Com és sabut, l’objecte de la Llei 29/2002, de 30 de desembre és, segons indica l’art. 1, “establir l’estructura i la sistemàtica del Codi civil de Catalunya”, a banda de l’aprovació del seu llibre primer. D’acord amb això, l’art. 3 estableix la divisió del Codi en sis llibres, el sisè dels quals és el relatiu a les obligacions i els contractes “que inclou la regulació d’aquestes matèries, comprenent-hi els contractes especials i la contractació que afecta els consumidors”. Així doncs, el legislador català ha optat clarament pel model alemany ja que ha decidit integrar la regulació dels contractes de consum en el Dret civil d’aplicació general.

La recent aprovació i entrada en vigor del Codi de Consum de Catalunya podria plantejar el dubte de la duplicitat normativa en la matèria. Amb tot, la inexistència en l’actualitat d’una regulació pròpiament civil en aquest àmbit exclou, per ara, l’eventual conflicte. La situació en la que ens trobem no difereix, en realitat, de la que ja teníem plantejada pel que fa a la protecció dels consumidors a Catalunya[1]. En efecte, el legislador va decidir regular les relacions de consum sobre la base del desenvolupament de les seves competències en matèria de defensa dels consumidors i usuaris (art. 12.1.5 EAC 1979), enlloc de fer-ho en exercici de la seva competència en matèria civil (art. 9.2 EAC 1979)[2]. Fruit d’aquesta decisió, la normativa general de protecció dels consumidors i usuaris va ser recollida, fonamentalment, en tres disposicions: la Llei 1/1990, de 8 de gener, sobre disciplina de mercat i defensa dels consumidors i usuaris, el Decret legislatiu 1/1993, sobre comerç interior (text refós) i la Llei 3/1993, de 5 de març, de l’estatut del consumidor. Amb aquestes disposicions coexistien (i subsisteixen) normes de caràcter sectorial que també dispensen protecció als consumidors i usuaris, com ara (i sense ànim de ser exhaustiva) el Decret 168/1994, de 30 de maig, de reglamentació de les agències de viatges o el Decret 147/1987, de 31 de març, sobre activitat industrial i prestació de serveis en tallers de reparació de vehicles.

En l’aprovació del Codi de consum, el legislador ha volgut recordar que els empresaris han de complir, en tot cas, la normativa civil general aplicable (art. 211-1, que té per objecte l’àmbit d’aplicació del llibre segon, relatiu als Requisits de les relacions de consum), com no podia haver estat d’una altra manera ja que les normes civils són les que ordenen les relacions contractuals i determinen el seu naixement, les vicissituds del seu compliment i la seva extinció.

En qualsevol cas i pel que fa a la futura elaboració del llibre sisè del Codi civil, l’opció pressa pel legislador català implica, necessàriament, que el Codi civil haurà de delimitar l’àmbit d’aplicació de les normes que regularan aquests contractes, delimitació que requereix la definició de relacions de consum, amb les corresponents referències conceptuals a consumidors i professionals. Sembla clar que aquestes referències s’hauran de fer en seu de disposicions generals perquè afectaran a qualsevol contracte que es pugui incardinar en la categoria de relacions de consum.

 

II. Vendes especials?

La primera qüestió que volem plantejar és si podem sostenir la denominació de “vendes especials”. Aquesta nomenclatura es manlleva de la normativa administrativa d’ordenació de l’activitat comercial i respon a la idea d’activitat de venda que es realitza fora del que seria l’entorn comercial ordinari, identificat amb l’establiment comercial o físic de l’empresari. En aquest sentit, es consideren vendes especials les celebrades fora de l’establiment comercial de l’empresari, les celebrades a distància i també les celebrades mitjançant distribuïdors automàtics (l’anomenat vending). Ara bé, des del prisma civil, no podem parlar d’una modalitat contractual específica, ni tan sols especial. Una cosa és la tècnica de comercialització emprada pel professional (a distància, domiciliària, etc.) i una altra el contracte celebrat que s’haurà de qualificar segons el tipus contractual que correspongui[3].

Així doncs, ja podem avançar que, segons el nostre parer, el llibre sisè no hauria d’incorporar un capítol o secció específics en la regulació del contracte de compravenda, sinó que la regulació de les “especialitats” s’haurà d’ubicar convenientment en atenció a la seva pròpia naturalesa.

Ens centrarem en la delimitació de les activitats de comercialització que requereixen una normativa contractual específica a la llum de les directrius marcades per la UE en l’àmbit de les relacions contractuals de consum. Aquestes activitats es concreten, bàsicament, en dues: els contractes celebrats fora d’establiment comercial i els contractes celebrats a distància, entenent que en aquesta darrera categoria s’integren els contractes celebrats a través de mitjans electrònics[4]. Per tal d’evitar l’eventual situació d’inferioritat en què se situa el consumidor davant de les tècniques de comercialització emprades en aquests casos, el legislador europeu –Directiva 85/577/CEE, sobre contractes negociats fora dels establiments comercials, i Directiva 97/7/CE, sobre contractes a celebrats a distancia–, els va voler dotar d’una especial establint una fèrria regulació de les obligacions precontractuals d’informació i de documentació del contracte, incorporant, alhora, la facultat de desistir a favor del consumidor com a remei a una contractació ja sigui efectivament no volguda, ja sigui no satisfactòria des del prisma de les expectatives que, des d’un punt de vista material, s’haguessin generat en el consumidor. En aquesta mateixa línia se situa ara la Proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell sobre els drets dels consumidors (8.10.2008. COM(2008) 614 final) que, recollint les propostes formulades al Llibre Verd sobre la revisió de l’acquis en matèria de consum, proposa, l’harmonització plena[5] de les Directives 85/577/CEE (contractes negociats fora dels establiments comercials), 93/13/CEE (clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors) 97/7/CE (contractes a distància) i 1999/44/CE (venda i garanties dels béns de consum), atès que totes elles atorguen drets contractuals als consumidors. La proposta té com a finalitat adoptar un únic instrument horitzontal que reguli els aspectes comuns de forma sistemàtica, simplificar i actualitzar les normes existents i eliminar les incoherències i llacunes. Destaca especialment l’abast de la proposta ja que “sólo regula los aspectos esenciales de Derecho Contractual relativo a los  consumidores y no interfiere con conceptos más generales de Derecho Contractual, como la capacidad de contratar o la indemnización por daños y perjuicios”.

El nostre punt de partida serà doncs, aquesta proposta de Directiva atès que parteix de l’acquis en matèria de consum[6].

En primer lloc, la proposta considera necessària una nova definició de contracte a distància que hauria d’abastar a tots els casos en què els contractes se celebrin exclusivament a través d’un o diversos mitjans de telecomunicació, i sense prendre en consideració les circumstàncies específiques en què s’ha realitzat l’oferta o negociat el contracte, amb independència del fet que el comerciant només practiqui la venda a distància de forma ocasional o que utilitzi un sistema organitzat per un tercer (Cdos. 12 i 13). Fruit d’aquesta reflexió és la definició que es proposa, continguda en l’art. 2.6), segons la qual és contracte a distància: “todo contrato  de venta o de servicios en el que el comerciante, para la celebración del contrato, hace uso exclusivo de uno o más medios de comunicación a distancia”. S’evita així el joc de les inclusions/exclusions que fins ara havia caracteritzat a la normativa.

Quant a la definició de contracte celebrat fora de l’establiment comercial, la proposta precisa el seu abast. Així, l’art. 2 8) ) indica que integra aquesta categoria “a) todo contrato de venta o de  servicios celebrado fuera de un establecimiento mercantil con la presencia física simultánea del comerciante y del consumidor, o todo contrato de venta o de servicios en que el consumidor presente una oferta en las mismas circunstancias, o b) todo contrato de venta o de servicios celebrado en un establecimiento mercantil pero negociado fuera de éste, con la presencia física simultánea del comerciante y el consumidor”. El legislador justifica aquesta opció per considerar que fora de l’estbliment, el consumidor es troba sota pressió psicològica, hagi o no sol·licitat la visita del comerciant. A més, així s’evita l’elusió de normes que deixarien d’aplicar-se pel sol fet d’entrar en contacte amb el consumidor en l’establiment mercantil (Cdo. 14). En definitiva, també aquesta definició amplia l’abast de la protecció al consumidor.

 

III. Les “especialitats” de la regulació

Com hem apuntat, la proposta de Directiva destaca que només vol referir-se als aspectes essencials del Dret contractual relatiu als drets dels consumidors sense interferir en conceptes més generals de Dret contractual. Quins són aquests aspectes essencials del Dret contractual? Es tracta d’allò a què inicialment ens hem referit com a “especialitats” dels contractes celebrats mitjançant les tècniques de comercialització esmentades. Des del nostre punt de vista, i dit ara de forma molt resumida, les especialitats fan referència als aspectes següents: informació precontractual, forma del contracte (interna i/o externa), facultat de desistir, translació del risc, sancions derivades de l’incompliment de les obligacions imposades al comerciant.

a) Informació precontractual. En la nostra opinió, tota la informació relativa a la fase precontractual (art. 5 Proposta Directiva) hauria de ser inclosa en la regulació dedicada a la formació del contracte. Així ho fa, per exemple, la Propuesta de Modernización del Código Civil en materia de Obligaciones y Contratos[7]. Tanmateix, crec que la fórmula adoptada per la Proposta de Directiva per a la incorporació d’aquestes normes és més adequada, tota vegada que aglutina en un sol precepte, de forma uniforme, la informació exigible en tots els contractes derivats d’aquestes formes de comercialització (art. 5).

b) Forma interna/externa[8]: Ens referim a la necessitat que el contracte estigui dotat d’un contingut mínim (p.ex., art. 9 de la Proposta de Directiva, en el cas dels contractes a distància) o bé documentat en forma escrita (art. 10 Proposta de Directiva). En qualsevol cas, aquestes disposicions haurien de trobar-se reflectides entre les normes relatives a la formació del contracte (forma interna) o a la seva documentació (forma externa).

c) Facultat de desistir. La regulació d’aquesta facultat hauria de figurar entre les disposicions generals que hauran d’establir-se per al conjunt de les relacions de consum. En aquest sentit, fora desitjable una regulació comuna del dret de desistiment similar a la que fa el TRLGDCU (art. 68 i ss), precisant en aquesta mateixa seu les especialitats relatives als contractes celebrats a distància o fora d’establiment comercial, en allò que sigui necessari.

d) Translació del risc. L’art. 23 de la Proposta de Directiva conté una norma de protecció dels consumidors en matèria de risc per la pèrdua del bé adquirit, determinant que aquest risc no es trasllada al consumidor fins que aquest no ha rebut la possessió del bé. Aquesta és una qüestió que hauria d’incorporar-se a la regulació del risc en la compravenda, de manera que la seva seu regulatòria hauria de ser la disposició que s’ocupi de la distribució del risc en la compravenda introduint, si s’escau, una particularitat concreta, segons quin sigui el criteri general finalment adoptat pel legislador del Codi civil de Catalunya.

e) Sancions derivades de l’incompliment de les obligacions imposades al comerciant. S’hauran de preveure diferents tipus de sancions en funció del defecte advertit, sigui quina sigui la fase del procés de contractació en què la mancança s’hagi produït, perquè no tots els defectes o incompliments presenten la mateixa intensitat des del punt de vista de l’eficàcia del contracte[9]. P.ex., si el defecte d’informació és susceptible d’integrar un supòsit d’error en el consentiment, la sanció hauria de ser l’anul·lació del contracte; si la informació que no s’ha inclòs fa referència al sistema de tractament de les reclamacions (art. 5.1 d) de la Proposta de Directiva), potser la sanció hauria de passar per possibilitar l’exercici de l’acció de reclamació d’indemnització de danys, si aquests s’han produït; si falta la informació relativa a la durada del contracte (art. 5.1 g) de la Proposta de Directiva), ens inclinaríem per atorgar al consumidor la possibilitat d’exercitar l’acció de resolució del contracte.

Resten altres aspectes que també poden originar alguna especialitat normativa. Seria el cas, per exemple, de la determinació del lloc de celebració del contracte. En aquest cas, també la seu regulatòria hauria de ser la norma que s’estableixi amb caràcter general, on s’hauria de contemplar qualsevol especialitat relativa als contractes de referència. Per exemple, la Propuesta de Modernización del Código Civil en materia de Obligaciones y Contratos sembla adoptar un criteri mixt (p.ex., 1258, lloc de celebració del contracte, una norma pròpia de la contractació a distància, però no en el cas de la contractació fora d’establiment perquè li dedica un precepte propi (art. 1265). Considerem necessari evitar aquest tipus de duplicitats de seus normatives i incorporar en les disposicions generals tot allò relatiu al lloc de celebració dels contractes.

 

IV. A mode de conclusió

Des del nostre punt de vista, i recollint el que ja apuntàvem inicialment, el Codi civil de Catalunya hauria de fugir d’una regulació d’aquests tipus de contractes basada en l’especialitat de la tècnica de comercialització de béns i serveis i optar, en canvi, per una regulació horitzontal basada en el traçat de l’iter contractual, contemplant totes les qüestions relatives als diversos aspectes que convé dotar de regulació específica en la seva seu corresponent. Pensem que aquesta opció representa la més harmònica i adequada a l’esperit d’un Codi civil que, en definitiva, pretén proporcionar un instrument sistemàtic i unitari, en aquest cas, a les relacions contractuals. Fer-ho d’una altra manera pot abocar novament al solapament normatiu o, si més no, a la dispersió normativa, tal i com es produeix amb excessiva freqüència en la legislació actual.