En matèria
d'adquisició de l'herència com a objecte de la successió universal a
títol d'hereu, el dret català segueix el criteri romanista de
l'adquisició per acceptació: l'efecte adquisitiu només es pot
produir a través d'un acte voluntari d'acceptació del subjecte
cridat com a hereu, portant llavors l'eficàcia adquisitiva de
l'acceptació cap endarrere fins el mateix moment de la mort del
causant (art. 5 CS, art. 411-5 CCcat). L'excepció és el supòsit de
l'hereu fideïcomissari, cas en el qual el criteri adquisitiu és el
de la delació (art. 235.2 CS, art. 426-44.1 CCcat), com en els
llegats (art. 267.1 CS, art. 427-15.1 CCcat).
1.
La
configuració dels actes d'acceptació i de repudiació. La capacitat
per a acceptar o repudiar
En tant
que actes negocials que tradueixen la voluntat del delat d'adquirir
l'herència deferida a favor seu o la de rebutjar aquesta adquisició,
l'acceptació i la repudiació són actes voluntaris i lliures la
realització dels quals per part del cridat a l'herència té com a
pressupòsit necessari el "coneixement que s'ha produït la delació
a favor seu" (art. 16.1 CS, art. 461-1.1 CCcat). Al seu torn,
això pressuposa l'existència certa d'aquesta delació, en el doble
sentit de la certesa de la mort del causant i la certesa de la
pròpia delació de l'interessat com a fets objectius efectivament
produïts. No n'hi ha prou, doncs, amb què objectivament s'hagi
produït la delació a favor de qui pretén acceptar o repudiar
l'herència. Cal també la circumstància subjectiva del coneixement
d'aquest fet per part de l'interessat.
Els
trets comuns que caracteritzen els actes negocials d'acceptació i de
repudiació de l'herència són els següents:
a)
Es tracta d'actes inter
vivos d'estructura unilateral i de
caràcter no receptici. Tant l'acceptació com la
repudiació són
declaracions de voluntat i, com a tals, s'han d'exterioritzar tot
manifestant-se externament d'una forma o altra, però no es
dirigeixen a perfeccionar cap negoci o cap oferta anterior: no tenen
destinatari, són actes que concerneixen exclusivament l'acceptant o
repudiant. D'aquest caràcter no receptici dels actes d'acceptació i
de repudiació se'n deriva la seva irrevocabilitat (art. 26.1 CS,
art. 461-1.3 CCcat): un cop manifestada la voluntat en un sentit o
altre, l'acceptant o repudiant ja no la pot retirar.
b)
Són actes individuals (cadascun dels diversos cridats és titular de
la seva pròpia delació autònoma: art. 16.2 i 29.2 CS, art. 461-1.2 i
461-13.2 CCcat) i no personalíssims (admeten la representació del
titular, art. 20.2 CS, art. 461-9.2 CCcat).
c)
Són actes de caràcter pur i indivisible (art. 25.1 CS, art. 461-2.1
CCcat.). La “puresa” significa que no es poden fer sota termini o
condició, i en aquest sentit s'estableix que qualsevol mena de
restricció es tindrà per no formulada. El legitimat per a acceptar o
repudiar s'ha de limitar a manifestar la seva voluntat favorable o
contrària a assumir el títol d'hereu que se li ofereix, tal com se
li ofereix. La seva configuració correspon exclusivament al testador
o a la llei, i és immodificable per la voluntat del cridat com a nou
titular de l'herència, que no el pot modular al seu gust. D'aquí
també la indivisibilitat de l'acceptació o la
repudiació: de la
mateixa manera -i per la mateixa raó- que no s'admet una acceptació
o repudiació
condicionada o amb caràcter temporal, tampoc no s'admet amb caràcter
parcial. A més de “pur”, doncs, l'exercici de la delació ha de ser
“total”.
d)
En tant que actes negocials, l'acceptació i la
repudiació de
l'herència són impugnables per les mateixes causes que ho són els
negocis jurídics en general: la manca de capacitat d'obrar i els
vicis de la voluntat (art. 26.2 CS, art. 461-10 CCcat). En aquest
punt, l'art. 461-10 CCcat afegeix de manera expressa l'exigència del
caràcter determinant i excusable de l'error, i corregeix una
deficiència de l'art. 26.3 CS, que només contemplava la impugnació
feta pel representant legal de l'acceptant o repudiant, sense tenir
en compte el supòsit del menor d'edat, que pot impugnar per si
mateix un cop arribat a la majoritat.
Pel que
fa a les condicions de capacitat que ha de reunir el titular de la
delació per tal de poder-la exercitar amb plena eficàcia, cal
distingir segons es tracti d'una persona física o d'una persona
jurídica. En relació amb aquestes darreres, es fa remissió a les
normes específiques (art. 21 CS, art. 461-9.3 CCcat). Quant a les
persones físiques, l'exigència de capacitat d'obrar per a exercitar
la delació per acte propi (art. 20.1 CS, art. 461-9.1 CCcat) inclou
també el menor emancipat o habilitat, que requereix la pertinent
complementació de capacitat quan es tracta de repudiar. Els menors
no emancipats i els incapacitats judicialment sotmesos a la potestat
dels pares o dels tutors han de ser substituïts pel representants
legals, els quals necessiten l'autorització judicial en cas de
repudiació (vid. art. 151.1.d i 212.1.d CF, normes que també
exigeixen l'autorització judicial per a renunciar al benefici
d'inventari de què gaudeix legalment el fill o tutelat; l'art.
461-9.2 CCcat sembla eliminar aquesta possibilitat).
2.
La
interrogatio in iure
És el mecanisme
processal en virtut del qual s'aconsegueix d'escurçar el llarg
termini de l'art. 461-12.1 CCcat (art. 28.1 CS). Es tracta de
trencar la indecisió del delat, tenint en compte que el seu silenci
cridat pot perjudicar els interessos de terceres persones. En aquest
sentit, l'art. 461-12.2 CCcat (art. 28.2 CS) legitima els
interessats en la successió (aquells que rebrien la delació si el
cridat preferent repudiés: el substitut vulgar o els parents del
grau següent, per ex.), i també els creditors del causant o del
cridat (que a diferència dels anteriors són interessats en
l'acceptació) per a instar del jutge que urgeixi el cridat a
pronunciar-se sobre si accepta o no l'herència, cosa que poden fer
un cop hagi transcorregut un mes des de la delació a favor de l'interpel·lat.
Vençut el termini fixat pel jutge -que no pot excedir els dos mesos-
sense pronunciament formal sobre l'acceptació o la
repudiació de
l'herència (en escriptura pública o davant del jutge), la llei
atorga valor de repudiació al silenci de l'interpel×lat,
llevat que es tracti d'un menor o incapacitat, cas en el qual
"s'entén que l'accepta a benefici d'inventari".
Aquesta salvetat és una novetat introduïda per l'art. 461-12.3
CCcat; la referència al benefici d'inventari podria resultar
supèrflua, atès que els menors i incapacitats gaudeixen legalment
d'aquest benefici (art. 461-16), sense necessitat de practicar
l'inventari ex
art. 461-14 i 461-15 (de manera que la manca d'inventari no condueix
a l'acceptació pura i simple de l'art. 461-17).
És la
declaració de voluntat en virtut de la qual el cridat renuncia a
adquirir l'herència deferida a favor seu, extingint la seva delació
com si no hagués existit mai (amb la qual cosa es posa en joc
llavors la delació del vocal següent). Excepcionalment, la llei
admet l'efecte/repudiació sense que hi hagi per part del subjecte un
acte de repudiació. És el cas de la
interrogatio in iure o
interpel×lació
judicial de l'art. 461-12.3 CCcat (art. 28.2 CS), quan l'interrogat
-major d'edat no incapacitat- no es pronuncia dins el termini que se
li ha fixat per a fer-ho: se'l dóna per repudiant, sense que s'hagi
manifestat al respecte.
Tret
d'aquest supòsit excepcional, la voluntat de repudiar no pot ser
deduïda ni de cap silenci ni de cap comportament del delat; tota
vegada que implica l’auto exclusió de la successió, cal que aquesta
voluntat consti de manera expressa. És més, la
repudiació té
caràcter formal: al seu respecte no regeix el principi de llibertat
de forma propi dels actes negocials en general. Segons l'art.
461-6.1 (art. 22.1 CS), la
repudiació de l'herència s'ha de fer
necessàriament o bé en escriptura pública o bé mitjançant escrit
dirigit al jutge competent.
En
relació amb la repudiació feta en perjudici dels creditors del
repudiant, l'art. 461-7 CCcat ha variat l'enfocament de l'art. 23 CS
(la redacció del qual, basada en l'art. 1001 CCesp.) resultava
confusa com a legitimació per a acceptar (a manera d'acció
subrogatòria dels creditors). Ara l'èmfasi es posa directament en la
qüestió de la inoposabilitat de la
repudiació, que implica la
legitimació dels creditors -anteriors- del repudiant, perjudicats
perquè la repudiació ha frustrat les seves expectatives de
cobrament, per a fer efectius els seus crèdits sobre els béns
hereditaris (amb caràcter preferent als creditors personals de
l'hereu efectiu) durant l'any següent a la
repudiació. Es protegeix
l'expectativa dels creditors, fent que la
repudiació del seu deutor
no els sigui oposable. Tenint en compte que els béns hereditaris no
pertanyen al repudiant, sinó a l'hereu posterior que ha acceptat
l'herència, això significa que es tracta d'una legitimació per a fer
efectius els seus crèdits sobre els béns hereditaris amb caràcter
preferent als creditors personals de l'hereu. Per tant, en el
sistema general de preferències entre creditors sobre l'herència
(primer de tot els del causant i després els de l'hereu), en aquests
casos s'hi interposen els del repudiant.
L'art.
461-8 CCcat (art. 24 CS) estableix una sanció legal a l'actuació
fraudulenta del delat que pretén repudiar l'herència després
d'haver-se'n aprofitat maliciosament disminuint l'actiu hereditari
en perjudici dels altres interessats. Al marge de les
responsabilitats civils o penals en què hagi pogut incórrer, la
sanció consisteix en la imposició de l'efecte contrari del que
pretenia: es prescindeix de la seva voluntat de repudiar, encara que
l'hagi manifestada en forma, i se li imposa ex lege
l'adquisició de l'herència. No només se'l priva de la facultat de
repudiar, sinó que "esdevé hereu pur i simple", i això forma
part igualment de la sanció legal: se'l priva de la possibilitat
d'acollir-se al benefici d'inventari, imposant-se el règim de la
responsabilitat il×limitada
de l'hereu pur i simple (art. 461-18 CCcat, art. 34.1 CS).
4.
L'acceptació
És
l'acte d'exercici de la delació que consisteix en la manifestació de
la voluntat d'assumir el títol d'hereu i, per tant, d'adquirir
l'herència. Amb tot, l'acceptació no sempre és un acte voluntari: hi
ha dos supòsits que permeten establir la distinció entre
l'acceptació com a acte negocial i l'acceptació com a efecte que
actua al marge de la voluntat. El primer és el de la sanció legal al
repudiant fraudulent de l'art. 461-8 (art. 24 CS): la llei
inutilitza l'acte formal de
repudiació que ha realitzat i li imposa
l'adquisició l'efecte jurídic de l'acceptació en contra de la seva
voluntat. El segon cas és el de l'art. 461-2.2: en relació amb les
quotes deferides posteriorment es produeix l'efecte/acceptació sense
que el delat s'hagi manifestat al respecte, per extensió d'un acte
d'acceptació anterior.
D'acord
amb l'art. 461-3 CCcat (art. 17 CS), la voluntat d'acceptar
l'herència deferida tant es pot manifestar de forma expressa com
resultar tàcitament.
L'expressa és la manifestació explícita i directa de la voluntat
d'acceptar; demana la forma escrita, en document públic o privat
(art. 461-4). Aquest marge de llibertat no regeix en el cas concret
de l'interpel×lat judicialment
que decideix acceptar l'herència, atès que aquesta acceptació s'ha
de fer necessàriament "en escriptura pública o davant del jutge"
(art. 461-12.3 CCcat, art. 28.3 CS).
L'acceptació tàcita és la que resulta de manera indirecta -perquè no
hi ha una declaració de voluntat dirigida a l'acceptació- del propi
comportament del cridat en relació a l'herència. Hi ha dos grans
tipus d'actes del cridat que impliquen acceptació tàcita. D'una
banda, aquells que duu a terme tot assumint voluntàriament el títol
o la qualitat d'hereu, cosa de la qual es desprèn de manera
necessària i inequívoca la voluntat d'acceptar l'herència. És el
cas, per ex., dels actes en relació a l'herència jacent a què es
refereix l'art. 411-9.2 (art. 8.1 CS), quan "amb aquests actes es
prengui el títol o la qualitat d'hereu". El segon tipus d'actes
són aquells als quals la llei atribueix específicament el valor
d'acceptació tàcita: els de l'art. 461-5 (art. 19 CS), especialment
els que constitueixen actes de disposició de l'ius delationis.
No hi ha, en canvi, acceptació tàcita, sinó
repudiació, en el
supòsit de l'art. 461-6.2 (art. 22.2 CS). En aquest cas, la renúncia
del delat a la seva posició jurídica no és translativa, sinó
abdicativa, atès que la seva voluntat d'afavorir les persones a què
es refereix el precepte és una voluntat inútil: la quota del
renunciant ja les afavoriria igualment encara que no ho hagués
manifestat.
Qualsevol acceptant de l'herència es pot acollir al benefici
d'inventari (BI) per tal de provocar la separació entre el patrimoni
hereditari i el seu patrimoni personal. Es tracta d'una opció que
correspon lliurement a l'hereu, sense que en cap cas el causant li
ho pugui impedir (art. 461-14 CCcat, art. 30.1 CS). En aquest punt,
s'ha facilitat i prioritzat l'opció pels efectes del BI, convertint
l'acceptació pura i simple en merament residual: art. 461-17 CCcat.
Tal com s'assenyala en el Preàmbul,
"El
llibre quart avança cap a la generalització de la limitació de
responsabilitat de l'hereu als béns rebuts per herència i ho fa tot
estenent les conseqüències del benefici d'inventari, com a efecte
legal, als hereus que efectivament han practicat inventari, encara
que no hagin manifestat la voluntat d'acollir-se a aquest benefici o
fins i tot encara que hagin manifestat que l'accepten de manera pura
i simple. Allò que compta, al capdavall, és haver practicat, dins
del termini marcat per la llei, un inventari fidel...".
Els
art. 461-14 i 461-17.2 remarquen el fet que, si bé normalment
l'acompanya, el BI no forma part de l'acceptació (el supòsit
paradigmàtic és el de l'art. 431-28.1, ex art. 76 CS). L'art.
461-1-15 estableix els requisits de temps (6 mesos) i de forma de la
realització de l'inventari sobre les pautes dels art. 30 i 31 CS,
amb la novetat -en la línia de facilitar al màxim l’accés al BI-
d'admetre l'inventari realitzat en document privat, sempre que
s'hagi presentat a l'administració pública per a la liquidació dels
impostos relatius a la successió (art. 461-15.2).
La
funció de l'inventari és la identificació del patrimoni hereditari
de cara al règim especial del BI (art. 461-20 i 461-21 CCcat, art.
35 i 36 CS), que el mantindrà completament separat del patrimoni
personal de l'hereu, quedant llavors l'actiu inventariat -al qual es
limita la responsabilitat de l'hereu beneficiari- destinat a la
liquidació del passiu. L'art. 461-15.6 respon precisament a aquesta
perspectiva liquidatòria (i a la preferència dels creditors del
causant sobre els legataris) en establir que durant el termini de
formalització de l'inventari els legataris no poden accionar contra
l'herència. La qüestió és que durant el període previ a l'obtenció
del benefici l'hereu no pot fer allò que no podrà fer després com a
hereu beneficiari: lliurar o complir els llegats abans de satisfer
els creditors del causant (art. 461-21.2 CCcat, art. 36.1CS). Per
tal d'evitar, doncs, que quedi burlada la preferència d'aquests
creditors sobre els béns relictes, la llei atura qualsevol
reclamació dels legataris mentre no entra en joc el règim especial
del BI (que ja protegeix aquella preferència).
Cal obviar, en canvi, la referència de l'art. 461-15.6 (art.
32.2 CS) als "fideïcomissaris", perquè només té sentit en
relació al fideïcomís pur (suprimit pel CS).
Hi ha
determinats casos en què el BI s'atribueix legalment, sense
necessitat de demanar-lo ni de fer l'inventari: l'acceptació de
l'herència comporta llavors automàticament -per ministeri de la
llei- el règim especial dels art. 461-20 i 461-21 CCcat (art. 35 i
36 CS). Són els supòsits a què es refereix
l'art. 461-16 (art. 33 CS),
en què es distingeix entre els hereus i les herències
que gaudeixen de ple dret del BI. En el primer cas, es tracta d'un
benefici personal: la llei el concedeix per raó de la persona de
l'hereu, ja sigui en atenció a les seves condicions de capacitat
(menors o incapacitats) o per la seva funció (hereus de confiança,
persones jurídiques públiques i les privades declarades d'utilitat
pública o d'interès social). En canvi, en el cas de les herències
que gaudeixen legalment dels efectes del BI -per raó de la seva
destinació-, no hi ha hereu. Són herències “no successòries” que el
testador destina a una finalitat d'interès general, tot nomenant un
marmessor universal de realització d'herència per tal que, un cop
liquidat el passiu hereditari, converteixi l'actiu net en diners,
als quals ha de donar la inversió o la destinació ordenada pel
testador (art. 429-9 CCcat, art. 316.2 CS).
D'altra
banda, cal tenir en compte també el supòsit especial de l'art. 3.4
LConc. Si el causant es trobava en la situació objectiva
d'insolvència que descriu l'art. 2 LConc., l'herència pot ser
declara en concurs (art. 1.2 LConc), i els subjectes legitimats per
demanar aquesta declaració de concurs són els creditors del deutor
mort, els seus hereus i l'administrador de l'herència (art. 3.4
LConc). Doncs bé, quan el sol×licitant
és concretament el cridat com a hereu, l'art. 3.4 LConc afegeix que
aquesta sol×licitud produeix
els efectes de l'acceptació de l'herència a benefici d'inventari.
L'efecte primordial i bàsic de tota acceptació l'assenyala l'art.
411-5 CCcat (art. 5 CS): l'adquisició de l'herència retroactivament
al moment de la mort del causant. L'acceptant esdevé hereu, i en
aquesta condició "succeeix en tot el dret del seu causant"
(art. 411-1 CCcat, art. 1.1 CS), cosa que implica que passa a ser,
sense solució de continuïtat, el nou titular de les posicions
jurídiques actives o passives del causant que no s'extingeixen pel
fet de la seva mort. En la seva condició de successor en tot el dret
del causant, l'hereu adquireix els béns i drets que integren
l'herència, se subroga com a nou deutor en les obligacions del
causant, i queda vinculat pels actes d'aquest causant com si ell
mateix en fos l'autor. A més, la condició d'hereu comporta també
l'assumpció d'un altre efecte -de caràcter passiu- que no existia
pel causant però que sorgeix per raó de la seva successió, i és que
l'hereu està obligat a complir les càrregues hereditàries (les que
descriu l'art. 469-19 CCcat, art. 34.2 CS).
L'organització concreta d'aquests efectes jurídics està en funció
que l'hereu gaudeixi o no del règim especial del BI. El fet que
l'hereu sigui o no beneficiari comporta diferències substancials que
es projecten essencialment en dos àmbits: el de les relacions entre
el patrimoni de l'hereu i el del causant, i el de les relacions
entre l'hereu i els creditors de l'herència.
En
relació amb el
primer dels àmbits apuntats, l'efecte és la confusió de patrimonis;
en relació amb el segon, el caràcter il×limitat
de la responsabilitat de l'hereu com a deutor de les obligacions del
causant i de les càrregues hereditàries.
Resulta
a contrari de l'art. 461-20.b i c CCcat (art. 35.2n i 3r CS).
Implica que el patrimoni del causant perd l'autonomia que tenia
abans de convertir-se en herència, passant a refondre's amb el
patrimoni propi del nou titular. Ara bé, això no vol dir que
l'herència perdi la seva identitat com a tal, perquè aquesta
situació de confusió patrimonial no impedeix que l'herència segueixi
sent identificable. Altrament, per ex., la venda d'herència no seria
possible, com tampoc no seria possible el benefici de separació de
patrimonis a què es refereix l'art. 461-23 CCcat (art. 37 CS).
La
confusió de patrimonis que provoca l'acceptació pura i simple no té
el caràcter absolut que en principi es podria desprendre del terme
"confusió", perquè aquí no s'utilitza en la seva accepció vulgar,
sinó en sentit estrictament jurídic. Aquesta confusió patrimonial no
significa que el patrimoni hereditari i el personal de l'hereu es
barregin de tal manera que resultin indestriables; significa que no
són patrimonis jurídicament autònoms, de manera que no es poden
establir relacions jurídiques entre ells. En aquest sentit, el terme
"confusió" expressa el fet que, en reunir-se en unes mateixes mans
sense comptar amb cap mecanisme que els mantingui separats, tots dos
patrimonis queden sotmesos a un mateix règim jurídic. I això fa que
les relacions que en vida del causant existien entre l'un i l'altre
ara ja no puguin subsistir.
Aquest
és justament l'àmbit de la confusió de patrimonis que resulta de
l'acceptació pura i simple de l'herència: el de l'extinció de les
titularitats patrimonials contràries reunides en una mateixa persona
per efecte de la successió (art. 461-20.b a contrari CCcat, art
35.2n CS). De fet, aquesta eficàcia extintiva és la que deriva del
joc normal de les regles generals del dret patrimonial, tant pel que
fa a les relacions obligacionals (art. 1192.1 CCesp) com a les
titularitats de caràcter real (art. 532-3 CCcat).
El
segon efecte de l'acceptació pura i simple es refereix a l'àmbit de
les relacions entre l'hereu i els creditors de l'herència i
consisteix en la responsabilitat il×limitada
(ultra vires) de l'hereu no beneficiari pels deutes del
causant i les càrregues hereditàries (art. 461-18 CCcat, art. 34.1
CS). El patrimoni que garanteix la satisfacció del dret dels
creditors del causant (i el dels que ho són pels conceptes de l'art.
461-19 CCcat, art. 34.2 CS) no és només l'hereditari, sinó també -"indistintament"-
el personal de l'hereu.
També
en aquest punt es tracta de la pura aplicació de les regles generals
en matèria de responsabilitat del deutor, perquè l'art. 461-18 CCcat
(art. 34.1 CS) no fa sinó aplicar concretament al cas de l'hereu no
beneficiari el principi de garantia patrimonial universal de l'art.
1911 CCesp. El deutor respon del compliment de les seves obligacions
amb tots els seus béns, i aquí "tots els seus béns" són tant
els heretats com els propis. És clar que aixó regeix igualment pels
creditors particulars de l'hereu, que en virtut de l'art. 1911 CCesp
també es podran dirigir contra els béns hereditaris i no només
contra els propis del seu deutor. Però aquesta és una qüestió que
queda completament al marge de l'art. 461-18 CCcat (art. 43.1 CS),
la funció del qual no és la d'ocupar-se del deutor en general sinó
només del deutor que ho és en la seva condició d'hereu. La
perspectiva pròpia d'aquesta norma és la dels deutes hereditaris, i
en aquest sentit remarca que en relació amb l'hereu pur i simple el
caràcter hereditari dels deutes no altera el règim general de
responsabilitat del deutor: al seu respecte regeix plenament el
principi de garantia patrimonial universal de l'art. 1911 CCesp,
sense limitar-la als béns hereditaris.
Aquesta
il×limitació
de la responsabilitat de l'hereu pur i simple va referida als
conceptes passius de què parla l'art. 461-18 CCcat (art. 34.1 CS).
En tot cas, el passiu que ja ho era pel causant, que és el passiu
pròpiament heretat ("les obligacions del causant"). En canvi,
pel que fa al passiu nou que neix directament per l'hereu per raó de
la successió, la seva responsabilitat només és il×limitada
en relació a les "càrregues hereditàries" (art. 461-19 CCcat,
art. 34.2 CS), és a dir, quan es tracta d'aquells conceptes que se
situen a càrrec de l'herència -i, per tant, de l'hereu- per
disposició de la llei i no per la voluntat del testador, com és el
cas dels llegats. En relació amb els llegats, la responsabilitat de
l'hereu com a deutor del seu compliment no afecta el seu patrimoni
personal: dels llegats ordenats pel testador (a càrrec de l'hereu
com a subjecte gravat) únicament en respon amb els béns relictes i,
per tant, només li són exigibles en la mesura que en l'herència hi
hagi actiu suficient per a satisfer-los. Això, que ja resulta
indirectament del mateix art. 461-18 (que no els inclou en l'àmbit
de la responsabilitat ultra vires), es desprèn directament de
l'art. 427-39 (reducció o supressió de llegats excessius, art. 273
CS): si vol, l'hereu hi pot posar el que falti de la seva butxaca,
però no està obligat a fer-ho. El gravat amb llegats -hereu inclòs-
només està obligat a satisfer-los fins al límit dels béns rebuts
(del testador que els ha ordenat), i en el cas concret de l'hereu,
només fins el límit de les tres quartes parts de l'herència rebuda
(quarta falcídia, art. 427-40 CCcat, art. 274 CS).
De fet,
aquesta limitació als béns hereditaris de la responsabilitat de
l'hereu pels llegats amb què l'ha gravat el causant existeix sempre,
tant si l'hereu és pur i simple com si s'ha acollit o gaudeix dels
efectes del BI, perquè es tracta d'una qüestió que és institucional
als llegats. La raó o la finalitat d'aquesta limitació és
naturalment la protecció de l'hereu gravat (la protecció del seu
patrimoni personal) contra l'arbitrarietat o la irracionalitat del
testador en l'ordenació de llegats. No resulta admissible que el
testador se serveixi dels llegats com a instrument per a vincular el
patrimoni de l'hereu, sobre el qual no té poder de disposició.
L'art.
461-23 CCcat (art. 37 CS) el preveu com a mesura destinada a
protegir els creditors del causant i els legataris (en els llegats
d'eficàcia obligacional) quan, davant la situació deficitària del
patrimoni personal de l'hereu pur i simple, els seus interessos es
veuen amenaçats per la concurrència dels creditors particulars
d'aquest (que es poden dirigir també contra els béns hereditaris,
atès que l'hereu no s'ha acollit al règim del BI). La concurrència
dels creditors particulars de l'hereu sobre els béns hereditaris
perjudica els creditors del causant, que d'entrada ja comptaven amb
la garantia del patrimoni d'aquest quan van néixer els seus crèdits,
i ara l'hauran de compartir amb els creditors propis del seu nou
deutor. I també perjudica els legataris, que en virtut de la
responsabilitat limitada de l'hereu al seu respecte només es poden
dirigir contra els béns hereditaris.
Amb la
finalitat d'evitar aquest perjudici, es legitima els creditors del
causant i els legataris per a demanar judicialment el "benefici
de separació de patrimonis" (BSP), mecanisme al qual es poden
acollir per tal de gaudir de preferència en la satisfacció dels seus
crèdits, apartant d'aquests béns els creditors particulars de
l'hereu. A canvi, aquests tenen preferència sobre el patrimoni
personal de l'hereu. De fet, es tracta d'un recurs que pot resultar
certament útil pels creditors del causant, però que en canvi pels
legataris té molt poc interès, perquè ja disposen de sistemes de
protecció més intensos (l'anotació preventiva de llegat).
El
resultat del BSP és la separació del patrimoni hereditari respecte
del personal de l'hereu, però no és l'autèntica separació de
patrimonis que, com a efecte jurídic i no només econòmic, provoca el
BI. En el BSP es tracta d'una separació que d'entrada només actua a
favor dels creditors separacionistes (benefici personal). I és
únicament una separació econòmica, als únics efectes que els
creditors acollits al benefici puguin satisfer els seus drets en les
mateixes condicions que tenien en vida del causant (sense la
interferència dels creditors propis del seu nou deutor), i es
planteja, per tant, com una qüestió de preferència de cobrament
respecte d'aquests.
De fet,
les diferències amb el BI són substancials, i comencen per la seva
mateixa orientació: el BI és un benefici per l'hereu (que davant la
possible situació deficitària de l'herència li permet de preservar
el seu patrimoni personal de l'acció dels creditors hereditaris a
partir de la separació jurídica dels dos patrimonis dels quals és
titular, quedant els béns hereditaris sotmesos a un règim especial).
El BSP, en canvi, és un benefici pels creditors hereditaris, als
quals, davant la possible situació deficitària del patrimoni
personal de l'hereu pur i simple, interessa sostreure l'herència a
l'acció dels creditors particulars de l'hereu per tal que no
disminueixi la garantia patrimonial amb què comptaven quan el
causant va contreure els deutes. I és a aquests únics efectes
econòmics que se'ls permet d'aïllar els béns hereditaris, sense que
això alteri la situació jurídica de l'hereu (el règim com a hereu
pur i simple): ni es modifica la seva responsabilitat ni desapareix
la confusió patrimonial que jurídicament ja s'ha produït (l'extinció
de les relacions jurídiques que l'hereu mantenia amb el causant).
Els
descriuen els art. 461-20 i 461-21 CCcat (art. 35 i 36 CS). En
l'àmbit de les relacions entre el patrimoni de l'hereu i el del
causant, l'efecte fonamental és el de la separació
de patrimonis.
I pel que fa a les relacions entre l'hereu i
els creditors de l'herència, l'efecte és el de la limitació de la
responsabilitat
de l'hereu beneficiari només
als béns relictes
(responsabilitat
intra vires).
A
més d'aquests efectes per l'hereu, el BI incideix també en la
situació de l'herència: determina la seva administració especial, de
caràcter liquidatori.
Implica
la completa independència entre l'esfera jurídica del causant i la
pròpia de l'hereu, tant pel que fa a les relacions jurídiques
-obligacionals o reals- que mantenien el causant i l'hereu (art.
461-20.b CCcat, art. 35.2n CS) com respecte dels béns que integren
el patrimoni d'un i altre (art. 461-20.c CCcat, art. 35.3r CS).
Jurídicament, la separació de patrimonis derivada del BI implica
l'exclusió de l'eficàcia extintiva de la situació de confusió
resultant de la reunió en una mateixa persona de les posicions
jurídiques contràries de crèdit i de deute (art. 1192.1CCesp), cosa
que permet excepcionalment a l'hereu beneficiari ésser creditor i
deutor de si mateix (art. 461-20.b CCcat, art. 35.2n CS; art. 1192.2
CCesp). En l'àmbit dels drets reals -inclòs també a l'art. 461-20.b
CCcat-, la separació patrimonial exclou llavors el fenomen de la
consolidació (en els termes de l'art. 532-3 CCcat).
De fet,
la subsistència d'aquestes relacions obligatòries o reals és
possible per la pròpia independència que el patrimoni hereditari
manté respecte del particular de l'hereu gràcies al BI, benefici que
per l'hereu representa poder salvar el seu propi patrimoni de
l'acció executiva dels creditors de l'herència (cosa que va
directament connectada amb la limitació de la responsabilitat de
l'hereu beneficiari). A canvi, els béns hereditaris se sostreuen a
la satisfacció dels interessos personals de l'hereu i queden
destinats a la liquidació: se'ls sotmet a un règim especial
d'administració liquidatòria (art. 461-21 CCcat, art. 36 CS), en
interès ja no de l'hereu (o dels seus creditors particulars), sinó
en interès dels creditors de l'herència (art. 461-20.c).
Aquesta total
separació de patrimonis és l'instrument que permet el segon dels
efectes que el BI provoca a favor de l'hereu: la limitació de la
seva responsabilitat pel compliment de les obligacions del causant i
de les càrregues hereditàries de l'art. 461-19 CCcat (art. 34.2 CS)
exclusivament a l'actiu hereditari, com a excepció a la regla
general de l'art. 1911 CCesp: art. 461-20.c CCcat.
L'art.
461-21 CCcat (art. 36 CS) tradueix els efectes que el BI comporta
per l'hereu en l'herència beneficiària com a patrimoni separat que
entra en situació de liquidació, destinat al pagament dels creditors
hereditaris i dels legataris. A aquest efecte, l'herència queda
sotmesa a un règim especial d'administració.
D'entrada, la referència inicial d'aquesta norma al fet que el BI no
impedeix l'adquisició de l'hereu pot resultar sorprenent, atès que
no hi ha cap dubte que l'hereu beneficiari és hereu i, com a tal,
titular dels béns hereditaris (que ha adquirit amb l'acceptació:
art. 411-5 CCcat, art. 5 CS). El que succeeix és que mentre dura el
règim liquidatori del BI és més un titular formal que altra cosa,
perquè durant aquest període no pot actuar en interès propi, sinó
que ha d'actuar en interès dels creditors de l'herència i dels
legataris (“abans pagar que heretar”).
L'herència, que -identificada per l'inventari- és manté separada del
patrimoni personal del seu titular (amb la mateixa autonomia que
tenia en vida del causant), queda sotmesa a un règim d'administració
especial, atès que es tracta d'una administració liquidatòria i no
merament conservativa.
En
principi, l'administració correspon al mateix hereu. Certament, en
funció de les circumstàncies del cas concret, el jutge podria
confiar aquesta administració a una tercera persona (i de fet el
mateix hereu podria demanar la designació d'un administrador
judicial, atès que si ho pot fer abans de l'acceptació -art. 411-9.3
CCcat, art. 8.2 CS-, també podria fer-ho ara), però la qüestió és
que per si mateix el BI no comporta l'administració judicial de
l'herència. Això és precisament el què vol dir l'art. 461-21.1 CCcat
(art. 36.1 CS) quan assenyala que el BI no priva l'hereu de la
possessió i l'administració de l'herència.
Aquesta
administració liquidatòria de l'herència per part de l'hereu és una
administració de béns propis (perquè són de l'hereu), però en
interès aliè (en interès dels creditors hereditaris i legataris). De
fet, aquest interès aliè és la pròpia raó de ser de l'administració
especial de l'hereu beneficiari: si l'herència no tingués creditors
ni legataris no es posaria en administració (la gestió de béns
propis en interès propis no té transcendència jurídica).
L'existència d'aquest interès aliè és el que imposa l'administració
com una càrrega que limita i condiciona l'actuació de l'hereu: per
molt que els béns siguin seus, no pot actuar com a propietari (per a
satisfer els propis interessos) -i si ho fa, perdrà el BI (art.
461-21.5 CCcat, art. 36.3 CS). L'hereu ha d'actuar com a
administrador, i en aquesta condició respondrà amb el seu propi
patrimoni dels danys o els perjudicis causants a l'herència si per
culpa seva no poden cobrar tots els interessats.
La
finalitat d'aquesta administració és la liquidació del passiu
hereditari, i les regles per a aquesta liquidació vénen marcades per
l'art. 461-21.2 CCcat (art. 36.2 CS): l'hereu ha de procedir, sota
la seva responsabilitat, a pagar (amb els diners que hi hagi a
l'herència o que obtingui en la venda de béns hereditaris, o bé
mitjançant l'adjudicació de béns en pagament) primer de tot, i a
mesura que es presentin (el criteri no és, doncs, el de l'antiguitat
en el crèdit), els creditors de l'herència (entre els quals pot ser
que s'hi compti el mateix hereu). Un cop pagats tots els creditors
coneguts (que en principi són els que consten a l'inventari -no
perquè l'inventari els faci coneguts, sinó a l'inrevés, atès que en
l'inventari hi constaran els coneguts), l'hereu ha de procedir
llavors -posat que quedi actiu suficient- a lliurar o complir els
llegats (en funció que tinguin caràcter real o bé obligacional).
L'administració liquidatòria de l'herència beneficiària finalitza
quan s'han acabat de pagar tots els creditors i legataris (o bé
abans, quan ja no queden béns). Però cal tenir en compte que pagar
tots els creditors vol dir tots els que realment tenia el causant,
tant si són coneguts (i, per tant, figuraven a l'inventari) com si
no ho són, perquè el fet de no constar en l'inventari ni impedeix la
seva reclamació contra l'herència ni elimina la seva preferència
sobre els legataris. Això és el que remarca l'art. 461-21.3 CCcat
(art. 36.2 CS): els creditors hereditaris desconeguts que apareixen
posteriorment es poden dirigir contra els legataris que han cobrat,
fent valer la seva preferència sobre els béns hereditaris.
En
matèria de BI és important distingir entre la situació de l'hereu
(els efectes que el BI comporta a favor de l'hereu com a benefici
personal: art. 461-20 CCcat, art. 35 CS) i la situació de l'herència
(l'administració liquidatòria de l'art. 461-21 CCcat, art. 36 CS).
Aquesta distinció existeix sempre, però es posa especialment de
manifest quan hi ha diversos cohereus, perquè la independència en
l'acceptació o repudiació ex art. 461-1.2 CCcat (art. 16.2
CS) inclou també la independència en l'acceptació amb o sense BI.
Pot ser, doncs, que uns s'acullin al règim del BI i els altres no.
En aquest cas, certament els efectes de l'art. 461-20 CCcat (art. 35
CS) només tenen lloc a favor dels acceptants que gaudeixen del BI.
Ara bé, l'administració liquidatòria de l'art. 461-21 CCcat (art. 36
CS) afecta tota l'herència, encara que el BI només l'hagi demanat un
de sol (de manera que fins que no s'hagi acabat la liquidació del
passiu -i quedi romanent- no es podrà procedir a la partició de
l'herència. La qüestió és si en aquests supòsits l'administrador és
únicament l'hereu que gaudeix del BI o bé han de ser tots els
cohereus. Segurament, l'administrador ha de ser només l'hereu
beneficiari, tot i que per alienar béns hereditaris caldrà el
consentiment dels altres cotitulars. Tret d'aquest punt, la resta és
clara: els cohereus purs i simples no poden concórrer com a
creditors del causant (la confusió de patrimonis al seu respecte ha
extingit els crèdits que tenien contra aquell), i els creditors del
causant -o per càrregues hereditàries- que no hagin pogut cobrar
perquè ja no queda actiu es podran dirigir llavors contra el
patrimoni personal d'aquests cohereus purs i simples.
