes de desheretament i el seu esment pel causant al testament. Malgrat que tot és possible, el legislador ha considerat que l’al·legació d’aquestes suposades causes passa per la separació i el divorci, i el cònjuge que ha suportat les infidelitats de l’altre no té dret a privar-lo de la quarta vidual en testament per aquest motiu. L’art. 452-6.1 lletra d) inclou una causa específica i sobrevinguda de privació de la quarta que l’hereu pot al·legar per denegar-la. Aquesta és la suspensió o privació de la potestat sobre els fills comuns per causa que li sigui imputable.

 El caràcter alimentici, o de necessitat de la quarta, fa que s’extingeixi si el supervivent mort sense haver-la reclamada o bé si contreu nou matrimoni o conviu maritalment amb una altre persona. Tot això serà sempre abans del seu exercici. Un cop percebuda la quarta no hi ha cap motiu per a la seva restitució, a diferència del previst al CS. Tanmateix, si el supervivent n’ha iniciat la reclamació judicial i mor abans de finalitzar el procés, entenc que només tindria sentit adjudicar-la pel cost d’atendre les seves necessitats fins al moment de la mort, si aquestes no han quedat prou cobertes per l’any de viduïtat.

 Pel que fa al termini de prescripció de la pretensió, el Llibre IV ha aplicat el termini breu de tres anys de l’art. 121-21, modificant el de cinc anys de l’art. 384.4rt CS.